Junts pel si va ser una candidatura feta a contra cor. Els convergents reconvertits la volien, i els de ER, a les hores de Catalunya no. Va ser l’acció de la ANC més Òmnium els que van pressionar per que per primer cop una part del mon independentista sobiranista anessin junts. No va ser possible amb els puristes ideològics de les CUP, culpables de torpedinar la unitat reclamada insistentment pels catalans.
Una candidatura construïda a partir de les darreres eleccions i d’acord la representativitat de CDC, Unió Democràtica ja era historia, i ERC que sibil·linament al mateix temps bombardejava CDC amb el 3% i expandint els informes apòcrifs de la UDEF sobre comptes d’en Mas i Trias. Estava cantat, l’invent tenia caducitat.
L’1 d’octubre del 2017 va suposar un abans i un desprès. La precària unitat a les eleccions del 2015 on el Baños va ser el primer en dir que els independentistes havíem perdut malgrat obtenir la majoria absoluta 72 diputats, mai més s’ha repetit.
El 155, malgrat el que va suposar i la repressió exercida va tenir un punt positiu. Eleccions autonòmiques immediates. Els independentistes teníem altra cop l’oportunitat de guanyar-les. Només calia construir una candidatura de País.
L’escenari enrevessat, presos, exiliats, sense Govern, sense Parlament, amb control polític i administratiu total, per part de l’Estat espanyol, sense capacitat per invertir o per definir despeses, reclamava unitat. Unitat per respondre, unitat per definir l’estratègia adequada. Unitat per tornar a guanyar i amb l’objectiu de fer-ho amb vots.
El MHP Carles Puigdemont, assessorat o no, ho va tenir clar, calia anar i participar de les eleccions convocades pel Rajoy i la Soraya, i fer-ho amb les millors condicions i per això no va dubtar ni un moment, per facilitar el camí, per acordar amb ERC i les CUP la candidatura de País. ERC i les CUP van justificar el seu NO dient que l’altra no volia.
Sembla que tots els esforços per liquidar CDC, masses pedres a la motxilla, i construir el PDeCAT (Demòcrates de Catalunya), no servia de res. Comuns, podemites, cupaires, i tots els poders fàctics unionistes i del Estat han maldat sempre perquè ningú oblidi que Convergència no és morta.
La unitat de cap tipus no va poder ser. La miopia política i estratègica, va permetre, malgrat obtenir una nova majoria parlamentaria, que els de Ciutadans fossin la primera força política.
A corra cuita Puigdemont amb els seus va preparar una candidatura, JxCat, amb el suport i coordinació del PDeCAT per allò de les qüestions legals més que per posicionaments politics. Una candidatura on homes i dones sense cap militància conformen i visualitzen tres aspectes d’un calat extraordinari. La liquidació de tot allò que suposava el mon convergent. Un toc d’atenció al PDeCAT per implantar un nou discurs i objectius, cosa que és visualitzaria a les eleccions generals on candidats eterns ho deixaven de ser. I com no una candidatura, on transversalitat i objectius és conformaven per deixar aparcat el terme ideològic.
L’aposta del MHP Carles Puigdemont i contra pronòstics construint la candidatura de JxCat, que és la guanyadora, dins el mon independentista, posa nerviosos a molts.
Construir espais politics amb capacitat pedagògica, té moltes avantatges, però inconvenients. La dispersió pot permetre ser presents en espais socials dispars, però a l’hora és pot crear la confusió quan és volen definir politiques, objectius i els seus ritmes.
Tenim el PDeCAT, JxCat, La Crida, el Consell per la República, Govern, Grup Parlamentari a Catalunya i no al Congrés. Coordinar aquesta situació, tot i pensants que l’entorn de Puigdemont el pot dirigir i controlar, és un oximoron. Junts per Catalunya té l’obligació i responsabilitat per resoldre l’encreuat.
Ens cal una proposta política organitzada, sobre tot tenint clar que les esquerres catalanes avant posen la seva connexió internacional ideològica als interessos de país, i JxCat, malgrat resistir electoralment i la seva transversalitat i mentrestant no és proposi com l’alternativa, amb un full de ruta clar i sobre tot deixant clar que l’objectiu és la independència, el que és previsible és la pèrdua de vots i la irrellevància política.
Puigdemont i l’entorn més fidel de JxCat, han de decidir i sense dilatar-ho més quina serà la seva proposta organitzada i única a les properes eleccions autonòmiques. Eleccions que hores d’ara ja sabem que només i per uns, seran per decidir qui te el minso poder autonòmic, per altres acabar el procés, i no serà el mateix que sigui Aragonès o els de Puigdemont els que tinguin la Generalitat.
RSS Feed
