Blog Archives

PEDRO SÁNCHEZ, UN CADÀVER POLÍTIC MÉS.

16/9/2016

Dues eleccions a Espanya i sembla que anem de cap a unes terceres. Terceres que pel que comencem a veure un sector del PSOE vol evitar, permeten que el partit, PP, més corrupte de la historia, torni a governar.

L’excusa per evitar unes terceres eleccions, son del més variat. Per Espanya, per responsabilitat institucional, perquè seran el riure internacional, per uns compromisos pressupostaris amb la UE, perquè els espanyols no s’ho mereixen. Amb la boca petita per afrontar el repte català.

PP, Ciutadans i CC no sumen. Necessiten imperiosament que qualsevol dels altres grups faci un acte patriòtic i permeti que els corruptes del PP tornin a Governar. El que és segur és que ni Unidos Podemos, ni ERC, ni el PDC, ni Bildu el faran. Del PNB tot és possible, sobre tot després de les darreres declaracions d’Urkullu. Malgrat tot, les pressions més importants les està reben el PSOE.

Pedro Sánchez i els seus, d’acord amb el Comitè Federal, han establert un relat creïble. No podem investir i permetre un govern del PP, per la corrupció per les retallades i per unes lleis aprovades pel PP i la seva majoria absoluta que ha situat als espanyols davant una pèrdua sistemàtica de drets i increment de la pobresa.

El problema del Comitè Federal, és que ha tancat la possibilitat a una alternativa. No a Unidos Podemos i no als partits independentistes. Aquest posicionament només permet al PSOE dues alternatives; Abstenció i permetre que Rajoy i el PP tornin a governar, o eleccions el 25 de Desembre. Res més.

El PSOE ha endegat internament allò tant caïnita que pot acabar com el rosari de l’Aurora. Barons en actiu i d’altres reciclats, amb el suport inestimable del PP i Ciutadans pressionen per obtenir l’abstenció i defenestra-me’n al mateix temps de Pedro Sánchez. Pedro Sánchez i els seus ho tenen clar, l’abstenció és la seva mort política i la destrucció a mig termini del PSOE. Unidos Podemos esdevindrien la veritable oposició i alternativa real de les esquerres espanyoles.

Pedro Sánchez ho té pelut. Està lligat de peus i de mans i malgrat uns bons resultats a Galicia i Euskadi, en cap cas té garantit que el CF li obre altres escenaris.

Si finalment Pedro Sánchez no pot ser l’aglutinador d’una proposta alternativa al PP i Ciutadans i definitivament anem a unes terceres eleccions, Sánchez serà el primer cadàver polític que és cobrarà la estultícia política dels espanyols.

Felipe González que pot ser moltes coses, el que no és es un incapaç polític, i quan proposa, si anem a les terceres, ha d’haver un canvi de lideratges, el que fa és enviar un missatge clar al Pedro Sánchez. El problema és que Pedro Sánchez hores d’ara, i si no hi ha cap canvi, ja és un cadàver polític.

La conclusió és radicalment obvia. El PP i Ciutadans no volen cap canvi constitucional i el PSOE vol un maquillatge federal. Cap proposta política territorial i cap voluntat política per resoldre una corrupció sistèmica i estructural que no vagi més enllà de la via judicial.

Pedro Sánchez, cadàver polític podria fer el darrer servei democràtic i fer-lo per la democràcia i per la ciutadania, només caldria reconèixer que l’Estat espanyol és la suma d’uns pobles i que tenen tot el dret a decidir el seu futur. Ho sabem no ho farà, i per això passarà a la historia sense pena ni gloria.

Si finalment el PP se’n surt, hauran guanyat els barons i gerros xinesos falsos, però indefectiblement hauran perdut els demòcrates d’esquerres militants del PSOE i segurament els seus votants.

0 Comments

QUAN LA MENTIDA ÉS UN OFICI.

15/9/2016

0 Comments

Gonzalo Bernardos, tertúlia habitual a can Cunit, la Sexta, a can Basté i esporàdicament a 13TV, és el prototip de personatge negre i venjatiu. El seu defenestrament a la Universitat en temps de CiU, convertint-lo amb un professor més, la situat com el vaixell insígnia espanyolista contra Mas, CDC, CiU, PDC i el procés, amb un relat tertúlia ple de mentides i difamacions.

Aquest personatge, que ven be podria militar al costat de la Colau, Galdon, Usabart, Fachin, Rabell, atiadors professionals de l’odi personal, no desaprofita ocasió per clavar pulles a tot allò que pugui fer mal a l’univers ex convergent.

El "clan" Pujol, “els corruptes” afirma una vegada darrera altra. Mai un mot contra el ministre Fernández Diaz i els plans peperos per destruir Catalunya. Mai cap atac contra els majors corruptes, sentenciats o a punt de ser-ho, del PP i PSOE. Mai un mot reconeixent que s’havia equivocat acusant al President Mas i l’alcalde Trias de corruptes donant veracitat a la UDEF guàrdia civil espanyola i components de les clavegueres de l’Estat, dient que tenien comptes a l’estranger.

Cas Palau, corrupció indubtable admesa i certificada per en Millet i Montull. Fet que Bernardos utilitza reiteradament per crucificar als ex convergents, però obviant que tothom i va sucar. Fins i tot la fundació FAES de l’Aznar. Només una diferencia a tenir en compta, i és, que l’únic partit que ha retornat els diners, legalment rebuts, ha estat la fundació de CDC.

Gonzalo Bernardos te una croada personal, ara contra el PDC i els enemics al procés l’utilitzen. Si la justícia espanyola destapa, investiga, acusa al PP i als seus membres, si ho fa contra membres destacats del PSOE, ell, no triga un minut a parlar de la corrupció a Catalunya i dels Pujols. Sempre ens iguala. Fins i tot i segons diu en Bernardo aquí ens superem.

Jordi Pujol i Soley és el “mascaro de proa de la corrupció” i el seu clan familiar la resta del vaixell, afirma en Bernardos sempre que pot i té una escarxofa a la boca. Alguns, i de tant repetir-ho, hores d’ara fins i tot s’ho creuen.

Ell sap com molts, que l’únic cert de tot plegat és la declaració del President, reconeixent uns fets amb una falta administrativa, que ja va liquidar a Hisenda. La falta política no la pagarà mai, sobre tot perquè els Gonzalo i Fernández de torn ja faran el que calgui perquè ningú oblidi. La resta d’imputats, ara investigats, de la família, de moment són tant innocents com qualsevol ciutadà però els Gonzalos fan i desfan per mostrar-nos una culpabilitat que de moment és tant incerta com irrellevant donat que cap d’ells es dedica a la política.

L’estultícia i misèria den Gonzalo Bernardos, avui 15 de Setembre, a RAC1, ha tocat sostre. Avui a afirmat que el President Jordi Pujol i Soley no anirà a la presó, qual vulgar delinqüent és mereix, explicant que els poderosos mai paguen pena.

Jordi Pujol, de moment, nomes ha comés una falta administrativa i ja va liquidar la multa amb hisenda. Per la banda política també a pagat i amb escreix. Res però farà que la seva procedència social i política, deixi de ser utilitzada contra ell, la seva família, i contra el procés. L’objectiu per lligar “clan Pujol + CDC ara PDC per trencar Junts pel Si i afeblir al President Puigdemont, és el de Gonzalo Bernardo i pel que sembla mai li ha fet fàstic utilitzar els mateixos mètodes que el ministre Fernández Diaz i l’ex director de l’Oficina Antifrau de Catalunya D. De Alfonso.

Gonzalo Bernardo no és un quinta columnista, és lerrouxisme populista al servei d’Espanya. Va d’independent, però tot el seu discurs sempre és a favor de la unitat d’Espanya i d’una economia igualitària menys a Euskadi i Navarra. Ahir el negoci era el totxo. Avui la independència de Catalunya mai serà possible, sentencia.

0 Comments

RESCAT = FALLIDA INSOLVÈNCIA = MISÈRIA SOCIAL.

14/9/2016

0 Comments

La banca espanyola tenia liquiditat i maldava per col·locar-la. La bombolla Inmobiliaria va ser la turmenta perfecta. Bancs amb diners, un govern del PP amb l’Aznar de President, una liberalització del sol i una Espanya que no juga a favor de la cultura ni de fer un país competitiu en termes industrials, van fer possible el desastre i el “rescat”.

L’iniciï de tot plegat és d’una obvietat esfereïdora, tenir vivenda. Com diu la sacro santa Constitució espanyola, tothom té dret a una vivenda digna. El problema sorgeix quan l’equilibri preu de la vivenda i salari no existeix agreujat per un mercat de lloguer injust i inapropiat.

El resultat de la bombolla Inmobiliaria desconeguda pel sofert usuari i coneguda pels manegadors planetaris globalitzadors, acaba amb el somni, com una nit d’estiu, del triomfalisme irreverent practicat per uns dirigents espanyols a major gloria d’una Espanya sense futur.

La gravetat però és el que se’n deriva d’una situació que va afectar, afecta i afectarà durant anys als ciutadans. Tot plegat és d’una gravetat extraordinària perquè com sempre qui pateix és el ciutadà indefens, donat que sembla que l’Estat espanyol legisla per tothom, però només en surten beneficiats uns poquets.

El desastre inmobiliari té un abast intern de tal magnitud, que situa a la banca, “element estructural i de necessitat social”, diuen, a prop del desastre. Desprès d’una acció bancària irresponsable, aprofitada només pels constructors, uns legisladors permissius i una administració enlluernada, el tancament de caixa sobrevola teixint un mar de núvols negres amb conseqüències que només patiran els hipotecats .

Cal recordar que l’empresari constructor, és l’únic actor que no pateix, ans al contrari, són el que construeixen amb diners bancaris en forma d’hipoteques que desprès subrogaran als soferts compradors amb preus selvàtics i amb marges de benefici mai vistos.

Un endeutament i una prima de risc disparada, més l’origen del bum inmobiliari a Lehman Brothers, obliga a la UE i Espanya a fer un rescat. Rescat que la UE volia total i que el PP va circumscriure als bancs. Per cert bum que cap altre país de la UE pateix.

Mai sabrem quans han estat els diners que la UE, més el deute espanyol han dedicat al rescat bancari. El FMI parla d’una forquilla entre 80.000 i 100.000 milions d’euros. L’únic que sabem i perquè ho diu el banc d’Espanya, és que de moment dels 51.303 ME que ha rebut la banca, la hisenda espanyola només n’ha recuperat un 5 % i que dona per perduts la resta. El FROB i el Fons de Garantia de Dipositis s’ha buidat i ha fet feliços a uns bancs que són privats, que a sobre de no pagar per les seves malifetes, tornaran a repartir beneficis als seus accionistes.

Mesures com incrementar l’IVA, i pujar uns quants impostos i crear-ne de nous, era el preu del rescat. Ras i curt qui havia i qui ha de pagar el rescat és el ciutadà que només a pretès gaudir d’una vivenda. Els grans especuladors no han petit i fins i tot els fons voltors han fet el seu Agost.

Espanya i el seu Estat, amb l’aquiescència de la UE i el Banc Central Europeu, han comés un crim social. Han permès que qui pagui la crisis, i és quedi sense res, és aquell que només pretenia treball i una vivenda digna. Banquers, constructors i molts corruptes institucionals s’han lliurat, no han pagat, ni pagaran ni mai perdran la seva vivenda.

Espanya no va voler salvar als ciutadans. Va triar salvar als bancs i constructors. Va triar salvar l’Estat. Va triar que fossin altra cop els ciutadans els que paguessin.

Amb els 51.303 milions d’euros, l’Estat podia haver evitat tots i cada un dels “desahucis”, comprant les vivendes als bancs i financeres i havent-los cedit als soferts ciutadans. És l’Estat i el govern espanyol qui decideix les prioritats i en lloc de salvar bancs i ciutadans, prefereix salvar només als banquers i fer-ho gratis.

Qui a dia d’avui algú d’esquerres encara és pregunti perquè volem marxar d’un Estat salvatgement capitalista, és perquè s’ho faci mirar i és pregunti si veritablement és d’esquerres o un assimilat.

0 Comments

SERÀ UNILATERAL O NO SERÀ.

13/9/2016

0 Comments

Espanya i els seus partits no poden acceptar cap acord que suposi perdre l’espanyolitat com únic subjecte polític. Ser espanyol conjumina territori i identitat, fer-ho sense escletxes creant mecanismes legals és el que de moment és diferencia amb el franquisme i l’absolutisme borbó.

Quan una Constitució determina que l’espanyol és el subjecte polític, nacional inviolable, i que aquest fet garanteix privilegis, cap espanyol per interès de butxaca permetrà cap modificació substancial.
No és que el PP tingui arrels franquistes, i uns votants de dretes. No és que el PSOE sigui internacionalista i lluiti per la supressió dels Estats per agermanar la classe obrera, i tingui uns votants variats. Senzillament tot és més cru. Saben que Espanya sense l’aportació “solidaria” de Catalunya, els seus privilegis i nacionalisme espanyol trontollarà, i segur que el repensament del sobiranisme espanyol que quedi s’haurà de refer.

PP i PSOE sense fissures lluiten per la seva única nació, Espanya. Per tant són contraris ideològics a cap altre reconeixement. Els de Ciutadans crossa d’un i altres són més del mateix.

Són els de Podemos i el que els envolta, els que volen introduir un nou discurs, d’aparador, però amb els mateixos objectius que el PP i PSOE. Reconeixement d’un Estat plurinacional diuen. Un referèndum pactat que mai acceptaran el PP i PSOE, però per deixar clar que Espanya és una i amb un únic Estat. Són els que no parlen d’una República Confederal. Són els que no qüestiones els borbons. Són els que volen un referèndum perquè quedi clar per sempre més que som espanyols amb algunes “costumbres regionales”. Són els que no proposen cap altre alternativa que no sigui una Constitució espanyola amb un exercit que garanteix la unitat. Són els que mai qüestionaran que a Espanya només li correspon un Estat i les seves derivades.

Estem convençuts fins i tot, que si els de Podemos governessin, serien tant intransigents respecte la sobirania espanyola com ho són ara els del PP i PSOE. La demagògia i el populisme ja les té aquestes coses. Amb tot, Pablo Iglesias ens ha donat forces mostres de quin és el seu patriotisme i on està situat, amb Espanya, la bandera franquista i borbònica, la seva unitat “plurinacional”, i com no compartint discurs amb el Rivera, dient allò tant tronat que; todos los españoles somos iguales.

Espanya, abans regne de Castella, no pacta amb les seves colònies. Les seves colònies deixen de ser-ho perquè un dia ho decideixen. Remarquem i amb majúscules que cap de les colònies van deixar de ser-ho per un pacte. La unilateralitat sempre va ser el desllorigador.

A aquestes alçades, tot i el silenci dels Estats, el mon sap que Catalunya s’ha guanyat el dret a un referèndum. Pactar-lo seria el més democràtic. Malgrat tot Espanya manté l’opció més intransigent, la del no, i la del més Espanya com resposta.

El Govern del President Carles Puigdemont l’encerta quan commina al govern espanyol a pactar un referèndum. No hi haurà pacte, ho sabem i la resposta ha de ser la d’una data per la independència. Data que s’ha d’explicitar i publicar arreu del mon. És l’hora dels fets, i exhibir-los ara és una necessitat estratègica. Els que ahir emplenàvem els carrers de Catalunya és el que reclamen, dates i unilateralitat si Espanya no vol pactar.

0 Comments

NECESSITEM SABER.

12/9/2016

0 Comments

Els que deien que estàvem cansats, la van esguerrar. Els que diguin que estem cansats per un altre 11 de Setembre, l’encerten de ple.

Aquesta diada, per cert extraordinària en l’execució i transcurs, és inapel·lable. Per quantitat i per eslògan. República Catalana i milers i milers de catalans i catalanes petits, mitjans i grans.

El Govern té l’obligació, i ara més que mai, d’explicar-nos com rematarem la feina. La ciutadania ha complert i amb nota. Torna a ser el moment de la política i dels fets.

Ja ho entenem, i sabem que donar pistes al enemic, no és el millor que podem fer donat que l’Estat i les seves clavegueres per actuar en el camp colonial si que està ben engreixada.

Malgrat això, la ciutadania s’ha guanyat definitivament el dret a saber. Volem saber quin és el grau concret del compliment del full de ruta pactat pel 27 S. Volem saber el calendari per l’aprovació de les lleis pendents per la desconnexió legal i jurídica amb Espanya. Volem saber si podrem garantir que al dia següent del dia H, tindrem garantides totes les pensions. Volem saber si la República tindrà els recursos adequats per fer que les recaptacions tributaries, liquidacions i inspeccions, estaran garantides. Volem saber si els Ports i Aeroports de Catalunya estaran sota control de la República. Volem saber si controlarem l’espai radioelèctric i de comunicacions per encetar una nova etapa.

Volem saber ates que amb Espanya mai pactarem un Referèndum quin a de ser el camí triat per la proclamació de la independència, DUI, RUI, eleccions constituents, o tot a l’hora.

Qui pensi que podrem fer un altra 11 de Setembre triomfant, creiem que l’esguerra. Altra cosa seran els 11 que s’hauran de fer, potser al Novembre, o al Gener, o al Maig, o quan toqui. Seran els 11 de defensa i resposta a les agressions, que se’ns dubta vindran i tindrem de l’Estat espanyol.

Sense saber, correm el perill que una part de la ciutadania desconnecti del que queda del procés. De res hem d’amagar-nos. Volem la República catalana sinònim d’independència i d’un nou projecte de País i cal dir-ho obertament i ni accions antidemocràtiques ens poden dur al silenci exclusivament tàctic.

Les posicions al taulell estan clares nosaltres volem República i Espanya vol més Espanya i per això i per la dificultat del que queda del procés, més que mai ens cal informació claredat i com no Unitat. Unitat a dalt al mig i a peu de carrer. La unitat sense informació corre el perill d’entrar en l’espiral de la desafecció emocional i política. Pretendre que la ciutadania faci costat i respongui, que caldrà, per actes de fe i sense saber, seria el principi del fi.

0 Comments

UN SILENCI ESFEREIDOR.

9/9/2016

0 Comments

El mon cuparire està amb un silenci, tant a prop d’aquell que gasten o gastaven els circenses i benedictins, que ens molesta i entristeix profundament.

La resposta del departament d’interior conduit pel prevaricador i corrupte Fernández Diaz, a no inscriure al registre de partits el PDC i els motius, hauria de posar a tot demòcrata en peu de “guerra”. Les CUP, de moment no han badat boca. El paper dels escindits d’UDC, encara és pitjor; “Antoni Castella donant credibilitat a interior i mostres d’alegria perquè finalment Espanya els hi ha donat la raó”.

Les CUP a les 12 del vespre del 27 de Setembre ho van tenir clar, podien acabar amb el President Artur Mas. El resultat electoral els ho permetia. Les CUP van fer el que l’Estat espanyol, el PP, el PSOE i Ciutadans no van poder fer, i el cap del President Mas va rodar. L’excusa; “per retallador, per ser de dretes i per un 3 %”.

El temps però ens posa a tothom a lloc. Mas podia haver provocat noves eleccions. La correlació dins de Junts pel Si i les seves prerrogatives ho permetien. Mas és va sacrificar i va renunciar. Aquest acte seria suficient perquè qualsevol patriota l’admires i li fes costat.

Intentar desmerèixer el que va suposar el 9 N, ha estat constant per tots aquells que el volien amb desobediència. El resultat el coneixem. Sense desobediència quatre imputats de CDC i d’UDC. Alguns quan van governar ni urnes de cartró ni res a favor de la independència, ni cap desobediència. Mas va situar al vell mig de la política i societat el “Dret a Decidir”. Fins a les hores la resta badant boca.

El President Mas potser va cometre un error de comunicació quan el seu Govern no va tenir més remei, per imposició legal, assumir unes retallades imposades, explicant el perquè. Una sentencia del TC i les retallades imposades, encetarien dins de CiU el seu final i principi per uns nous objectius de país. Les retallades i sentencia s’han resolt amb el trencament amb UDC del Duran i Lleida i la major confrontació amb Espanya des de el 1714.

Han estat unes converses gravades al despatx del inefable i laboriós Ministre Fernández Diaz, entre ell i l’ex cap de la oficina antifrau de Catalunya, el que ha obert els ulls a molts. Però no sembla, pels de les CUP que obrir-los hagi suposat, si més no, situar la temàtica de la corrupció en quarantena.

Seria bo començar a pensar que a Catalunya la corrupció ha estat utilitzada com arma de desgast polític i concretament per eliminar, neutralitzar la força política que des de les institucions a liderat el procés escoltant la demanda majoritària de la ciutadania al carrer. Quedi clar que som els primers a defensar la màxima; qui la faci que pagui. El problema és que ara mateix amb la justícia espanyola i els fiscals afinadors, és una quimera.

Per acabar amb el descrèdit polític, provocat, planificat i escampat, contra el President Mas i CDC ara PDC, l’Estat i les seves clavegueres, amb el deliri dels unionistes i d’alguns independentistes, volen impedir que el nou partit, PDC, funcioni amb normalitat i de pas mantenir el relat de CDC.

El President Mas, ho ha dit; “No ens volen ni en pintura”. Nosaltres afegim morts i enterrats. Ni ERC, ni les CUP fan por a l’establishment. Tampoc a l’Estat. El que veritablement fa por és CDC, ara PDC més ERC, més les CUP. La resta de les petites opcions independentistes per si soles no faran res i tampoc compten.

ERC és un partit legal dins del registre de partits espanyol. Les CUP també. Ho són explicitant els seus objectius politics. Països Catalans, República catalana i independència són conceptes registrats i acceptats.
El PDC que proclama entre els seus objectius politics la independència de Catalunya, la construcció d’un Estat i per una República catalana, molt similars als de ERC i les CUP, no pot ser registrat al “Llibre caciquil” de partits.

El ministeri de l’Interior argumenta dos motius. Un és per evitar confusió amb altres sigles. Se’n podria parlar i si tècnicament i formalment l’encerten, fins i tot estaríem d’acord, que els més de 3000 associats en el Congres de refundació de CDC no varem estat molt encertats.

L’altre és el perillós. El judicial i policial, que no amaga l’objectiu final, radicalitzar i situar al PDC a nivells etarres per aplicar posteriorment la infame Llei de partits. Sembla que unes cometes i la paraula unilateralitat són termes inconstitucionals. També sembla que posar-se com objectiu la independència de Catalunya no. Qualsevol il·lustrat sap que quan políticament és proposa trencar amb l’estatu quo imperant, només caben dues posicions, l’acord o la unilateralitat, és digui o no als estatus i objectius del partit.

Només dir que volem construir la República catalana, qui ho digui, és il·legal i xoca frontalment amb la Constitució espanyola, i tot i així tenim un ventall polític que va des de la extrema dreta franquista, des de falangistes inclosos, a la esquerra més anticapitalista, i tots ells registrats i legals.

Cofois per tenir el trofeu, cap del Mas, que els unionistes mai han tingut i la practica obtusa d’un silenci, del que ja varem patir, ara pot ensorrar el procés i dur-nos al vell mig d’una destrempada general. Que més i quans atacs haurem de rebre per entendre que no va d’esquerres o de dretes. La cosa va d’independència o de submissió.

Practicar el silenci, no fer costat als que volen i treballen per la llibertat de Catalunya i el seu poble, no només no ajuda a la victòria, sinó que si l’Estat espanyol se’n surt, sabrà quin és el camí per guanyar la partida. Cap geperut és veu la gepa.

0 Comments

NO ENS CALEN MÉS RAONS PER SER LLIURES.

7/9/2016

0 Comments

Ho sabem, és pesat i fins i tot avorrit esmerçar temps en fer memòria. Malgrat tot cal fer-ho i creiem que és un exercici sa que desmunta l’argumentari d’aquells que demanen insistentment que ens hem de posar d’acord amb Espanya i el seu Estat, i a fe de Deu que tot l’espectre polític català ho ha intentat fins l’avorriment. Ara també ens agradaria un acord per fer un Referèndum.

La Constitució espanyola del 78, va ser un traga-la extraordinari. Les concessions al regim franquista van ser totals. Malgrat tot el mon polític català de l’època va fer l’esforç titànic per intentar construir un nou Estat.

Escoltar als Icetes de torn i als comunistes ecologistes que el problema és dels independentistes perquè no volem negociar, no només és esperpèntic sinó que és totalment fals.

Fins l’any 2010, tot i que tot va començar al 2010, CiU, PSC, ERC, ICV, PP, tots feien i proposaven en termes autonomistes. Insistim tots. L’única diferencia objectivable era la possibilitat real per governar i ates que a Catalunya el bipartidisme espanyol mai va triomfar, només dues opcions, una federada, CiU i l’altra col·ligada PSC-PSOE, ERC i ICV, han tingut el poder.

CiU força hegemònica durant 23 anys mai ha passat d’un autonomisme amb ínfules nacionalistes. Un peix al cove, un acatament a l’ordenament polític i jurídic espanyol ha estat la senyera i Duran i Lleida l’encarregat d’airejar-la amb el recolzament dels poders fàctics catalans.

El President Artur Mas, és potser qui millor ho ha explicat; “Jo era autonomista i per defecte encaixista. Jo era dels convençuts que amb Espanya i el seu Estat la interpretació de la Constitució permetria la construcció d’un Estat de les Autonomies amb competències pròpies i reconeixement de les singularitats nacionals”.

ERC va anar més enllà. La seva proposta política d’esquerres, cal no oblidar que els dos tripartits van ser, perquè ERC que tenia la clau va voler, pretenia incrementar el sostre d’autogovern, AUTONOMISTA, millorar el finançament i fer més politiques socials deien. ERC va comprovar que la seva aposta va ser traïda pels seus socis de govern des de Madrid.

És d’una evidencia palmària que no han estat els partits ara compromesos per la independència de Catalunya, els que no han treballat, negociat i arribat a acords, per cert molts d’ells incomplerts, en ares a construir un Estat plurinacional.

Són masses les dades i els fets, sempre contraris a Catalunya i als seus drets les que han fet possible actes impensables. El trencament de CiU, la reconversió de CDC en un nou partit el PDC. El 9N. Les mobilitzacions ciutadanes més importants d’Europa. El Dret a Decidir. El trencament d’Unió Democràtica de Catalunya. Junts pel Si. Un Parlament netament per la independència. Un Govern independentista i per la independència. Un full de ruta. La construcció de les estructures d’Estat.

No farem llistat dels greuges i maltractaments que hem rebut i rebem diàriament de Espanya i les seves institucions. El que diem és que no hem estat nosaltres els causants del trencament polític acordat al 78. Han estat els partits espanyols unionistes recentralitzadors que utilitzant un TC com excusa i d’una tacada, ens han dit que a Catalunya no hi ha catalans només espanyols i que tot és decideix a Madrid. Punt i final.

CDC ara PDC i ERC han passat de la política autonomista a la independentista. El més còmode hagués estat continuar sotmesos i fen veure que aquí decidim, que ningú en tingui dubtes.

Els mateixos que diuen i exposen sense vergonya la nostra intransigència, amaguen la seva. De fet com que tenen tot el poder ells la usen i ho fan prevaricant i delinquint des de les seves clavegueres. La nostra intransigència si és que en tenim, és legitima i democràtica i és basa amb la defensa del mandat popular d’unes eleccions democràtiques i legals.

0 Comments

JUGAR AMB FOC I NO CREMAR-SE, IMPOSSIBLE.

6/9/2016

0 Comments

ERC té tot el dret del mon mundial a decidir que fer com organització, fins i tot donar suport als pressupostos de Barcelona governat per unionistes a canvi de res.

ERC pot practicar la unitat política estratègica o no. És la seva decisió i tant legitima practicar-la amb les teòriques dretes, hi ho les esquerres catalanes o espanyoles, faltaria més. Ara bé, seria d’agrair, aclarir-nos, si el que ara és prioritari és la unitat ideològica o la unitat per la independència.

ERC pot visualitzar constantment que el Govern que tenim esta liderat per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, però l’únic que s’aconsegueix és afeblir al President, al Govern i situar dubtes als socis parlamentaris. És vulgui o no, el nostre President és Carles Puigdemont amb les seves prerrogatives i un Govern per governar.

ERC no pot demanar transversalitat i al mateix temps vetar per ideologia als socis de projecte, de full de ruta i per la independència. Celebrar l’11 de Setembre amb els de En Comú Podem i vetar al PDC és una declaració i no pas amistosa.

ERC pot sentir-se legítimament i per qüestions ideològiques més a prop de Barcelona en Comú, Catalunya si que és pot, En Comú Podem i d’Iniciativa, i fins i tot els socialistes. El que no pot fer és per honestedat i lleialtat al pacte i procés, és visualitzar millor sintonia amb els contraris a la independència que amb els socis de Govern, de projecte i de full de ruta.

ERC no recorda o no vol, que van significar els dos tripartits. El Primer amb nou Estatut i retallat pels seus mateixos socis de Govern un daltabaix. El segon fer un President antiindependentista i unionista de pedra picada. Ni els socialistes ni els pseudo comunistes ecològics, s’han apropat al dret a decidir. Si s’aconseguís aquest dret, per ells, seria per refermar la integració definitiva a Espanya nació.

ERC pot ser un partit net. Millor. El que no pot fer és continuar fent de tam tam sobre la corrupció a Catalunya i en concret a CDC, després de tenir l’evidencia que l’Estat espanyol i les seves clavegueres han ordit dades falses amb la complicitat de la justícia espanyola. Fer-ho ara en mig de la més extraordinària operació que Catalunya a empès per ser lliure, no deixa de ser un tret al peu.

ERC no pot mirar al costat davant les imputacions que la injustícia espanyola proposa al nostre President Mas i Consellers Ortega, Rigau i Homs. Imputats per estar al costat dels catalans i per posar les urnes. Imputats per la democràcia i pel dret a decidir. ERC se’ls ha de fer tant seus com ho són pel PDC.

ERC no pot, si finalment els bàrbars espanyols ens porten a unes terceres eleccions oposar-se a construir una alternativa electoral netament independentista i de país. Sobre tot perquè l’Estat espanyol s’està rearmant i només amb unitat podrem donar la resposta adequada.

ERC ha d’entendre que fins que Catalunya no sigui lliure, l’única eina política per aconseguir-ho és Junts pel Si, amb uns socis, les CUP i amb la porta oberta a la resta sense renunciar a l’objectiu de país, la independència.

Per cert, gent de ERC i per si no ho sabíeu, ni Ada Colau, ni Xavier Domènech, ni J. Coscubiela, ni F. Rabell, ni Joan Herrera, ni Gemma Usbart, ni Gemma Galdon, ni Pisarello, ni l’Iceta, ni Assumpta Escarp, ni Zaragoza, ni Angel Ros, ni Nuria Parlon, ni Meritxell Batet, ni Jaume Collboni, permetran si poden que Catalunya sigui un Estat lliure i independent.

0 Comments

COLAU I PISARELLO EN TENEN PROU REFORMANT ESPANYA.

5/9/2016

0 Comments

Sembla pel que ha dit l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que no creure que Espanya i el seu Estat és reformable, és reaccionari. Només li ha mancat dir que els reformistes hem de ser els catalans.

En Pisarello, el seu primer tinent Alcalde, ho ha reblat, acusant als independentistes d’excloents. Clar i català, els catalans sobiranistes independentistes si tenim projecte i volem un futur és per una Catalunya identitaria i excloent. Vaja com els darrers 2000 anys amb els Celtes, els Ibers, els Grecs, els Fenicis, els Romans, els Àrabs, els Jueus, els Austríacs, els castellans, els andalusos, els gallecs. Aquesta gent no en té ni idea de com i que vol dir ser català.

Els podemites podran enganyar al seu respectable, des de la premissa borbònica i franquista, que viure, treballar i morir a Catalunya és fer-ho a Espanya. La seva dèria fraternal s’acaba a Espanya. La resta de pobles europeus els hi sua. Un internacionalisme tant precari com inexsistent.

No cal ser molt llest per saber que la intenció dels Colau és muntar l’alternativa d’esquerres que no va reeixir amb els dos tripartits. Un discurs reformista i fraternal n’és la solució, diuen. El que amaguen és el veritable objectiu que ni és revolucionari ni d'esquerres. Només una Espanya matisada, però una.

Malgrat tot, els hi reconeixem una intel·ligència que “peperos i sociates” no tenen. Amanir la unitat fraternal amb concessions controlades és la seva proposta. Reformar, concedir i treballar per una nova unitat espanyola sense reconèixer que amb la legalitat constitucional espanyola ni això serà possible.

Intel·ligents diem perquè han sabut que controlar les grans ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, els obria escenaris de gloria i triomf. Mentrestant ERC, PDC i les CUP a la inòpia. Si per un d’aquells, el Parlament i Govern català proclames la independència de Catalunya i Barcelona fonamentalment, Tarragona i Lleida s’oposessin i es declaressin constitucionalistes espanyoles, que creiem que passaria. Senzill, tindríem un marró internacional i molts números per fracassar. D’aquí que Barcelona, Tarragona i Lleida mai formaran part de l’AMI amb els podemistes, sociates i ciutadans controlant-les. Els podemites tenen clar on són les catapultes politiques i econòmiques per prendre el poder. D’altres puretes ideològics amb el lliri a la ma.

Alguns creuen, no sabem si de bona fe o per estratègia barata, que acceptar les tesis pactistes a llarg termini de la Colau ens beneficien, sobre tot perquè l’abandera’t del pactisme és el President Mas i ja veiem com li anat la cosa. Espanya no pacta. Espanya sotmet.

Espanya s’agrada com és i per certificar-ho el PP, el PSOE i Ciutadans uneixen esforços contra Catalunya, la seva llengua i els seus drets. Reformar aquesta situació equivaldria a dir-nos que primer desapareixeran els partits unionistes i això amb els darrers resultats electorals que li han donat vuit milions de vots al PP, més de cinc al PSOE i més de tres a Ciutadans és mentir.

Per cert la seva demagògia, la de la Colau va més lluny. Avui dia 5, entrevistada a RAC1 ha dit que ella voldria un Estat Confederal, cosa que vol dir que primer cal fer Estats i un Estat és sinònim d’independència i ella, hemeroteques i discursos manen, està radicalment en contra de la de Catalunya. Fort no.

Eixamplar si. Obrir-nos a tothom si. Treballar per una Catalunya inclusiva si. Fer un nou país amb els que volen continuar dins d’Espanya NO, impossible. Avui tot està més clar i la pantalla és més diàfana que mai, o amb Catalunya Estat lliure independent, o amb Espanya i la Colau i el Pisarello fraternalment volen que Catalunya continuí sent una Comunitat espanyola. D’aquí que la seva proposta sigui com la del Miquel Roca i Duran i Lleida reformar Espanya.

0 Comments

SÓN NOMÉS L'ESQUERRES SINÒNIM DE CANVI.

4/9/2016

0 Comments

A l’Estat espanyol les esquerres variades sempre han manifestat i reivindicat que les seves politiques socials han estat proposades en clau progressista. Quan són les dretes els que proposen “politiques socials”, els d’esquerres no triguen ni un minut ha denunciar-les com de dretes, reaccionaries i injustes. Aquest és el joc polític a l’Estat espanyol; dretes contra esquerres i esquerres contra dretes. A Europa també, però mai arriben al paroxisme antagònic pre revolucionari.

És però l’historia moderna la que ens explica el perquè de tot plegat i en concret l’antagonisme entre dretes i esquerres. En primer lloc cal conèixer com Castella i el seu regne amb les aliances estratègiques eternes amb l’Església i França, és consolida com el bastió del Sud d’Europa guardiana de les essències cristianes inquisitorials.

Ni la revolta comunera castellana al 1520 contra Carlos V, pot evitar els designis negres per construir el relat castellà que en el temps serà únic i dominant, sense signes, o molt poquets de progrés i de justícia social.

El regne de Castella primer i Espanya després, han guanyat la partida a la resta de pobles que habiten a la Península. Portugal i Gibraltar en són les excepcions per distints motius. Una partida guanyada sempre per la força de les armes.

El diàleg, el pacte i l’acord entre iguals, no forma part de la idiosincràsia castellana. “Vèncer o morir. Viva la muerte. Todo por la patria”. Frases curtes i penetrants com una daga per mostrar que la cosa va de guanyar o perdre, mai d’un acord. Va de poder, d’interessos i de identitat.

A l’època feudal la denominació dreta esquerra no existia. Eren famílies dinàstiques amb l’ajut d’exèrcits mercenaris, minoritaris respecte la ciutadania, les que tenien el poder absolut. D’aquí les monarquies absolutistes. Un poder al que mai renunciarien ni delegarien, ates que fer-ho hagués suposat el declivi dinàstic familiar i del seu entorn.

Són els nous temps i una revolució industrial, amb nous sistemes productius els que faran possible un canvi social, amb un repartiment molt incipient del poder que serà polític, mai econòmic.

Equilibrar el repartiment del poder és el repte i als grans pensadors teòrics i pràctics només se’ls acut una forma; utilitzar la democràcia com pilar estructural pels nous temps moderns. Això si, construint unes regles de joc, que permetin deixar-ho tot com sempre. El capitalisme en serà l’essència, que de moment impera i guanya a qualsevol altra ideologia i sistema.

És primer la petita burgesia organitzada la que fa una revolució, “la industrial”. És la burgesia amb un estatus social superior, la que entoma el repte per unes noves relacions comercials i de treball. És al mateix temps la que condicionarà la creació del nou estigma modern, dretes i esquerres.

“Els que proposen, els que innoven, els que arrisquen el seu patrimoni, per cert patrimoni de vegades d’origen incert o guanyat amb guerres, són els de la dreta. Els de les esquerres són els que no tenen res ni cap altre futur que els de les dretes no contemplin”.

Dretes i esquerres, conceptes antagònics i confrontats a Espanya. Els espanyols de dretes contra els espanyols d’esquerres. Anatema completament falsa. Treballadors explotats i oprimits votant als de dretes. Treballadors servin com esclaus moderns i venent-se per un plat de llenties a les dretes nacionals i internacionals. Aristocràcia obrera. Potser els treballadors volen ser de dretes per les formes i continguts pràctics.

Les esquerres volen repartir i impedir que uns pocs ho tinguin i manipulin tot i unes dretes a Espanya que no estan disposades a renunciar als seus privilegis. Aquesta realitat i unes estructures socials i politiques d’arrel franquista, impedeixen qualsevol canvi. Qualsevol entesa que no sigui estrictament garantir els seus interessos de classe, mai reeixirà.

D’aquí la gran contradicció. Les dretes i esquerres espanyoles defensen fins on faci falta, la unitat d’Espanya, la espanyolitat i una Constitució monàrquica i al mateix temps volen escenificar lluites socials entre ells, que són falses i teledirigides, amb l’objectiu de que tot sembli que ha de canviar, però perquè tot continuï igual.

Si ens ajustem sobre el que està succeint a Catalunya, convindrem si més no que la nostra “dreta” és més civilitzada i fins i tot ha entès que de vegades una aliança amb les esquerres tot i que conjuntural, els pot fins i tot afavorir.

Mentrestant les dretes espanyoles són contraris al concepte federal i no diguem confederal, les esquerres espanyoles en ofereixen el desgavell clàssic d’un drama shakespearià. En resum i aquesta és la diferencia entre les dretes i esquerres espanyoles; no tenen cap projecta de país. El seu projecte és mantenir al preu que sigui situacions i conceptes prehistòrics. La màxima de renovar-se o morir no va per ells.

Catalunya per contra té projecte, té motivació social i el que és més important el ventall polític català i amb una manifestació transversal històrica, per aconseguir la independència camina amb pas ferm. Per fi a Catalunya podem dir ben alt i fort que la nostra “dreta” també està compromesa pel canvi.

0 Comments

<<Previous

Forward>>

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili