No fa pas gaire, comparat amb els darrers 2.000 anys, ni teníem classes socials tant definides com ara, ni les dones tenien dret al vot, ni la jornada era de 40 hores setmanals, i com no els sindicats i partits politics no existien.
Organitzar als treballadors amb l’objectiu inequívoc per defensar els seus interessos; Salari just, festes, vacances, professionalitat, formació i interlocució garantida dins del sistema capitalista, va ser un punt de partida revolucionari.
La revolució industrial a Europa va definir magistralment el naixement d’una nova classe social, l’anomenada obrera. Obrers usats com ma d’obra poc qualificada, i inicialment amb pocs drets.
La nova patronal industrial, també va conformar una nova classe substituint terratinents i els senyors feudals. Els treballadors són els promotors profunds dels canvis entre primera i després de la segona guerra mundials, i la seva organització permetria un nou model productiu. Els treballadors i les seves organitzacions, però, van haver d’acceptar un límit, el mon polític. El lideratge polític per legislar era reservat als provinents de la bona nova, avui dita partitocràcia, amb més o menys participació i dissolució organitzada en el mon social.
Som al segle XXI, i Europa i els seus Estats, legislen per conservar drets i augmentar-ne. Avui un dels drets fonamentals dels treballadors és el dret de vaga. Dret que pot ocupar vuits legislatius i ser utilitzat com eina negociadora. D’altres com els funcionaris, no tots per cert, tot i que també tenen dret a vaga, tenen un dret superior i quasi de privilegi, el seu lloc de treball de per vida.
Com sindicalista sempre he defensat el dret de vaga. Com executar aquest dret, ja són figues d’un altre paner. He llegit, hi ho dono per bo, que al Japó les vagues reivindicatives i de negociació, sempre tenen un receptor, la patronal, mai la ciutadania.
Els líders dels partits i dels sindicats de Catalunya, a favor o en contra de la Independència de Catalunya, saben com anem econòmicament i la dependència que tenim de l’Estat espanyol. També saben que destruir és molt més senzill que construir.
Sembla que els de TMB (Transports metropolitans de Barcelona) i ara els de FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), volen fer vaga coincidint-la amb la fira d’Hospitalet Barcelona del Mobil Word Congres. Han descobert la xocolata del lloro. Si s’ha de fer vaga fem-la quan faci més mal. Així estovarem a la patronal. Patronal que curiosament no és propietària de l’empresa per la senzilla raó de que és publica.
De fet, els ex-sindicalistes ho sabem per experiència, moltes vagues han servit per guanyar eleccions sindicals, però la quantia de beneficis econòmics i socials pels treballadors, han quedat tant esquifits que millor no haver fet vaga.
Encara tenim l’altra part que molts definim com accions de misèria orientats a fer mal a la societat en general. Al Congrés del Mobil a més de grans empreses, de diners públics esmerçats, i treballen tot un seguit de treballadors assalariats. Sembla que la solidaritat de classe només val quan ve dirigida d’un cantó.
A Catalunya tenim més de mig milió d’aturats. Treballadors que busquen, treballadors immersos dins d’una misèria col·lectiva i que sapiguem aquets “no tenen” dret de vaga. Alguns, molts, de moment ni dret a ajuts.
En el mon privat, tota negociació, i com és fa entra dins de la “normalitat”. Només està en joc la mateixa supervivència de l’empresa i els llocs de treball. L’afectació social és indirecte i té a veure amb el PIB i les prestacions socials. Tenir en compta a l’hora de negociar aquets aspectes potser seria demanar massa per aquells que només volen la immediatesa.
En el mon públic, no és entenible, i no hauria d’estar permès cap tipus de vaga. Volem dir que els treballadors públics no han de tenir drets, al contrari, el que diem és que els seus drets han d’estar regulats com les pensions.
Un treballador públic, funcionari, ha de tenir prohibit per llei el dret de vaga. Per contra i per llei ha de tenir regularitzat i cobert des de el IPC a les derivades socials, a més d’un lloc de treball de per vida si no fa una mal i feta.
Ho han de tenir prohibit per llei. Els que tenen amb la seva tasca una incidència directa em els soferts ciutadans, no poden utilitzar un presumpte dret contra altres drets de la ciutadania.
Els treballadors públics no poden gaudir de tots els drets i la resta d’uns pocs. Els treballadors públics han de saber que la seva llibertat te límits i aquets comencen quan perjudiquen a la resta de treballadors i ciutadans. De fet i per interessos d’organització mai admetran una nova proposta en aquets termes; “Un lloc de Treball de per vida sense dret a vaga i regularitzat per llei”. La proposta contraria, però que posaria en perill els serveis públics, seria; “Un treballador públic igual a un de privat”.
Dir el que diem te la certesa de que serà criticat i fins i tot insultat. Ens és i m’és igual. De fet la contundència contra els sindicalistes i sindicats que propicien vagues emmascarades, mereixen fins i tot més contundència critica.
Sindicalisme tavernari, sectari i ideològic és el que van practicar els maquinistes de RENFE, SEMAF, per evitar un traspàs de competències complert a la Generalitat. Si van negar per la unitat ferroviària i d’Espanya. Ja fa estona que els treballadors de Catalunya, els que són addictes diaris al tren, en paguen les conseqüències.
Potser alguns sindicalistes i sindicats el que busquen no són millores econòmiques i socials, senzillament el que busquen és desestabilitzar-nos el procés i la construcció d’un nou país, país que no s’assembli a Espanya ni per casualitat.
Boi Fusté Carbonell
Ex secretari general de la Secció Sindical d’UGT a l’Ajuntament de Barcelona.
Ex secretari general de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya.
Ex president de la CTAC Confederació Treballadors Autónoms de Catalunya.
RSS Feed
