ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DURAN I LLEIDA "ATRAPAT"

19/3/2014

0 Comments

 
Picture
19 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

La porta giratòria ja les te aquestes coses, de tant en tant, el mecànic ha de fer una posta a punt pel seu funcionament. Nosaltres de tant en tant el que fem és tornar a entrar a la porta giratòria. Aquest cop de la ma del nostre inefable i mai ponderat Josep A. Duran i Lleida, el defensor de les causes perdudes i client habitual de les portes giratòries. Ara ho anomenen terceres vies.

Duran i Lleida, i amb cara de cansat, entrevistat a casa del gran d’Espanya Godó i per la seva “vedet” Cuni, va ser contundent; “Amb sento atrapat”. Fins i tot va ser capaç per primer cop en aquesta legislatura, de posar-se “al costat” del President Artur Mas, dient que tot i que ell no és partidari de fer una DUI (Declaració Unilateral de Independència), no descartava res.

En Duran comença ha saber el que tots els independentistes ja fa estona, Espanya no vol fer presoners, vol vèncer i fer-ho definitivament. El President Mas ja ho va dir, el temps de les terceres vies s’ha acabat. En Duran de fet ja fa estona que ho sap, el que no s’entén, és perquè s’entesta en la  defensa d’una tercera via rebutjada per ambdós  cantons.

Podríem admetre, que la seva estratègia, estes orientada exclusivament per crear l’espai de negociació i de pacte que tant ens convindria a les dues parts. Ara però, i desprès que reconeix el seu atrapament, només esperem el gest adequat, que ha de ser definitiu i que suposi pel President Mas, el recolzament polític i reconeixement de lideratge, així com  el seu posicionament a favor del dret a l’Autodeterminació de Catalunya i que vol per Catalunya la independència.

Si Duran és sincer, això o plegar són les seves úniques opcions. Fracassada qualsevol tercera via, Catalunya només te l’opció de la independència o ser assimilats definitivament pels espanyols. Deixar de ser president de la Comissió d’exteriors del Congrés espanyol i renunciar al passaport diplomàtic espanyol, certificaria que vol sortir del seu atrapament. Segur que a molts els posaria nerviosos i a d’altres els refermaria amb la seva unitat.



0 Comments

ENS VOLEN EN GUERRA.

18/3/2014

0 Comments

 
Picture

18 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

L’unionisme, de dins de Catalunya i de fora, van reduint el seu argumentari per evitar que marxem a marxes forçades. Una de les poques raons que tenien possibilitats de fer forat, era el mestissatge i la barreja que Catalunya te en qüestions identitaries, però ni això, el moviment de “Sumate” ha fet forat i fins i tot a desmuntat la fal·làcia de que un espanyol de Catalunya mai serà independentista.

Espanya continua amb la seva dèria, la Constitució espanyola i la legalitat que se’n desprèn són exclusivament el seus arguments. La por, el boicot que serem una roina i altres “raons” pretenen trencar-nos, allò que deia Sun Tzu, “divideix i guanyaràs”. De moment sembla, deixant de banda les eleccions europees, que tot està on ha d’estar. Tenim data i pregunta i  les forces parlamentaries que hi van donar suport i són.

Però darrerament ens adonem que espanyols de tota mena, han premut l’accelerador. No per afegir nous arguments, que no en tenen, sinó per introduir elements per trencar la pacifica convivència que tenim a Catalunya.

Els espanyols saben que aquesta guerra la tenen perduda en termes democràtics. Un poble tria el que vol ser i si te la voluntat fermament arrelada cap institució, Estat o Nació ho impedirà.

Tornant però, al trencament de la convivència, veiem com Ministres, politics, opinadors unionistes i bestiari d’altres conrades, ens volen situar en el camp de la confrontació i no democràtica ni pacifica. “Os vamos a montar un Ulster que os vais ha cagar”. “Declarar la independència violenta a todos los espanyoles y rompe la paz”.

Margallo, Morenes, Camacho, Fernández Diaz, Cañas, Girauta i uns quants més, han definitivament embogit. No només volen un Ulster, volen que fem de pistolers, exactament com feien, durant la República els contractats pels cacics, per tenir els arguments que democràticament mai tindran.

Ens han tractat de nazis, d’insolidaris, de jueus, per cert cosa que no ha agradat gens a Israel. Ara i veien que no s’ha n’han surten, tenen la pretensió, via provocació, que la discussió legitima, democràtica i pacifica que estem duent a terme per explicar les raons del perquè volem ser Estat, és converteixi en un camp de batalla. Com els hi agradaria que la “policia nacional”, la “guàrdia civil” i si pugessin l’exèrcit, entressin amb acció arreu de Catalunya. Posar el seu ordre, l’espanyol amb tocs franquistes és per tot el que veiem, el que més els i posa.

Mantenir-nos, foragitar qualsevol vel·leïtat agressiva i fer costat al nostre President Artur Mas, és la resposta que hem de donar a aquesta gentola que no mereix ni cinc minuts del nostre temps. La indiferència ha de ser la nostra resposta.



0 Comments

FEM-LI COSTAT, ELL VOL LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

17/3/2014

0 Comments

 
Picture

17 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

La màxima institució que lidera el procés d’autodeterminació, és la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament institucional del Parlament i de la societat civil.

El nostre President Artur Mas, si el president de tots els catalans i catalanes, és la cara visible i amable del procés. Ell és el que rep les màximes andanades del govern espanyol, del Congrés de Diputats espanyol, dels partits espanyols, de la caverna mediàtica espanyola.

Estratègicament, ens calia internacionalitzar el procés. El mon ha de saber el perquè volem ser un Estat i lliures. La ANC, i Òmnium, ens van obrir la llauna de la internacionalització amb uns grans actes on la democràcia i una voluntat pacifica inqüestionable van ser-hi presents cosa que va suposar donar-li al procés un valor afegit de reconeixement intern i extern.

Autodeterminar-nos, és necessari, pas previ perquè l’opinió i els Estats reconeguin la nostra voluntat. Cal però, que els que volem els catalans ho sàpiga el mon i  a qui li pertoca  pel que representa fer-ho és al President Mas.

Estem convençuts que els seus viatges a l’estranger, i tot el que és fa des de la Conselleria de Presidència, està fent forat. Tant és així que el govern espanyol, i a corre-cuita ha preparat una llei que lamina, i fins i tot prohibeix les relacions internacionals de la Generalitat i en concret del President Artur Mas.

No entrarem a qüestionar els motius del perquè no ha estat possible una candidatura de sobiranistes per anar a les eleccions europees. Tot sembla indicar que alguns politics encara no veuen que la situació política reclami aquest fet, cosa que si ha fet el President, proposant primer la candidatura i desprès un punt programàtic compartit. El resultat, llastimós. Uns insinuant que CDC proposen la candidatura per minimitzar el cost de les retallades. D’altres que mai és faran una foto amb la “dreta catalana”, i d’altres dient que no cal perquè en el seu programa jo ho diran. Insistim llastimós.

Aquest bloc, que el que vol és la independència de Catalunya, entén que tenim un procés liderat pel millor subjecte polític que mai hauríem pensat, el President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i Gabarró. De fet els espanyols, no han deixat de dir que tota la culpa és del President.

Ell a les darreres eleccions va demanar al poble català que li fes costat. Diversos motius ho van evitar. No volem ara tornar ha recriminar res del que va succeir. Ara el que volem i proposem és reparar el que no varem fer amb el nostre President, i amb aquestes eleccions europees en tenim una molt bona  oportunitat.

Certament aquestes eleccions ho seran encara en termes espanyols, però podem visualitzar, el recolzament que te el nostre President, que és qui està liderant institucionalment el procés. Votar CDC, és votar al nostre President. Sabem que se’ns podrà dir que fer-ho també serà donar el vot a UDC, cert, però també és cert que de moment UDC, està totalment a favor del dret a decidir dels catalans.

Castiga a CiU, ara no toca. Ara el que toca, per defensar al nostre President i líder institucional del procés, és que quedi clar que te a traves del seu partit la força que necessita per acabar el procés.

Vam fallar, tornar ha fer-ho, equivaldria a debilitar innecessariament el President, sobre tot perquè ja fa estona que tenim un President que vol la independència de Catalunya. Jo votaré al President Mas i demano que tos els patriotes ho facin.



0 Comments

UN DIPUTAT AL CONGRÉS ESPANYOL, ÉS UN DIPUTAT ESPANYOL.

16/3/2014

0 Comments

 
Picture

16 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

És un tema poc recurrent i afegim poc debatut en l’escenari actual. Per ser lliure en tots els àmbits, cal desfer-se de l’opressor. Ser-hi, formar part del seu entramat opressor legitima davant el mon totes i cada una de les accions que decideixi fer l’opressor, per molt que votis i diguis no.

El jutge Santiago Vidal, ha definit amb prou claredat quin ha de ser el camí polític, estratègic i tàctic, per afavorir el procés i ser independents; “Si ara m’oferissin un lloc al Tribunal Constitucional, el rebutjaria”.

En Santiago Vidal, que ja fa estona que actua amb conseqüència i com un  demòcrata, fa el que tothom hauria de fer. Ell denuncia i visualitza les mancances democràtiques del sistema judicial del que ell n’és part. Ell i de forma activa amb xerrades, conferencies, tertúlies explicita que ens hem de dotar d’una nova justícia i fer-ho només és possible amb un Estat independent. Ell signa un manifest públic amb 32 jutges més pel dret a decidir, tot i saben com les gasten els espanyols amb els díscols al sistema.

L’aposta autonòmica s’ha acabat. Els fets no només ho certifica, sinó que els promotors de vies alternatives, com la federalista, veuen com el govern espanyol, amb la complicitat del primer partit de l’oposició, han trencat i enterrat definitivament la idea d’una transició pactada i la construcció de l’Estat de les autonomies.

Veure com ERC-Reagrupament-Si, demana reiteradament formar part de la Comissió de secrets del Congrés espanyol, no només és ple d’indignitat per la seva insistència, sinó perquè els espanyols tenen clar que no poden donar informació secreta a aquells que no volen formar part de l’Estat espanyol.

Veure com CiU no només hi és en aquesta Comissió de secrets, sinó que gaudeixen del privilegi de representar a Espanya amb passaport diplomàtic i plenipotenciari espanyol.  Això només és possible des de la certesa espanyola que qui ho fa, ho fa des de el més absolut convenciment que treballa per Espanya i amb un Catalunya autonòmica.

Formar part de les institucions espanyoles dins del territori català, ho fem per imperatiu legal i pel dret de conquesta espanyol, que ens ho ha imposat com única forma legal. Trencar aquesta legalitat només és pot fer substituint-la per altra. Començar a des legitimar-la, si més no amb la nostra presencia, ha de formar part de l’estratègia per la independència, i fer-ho fora de Catalunya, ara és urgent.

“Que fa un jutge independentista” formant part d’un Tribunal que ha de jutjar si el poble català és sobirà. No te sentit i per això El jutge Santiago Vidal expressa que l’únic paper conseqüent és rebutjar ser col·laborador actiu i necessari per no legitimar les sentencies provinent d’un Tribunal espanyol.

Que fa un diputat català, independentista, dins d’un Congrés on tothom és espanyol, discutint accions que beneficien o no a territoris que no són Catalunya, presentant mocions a favor de Catalunya que seran rebutjades. Que fa un independentista que accepta la discriminació directa de la seva llengua i accepta comunicar-se amb la llengua dels dominadors i dominants.

El jutge Santiago Vidal, ens ha mostrat el camí. Ara el nostre procés necessita que sigui legítim i legal i de moment els que col·laboren amb les institucions espanyoles fora de Catalunya no només no ajuden sinó que continuen legitimant les decisions politiques que volen la destrucció competencial de Catalunya i de la seva sobirania.

Prenguem-ne bona nota. Rebutjar formar part de les institucions espanyoles, ha de ser l’actitud d’aquells que defensen que els catalans tenim dret a decidir. Fer-ho per dignitat i coherència patriòtica també.



0 Comments

NO CAL FER REPTES DIFÍCILS, FEM-HO COM SEMPRE.

15/3/2014

0 Comments

 
Imagen

15 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

La ANC, sembla que te sobre la taula quatre propostes per celebrar l’11 de setembre d’enguany. S’ha na filtrat una, i els mitjans l’han esbombat a tort i a dret. Una marxa de torxes arreu de les muntanyes de Catalunya.

Critiques furibundes i interessades. Que si en ple estiu és una temeritat fer foc al bosc, que si recorda moviments feixistes d’altres temps. La realitat pura i dura és que sembla un disbarat i si les altres tres propostes són del mateix estil, des de aquí ja diem que no anem be.

La ANC, de moment ha complert a la perfecció el paper assignat, per la societat civil, mobilització i amb el contingut més transversal possible.

L’11 de Setembre del 2012, l’Assemblea Nacional Catalana i amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa”, organitza la manifestació més exitosa, amb més 1.500.000 de participants des de la “transició”.

L’11 de Setembre del 2013, L’Assemblea Nacional Catalana i amb el lema “Via Catalana per la Independència”, dona el cop d’efecte, més participatiu i organitzatiu que mai cap altre entitat ni política ni social havia fet a Catalunya. El reso internacional obtingut, és extraordinari.

Aquets dos fets, han impulsat a la classe política a prendre posicions i decisions a favor del procés i al dret a decidir, d’una forma inequívoca. Hores d’ara opinadors i analistes, més l’actitud dels espanyols, coincideixen que el procés no te aturador. Catalunya marxa decididament cap al seu alliberament. Algun dia la ANC, haurà de “patir” el reconeixement més digne que els catalans pugem oferir.

Ara be, la ANC no te cap obligació de marcar-ne reptes a curt termini de caire estratosfèric o d’una espectacularitat mediàtica com si fóssim un gran circ instal·lat al territori.

Mantenir la tensió ciutadana i estendre la conscienciació, democràticament i pacíficament, és la nostra millor arma. Per cert és la que els treu de polleguera. Mantenir la tensió, fa possible que els politics que lideren el procés no s’adormin. Dit això, el que no cal és batre cap record Guinees cada any fins la independència.

Fem-ho senzill, 2.000.000 de catalans i catalanes a la capital de Catalunya, és tant efectiu i més plausible que fer un invent que pot esdevenir un fracàs. D’acord hem de fer d’aquest 11 de Setembre una diada de festa, però no només de festa. Ha de ser una diada reivindicativa. Ha de ser la diada que confirmi que els catalans volem votar i que volem fer-ho perquè hi tenim tot el dret. Afegim que seria bo que fos la darrera diada autonòmica.

Per cert el 23 d’Abril, diada de San Jordi, de l’any vinent, és tant bona data com qualsevol altre per fer la Declaració d’Independència de Catalunya. La ANC per fi ja ho te clar, la DUI n’és la solució. 

Fer una concentració, perquè seria això, a Barcelona on tindrem milers de turistes d’observadors, on tornaríem a situar la capital de Catalunya al vell mig de l’Univers Internacional, te una potencia política i mediàtica, que no cal fer invents i menys a la recta final on som ara instal·lats.

Només caldria per fer-ho realment especial, és que existís la pancarta del SI i SI amb els noms de CDC, ERC, CUP, AMI, ANC, Òmnium, i tots aquells que treballin pel SI i SI. Amb això i els dos milions de catalans omplin Barcelona d’estelades i festa democràtica, en tindríem prou..


0 Comments

"SOIS UNA REGIÓN ESPAÑOLA CON CIERTAS PECULIARIDADES TRIBIALES".

14/3/2014

0 Comments

 
Imagen

14 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

La sentencia del Tribunal Constitucional espanyol, perquè no ho dubteu ni haurà, i dirà que la “Declaració de Sobirania” del poble català, tot i que no tingui derivades legals, és il·legal. La raó, el poble català no existeix. “Una sola nació, un sol poble i un sol idioma”, això diu la Carta Magna espanyola.

No hi haurà cap consulta ni pactada ni consentida. Fer-la suposaria de facto el reconeixement d’un poble, el català, en front del espanyol.

Som pesats, ho sabem, però cal insistir, com ho varen fer aquells que en el seu moment van dir no a una transició  amb més visos d’imposició que de pacte. Ho com aquells, que defensaven que la única via democràtica per ser lliures era la independència.

Els pares de la Constitució espanyola, si els que ara viuen dins de l’abundància i opulència, ens van vendre les seves excel·lències. Podríem fins i tot arribar a tenir un autogovern i prerrogatives, que gairebé ens equipararien a països com Suiza, ens van dir.

Com ens van mentir, com ens van enganyar. L’estat de les autonomies, sempre va ser una estricta descentralització administrativa, amb el suborn afegit per tal de que uns quants visquessin a cos de virreis, abans i ara. Són els mateixos que a dia d'avui encara no reconeixen el seu error. Els espanyols sempre ho han tingut clar, els calerons, la seva recaptació, el seu control i la seva distribució és tenir tot el poder polític i ells el tenen. Ara fins i tot i sense cap tipus de vergonya s’atreveixen a dir que Catalunya subsisteix gracies als diners que ens dona el govern espanyol.

Tothom ho sabia, el sostre competencial imposat, sempre va esser insuficient. Catalunya volia tota la governabilitat interpretativa d’una Constitució que ho permetia. El problema sempre ha estat amb els qui la havien d’interpretar.

Catalunya va fer la darrera aposta d’encaix i va reformar el seu Estatut, Llei Orgànica 6/2006 del 19 de Juliol. El PP no va trigar ni cinc minuts en dur al TC el nou Estatut, amb una campanya ferotge anticatalana i recollida de signatures. En Rajoy sempre s’han va ventar de l’èxit espanyol contra l’Estatut. Membres destacats del PSOE, si els federalistes, també hi van fer i apostar en contra de l’Estatut el seu gra de sorra, (Aragó, defensor del Poble).

El Tribunal Constitucional espanyol, després de deliberar més de quatre anys dicten sentencia, i ho fan després d’haver-se referendat a Catalunya, d’haver estat ribotejat al Congres espanyol i després de que el President espanyol Zapatero incomplís la seva paraula dient que respectaria l’Estatut que aproves el Parlament català.

La sentencia, que no deixa de ser una crida política per fer doctrina jurídica i juridisprudencia, no fa res més que confirmar allò que volen els espanyols; Espanya és una, única i amb un sol poble, l’espanyol.

I diu: El Pleno del Tribunal Constitucional, compuesto..............ha pronunciado, EN NOMBRE DEL REY, la siguiente SENTENCIA.

Ha decidido;

Estimar parcialmente el recurso de inconstitucionalidad planteado por más de cinquenta Diputados del Grupo Parlamentario Popular contra la Ley Orgánica 6/2006, de reforma del Estatuto de Autonomía de Catalunya y, en consecuencia.

Declarar que;

1º Carecen de eficacia juridica interpretativa las referencias del preámbulo del Estatuto de Catalunya a Catalunya como nación y a la realidad nacional de Catalunya. I son inconstitucionales y por lo tanto nulos, los siguientes articulos..............

Aquest ha estat el darrer intent de fer un Estat federal. El més curiós és que qui va abanderar la reforma van ser les esquerres amb els socialistes al capdavant aconseguint el major recolzament polític imaginable.

Ara tenim tot un Estat amb les seves eines institucionals contra Catalunya i el que no faran mai de bon grat, serà reconèixer que Catalunya és una Nació i amb conseqüència la seva sobirania resideix en el poble català.



0 Comments

ELS ESPANYOLS VAN PER FEINA I NOSALTRES?

13/3/2014

0 Comments

 
Imagen

13 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

Volen suprimir la capacitat autonòmica de crear impostos i recuperar els que ara tenen. Només l’Estat espanyol controlarà la recaptació, l’emissió de deute i l’aplicació fiscal a les autonomies.

El govern espanyol, legisla en matèria fiscal, executa la seva aplicació i el seu control. De facto el govern espanyol, ara el que vol és controlar definitivament els pressupostos autonòmics.

L’únic fet de caire  federal i d’una certa consistència era la possibilitat de que les CA establissin en matèria fiscal les seves figures impositives i recaptessin les traspassades. Ara la pretensió, que serà legal aviat donada la majoria espanyola al Congrés, farà el darrer gest recentralitzador i uniformador. S’ha acabat el bròquil. Van per feina i volen enllestir-la abans del 9 de Novembre.

Buidar de competències la comunitat autònoma de Catalunya, és potencialment una des legitimació legal i política en tota regla. El proper pas, després de l’econòmic, serà el da la seguretat. El darrer, el de suprimir l’Autonomia, per motius justificats i legals, quedarà subjecte als esdeveniments.

Ofegats econòmicament, recentralitzats a marxes forçades, insultats per terra mar i aire,  espanyolitzats a la força, és l’oferta espanyola. El temps ara no juga a favor dels catalans, la pobresa tampoc.

El NO rotund a que puguem ser consultats és institucional. El govern espanyol, el Congrés espanyol, el PP espanyol, el PSOE espanyol, el Tribunal Constitucional espanyol, ens han confirmat que NO, que som propietat dels espanyols i els catalans no tenim cap dret que no reflexi  la Constitució espanyola.

Convoqui eleccions President, abans no tinguem aquesta possibilitat legal suprimida i no és preocupi, segur que en aquestes eleccions, els catalans i les catalanes estarem a l’alçada.



0 Comments

L'ESGLÉSIA ESPANYOLA CONTRA LA DEMOCRÀCIA.

12/3/2014

0 Comments

 
Imagen

DIA 12 I DESCOMPTANT.

Rouco Varela president de la Conferencia Episcopal Espanyola ho deixa. No sabem si és per jubilació forçosa o voluntària. Sabem però, que el seu discurs no lliga gaire amb el nou Papat.

Aquest personatge, defensor del franquisme i dels seus valors, ha volgut fer un adéu de traca i mocador. Espanya és troba amb greus problemes d’identitat i amenaçada per possibles ruptures insolidàries.

L’agreujament del “problema” de la “possible ruptura de la unitat d’Espanya” en els últims temps, és per ell el problema. La pobresa, l’atur, la corrupció, la crisis democràtica, la pedofília, la homofobia, són conceptes que no compten. Rouco Varela no deixa de ser el vigilant de les essències més pures del franquisme unitari.

L’Església espanyola, com els borbons, els dictadors cíclics i les castes espanyoles, han decidit que a l’Estat espanyol només i viuen espanyols. Ni castellans, ni catalans, ni gallecs ni bascos, aquest és el seu miracle i la seva reconversió. Una sola raza, un sol idioma el castellà i un sol poble l’espanyol. Aquest, a dia d’avui continua sent el discurs de la rància Església espanyola.

Tot sembla indicar que el seu relleu, evidentment anomenat a dit, és del mateix tarannà. Per tant que ningú a Catalunya esperi que l’Església espanyola ens faci costat, o si més sigui neutral. Res d’això, la  bel·ligerància acaba amb el regnat del Varela i comença amb el seu delfí Ricardo Blázquez.

L’Església espanyola continua vivent del dispendi pressupostari de l’Estat espanyol i a fe de Deu que per ells la crisis ha passat de llarg. De moment no tenim estadístiques de l’atur religiós. No n’han tingut prou amb els privilegis franquistes, sempre han volgut incidir en el mon de la política, de vegades soterradament i altres obertament. La màxima cristina de a Deu el que és de Deu i al Cèsar el que és del Cèsar, per la Església espanyola no existeix.

Estar al costat dels poderosos, introduir la por, evangelitzar amb els valors del capitalisme i contra la humanitat és per alguns catòlics el seu fi a la vida. Ara el seu respecta pels valors humans i democràtics és nul. El discurs del Rouco Varela, porta implícit un missatge d’odi i rancúnia. La unitat d’Espanya, com diu Rajoy  és un valor moral i per tant per sobre dels ciutadans, defensar-ho és el que ara fa l’Església espanyola.

L’Església espanyola va lluitar al costat de Franco durant la guerra civil i la dictadura. Ara ho continuarà fent al costat del govern del PP. Que ningú pensi que per l’Església espanyola el dret a decidir dels ciutadans és un valor a defensar. Ells encara estan ancorats en el temps de l’absolutisme i “l’ordeno i mando”.

Ens caldrà que l’Església catalana faci finalment el que ha de fer una institució democràtica i lliure, i que vol fer dels valors cristians que tinguin una major acceptació social, denunciar aquesta Església que condemna als homosexuals, als pro avortistes, als que defensen la llibertat de culta i no condemna als genocides, la fabricació d’armes i qualsevol guerra és faci en el nom que sigui i pels motius que siguin.


Imagen

0 Comments

ELS CIUTADANS NOMÉS SOM CARN DE CANÓ.

11/3/2014

0 Comments

 
Imagen


Avui, molts madrilenys recorden el fatídic dia d’ara fa 10 anys. 192 morts i 1700 ferits de diverses consideracions en va ser el balanç. Nosaltres ens solidaritzem amb aquestes víctimes, les seves famimlies i amb totes les que la barbàrie humana ha fet.

L’11 de Setembre del 2001, 2793 persones morien a Nova York.  A l’any 1945, els Estats Units d’Amèrica llencen dues bombes atòmiques, les primeres, a Hiroshima i Nagasaki, 220.000 persones, vells, dones i infants van morir a l’acte. Centenars ho van fer al llarg dels anys per derivada de la   radioactivitat.

Irak, Març del 2003, una guerra feta per la raó de que posseia armes de destrucció massiva, que per cert mai és van trobar. El resultat estimatiu de entre 150.000 i un milió de morts, gairebé tots civils.

Líbia, diuen que va ser una guerra civil. Més de 15.000 morts, amb violacions permanents dels drets humans i de les dones.

Síria, en guerra civil vigent encara. Més de 110.000 morts, d’ells 40.000 civils. El 40 % de la població viu en estat de crisis permanent i te més de 3.000.000 de persones desplaçades.

Franco el seu cop d’estat, i la posterior “guerra civil”, originen un balanç de víctimes esfereïdor. Més de 300.000 morts al front, més de 200.000 morts assassinats extrajudicialment durant la guerra i 20.000 assassinats just acabada la guerra. Cal afegir 450.000 exiliats dels quals una majoria no tornarien al seus llocs d’origen.

La llista és prou gruixuda com per que ens la prenguem seriosament. De fet, el mon no deixa de ser un taulell d’interessos i els morts la majoria de vegades és compten que una qüestió col·lateral.

De fet és el que passa amb els espanyols, són capaços d’insistir fins la sacietat que tota la culpa és de la banda armada d’ETA, causants d’un gran dolor i oblidar-se del terror causat per una feixista com el general Franco, que aquest si que va perpetrar un veritable atandat contra tota la ciutadania republicana del moment.

Terrorisme és sinònim de terror, Franco i els seus van practicar el terror durant la guerra civil i el terrorisme durant 40 anys. Encara és hora que els seus hereus, hagin demanat perdó, hagin restituït moralment i materialment a les seves víctimes i que hagin reconegut que van ser uns traïdors i sollevats a la legalitat republicana.

Mentrestant, els que defensen el llegat franquista, ara és personen com víctimes d’un atendat, que ells mateixos van propiciar recolzant una guerra on els ciutadans de l’Estat espanyol, en cap cas hi van ser convidats.  El més repugnant, és que a dia d’avui, el PP, encara sosté la teoria de la conspiració i d’un muntatge per fer fora del govern espanyol al PP.

El PP no pot donar lliçons de culpabilitat, en tenen prou amb la motxilla de corrupció que porten i amb la manca de credibilitat des de el moment que són capaços d’utilitzar per la seva conveniència les clavegueres de l’Estat i el sistema judicial.



0 Comments

I DESPRÉS DE LA CONSULTA, QUÈ?

11/3/2014

0 Comments

 
Imagen

11 DE MARÇ I DESCOMPTANT.

Imaginem per un moment, que ja seria molt imaginar, que el govern espanyol el seu partit i el de la oposició, de sobta toleressin que amb la legalitat de Catalunya, el dia 9 de Novembre, els catalans i catalanes poguéssim finalment votar i fer-ho amb un Si, amb un SI, SI o fins i tot amb un NO.

Imaginem, cal imaginar-ho, perquè a dia d’avui ningú te certesa de quin serà el resultat,  que els SI i SI fos el resultat majoritari. La qüestió seria com gestionar el resultat, ates que només seria una consulta sense cap tipus de valor jurídic.

El que segur, be ho donem per fet, que passaria, perquè no pot ser d’altra forma, és que el President comunicaria que durant l’any 2015 convocaria eleccions, que serien autonòmiques. Eleccions per gestionar el resultat de la consulta i per donar altra cop la veu als catalans i aquest cop i d’acord el resultat de la consulta, l’única opció política viable seria la proposta programàtica de Proclamar la Independència de Catalunya.

CDC, ERC i la CUP, i per responsabilitat de país haurien de proposar una candidatura unitària, on la societat civil i tingues cabuda. A dia d’avui no sabem quina serà la campanya d’Unió i de Iniciativa respecte al segon SI. Per tant imaginem-nos de moment, i en el pitjor dels casos, que tenim dos blocs perfectament definits després de la consulta; l’un conformat per  CDC, ERC, la CUP, AMI, ANC i Òmnium, l’altre UDC, PP, PSOE, i ICV. Si trespoléssim els resultats electorals de les darreres eleccions a un hipotètic resultat, la veritat és que els que volem la independència ho tindríem pelut. Dels 50 diputats de CiU i sense poder-ho confirmar, 38 o 40 podrien ser de CDC, la resta d’Unió, més els 21 de ERC i més els 3 de la CUP, ara mateix no dona majoria per proclamar la independència.

Si fem cas de la darrera enquesta del “Periódico”, la suma tot i que just dona per fer el que toca. Ara imaginem-nos, que en lloc d’anar per lliure fem la gran candidatura. Segur que arrasaríem. És exactament el que hagués succeït amb les eleccions europees.

Conclusió, si anem a una guanyarem. Si cada escú va per la seva no tenim cap garantia de guanyar. Les enquestes les carrega el diable i mobilitzar de vegades costa més del que sembla.

Qui pensi que feta la consulta, si és fa, Catalunya ja serà independent, que s’ho faci mirar. Catalunya només serà un Estat independent reconegut, si és donen dues condicions; “la primera que la ciutadania ho vulgui, la segona que els representants politics, legals i legítims siguin portadors de la voluntat democràtica dels ciutadans i proclamin des de el Parlament la independència de Catalunya”.

La resta només serveix per dilatar, confondre i situar-nos el terreny de les frustracions. Si no fem una consulta per la raó que sigui, fem unes eleccions i acabem amb el neguit permanent de tenir un Estat que busca  la confrontació tant si com no.



0 Comments
<<Previous
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.