Blog Archives

HONOR I GLORIA ALS CAIGUTS PER LA LLIBERTAT.

19/9/2013

Potser ens pot semblar simplista i sobre tot gens important. Un pot haver estat identificat com un personatge a favor dels colpistes del 36 fins les darreres conseqüències amb actituds i resultats cruents i al mateix temps ser després al llarg del temps un personatge valorat per uns i pels altres.

Antoni Samaranch, Marti de Riquer, falangista un i requetè l’altra són els darrers exemples. Lluitadors al bàndol sediciós i franquistes convençuts, ara se’ls vol retreure homenatge, un per olímpic i l’altre per estudiós de les llengües. De fet els dos van participar i de forma activa d’una guerra ignominiosa i van defensar durant 39 anys un model dictatorial. Ells eren la avantguarda del feixisme botifler català. Ells mai van protestar quan els franquistes falangistes van afusellar a homes com:

Salvador Vila Selga, alcalde de Castellbell i llaurador de professió, casat amb dos fill. El seu crim ser militant d’ERC

Isidre Vila Subirana, pagès i alcalde de Castellbell. El seu crim demanar aportacions econòmiques als cacics del poble.

Agustí Soler Fosas, alcalde de Vilatorrada, llaurador i casat amb tres fills. El seu crim formar part del comitè antifeixista del poble.

Maurici Camprubí Fornells, alcalde de Santa Maria d’Oló, casat amb dos fills, llaurador de professió, el seu crim estar al davant del comitè revolucionari.

Josep Maria Badia Sobrevia, Advocat, alcalde de Berga i para d’un fill. El seu crim, autor “moral” dels esdeveniments locals. Primer alcalde d’ERC

Ramon Pont Creus, alcalde de S. Martí de Sesgueioles, pagès, casat pare d’un fill, se l’acusa de requisar animals i collites.

Pere Pagès Gasch, alcalde d’Alp, pagès. El seu crim, requisa aliments.

Felix Figueres Aragay, alcalde d’Olesa de Montserrat, casat amb cinc fills, transportista. El seu crim és desconeix.

Josep Sunyol, advocat i President del Club Futbol Barcelona i diputat per ERC. El seu crim ser un catalanista.

Manel Carrasco i Formiguera, advocat i president d’Unió Democràtica de Catalunya, és afusellat per catalanista.

Lluis Companys i Jover, advocat, Alcalde de Barcelona, Diputat a les corts espanyoles, diputat al Parlament català i President de la Generalitat de Catalunya, és afusellat després de la guerra civil el 15 d’Octubre del 1940 per haver comés el crim de ser el President de tots els catalans.

Aquesta Espanya, la negra segons Machado, la que ens glassa el cor, ara i ahir, només te una mesura. Els seus són venerats al mausoleu del “Valle de los caidos” i els legítims, els demòcrates de la República, són amagats quan no vilipendiats.

Cap reconciliació és possible, per molt que els neofranquistes ho vulguin, sinó existeix un reconeixement èxplicit dels crims. Els republicans demòcrates, han pagat 40 anys de dictadura i d’extermini, bo seria que els franquistes paguessin amb el reconeixement de les seves culpes.

No és pot fer cap homenatge als franquistes per dignitat democràtica i fins que no tanquem aquest període sense guanyadors ni perdedors, els més adequat és el silenci.

Quan penses com l'opresor és que t'ha vençut. Frances G.

0 Comments

NOSALTRES FEM VIA, ELLS QUE FACIN EL QUE VULGUIN.

18/9/2013

1 Comment

Si algú havia arribat per un moment a creure que la transició orquestrada pels franquistes, pels espanyols de sempre (de dretes i d’esquerres) i nacionalistes perifèrics espanyols de Catalunya i Euskadi, seria i serviria per construir una nova Espanya, avui segur que té la certesa que no.

La monarquia borbònica espanyola, successora d’en Franco i del franquisme, a dia d’avui encara és hora que hagi demanat perdo pels excessos criminals del franquisme.

Tot l’entramat social dels guanyadors de la guerra civil provocada per un cop d’estat, continua intacte i el que és més greu, és reparteixen des de l’any 1978 el poder polític, l’institucional i l’econòmic. Encara estan en vigor lleis franquistes.

Controlen el poder judicial “l’independent” i el reglat i de forma vergonyosa un Tribunal polititzat i amb una dependència absoluta del govern espanyol de torn.

Permeten que els hereus de la filosofia franquista, falangistes inclosos, amenacin, insultin i agredeixin, sense que comporti cap tipus de càstig penal, i fins i tot els permeten que formin part de la legalitat espanyola. Res estrany formen part del mateix entramat.

No és que no reconeixen el que fan i pretenen fer amb Catalunya i els catalans, com el fet d’espanyolitzar-nos, o de no complir els seus compromisos pressupostaris, o de negar-nos reiteradament usar a Europa la nostra llengua, el català, o de presentar-nos ara d’intolerants i feixistes, és senzillament que el poble català ni vol ni comparteix l’essència del que representa ara Espanya, que de forma irreverent s’assembla cada més a un dels períodes més negres de la historia dels pobles de la península Ibérica.

El nostre President ens ha dit que serà complicat i dur, i l’encerta. Ara ens cal ser més freds que mai. Ens provocaran fins a límits insospitables i fins i tot utilitzaran les seves institucions per tal de donar-li el toc legal i democràtic necessari per no tenir el rebuig internacional, per tant és hora de la política i de la intel·ligència. Deixem-los amb la seva maldat i amb la seva ignorància, ells són així i no volen canviar, que és quedin doncs amb la seva Espanya i deixem-los en pau, i tenen tot el dret.

Cal que vencem la dificultad d'aprendre la nostra história per tal de no caminar mai més amb una bena als ulls. Felix Cucurull

1 Comment

L'AMENAÇA CONTINUA.

17/9/2013

0 Comments

Continuant amb l’expulsió hipotètica d’Europa si Catalunya aconsegueix la Independència, i estudiant les diverses opinions que donen per fet que així serà, ens convida a continuar amb el tema que no per reiteratiu deixa de ser apassionant.

La posició de l’Estat espanyol i del seu govern, és sabuda i certament no podem esperar res més. Espanya defensa els seus interessos i utilitzarà tots els mecanismes al seu abast per impedir la independència de Catalunya. De fet l’argument principal per modificar la correlació mental dels catalans és l’amenaça permanent de que ens faran fora de la Unió Europea. Ara be, el que no diuen el que tant ens “estimen”, és que seran ells i aquesta és l’amenaça velada, els que ens vetaran per ser-hi.

En cap cas i de moment que jo sàpiga no som nosaltres els catalans els que desitgem que l’estat espanyol modificat és quedi fora d’Europa. Aquesta és una diferencia i no és menor.

Letonia i Lituània i l’ambaixador nord americà a Londres, amb matisos han estat els primers disposats a internacionalitzar el conflicte Catalunya Espanya. El resultat, ha esdevingut una resposta desmesurada per part del govern espanyol, i unes pressions diplomàtiques per obligar a que comissaris europeus facin declaracions que potser són a contracor per continuar amb la línea de “l’amenaça i la por”. El comissari europeu i socialista espanyol Almunia, n’és el màxim exponent.

No insistirem, però ens refermem, la vida fora de la Unió Europea és possible i fins i tot por ser bona, i ates els interessos econòmics de molts dels estats europeus i la postura majoritària de Catalunya per no deixar de ser part intrínseca de la UE, pensem que el Parlament Europeu encara no ha debatut ni aprovat que farà. Per tant tot és possible.

L’agressivitat de l’estat espanyol i tots els seus corifeus, ara demostren que han entès que els catalans hem endegat una via que en cap cas passarà per Madrid, i més aviat mira a Europa i al mon.

La felicitat està en la llibertat, i la llibertat en el coratge. Pericles

0 Comments

ELLS AMENACEN NOSALTRES NO.

17/9/2013

0 Comments

Deu ser el costum. Després de tants anys de tenir-nos sota les seves botes i xuclar-nos la sang, pensar en que deixaran de fer-ho els posa malalts.

Ens amenacen, no amb les set plagues bíbliques pitjor, i perquè ara les confrontacions politiques a Europa és dirimeixen democràticament, que si no, ja faria estona que tindríem els fusells a casa nostre. Ara ens amenacen que quedarem fora de la UE com plat fort. L’evidencia de que el conflicte entre Catalunya i Espanya és va internacionalitzant, obliga a l’estat espanyol ha fer tot un seguit d’amenaces i que quedarem exclosos del club europeu, és la que pren més força.

Un discurs del primer ministre angles, Cameron dient i aconsellant al Rajoy que cal escoltar a la ciutadania fen pales que tota confrontació ha de tenir la corresponent solució política, més el tractament exquisit i democràtic amb els escocesos, posa dels nervis als espanyols.

Que Letonia i Lituània hagin fet publica declaració democràtica a favor del dret d’autodeterminació del poble català, també els ha posat nerviosos i aquest cop i com sempre la seva incompetència juga a favor nostre i en contra de la seva marca Espanya. El mateix ministre que reconeixia el gran èxit de la “Via per la independència”, ara crida a capítol uns estats que no fa pas gaire estaven com nosaltres i m’entres uns parlen en termes democràtics, Espanya, renya per fer-ho.

Quedar-nos fora de la UE és la amenaça. De fet ens diuen que retornaríem a l’època del paleolític, però la seva amenaça no és res més que la seva por.

Catalunya nou estat, certament pot quedar fora de la UE, però també pot donar-se el cas que les grans potencies modifiquin els tractats o fins i tot mirin al cel, exactament com van fer amb l’Alemanya de l’Est quan és va integrar a l’Alemanya de l’Oest.

L’estat espanyol, vol evitar la independència de Catalunya de totes totes per qüestions econòmiques i territorials. És podria donar el cas que l’estat espanyol, al quedar modificades les seves fronteres, el seu volum ciutadà i la seva economia, també és quedes fora de la UE, si més no la independència de Catalunya, obligarà i obrirà un debat en el si d’Europa, que hores d’ara ningú pot preveure com acabarà.

La amenaça del govern espanyol de que ens vetaran l’entrada, de moment és falsa, perquè primer ens han de fer fora, i això en cap cas ho farà l’estat espanyol, ho farà si ho acorden, el Parlament Europeu.

La Unió Europea, fa frontera amb països com Andorra, Mònaco, Noruega, Suècia, Suïssa, S. Marino, Liechtenstein, països que tenen tractats comercials i fins i tot utilitzen la mateixa moneda, l’euro, i és pot constatar que cap d’ells te el 27 per % d’aturats com Espanya ni un deute que ratlla el 100 per 100 del PIB com Espanya.

Si Catalunya ha de romandre fora, serà decisió del Parlament europeu, i preveient que ni Alemanya, ni França ni Anglaterra, ni Itàlia, voldran posar en perill els seus interessos geoestratègics a la mediterrània, és més que provable que la amenaça espanyola sigui un bluf més a prop del farol que de la realitat. En el pitjor dels casos, Catalunya sempre viurà millor si gestiona els seus recursos. De fet aquesta és la qüestió, tothom sap que Catalunya estat independent, pot existir i que pot complir amb els seus compromisos internacionals, l’estat espanyol és una incògnita.

Amenaçar-nos, és el primer pas al reconeixement de que existeix la possibilitat real de que Catalunya pot esdevenir un nou estat independent i per això ens congratulem i fins i tot gaudim de totes i cada una de les amenaces del govern espanyol. Com deia Gandhi, primer t’ignoren, després se’n riuen, mes tard t’ataquen i finalment guanyes.

Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Joan Fuster

0 Comments

RES HA FER PER MOLTA VOLUNTAT QUE HI POSEM.

16/9/2013

0 Comments

Aquest cap de setmana i després de l’exitàs que va suposar la diada nacional de Catalunya, em tingut i rebut un seguit de manifestacions que ratllen com sempre la fal·làcia, l’insult i el menysteniment com a poble.

El que fan i diuen els del PP ja ho sabem. D’aquets poc podem esperar, la seva intransigència, que ratlla tics antidemocràtics, no permet res que no sigui i estigui dins d’una constitució espanyola, que recorda més las “leyes fundamentales del movimiento”, que un marc de referència democràtic, renovador i al servei dels pobles que conformen l’estat espanyol.

Ens ha sorprès però, la festa de la rosa dels socialistes de Catalunya, on els dos primers secretaris un espanyol i l’altra català, han tornat ha desgranar el que ja sabíem, més un afegitó d’en Rubalcaba: “els independentistes seran els responsables de la fractura social a Catalunya. Ens volen proposar per aigualir la voluntat dels catalans una reforma constitucional per federalitzar l’estat. Han tingut 35 anys i res de res.

Amb les declaracions d’aquest cap de setmana del Bono, ex ministre socialista, del R. Ibarra socialista i expresident de Extremadura més las de Rubalcaba, estem en disposició d’afirmar que no només els del PP estan en temps passats, els socialistes espanyols també.

PP i PSOE van de la ma i sense matisos per denegar al poble català el dret a decidir. Que els catalans votem fora del guio espanyol, no és acceptat ni respectat. Aquesta és la realitat. És evident que l’oferta que proposa en Rajoy i el PP, és parlar del finançament i prou, però sempre plantejat com una concessió de l’estat espanyol. Els del PSOE parlen de reformar la constitució espanyola i no diuen que volen reformar, i pel que sembla seria una reforma on l’estat espanyol seria el pilar basic d’Espanya i on els catalans mai tindríem el dret a decidir.

Qui vulgui esperar una oferta en termes politics de reconeixement de Catalunya com Nació, pot seure. La carta i les declaracions, ho confirmen, dels espanyols només podem esperar el de sempre, ens volen com espanyols i prou.

Veure com “defensen” la violència feixista amb l’argument que és una resposta a la provocació dels independentistes, és preocupant, però encara ho és més, saber que no tindran càstig.

La Espanya immoral, ara vol retreure a Estònia i Lituània que practiquin el dret d’expressió democràtic i no saben que cada dia que passa amb les seves actituds te menys suports i això és una llàstima per la bona gent que viu a la resta.

Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres. Lluis Companys

0 Comments

ARA VOL "NEGOCIAR", PERÒ NO EL DRET A DECIDIR.

15/9/2013

0 Comments

El nostre President Mas, vol i està carregat de bones intencions, fins i tot i amb l’ajut de juristes de casa li facilita la feina al president Rajoy. Existeixen quatre vies legals per fer un referendum, només cal la voluntat política per fer-ho possible. D’això se’n diu optimitzar recursos públics. El resultat ja el sabem amb la carta resposta que avui, dia 14 de Setembre, ha rebut el president Mas.

Rajoy ha respost marcant paquet i amb tot un seguit d’advertències, més a prop de l’amenaça que d’altra cosa. La resposta i de forma deslleial, ja la va comunicar la vicepresidenta espanyola el divendres 13 de Setembre. “El govern espanyol mai acceptarà un referendum que sigui un atemptat contra la unitat d’Espanya”. Per tant, tenim el primer NO servit.

Amb tot, cal llegir detingudament la carta resposta d’en Rajoy. Destaca per plantejar una crida al diàleg per resoldre les diferencies politiques, i reclama, millor dit exigeix lleialtat constitucional i respecte al marc jurídic actual. Fer-ho és l’únic exercici de legitimitat dins del marc jurídic actual.

El missatge va dirigit als politics, als catalans que volem la independència i especialment al Mas. No només “no és possible” en termes legals cap referendum, sinó que el govern del PP, s’oposa a qualsevol pacte polític que ho permeti. L’amenaça velada al President Mas és contundent, no complir i ser deslleial a la constitució i al marc jurídic actual te un cost. Aquest és el missatge de la missiva. A la ciutadania ens diu que millor un bon pacte fiscal a negociar per l’any 2015 que res.

La resposta serà utilitzada pels mateixos que defensen la dependència amb Espanya, per tant, ara, no accelerar el procés, amb la nova llei electoral, pot suposar un major desgast polític pel President i pot permetre una utilització de caire partidista orquestrada des de Madrid. Caldrà explicar que en cap cas era el que és demanava negociar, i si la resposta pretén dilatar i frenar el procés, s’ha de combatre ajustant la data i la pregunta de la consulta. La única prioritat ha de ser posar data i pactar la pregunta al Parlament, fer-ho neutralitzarà el desgast polític del president i obriria les portes a que ERC, si o si, entri al govern.

Cap estat ni cap organisme internacional, obligarà a l’estat espanyol i al seu govern perquè es faci un referendum. Som a l’era dels estats i dels seus interessos i entre ells i sense cap regla escrita existeix un codi de suport mutu. Catalunya tindrà aliats en la mesura que demostrem que som un poble o quan els politics prenguin determinació, mentrestant no badaran boca.

Iniciar ara una negociació que en cap cas consideri com prioritari que el poble català decideixi, seria una traïció en tota regla i pel que diu el President això és impensable. Tenim doncs dos posicions antagòniques i que tot sembla indicar inamovibles, Espanya diu no a cap referendum i neguen cap negociació política al respecte i el govern de Catalunya diu que el poble català te tot el dret a decidir. El xoc de trens i de forma inevitable està servit, ara només ens cal tenir la saviesa de minimitzar els costos politics i econòmics d’aquest xoc i toca fer-ho quant abans millor. El xoc social, amb l’actitud que els independentistes van tenir l’11 de Setembre del 2012, o durant la “via catalana” no existirà.

No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos. Prat de la Riba

0 Comments

ENS OFERIRAN L'ORO I EL MORO, PERÒ NO ENS ELS PODEM CREURE.

14/9/2013

1 Comment

Tot fa pensar que personatges com el Duran i Lleida, el Pere Navarro, la Camacho o el Rivera, no ho han entès i fins i tot és possible que mai ho arribin ha entendre. Una munió de catalans i catalanes, grans i petits, estem comunicant als quatre vents que no volem ser espanyols. Anar a la “Via catalana per la Independència” ha tingut la singularitat de la claredat, i fer la inscripció amb nom, cognoms i DNI, (espanyol de moment) la confirmació de que volem ser catalans i prou, vaja com els francesos o els anglesos o els alemanys.

No és un problema de finançament que també, ni tampoc d’infraestructures mai executades pel govern espanyol que també, ni la pretensió sistemàtica d’anorrear tot allò que fes tuf a català i per suposat, mai ha estat pels que volem la independència, una qüestió de més competències administratives. El problema, que aviat resoldrem, és que els que mai havíem volgut ser espanyols, aquest cop comencem ha ser majoria.

Ens hem armat d’arguments, uns de tècnics i d’altres morals, però mai ens ha fet falta rearmar-nos com catalans i demòcrates. L’estultícia dels espanyols, abans franquistes feixistes, ara neofranquistes amb ínfules imperialistes, han segat qualsevol opció que resolgués l’encaix entre els quatre pobles que viuen a la península.

Els catalans mai hem volgut ser espanyols, i menys monàrquics o franquistes. Espanyolitzar-nos sempre ha esta la voluntat practica dels espanyols. Franco ho feia però no ho deia. Els d’ara ho pretenen i ho diuen. El resultat però els torna bojos, no solsamènt no han aconseguit espanyolitzar-nos, sinó que cada dia que passa som més a prop de ser exclusivament catalans i ciutadans d’Europa.

Els que voleu se espanyols, o espanyols i catalans a l’hora, tant s’ha val, respecteu per una vegada la voluntat majoritària dels catalans i actueu si podeu com demòcrates. Tant de temps vivint a Catalunya us hauria de servir per entendre que la democràcia la fan les persones i la condicionen els pobles. Mai una llei pot esdevenir contraria al dret més elemental que és el de votar.

Avui encara no sabem el contingut de la carta resposta que Rajoy enviarà al President Mas, però hem escoltat, primer la Camacho a Radio Nacional de Catalunya al mati i la Soraya al migdia, roda premsa desprès del consell de ministres, i podem assegurar que amb el que han dit, ja sabem el contingut d’una part de la carta. Rajoy li dirà que cap referendum consulta és possible i que per això cal modificar la carta magna i que ja sap el camí. Ens ensumem que les propostes que farà el Rajoy, estaran més properes al peix al cove, que ha un reconeixement nacional de Catalunya i tant s’ha val, el més important és el seu no a que el poble català voti.

La força política del no l’hem de traslladar arreu. Aquest serà el darrer error de l’estat espanyol. Els demòcrates del mon, entenen perfectament i aplaudeixen l’acord entre anglesos i escocesos, tant mateix com quan el Quebec i el Canada és van posar d’acord perquè el Quebec pugés exercir el seu dret d’autodeterminació.

Ara be després d’aquest primer NO documentat, no cal esperar més avancem les eleccions, transformem-les amb plebiscitàries i anem per feina. Votar en un referendum o en unes eleccions, aquestes legals, és el mateix i el que volem els catalans ara és votar. El mon ara comença ha saber on s’actua democràticament i on és preserven les dèries pàtries, feixistes i on s’exerceix la violència, tot i que no sempre física.

Des de aquest humil bloc hem demanat fer costat al nostre President Artur Mas. Som dels convençuts que ara és l’hora dels politics, caure ara amb una negociació al marge del dret a decidir seria un greu error. El govern de Rajoy vol utilitzar la tàctica del cansament i el de les negociacions varies i per fer-ho te al seu costat els Duran i Lleida, els Pere Navarro, les Alicies Camacho i els Albert Rivera. Ara hem de ser intel·ligents i no caure amb el parany de la negociació perquè tot continuï igual. Mai com ara per ser lliures i decidir-ho tot i si mantenim la posició democràtica del dret a decidir, aquest cop segur que guanyarem.

El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies. Francesc Macià

1 Comment

INDEPENDÈNCIA JA.

13/9/2013

0 Comments

ELLS INSISTEIXEN, NO VOLEN DEMOCRÀCIA.

Mentrestant, nosaltres els catalans només parlem en termes democràtics i pacífics, i de complir la legalitat espanyola, ells ens responen amb la sacrosanta constitució espanyola, les seves lleis, la seva legalitat i fins i tot ens insulten i ens agredeixen físicament.

Escoltar detingudament a la Vicepresidenta espanyola, o al ministre d’exteriors, o d’interior, ens fa posar la pell de gallina. Política, negociar, acords, generositat, justícia, per ells són aforismes sense cap intenció de canviar aquest estadi. Les castes espanyoles i les funcionarials que controlen l’estat, no tenen cap voluntat, ni ara ni mai de modificar el seu estatus. Ells tenen tot el poder polític, econòmic i militar, i en són conscients de que el seu modus vivendi depèn de mantenir-ho.

La tercera via, proclamen els dependentistes, ha de venir i en Rajoy espera el seu moment. Continuen sense entendre absolutament res, o si, i els hi és exactament igual. Ara, i si, de sobte, els nostres líders politics, es beguéssin l’enteniment i penséssi que el millor que ens pot passar, és entomar les molles que, segur el govern espanyol oferirà, rebrien una contestació de tal magnitud que no caldria ni fer consulta per saber que seria rebutjat. El temps del peix al cove s’ha acabat, els catalans ara volen decidir-ho tot.

Senzillament el que ha succeït després de la sentència ignominiosa del TC espanyol sobre l’estatut, és que els catalans hem recuperat la dignitat que molts dels nostres polítics mai han tingut, i això, traduït vol dir un escenari nou, on la compra i venda de cadires i voluntats, ja no són al vell mig de la política catalana. Qui pensi que la majoria no vol la independència en termes de dignitat i de país, s’equivoca.

Ara és tot un poble el que està marcant el pas, agradi o no. De fet, això ha de ser la normalitat, els polítics són servidors públics i han d’actuar en funció dels interessos de la majoria de la ciutadania i ara aquesta majoria, reclama independència, i trencar amb l’estat espanyol.

Si finalment és possible fer un referèndum i la pregunta és clara i si el si a la independència guanya aclaparadorament, s’haurà de negociar, però només existirà negociació si prèviament hi ha hagut acord per fer el referèndum. Dit d’altra forma, no és que CDC, o ERC, o fins i tot el President digui que el procés no té marxa enrera, sinó que és la societat civil la que està empenyent i ara reclama donar celeritat al procés. Per tant, si l’estat espanyol vol negociar, bé, i sino eleccions.

Anar a unes eleccions anticipades, autonòmiques, és la solució legal. Convertir-les en un procés legitimador, només correspon i depèn del programa polític que cada partit dugui.

No fer la lectura política adequada del resultat de la “via catalana per la independència”, pot dur a qui sigui ha cometre errors variats. Els catalans, hi ha pesar de retallades, d’una crisis incessant, i de la intoxicació permanent que rebem, continuen amb unes ganes i capacitat mobilitzadora lluny del que cap partit ha aconseguit mai. No tenir-ho amb compta pot ser mortal de necessitat. Ara, podem continuar esgrimint motius i causes jurídiques i legals per allargar el procés, fer-ho buidaria de lideratge al govern i fins i tot el Parlament. Cal complir el pacte fins el 2014 per la consulta i si no és possible l’alternativa ha de ser al mateix 2014.

Els ponts amb Espanya ja fa estona que s’han trencat. Ells així ho han volgut. Han estat molts anys de catalanofòbia, d’insults i maltractaments i per fi Catalunya i els catalans han dit prou i qui no faci aquesta lectura serà escombrat de la vida política. Ara per l’única cosa que hem de treballar, és per intentar que la separació sigui el més amistós possible, però segur que haurà de passar un temps per tal que el veïnatge de futur és converteixi en fraternal i solidari, en termes institucionals clar, els ciutadans de l’estat espanyol, són altra cosa. Ells així ho han volgut.

Podran fer que legalment sigui espanyol, però no aconseguiran que me'n senti. Francesc G.

0 Comments

I ARA QUE ?

12/9/2013

0 Comments

Els catalans que volem fer-ho tot democràticament i pacíficament i que sens dubta fa estona que ho demostrem abastament, ens trobem davant el mur de la intransigència espanyola de sempre i constitucional d’ara.

Que la caverna mediàtica espanyola, els de la crosta nacionalista espanyola, ens insultin i amenacin per exercir un dret democràtic i “constitucional”, podria ser anecdòtic i fins i tot tolerable. Ara be que Ministres del Govern espanyol, desmereixin als catalans i no condemnin als feixistes de la falange espanyola, si que ens ha de preocupar i molt.

És més que provable, gairebé amb aires de certesa, que no podrem fer cap referendum o consulta. No és que ho diguem nosaltres, ho diuen tots els ministres del govern espanyol, el PP, el PSOE, UPyD i tots els corifeus adscrits a la caverna mediàtica. El fonament de base per tota aquesta gent, és precisament una constitució que determina que només existeix un subjecte polític, l’espanyol. Per tant, ells tenen la justificació ordinària i si és vol jurídica, per no permetre ni arribar a cap acord en termes politics.

Tenim ara mateix un provable xoc. Un full de ruta fins el 2016 i una munió de ciutadans i ciutadanes que reclamen fets pel 2014. El nostre govern esta situant l’escenari d’un referendum d’acord el pacte de legislatura, i fer-ho és complir, però hem de tenir el pla “B” perfectament previst, d’acord la possible previsió de la primera resposta del Rajoy amb el que suposaria si pretenguéssim fer un referendum “il·legal”, i aquest no pot ser altra que convocar eleccions.

No cal que esmercem ni un minut més davant un primer NO. Defraudar amb allargaments innecessaris la voluntat d’un poble que crida independència, acte rere acte, és podria convertir amb el nostre xoc de trens. De moment tenim lideratge i un poble que fa costat. Hem de suposar que els que lideren el procés ho tenen clar, ara només ens cal saber i decidir que amb un primer NO en tenim prou.

Podríem esmerçar esforços col·lectius fins l’infinit, però ja no cal, els demòcrates del mon saben que vol el poble català. Ara esperen que fem els actes politics adequats per completar el procés i l’única forma legal que tenim dins de l’escenari espanyol és la convocatòria avançada d’eleccions al Parlament. Això si, la ciutadania espera una Gran Candidatura per la independència i això voldrà dir que tots els partits hauran definitivament triat, o independència o Espanya.

L'home que no té por a les veritats, res ha de témer a les mentides. Thomas Jefferson

0 Comments

EL POBLE CATALÀ TORNA A PARLAR DEMOCRÀTICAMENT I PACIFICAMENT.

11/9/2013

0 Comments

CATALUNYA VOL LA INDEPENDÈNCIA

0 Comments

<<Previous

Forward>>

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili