Ni Gandhi, ni Mandela, ni Rosa Parks, ni Martin Luther King, ni per suposat Jesús, Jesucrist, que segons la Bíblia utilitzava només la paraula com arma dissuasòria, més l’acció determinada, contundent i pacifica van fer possible que imperis i Estats poderosos és rendissin davant la crua realitat que les causes justes tard o d’hora sempre triomfen.
Quant és té el convenciment de tenir la raó, una raó basada amb el dret universal a decidir i ser lliure, esdevé la pedra filosofal i el suport per construir un nou mon. Si el fet de creure’ns amos de la raó, aquesta és defensa des de la violència, l’odi i la rancúnia, aleshores ja hem perdut.
Hem aconseguit tenir una massa critica de ciutadans mobilitzada i eficient al voltant de dues idees; Democràcia i pacifisme. Hem argumentat que volem decidir i tancar un període de dependència, perquè mai se’ns ha tractat com catalans.
Hem i estem innovant. Nosaltres ens hem autodeterminat legalment, des de les nostres institucions. Ho hem fet perquè el dret universal és clar: “Són els representants del poble els que fan les lleis i és el poble amb els seus representants els que les canvien”.
Ho estem fent, contràriament al que històricament ha vingut succeint, sobre tot a Europa, sense violència i amb tots els elements democràtics que disposem. Una raó de pes perquè ara no l’esbombem. Ens volem independitzar perquè com poble i tenim dret i no és el mateix defensar aquest dret des de la violència que fer-ho amb arguments.
Cap raó ni cap idea mereix un sol mort. La raó i la idea a ser lliures i definir i determinar com volem viure, mereix que tot el poble s’alci democràticament i pacíficament cridant i exercint que Catalunya és dels catalans, on sigui, i quan convingui practicar la desobediència.
Nosaltres no som uns delinqüents. Exercir els nostres drets pacíficament i democràticament, no és cap delicte per molt que ho digui la justícia espanyola. Manifestar-nos, posar llaços grocs, penjar estelades, no és cap delicte hi ho hem de fer amb la cara ven alta i destapada.
Nosaltres volem aliats demòcrates. Ells no volen que tinguem aliats i per això necessiten el relat d’una violència extrema. Avui, potser encara cap Estat ens reconeix com Estat, be tampoc l’hem tret del calaix, però tenim infinitat d’aliats i simpatitzants arreu que desprès també votaran als seus països.
Evitar la confrontació física, és un objectiu inqüestionable. Foragitar als encaputxats imperatiu. Podem controlar el territori si volem, fins i tot podem evitar que els presos politics siguin traslladats a Madrid, però sempre, sempre, pacíficament.
El dret a defensar-nos com Estat forma part d’un altra pel·lícula, i si decidim que hem de tenir exercit o no, o quin tipus de defensa hem d’exercir, si el nostre territori o contingut fos atacat de qualsevol forma, ho decidirem quan la República i l’Estat català siguin un fet.
De moment qui pensi que el pols amb l’Estat espanyol, el guanyarem amb violència, dir-los senzillament i ben fort que s’han begut l’enteniment. Només el podem guanyar mobilitzats pacíficament i democràticament. Sobre tot perquè Europa sembla que aposta per la democràcia, drets universals i Espanya per tot el contrari.
Postdata; Qui cregui que la victòria reivindicativa, de moment, a França per temes estrictament econòmics, és pot traslladar a Catalunya, faria be en tenir en compta alguns aspectes definitoris. Els francesos de les armilles no Reivindiquen el dret d’autodeterminació, ni la independència de cap territori de França. Tampoc reivindiquen cap derogació de Lleis que limitin drets. La violència usada a França, en cap moment posa en qüestió les essències franceses. Tot és redueix a tenir i guanyar més euros. Comparar-ho seria un error, sobre tot perquè els de les armilles no necessiten ni busquen aliats externs, nosaltres si.
RSS Feed
