ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

40 ANYS I 40 ANYS.

7/5/2017

0 Comments

 
Picture

Tres anys de guerra, més 36 de dictadura van esdevenir un temps on les urnes mai van existir. Las de la República i Catalunya vans ser cremades, uns quants llibres també.

Ens han venut que som democràcia i que ja en portem gairebé 40 d’anys amb “perfecte harmonia entre drets i deures i amb una separació dels poders públics que ja voldrien altres”.

Estava cantat. Reclamar més autogovern i més democràcia sempre ha estat perseguit. Ara “democràticament” clar, se’ls hi ha caigut la careta. “En ausencia de violencia se puede hablar de todo”. Deien els hereus del franquisme i els pseudosocialistes que s’han repartit els poders de l’Estat. Parlar, proposar, assumir que els ciutadans tenen drets universals pels unionistes està penat. Van mentir i és de justícia que tothom ho sàpiga.

Ho sabíem, si més no uns quants, que Espanya mai serà federal, o confederal si fer-ho depèn del PP, PSOE o C’s. Amb una descentralització administrativa i una aparença de poder polític sotmès a la legislació estatal, pretenien i encara ho pretenen, construir la seva nació espanyola. La resta és pura parafernàlia al millor estil del Lerroux.

Els neofranquistes retrobats amb la monarquia dels borbons, i assimilats roben, fins i tot munten tot un entramat terrorista d’Estat (GAL) que encara  a dia d’avui els seus responsables no han pagat pena, no sabem tot i suposar-ho quins eren els ideòlegs, i no ens referim als sicaris. Són els que des de les clavegueres del Estat, des de totes i cada una de les institucions que controlen, els que han fet possible que avui estem a les portes de la independència de Catalunya. Amb aquesta gent ni a la cantonada.

Fiscalia, alguns jutges i policies estatals al servei d’un partit, ahir el PSOE, avui el PP. Pels seus fets els coneixerem. I tant, corrupció, violència, prevaricació, imposició, conspiradors, fraudulents, incomplidors, malversadors. Això representa la Espanya d’ahir i d’avui. Amb aquesta gent ni a la cantonada.

No és que no vulguin que votem. Quedaria clar que som un subjecte polític que no té res a veure amb l’espanyol. No és que els seus valors democràtics estan encara per arribar. Senzillament els seus gens, pensament i convicció són els mateixos trets que van esdevenir realitat amb Franco.

Mai han volgut que res és decideixi fora dels seus cercles ubicats a Madrid. Tot central, tot radial i tot supeditat a la llei que els hereus de Franco dictaminen, aproven i finalment imposen.

Espanya és un Estat corrupte. La Fiscalia te uns graus de corrupció política que fa fredor. El Tribunal Constitucional és de partit amb uns magistrats amb carnet més o menys caducat. Els grans empresaris son corruptes i corruptors, però ni paguen ni se’ls persegueix. De cobrar això si i al comptat.

La cosa està tant clara que fins i tot fora, ja comencen a donar missatges prou contundents a favor de la causa democràtica de Catalunya, que segur els està posant nerviosos.

Els unionistes, i deixem-nos de subterfugis, no són demòcrates són part convençuda dels altres 40. Són l’antítesi del progressisme. Lluny de la justícia. A prop del mercadeig institucional per tal de mantenir els seus privilegis. Són els que defensen la roja i gualda, amb pollastre o sense, de Franco.

Un Ministre d’Interior, el Fernández, responsable directe i demostrat d’haver conspirat amb mitjans públics contra els adversaris politics i contra tot un poble, no només no esta empresonat sinó que se’l manté de Diputat.

Un Ministre de Justícia que avala i conspira per afavorir corruptes, que obliga a Fiscals, alguns dimiteixen, per fer causa contra també els adversaris politics, que subtilment endega canvis de jutges instructors i magistrats finals, hores d’ara no només hauria d’Estar dimitit, també investigat i processat.

Un Partit el PP, únic al tot l’Estat, per molt que vulguin dir el mateix de CDC, amb un índex de corrupció general, sistèmica i estructural que a dia d’avui encara governa, confirma la dita franquista del “todo atado y bien atado”.

Un PSOE trencat. Uns defensors dels valors franquistes. Són els que van fer possible més PP. Uns altres que perden i marxen al desert per dir NO és NO i retrobar-se. No cal enganyar-se lluita de poder dins del partit, cap oferta que suposi el trencament amb el franquisme. Canviarem d’opinió el dia que proposin la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Mentrestant parlin de la Espanya Nació “de naciones”, queda clar que l’oferta és més del mateix amb una nova enganyifa.

La marca blanca del PP, Ciudadanos, els escollits per rellevar als franquistes corruptes del PP. El problema és que ni tenen líder ni capacitat política per entabanar la base sociològica franquista del PP.

PP, PSOE aparatik i Ciudadanos, són en essència el mateix. Els de Unidos Podemos, ja ho varem dir en un altre post, la estultícia del Pablo Iglesias els farà perdre uns quants anys per ser una alternativa de debò. UP podia haver evitat que Rajoy governes i Sánchez fos president i punt.

Si el PP governa avui és perquè el PSOE i Ciudadanos volen. Si el PP a traves del seu govern amenaça empresaris per fer negocis amb la Generalitat, és perquè el PSOE i Ciudadanos volen. Si el govern vol inhabilitat a la Presidenta del Parlament i la Mesa, és perquè el PSOE i Ciudadanos volen. Si la fiscalia dirigida i manada pel Govern del PP vol emprendre accions judicials contra el dret d’expressió, és perquè el PSOE i Ciudadanos volen. Si el PP no vol que els catalans puguem decidir i exercir el nostre dret d’Autodeterminació, és perquè el PSOE i Ciudadanos no volen.
​

Franco mai va voler la democràcia, el PP l’utilitza. Ara el PSOE i Ciudadanos amb el seu recolzament, no fan res més que dir-nos que els 40 d’abans van ser bons i que els 40 d’ara seran igual o fins i tot millors. Això si, ara ho fan “democràticament” i abonats al euro.


0 Comments

LA LLENGUA CATALANA.

3/5/2017

1 Comment

 
Picture

És historia i històric, que Castella sempre ha volgut imposar la seva hegemonia. Ho va fer quan el seu imperi. El seu llegat, anorrear les llengües autòctones imposant el castellà i el saqueig. Sud Amèrica n’és un bon exemple.

Quan un poble perd la seva identitat, i la llengua n’és part indestriable, deixa de ser-ho. Quant les pèrdues són de caire impositiu, sempre existeix la possibilitat, si els arrels, la memòria històrica i la força social ho permeten, fer un tomb a les imposicions.

Documents, disposicions i voluntats per anorrear als catalans començant per la llengua en tenim a cabassos. Los “reales Decretos de Nueva Planta” de Felip V van suposar l’iniciï d’una croada de Castella, l’Església i la dinastia dels borbons contra la llengua catalana. L’objectiu, malgrat el context, continua avui més viu que mai.

Volem ser Estat per molt factors. Un, potser el menys rellevant, però no menys important és la defensa del català. Espanya mai defensarà la llengua catalana. No és la seva. Només una llengua oficial el castellà. Oficial i exclusiva al Congrés, al Senat, a la Justícia, al Exercit, a la Guardia Civil, a la Policia nacional, als Ministeris, al Gobierno de la Nación espanyola. Sobren el català, el gallec, el basc i l’Occità.

Avui com ahir, els constructors de la Nació espanyola tenen clar que la llengua és el distintiu basic de país i que la supremacia castellana és un imperatiu per enllestir la seva feina nacionalista espanyola.

Els del PSC, ara ja obertament PSOE, han encetat una guerra per des cohesionar-nos. De Ciudadanos cap sorpresa. Ara els unionistes d’esquerres i de dretes volen aprofundir el seu relat de trencadissa total.

El PP i Ciudadanos al país Valencia han impugnat i s’ha admès a tràmit el decret de plurilingüisme. No és només a Catalunya, històricament l’anorreament global ha passat també pel País Valencia i les Illes. Sembla que de moment els socialistes defensen el contrari. Gran coherència la del PSOE.

Pilar Diaz, igual emparentada amb la Susana, alcaldessa d’Esplugues del Llobregat és després de Lleida la segona ciutat de Catalunya que volen situar el castellà al nivell del català. La seva pretensió és fer veure que el castellà està perseguit i prohibit a Catalunya.

No han pogut amb la normalització lingüística, ara van amb el transit i les seves senyals. Aquesta senyora però va més lluny. Ella i els seus “suporters” afirmen que qualsevol denunciat pot evadir la sanció amb l’argument de que no entén el català com indicador en els senyals de transit.

Més clar impossible. Els catalans tenim l’obligació de saber el castellà i els espanyols el català no, malgrat que aquí sigui llengua cooficial.

Ni és nou ni acabarà mai. Espanya només té sentit amb una historia, amb una sola llengua, les altres folklòriques, amb un sol govern, els altres gestories, i una bandera la roja i gualda.
​

Visc en català. Em relaciono en català i lluito per la independència de Catalunya per evitar la mort del que els meus avantpassats varen  ensenyar-me. Estimar al meu País, la meva llengua, les meves costums i els valors socials són els meus trets identitaris. Ser solidari, practicar la fraternitat i lluitar sempre per les llibertats generals, completen i tanquen el cercle, i això és el que els espanyols unionistes volen destruir. Aquest cop però no ho aconseguiran.


1 Comment

ESPANYA NO ÉS UNA NACIÓ.

2/5/2017

0 Comments

 
Picture

Suso de Toro i Ramon Cotarelo són dels pocs intel·lectuals que des de posicions democràtiques argumenten amb relats històrics i moderns que Espanya no és una Nació. Suso obertament i Cotarelo denunciant que Espanya ni té ni vol tenir cap altra projecte que no passi per salvaguardar l’estatuo quo dels guanyadors de sempre.

De Toro fins i tot va més lluny. Diu que aquest és el problema d’Espanya i en part té raó. Ara bé, mentrestant el poder econòmic, militar, judicial i policial estigui en mans dels que volen la Espanya Nació, i la resta no tinguin capacitat per modificar aquest estat de les coses, Espanya és una Nació reconeguda.

És una Nació imposada, si, però a tots els efectes internacionals ho és. Espanya és defineix com una nació perquè el seu relat, “ara democràtic”, ho fa possible. Una historia comuna escrita pels vencedors. Una llengua comuna, el castellà d’obligat compliment i coneixement. Un Congrés i un Senat on diputats i senadors juren, prometen, com sigui, una Constitució espanyola i com espanyols. Una justícia amb un codi penal i civil espanyol, determinen que Espanya és una Nació. És una nació perquè tenen un Estat reconegut i punt.

Cotarelo, que podria ser un vigatà modern, ens relata diàriament a traves del seu bloc les misèries d’Espanya. De vegades és pot entendre per la seva ferocitat plumífera que treballa per construir un nou projecte polític republicà i d’esquerres. Potser el que li queda per dir és que Espanya tal com la volen els espanyols no té futur, malgrat aquets darrers 39 anys ençà de la transició victorejada pels franquistes de camisa vella i nova i socialistes i comunistes agenollats al 39 i al 78. Malgrat tot l’un i l’altra coincideixen amb la malaltia de la nació espanyola.

Cotarelo, en un dels seus escrits, mantenia que Espanya estava en una cruïlla i que la seva obstinació la podria dur a l’avantsala de la seva destrucció. El desencadenant és la confrontació democràtica i pacifica que Catalunya ha proposat, proposa i proposarà per convertir-se en una Nació Estat independent.

De fet, els dos intel·lectuals no fan res més que dir-nos que Espanya no és una Nació i que mai podrà ser un Nació de Nacions per molt que alguns espanyols pretenguin vestir la mona de seda.

La Unió Europea comença a fer aigües. El Brexit angles mostra un camí autodestructiu. El populisme, els radicals de dretes a Europa, sota el paraigües del Donald Trump volen més Estat, menys solidaritat interterritorial i social, i aprofundir en les misèries racistes i xenòfobes.

Aquest escenari afavorirà a l’Estat espanyol i la seva Nació. De fet i malgrat uns parlin de la Nació espanyola com un bluf, altres de nació de nacions i altres d’un Estat federal mai aconseguit, avui Espanya i el seu Estat no pot ser vençut si no situem el projecte català com un element de confrontació radicalment democràtic contra el que no té ni representa Espanya.

Mentrestant els pobles de la Península no entenguin que per acabar amb la corrupció, acabar amb els privilegis de classe, acabar amb la no separació dels poders públics, només és possible des de cada un dels pobles, reclamant un Estat i tots els poders que li pertoquen per justícia universal a cada poble, l’entramat operatiu de la Nació espanyola és mantindrà intacte. De res serveix reclamar més i lluitar per millorar si és fa des de la perspectiva nacional espanyola. Ni monarquies espanyoles, ni dictadures espanyoles, ni Repúbliques espanyoles, han arreglat el que no és pot.

No és la crisis econòmica. No serà el rescat bancari. No serà la corrupció sistèmica i estructural. No serà el deute de l’Estat. No serà la immigració des de Ceuta i Melilla. No serà la qüestió de Gibraltar cedit graciosament als anglesos per conquerir Catalunya. No serà la no divisió dels poders. No seran els incompliments reiterats del Estat vers les directives de la UE. Res d’això posarà en perill la Nació Espanyola i el seu Estat. Catalunya si.

Espanya té, i ara si inequívocament, un problema i aquest és diu Catalunya, la seva llengua, la seva historia i la seva identitat.
​
De Toro i Cotarelo potser són dels primers emissaris moderns per explicar la bona nova. Tots dos saben i admeten que avui l’aposta més “revolucionaria” per canviar Espanya, s’anomena AUTODETERMINACIÓ, i que els catalans estem determinats i conjurats per que així sigui. Castella, Galicia i Euskalerria potser algun dia ho podran agrair, de moment a favor Suso de Toro i Ramon Cotarelo.

Picture

0 Comments
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.