Tancar diaris, mantenir a la presó líders politics que han treballat per la pau, detenir independentistes i torturar-los, treballar per l’extinció del català quan la seva constitució diu que s’ha de cuidar, passar-se pel folre la voluntat democràtica de dos parlaments i del poble català, incomplir sentencies i acords amb governs autonòmics, i per suposat utilitzar sistemàticament el poder del control de l’estat, per fer suposadament la construcció de la Espanya moderna, ens du a la conclusió que la intenció mai ha estat anar cap a la comprensió i generositat per construir una nova Espanya. Els espanyols de matriu castellana i els seus assimilats, ho han aconseguit i el resultat és prou clar, en lloc de democràcia, intransigència, en lloc de tolerància, imposicions, i en lloc de reconeixement a la pluralitat nacional, espanyolització amb el castellà com estàndard i extermini del català. Tenim motius sobrats per anar pel nostre camí, i ara hem d’afegir el darrer, els espanyols estan contra les llibertats en general i la d’expressió en concret. Els espanyols que controlen l’estat i Madrid, no respecten el dret a la discrepància. No fa gaire deien, amb democràcia, llibertat i pau, tot és pot defensar i debatre. Ara són els mateixos els que ho neguen. Espanya i els espanyols “ens volen legals”, amb la seva clar, ens volen submisos i complidors, vaja com sempre, i no han entés que ara si, ara estem fins els collons. Quedeu-se amb la vostra Espanya corrupta, grandiloqüent i de Quevedo. Fi, s’ha acabat, nosaltres som altra cosa i finalment ha quedat constatat que l’únic que podem compartir és un bon veïnatge i comerç, tot i que de continuar així ni això. La nostra identitat, la nostra llengua, la nostra historia, l’ofec econòmic traduït amb un espoli permanent, n’eren els motius principals del perquè volem ser lliures, però ara n’afegiré el darrer, dignitat. Nosaltres i n’estic convençut, no obligarem a que els que no volen ser catalans a ser-ho, però que os quedi clar per una vegada i per totes, no volem ser espanyols i defensarem democràticament el que volem els catalans i ni les vostres lleis, tribunals i clavegueres podran, ara si, trunca el que desitja el poble català, ens ho reclama la nostra dignitat. Eduqueu els xiquets i no serà necessari castigar els homes. Pitàgores Josep Maria i Soler, abat de Montserrat, ho va dir a la presentació de la Biblioteca del catalanisme: “No se si ens queda gaire temps”. En cap cas és referia a la vida terrenal. Deia que tenim en joc el nostre futur i feia una crida al catalanisme transversal per canviar la situació. Paraules dignes d’un patriota, que en aquest cas tenen un valor extraordinari i premonitori. L’estat utilitza tot el seu arsenal i l’abat crida als catalans per canviar la situació. De fet ens diu que ara més que mai hem d’estar fen costat dia rere dia al nostre President Artur Mas. Les dades objectives de com les gasten els espanyols, i no cal ser reiteratius, ens indiquen que van a per totes i fins i tot, ni descarten empresonar al nostre President, ni suprimir l’autonomia. Nosaltres, si plantegem una confrontació legal amb l’estat espanyol, ja hem perdut. L’estat espanyol i el seu govern controlen totes les institucions que donen legalitat a l’estat i reconeixement internacional. Per no fer tard i no exhaurir el temps que ens queda, tenim poques alternatives, creiem que bàsicament tal i com van les coses només en tenim dues: Declarar ara mateix la independència de Catalunya si tenim majoria i o convocar eleccions referendaries amb una gran coalició electoral a semblança del que pot ser per les Europees. Les accions politiques, certament l’han de prendre les institucions catalanes, si volem tenir el reconeixement democràtic internacional, però com resulta que les institucions catalanes són una part de l’estat espanyol, estan sotmeses a l’estat de dret espanyol i per tant només ens queda el camí del trencament i de la ruptura. No ho dic jo, ja ho va dir en Joan Carretero fa estona; “En algun moment haurem de traspassar algun semàfor vermell”. Administrar les misèries i engrunes que ens permet Madrid, veure com Madrid te un pla de recentralització de les competències i veure l’extermini dut a terme pels espanyols del PP i del PSOE sobre la llengua catalana, en cap cas ens dona cap més opció i com diu l’abat, ara mateix no sabem si ens queda gaire temps, però el que si sabem és que PP i PSOE en cap cas estan a favor del dret als catalans ha decidir. El sentit comú és l'art de resoldre els problemes, no de plantejar-los. Yoritomo SI VOLEM DEIXAR DE SER PART DE LA SOBIRANIA ESPANYOLA, NOMÉS TENIM UN CAMÍ: LA INDEPENDÈNCIA.9/5/2013 És tan elemental i d’una obvietat que fins i tot posar-ho en dubta és irracional i antidemocràtic. Negar que el poble català faci us d’un dret internacional i democràtic que és el de votar, suposa i constata pels que defensen la negativa, que tenen uns conceptes de la “democràcia” dels anys 1940 al 1975, just quan regnava Franco i ningú votava. Els espanyols neguen la major per qüestions estrictament constitucionals i menteixen. Defensen que la negativa al dret ha votar, ho diu una llei, sense esmentar que la llei la fan les persones. Obviar que les persones tenen el dret sagrat, en democràcia clar, al vot, fer negació d’aquest dret, només és exclusiu de països totalitaris i dels seus aprenents. Cal insistir, ara mateix a Catalunya tenim tres blocs ven definits al Parlament. El que volen que el poble català decideixi el seu futur amb la nostra legalitat i si pot ser d’acord amb l’estat espanyol millor, els que volem el dret ha decidir autoritzat per l’estat espanyo i si no res, i finalment tenim els que no volen en cap cas que els catalans votem i sobre tot que no deixem de ser espanyols. Ara be, també tenim el bloc no contable i fora del Parlament que n’és majoria. L’anomenen societat civil. L’11 de Setembre del 2010 i del 2012 no van ser en cap cas espurnes d’un dia d’estiu, van ser la constatació de tot un poble que va dir prou i ara aquesta majoria vol enfrontar-se legítimament i democràticament amb els que volen ser espanyols i dependre d’un estat jacobí i recentralitzador. Franco, el genocida, va fer un cop d’estat i una guerra civil, l’excusa, Espanya és trenca i els nacionalistes, comunistes i massons n’eren els culpables. No ens cansarem de repetir-ho. Els espanols de Castella, més els reconvertits, són els responsables dels conflictes seculars que la “pell de brau” pateix des de fa segles. Volen espanyols i el castellà com llengua hegemònica i avui podem comprovar tots i cada un dels passos que els dos partits majoritaris espanyols en fan per exterminar tot allò que surti del guio espanyol castellà. El bloc dels que volen una consulta amb permís, són els pitjors, volen expressar que són demòcrates, i paral·lelament no paren de dir que ells volen una Espanya única, això si federal. Al mateix temps no paren de criticar als que volen fer una consulta i exposar que volen que Catalunya sigui un Estat lliure, vaja independent. Ens diuen que tot és complicat, que ens costarà, que patirem, que res és fàcil, però que tot és possible, que tinguem paciència, que aquest procés necessita que ens carreguem de raons, que hem de ser una gran majoria. De moment fem costat, però no poseu en perill el procés, la paciència i anar posant la galta te un límit i per primer cop volem guanyar. Estem farts de perdre i ser l’ase dels cops. Tot plegat ens porta al punt de sortida, “la transició espanyola”. “Una transició pactada” diuen, on culpables de tota mena no pagaran pena, on és legitimarà un cop d’estat i totes les seves derivades. Un pacte il·legítim dut a terme per les castes burgeses catalanes (1) i una esquerra avida de tenir un paper determinant en el nou escenari. Ells legalitzaven una transició d’un regim criminal a un de “democràtic”. Certament l’operació de moment els i ha sortit prou be. Reconèixer, legitimar i legalitzar que la sobirania resideix en els espanyols, és el que van fer catalans com el Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana) i Jordi Solé Tura (PCE), ho van defensar amb la proposta que van fer de Constitució espanyola. Cal saber que les primeres eleccions, és van fer sense garanties democràtiques i fins i tot partits com ERC eren il·legals. En M. Roca i en J. S. Tura, són els responsables de que a dia d’avui els catalans siguem esclaus d’una constitució espanyola, ells d’una tacada ens convertien amb espanyols i borbònics, amb el suport referendat dels espanyols. Aquest cop els botiflers venien a tot un poble. La nostra historia, els nostres màrtirs, els nostres pares i avis que ens han transmès la llengua i cultura de sobte no valia, érem els nous espanyols, Franco altra cop torna ha guanyar, ens col·loca altra cop als borbons, el seu llegat és mante indemne i el que és pitjor els delinqüents franquistes, són legalitzats amb “patilla democràtica” per portar les regnes del nou estat. Res és casual i quan la monarquia borbònica encarrega la defensa d’una de les seves filles imputada per corrupció, al grup Roca advocats, ho fa a un espanyol i borbó de soca-rel, altrament no s’entendria. Mai s’encarregaria la defensa de la institució als enemics republicans. Ara ja no parlem de casualitats, la des imputació de la filla dels borbons i l’èxit de la defensa, ho confirma, l’estat espanyol mai ha estat democràtic i les prebendes i beneficis en són a l’ordre del dia. La Cospedal avui ha estat taxativa i precisa, només existeix un poble sobirà, l’espanyol i el poble espanyol mai reconeixerà cap altra sobirania. Pot ser cal fer un recull de premsa i escampar-lo arreu, aviem si finalment ens carreguem de raons nosaltres i decidim convertir el grup majoritari no contable en determinant. Relaxar-se amb la interpretació de l’11 de Setembre i amb el resultat del 25 de Novembre, ara i en front dels envits espanyols seria un fracàs. (1) Referència treta del llibre L’OASI CATALÀ, de Pere Cullell i Andreu Farràs. Al 1714 desprès de la gran derrota, els catalans de Barcelona, al dia següent, obrien les botigues i els tallers que encara eren d’en peus obrien portes com si fos un dia qualsevol. Ara al 2013 i després de saber que som espoliats des de el 1714, de que l’estat espanyol ens tracta com ciutadans de segona, nosaltres mai serem espanyols i ells tampoc ens volen catalans, de saber que que no compleixen els pactes amb Catalunya, nosaltres els catalans, gosem per fi dir-ho, i ara ho fem als quatre vents: ESPANYA NO PAGA. Al 1714 ens havien derrotat, ara les tornes han canviat, i si més no, ho podem explicar, ESPANYA NO ÉS DE FIAR. Excelent el reportatge del Punt Avui d'aquest diumenge 5 d'abril al respecte. Mentrestant nosaltres els catalans cada any paguem de mitjà uns 16.000 milions d’euros a l’estat espanyol que mai tornaran a Catalunya, l’estat ens deu dels darrers quatre anys 8.000 ME. Infraestructures, ensenyament, sanitat, cultura, dependència, són part del paquet que l’estat espanyol vol exterminar del mapa català i per això l’ofec econòmic. Qui a dia d’avui encara tingui dubtes del que volen fer les castes funcionarials i castisses espanyoles sobre Catalunya, és que te interessos que en cap cas són patriòtics ni identitaries, senzillament són oligàrquics i de butxaca. Els mateixos que ens volen com espanyols, són els que viuen de la soldada espanyola, tot i que menteixen, el que reben, abans ha estat generat a Catalunya. El més greu és però, veure com Catalunya finança l’esport d’elit i dona l’èxit esportiu espanyol més gran de la historia, això si, nosaltres financem i ells, els espanyols fan identitat, espanyola clar, com la roja, sempre és així nosaltres paguem i ells després ens insulten. Ens espolien, ens maltracten i ens roben i diuen que nosaltres som els insolidaris. Ens espanyolitzen des de fa tres segles i ens diuen nazis. Malbaraten els diners públics i no retallen i encara gosen donar lliçons. Tot el que fa olor a espanyol, és ara mateix podrit. Espanya és la corrupció permanent. Espanya és el neofranquisme galopant. Espanya i la seva monarquia borbònica és la entelèquia decimonònica franquista, més allunyada de la realitat i gens democràtica. Espanya és el nou regne de taifes, on l’estat col·loca i situa als vividors i xucladors de l’erari públic de forma vergonyant, en les empreses privades o publiques. Espanya és la decadència i un forat negre. Espanya és la fi i el principi d’alliberament del pobles que viuen a la Península Iberica. Catalunya en forma part d’aquest principi, ara per fi hem començat a caminar directes a la llibertat, la resta de ben segur seguiran. Tastar la llibertat és quelcom que ningú i renuncia mai més. Esperem que els nostres líders estiguin a l’alçada que Catalunya i els catalans ens mereixem. Ara ja sabem que Espanya ni paga ni és de fiar, ara ja no ens calen més raons, les tenim totes, doncs actuem i millor avui que demà. |
AutorBoi Fusté i Carbonell Arxius
March 2024
Ara, com fa tres segles
"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria". Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714). UN PENSAMENT, UNA FLOR
Les tombes flamejants
"Fou una pàtria. Va morir tan bella. que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d'estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora del mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit sentia com li anaven desvellant el cor. Un dia es féu una claror d'albada i del fons de la tomba més glaçada fremi una veu novella el cant dels cants: -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants." Ventura Gassol Cançó futura
Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans. Gent de Castella, deixeu-nos pas! Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La branca ufana quan l’estol passa. La malvestat s’és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans. Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L’ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans. Gent castellana, l’allau no us val! Joan Salvat-Papasseit Poema escrit el desembre de 1921 amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda Ampla és Castella Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa. El braç és las i no el mena cervell; la gola és seca i la set no li passa. Terra dels Terços petjadors de lleis que imposaven amb sang llur llei estranya ampla és Castella, sepulcre de reis, malavirança a la Marca d’Espanya. Sota els pollancs l’ombra encara es marceix del mal que ha fet amb la seva tonada; sorolls de focs i esperons, i l’escreix amb que els cavalls soterraven l’estada. Ampla és Castella, el seu ressò un gemec, té la sordesa de massa escoltar-se. La veu dels íbers és ronca d’ofec i ella no els sent: només vol rebolcar-se. Joan Salvat-Papasseit Bonaventura Carles Aribau
LA PÀTRIA Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau com guarda vigilant cobert de boira e neu guaites per un forat la tomba del Jueu, e, al mig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents, coneixia també lo so de tos torrents com la veu de ma mare, o de mon fill los plors. Mes arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant del trobador no sent la mia orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport e veig del Llobregat la platja serpentina, que, fora de cantar en llengua llemosina no em queda més plaer, no tinc altre conhort. Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora; que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia. En llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent; e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat. Diputats de Catalunya,
els de l'antic General, porteu en les cerimònies damunt del pit un senyal. Amb orgull patri ho declaren els vells documents i escrits on relluu la frase sòbria: "duien lo senyal en pits". En la vostra digna toga es destaca una gran creu; quan el poble se n'adona no se sent remor ni veu. Senyal vermell de Sant Jordi, el senyal del Principat; en temps de pau o de guerra, símbol de la llibertat. En les hores de revolta -el llevant contra el ponent- aquest senyal guspireja com un estel resplandent. Si les quatre flames roges parquen lènsenya reial, la creu de Sant Jordi mostra el poder del General. Creu de llegenda i de glòria, creu viva dels combatents, és feta de la sang densa que raja dels pits valents. President de Catalunya, el del novell General, com a lloc del teu suplici t'han triat un lloc ben alt. No has volgut calçat que et privi de tocar el sagrat terrer; no has volgut als ulls cap bena que et privi de veure'l bé. Al castell de les tragèdies et dreces a peus descalç; petges la terrai la guaites entre clarors matinals. L'oreig una veu et porta des de la plana de Vic, ressò profund de la història, la veu d'un màrtir antic: -No et mataren per traïdor, ni tampoc per ser cap lladre; et maten perquè com jo, has volgut lliure la Pàtria... -Trèmul, l'oficial mana fer foc. Oh, màxim dolor! -Per Catalunya!- tu crides amb veu sense tremolor. La descàrrega, impía, el teu cos ha foradat; les parpelles, piadoses, sobre els teus ulls s'han tancat. Per les ferides obertes la noble sang ha sortit. Sobre el cor, el tret de gràcia roba i carn ha envermellit. President, quan tu mories, dueies el senyal al pit! Antoni Rovira i Virgili |