ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DE CONSTITUYENTES A REFORMISTAS.

12/9/2017

0 Comments

 
Picture

En castellano para que todos, incluido los progres de izquierda que practican el monolingüismo lo entiendan.

Izquierda Unida y sus variantes autonómicas, decidieron un día prescindir del comunismo ortodoxo, incluso del PCE. Formación política que nunca, insistimos nunca ha engañado a su electorado. Actor político para a través de la legalidad surgida el 78, nuevo régimen de base franquista, intentan ganar cuotas de poder institucional. En ningún caso cuestionan el régimen del 78, con reformarlo cuando los astros lo permitan tienen suficiente.

Podemos es cosa aparte. Lo es su formación, lo es de donde surge la opción partidista y lo es el entramado ideológico. Parece que el 15M y una protesta social descomunal tiene la culpa del nacimiento de Podemos i otras opciones periféricas como las Mareas i los Comunes. Uno de sus soportes ideológicos y políticos fue establecer que el movimiento se declaraba constituyente i regenerador de la vieja política.

La unificación política que no orgánica de IU y Podemos, ahora llamados Unidos Podemos, tuvo su punto álgido poco analizado i poco debatido en las redes públicas. Izquierda unida ganaba la batalla del relato político i Podemos renunciaba a liquidar el régimen del 78 y hacia suya las tesis de IU: “Como nunca podremos iniciar un proceso  constituyente, trabajemos y propongamos iniciar un proceso reformista. A este proceso, seguro que podremos sumar al PSOE o sus votantes y a Ciudadanos o sus votantes”.

Izquierda Unida no, pero Podemos, ahora mismo es una farsa política. Puede que sus militantes y votantes no, pero sus líderes que ahora disponen de butaca y por cierto muy bien remunerada, si. Son los que proponen un Referéndum pactado reformando la legalidad española, incluyen también la Constitución, para dar voz al pueblo catalán desde la perspectiva reformista que saben imposible. Reformar el régimen del 78 es lo qua ahora proponen los Pablo Iglesias, Monedero o Domenech. Reformar la Constitución española a lo que PSOE, Ciudadanos y ahora parece ser que el PP también se avendrían. Una reforma limitada y que en ningún caso contemple el derecho a decidir, Autodeterminación, de los pueblos que habitan en la Península Ibérica.

Renunciar a cualquier proyecto constituyente es grave si su mantenimiento supuso el nacimiento de un proyecto político, pero es mucho más grave proponer pactar un Estado Confederal siendo contrario a que cualquier pueblo se constituya como Estado como lo explicitan sin tapujos los socialistas y Ciudadanos marca blanca del PP.

Podemos a renunciado a cualquier proceso constituyente. Han renunciado a liquidar el régimen del 78. Podemos pretende vender a los independentistas catalanes que esperar a que ellos gobiernen es lo mejor que podríamos hacer. Podemos, insistimos es un fraude político y electoral.
​
Todo el mundo sabe hoy que el máximo exponente de Unidos Podemos a Catalunya es Barcelona, una alcaldía conseguida con la utilización de las cloacas del Estado. También todo el mundo i después del rife  rafe de la marca podemita a Catalunya en el Parlamento de Catalunya, ha quedado claro que Unidos Podemos no es alternativa a nada y seguro que un día lo pudo ser.


0 Comments

DOMÈNECH "VERSUS" DURAN I LLEIDA.

10/9/2017

0 Comments

 
Picture

Duran i Lleida, vividor i professional de la política, defensava el nacionalisme català ben entès, i ben ancorat dins de l’Estat espanyol. Era dels que amb  l’autonomisme, una capacitat raonable de gestió, i controlar  l’agencia de col·locació en tenia prou.

En Duran practicava i admetia de bon grat la solidaritat imposada i mai protestava si Catalunya era maltractada econòmicament, socialment i lingüísticament. Un bon Hotel, el Palace, a Madrid, era el preu que l’Estat pagava gustosament a canvi de legitimar el seu centralisme monàrquic i neó franquista.

Duran i Lleida és molt més que un cadàver polític. Duran és l’antítesi del que qualsevol demòcrata català vol pel seu país. Duran és botiflerisme en estat pur. Duran és la vanguardia castellana per fer desaparèixer Catalunya com nació i com una realitat sociològica. Duran i Lleida, avui sortosament ja no és res.

Alguns pensaven que mort el gos morta la ràbia, i no. Avui Xavier Domènech i els seus adlàters, Ada Colau, comencen a fer mèrits per succeir al Duran. Domènech diu que la seva aposta política és treballar per una sobirania catalana i per un altra de compartida. S’entén que proposa  compartir-la amb els altres pobles de la península tot i que la sobirania espanyola avui és una i  castellana.

En Domènech, professor d’Història, és un perfecte indocumentat polític. No sap, ho si, que vol dir ser sobirà. No sap que vol dir compartir sobirania. El més greu és que pretén dir-nos que tindrem sobirania quan el poder central controlat pels seus, graciosament ens la concedeixin.

Nosaltres li explicarem. Sobirania - sobirà. Referents de poble i ciutadà. Un poble és sobirà quan decideix el seu present i futur i ningú el pot coaccionar ni condicionar per fer el que no vulguin fer. Sobirà, un ciutadà ho és quan els seus drets universals són respectats i defensats des de la seva nació.

El senyor Domènech ha de saber que per compartir sobiranies primer l’has de tenir i gaudir i que sapiguem avui Catalunya no només no és una Nació sobirana, sinó que tampoc, d’acord la legalitat espanyola, és lliure per decidir preguntar als catalans. La cessió de sobirania és una acte sobirà que només és pot fer des de la possessió de la sobirania popular, nacional i estatal.
 
Xavier Domènech, Ada Colau, Pablo Iglesias, Echenique, Monedero i la resta són un frau d’esquerres. Ells que volien ser els representants del 15 M, ara són els defensors del TC, l’Estat espanyol, la legalitat espanyola, les lleis espanyoles i en definitiva una opció més del regim del 78 i col·laboradors dels partits constitucionalistes. Igual és el preu per poder pactat amb el PSOE i fer l’assalt a la Moncloa.

Són els atiadors de l’odi contra Mas, Trias i el procés, utilitzant els dossiers apòcrifs de la UDEF, guàrdia civil del Ministeri de l’Interior, i la barreja ideològica. Són els que avalen i callen que el Congrés espanyol modifiqui el seu Reglament i protesten quan ho fa el català. Són els que volien transgredir la legalitat espanyola amb els desnonaments i ara són els defensors dels que els executen. Són els que denunciaven l’IBEX 35 i ara practiquen les portes giratòries. Són els que deien que el poble sempre ha de decidir i ara és neguen a posar les urnes. Són els que voten i fan front comú amb el PP, C’s, i PSOE, per negar la legitimitat del Parlament sorgit de les eleccions del 27S del 2015.

Xavier Domènech i Ada Colau, són els nous Duran i Lleida. Són un frau d’esquerres i que ningú en tingui dubtes són els populistes moderns que abans és deien Lerrouxistes i avui “COMUNS”.


0 Comments

TOT A PUNT PER SER-HO.

9/9/2017

0 Comments

 
Picture

Aquest dimecres i dijous, 6 i 7 de Setembre, va quedar extraordinàriament clar que Catalunya, i ara si, encetava el final del trajecte per la independència o no. Cap bola de vidre ens pot garantir si guanyarà el Si o el NO, però sense bola, podem garantir que ara si els catalans, a traves dels seus representants legítims, són un poble, i subjecte polític alhora.

Un subjecte polític com el que són qualsevol altre poble amb voluntat democràtica. Amb drets democràtics, amb drets universals i sobre tot amb el dret més autèntic que és el de decidir quin país volem.

El Parlament no només ha aprovat dues Lleis. La primera per donar la veu al poble i la segona, si guanya el si, perquè no hi hagi cap buit legal. El Parlament ha deixat clar i legalment que ja ens hem desconnectat al 90 % de la legalitat espanyola.

Ara Catalunya disposa d’una legalitat que res té a veure amb la del regim del 78. Hem trencat amb el franquisme, vell i nou. El nostre Govern i Parlament han trencat amb la legalitat espanyola tot i utilitzar els mecanismes de la legalitat espanyola.

Fer un Referèndum no és il·legal si el fa el govern espanyol, és il·legal si el fa el Govern català i aquesta és la qüestió dos legalitats confrontades i ara el que veurem és quina és la legalitat que guanya.

Ras i curt, els catalans decidirem l’1 d’Octubre si el que han fet i proposat el Parlament i Govern, guanya i posem fi a la dependència d’un Estat espanyol que des de fa més de tres segles ha treballat per anorrear-nos i extingir-nos.

La seva legalitat és judicial i policial. La democràcia de base se la passen pel folra. La nostra legalitat és democràtica i sobre tot ciutadana. Amb la legalitat catalana seran els ciutadans el qui decidiran, amb l’espanyola decideixen jutges i policies.
​
Tot dit i tot escrit. Els catalans l’1 d’Octubre decidirem hi ho farem malgrat amenaces, escorcolls i sentencies judicials.


0 Comments

I TOT PER VOLER POSAR URNES.

8/9/2017

0 Comments

 
Picture

El dret al sufragi a dia d’avui encara no és universal i no fa pas tant a Europa les dones no hi tenien dret. Per exemple a Anglaterra al 1908 les dones reclamaven el dret al sufragi i a España no és fins la II República, 1931, que és dona el dret indistintament del sexe i procedència.

El regne de Castella amb el seu exercit de mercenaris ens va conquerir, territorialment i emocionalment. El càstig que varem rebre els catalans va estar a l’alçada d’una monarquia borbònica absolutista il·lustrada i enemiga de qualsevol dret que poguessin tenir els seus plebeus. Fins la derrota produïda l’11 de Setembre del 1714, a Catalunya no disposàvem d’urnes, arreu tampoc, però teníem Constitucions, drets i una representació social molt avançada pel seu temps. A Castella i la resta de regnes de la Península, no.

Tres segles donen per molt. Donaven per intercanviar valors, caràcters, i apropar cultures tant allunyades. Doncs no, el dret de conquesta, imposava, sentenciava i executava.

Els constructors de la Nació espanyola, són els responsables de les dictadures i de les confrontacions socials ençà del 1714. Un poder generós, reconciliador i just hauria construït una nova entitat col·lectiva. Ho van tenir tot. Disposaven del poder econòmic i militar i ni així van evitar les confrontacions entre els pobles de la Península.

El 1978 és presentava com una nova oportunitat. Malgrat que alguns pensàvem el contrari. Franco, la monarquia i els seus crims ho posaven difícil. Oportunitat que mai és va voler aprofitar per altra cosa que no fos continuar construint la “Nació espanyola” a costa d’anorrear les existents.

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre un Estatut (27 de Juny del 2010), retallat a Madrid i tornat a retallar pel TC, després d’haver estat votat pels catalans, va ser la prova fefaent que els espanyols mai han volgut construir altra cosa que la seva “Nació”.

És realment penós comprovar que els que volen ser espanyols, renuncien al element basic que determina que un país és demòcrata o no, i no són les lleis, són les urnes on es diposita la voluntat dels ciutadans. Sense urnes, sense vots i sense voluntats, ni la democràcia ni cap llei és possible.

El PP, el seu Govern, les clavegueres institucionals i tots els que hi donin suport a la persecució de les urnes i als seus promotors, són uns delinqüents des de la perspectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Som a la Unió Europea, una Unió que vol i cuida els valors democràtics sorgits de les urnes i avui més que mai la Unió Europea ha de decidir i prendre partit. O amb aquells que volen democràcia amb urnes, o amb aquells que la volen sense urnes o quan els hi convingui.

Fer-nos forts democràticament serà possible si aprofundim amb els camins de la participació popular. Europa només pot establir i construir pilars de futur amb i per les urnes, de cartró, de vidre, de metacrilat o de “persinglas”, tant s’ha val, i sobre tot defensant la legitimitat que qualsevol poble té si la seva aspiració legitima és presenta democràticament, pacíficament i sense anar contra ningú.
​
Europa no pot quedar al marge, tot i que avui encara parlem de la Europa dels Estats. Europa ha de parlar i explicar si és just tot el que fa l’Estat espanyols contra un poble que solsamènt vol posar les urnes. Europa també haurà de decidir i sembla per tal com van les coses que ho haurà de fer ja.


0 Comments

ÀNGELS MARTÍNEZ, DEMÒCRATA, REPUBLICANA, LLUNY DEL 78.

7/9/2017

0 Comments

 
Picture

Sembla que a dia d’avui encara hi ha gent que defensa la transició, el regim del 78, com una victòria democràtica. 39 anys són prous com per fer balanç i avaluar el nivell de democràcia que les institucions de l’Estat espanyol tenen. D’entrada posar en quarantena la separació de poders no és gens agosarat. Situar a la justícia espanyola i la seva eficàcia en vermell tampoc ho és. I així podriem continuar.

La Constitució del 78 va entomar la forma d’Estat, monarquia sense cap debat públic i popular. Va entomar sense ni preveure futures revisions la legalitat franquista. La justícia franquista i la seva juridisprudencia en cap cas és va qüestionar. També és va voler tancar amb un forrellat etern les mal hi fetes del franquisme. L’exèrcit, franquista de soca rel, i com no podia ser d’altra forma va imposar uns quants articles de la Constitució, la roja i gualda i l’himne borbònic i franquista “manu militari”.

Una Constitució que no va fer ni una referència a la II República espanyola, legal, legitima i votada per la ciutadania. Cap reconeixement a la Constitució de la República. Cap reconeixement als seus avenços socials i sobre tot cap condemna al cop d’Estat del 18 de Juliol del 1936.

Els que tenim certa edat, com l’Àngels, no només varem patir el franquisme i plorar als nostres assassinats vilment pel franquisme, sinó que se’ns va dir que havíem de reconciliar-nos, sense res a canvi, amb els botxins dels nostres estimats. Ens van dir que passar del franquisme a una democràcia compartida amb els nostres botxins era el màxim que ens podien oferir.

El problema és que desprès de 39 anys de “democràcia”, els republicans i demòcrates hem constatat que la transició, malgrat ser on som, és una entelèquia de base franquista. Pretendre dir-nos que Franco no va ser un colpista, que no va signar penes de mort, que el franquisme va ser una oasis de pau, i dir-nos que els republicans eren pràcticament uns terroristes, ha impedit que persones com l’Àngels Martínez puguin combregar amb el constitucionalisme d’arrel franquista.

Constatar que són les esquerres espanyoles els que més defensen el regim del 78, la Constitució i els seus símbols d’arrel franquista, per damunt dels drets dels ciutadans, ens entristeix. Que les dretes hereves del franquisme ho facin és normal.
​
Avui però, constatem per primer cop que les esquerres espanyoles i les seves derivades ja no representen a molts afiliats i votants. La gent comença a veure i comprovar que la fusió ideològica entre els líders d’esquerres i dretes és un fet i la certificació la tenim a Catalunya quan el Diputat Joan Coscubiela és aplaudit generosament pel PP, PSOE, Ciutadans i la meitat del seu Grup parlamentari.


0 Comments

MIQUEL ICETA I PEDRO SÁNCHEZ "TANTO MONTA MONTA TANTO"

5/9/2017

0 Comments

 
Picture
,
Iceta, funcionari del PSOE des de el 1987 al 2017. Iceta, treballador per l’administració espanyola sense oposicions. Iceta, representant dels ciutadans al Congrés. Iceta, diputat al parlament de Catalunya durant quatre legislatures. Iceta, primer secretari dels socialistes a Catalunya des de l’any 2014. Iceta, actualment President del tercer grup parlamentari al Parlament de Catalunya.

Sánchez, estudiós de matèries varies, inicia el seu periple polític al 2000. Sánchez treballa com assessor a la Unió Europea. S’entén que pel PSOE. Sánchez també i per designació del PSOE, Carlos Westendorp, és el seu cap de gabinet. Sánchez, del 2004 al 2009 és regidor a Madrid. Del 2009 al 2011 és diputat al Congrés, i des de el 2015 al 2017. Sánchez al 2017 renuncia a l’acta de diputat per dedicar-se a guanyar la secretaria general del PSOE.

Dos secretaris que segur signaran l’acta de defunció del socialisme a la seva nació espanyola. Tant mateix com ho van fer d’altres socialistes que mai van voler entendre que Espanya no és cap Nació, ni Nació de Nacions. Bàsicament perquè les que ho són mai han decidit formar-hi part. Espanya sempre s’ha anat construint des de la imposició i pel dret de conquesta.

Aquesta és la historia del PSOE modern, i amb 85 Diputats, avui i després de 39 anys encara no han entès que els catalans som un poble, amb una llengua, una historia i uns valors que suren quan convé o quan se’ns trepitja la nostra dignitat.


L’any 1977, primeres eleccions generals el PSOE obté 118 diputats.
Any 1979, el PSOE obté 121 diputats.
Any 1982, el PSOE obté 202 diputats.
Any 1986, el PSOE obté 184 diputats.
Any 1989, el  PSOE obté 175 diputats.
Any 1993, el PSOE obté  159 diputats.
Any 1996, el PSOE obté  141 diputats.
Any 2000, el PSOE obté  125 diputats.
Any 2004, el PSOE obté  164 diputats. 11 M i un PP intentant endossar a ETA l’atemptat jihadista.
Any 2008, el PSOE obté  169 diputats.
Any 2011, el PSOE obté 110 diputats. El 15 M va suposar l’iniciï de la fi del regim del 78 i el naixement de Podemos.
Any 2015, el PSOE obté 90 diputats.
Any 2016, el PSOE obté 85 diputats.

El grup parlamentari del PSOE al Congrés és forma amb la suma dels diputats de Catalunya. Al Parlament de Catalunya tots són del PSOE.

Aquestes dades, que ningú pot discutir, diu moltes coses. Fonamentalment que el PSOE és una organització que malgrat puntes i daltabaixos, està en franca decadència política i organitzativa. Fins i tot a Catalunya s’han hagut de vendre la seu de Nicaragua. A Catalunya han passat de 42 a 16 Diputats cosa que confirma la seva davallada. Davallada que politòlegs d’espectre ideològic variat confirmen.

Van pactar la transició i volen morir amb ella. Els hereus del franquisme i el socialisme de dretes ho aposten tot a una carta, la unitat d’Espanya i la seva Constitució.

Pedro Sánchez i Miquel Iceta, han triat Espanya, el seu Estat i el PP abans que la ciutadania. Els del PSOE a Catalunya demà s’aixecaran del Parlament fen el pitjor lleig que és pot fer a la sobirania catalana. Avui Pedro Sánchez demana boicot a les urnes i que no és vagi a votar si les urnes hi són. Cal afegir que han dit que donaran suport total al PP. "Democràcia en estat pur". I tot per voler votar. Té collons la cosa.

El seu argument: Ho diu la Constitució, Espanya és una Nació, i la legalitat vigent impedeix el “dret d’Autodeterminació”. Els drets dels ciutadans a decidir a Espanya està prohibit, diuen, i els catalans només poden exercir aquest dret amb el permís del govern espanyol.

Són tant demòcrates que fins i tot neguen el vot als del NO. L’1 d’Octubre no només serà el principi d’un futur, segurament serà l’enterrament d’un regim, el del 78, i els seus inventors. Els seus valedors pensaven que els demòcrates oblidaríem la traïció als milers de republicans assassinats, torturats, exiliats i espoliats. Que consti que no només va de revenja.

Avui i sense matisos podem afirmar que el PSOE és exactament el mateix que el PP. El seu antagonisme queda reduït a una qüestió de qui te el poder. També afirmem que els pobles de la Península tard o d’hora seran lliures de l’aristocràcia política que representen el PSOE i el PP. Ara només cal que els de Podemos no caiguin amb cap aventura jacobina i centralista donat que la República catalana els hi obre tot un nou univers democràtic i d’entesa. Amb els del PP no hi ha res a fer, amb els del tanto monta monta tanto tampoc.

0 Comments

SUBJECTE POLÍTIC, D'AIXÒ VA LA COSA.

4/9/2017

0 Comments

 
Picture
​
El franquisme i els responsables del regim del 78, ho tenien clar. Acabar la construcció de la nació espanyola. A canvi, un relaxament social i cessió de llibertats genèriques controlades. Això si, el relaxament social i les llibertats genèriques controlades, per un bipartidisme oficial i etern.

Una nació. Indestructible. Consagrada amb una Constitució. Un sol subjecte polític, l’espanyol. Una unitat defensada per un exercit que d’inici era franquista, però que ara ja no pot actuar contra la democràcia. Els pilars. La nova legalitat sorgeix d’una imposició franquista. La monarquia mai votada ho demostra. Una nova legalitat que mai va qüestionar la vella. Legalitat que va deixar clar que a España i al seu Estat només existeix una sobirania. Sobirania que anomenen incansablement, popular, espanyola i única.

De fet tota la defensa jurídica per dir-nos que el Referèndum és il·legal, és basa amb la defensa constitucional que al territori espanyol només hi han espanyols únic subjecte polític on rau tota la legalitat i legitimitat. Ho diu la constitució espanyola i així ho interpreten i defensen els unionistes i la justícia espanyola.

És d’agrair els intents que alguns espanyols fan alhora d’intentar sortides negociades, pactades i beneficioses per tothom. Ramón Cotarelo, sense ser l’únic, fa del seu anàlisis polític una critica frontal als politics immobilistes incapaços de proposar alternatives. Té raó. Els partits d’arrel nacional espanyola, en general, fa temps que hi van renunciar. Segur que pensaven que el temps i una millora econòmica mundial ho arreglava tot.

Tractar  a la gent del PP i PSOE d’incompetents i de no fer política, és un error. El PP, el PSOE, i una majoria dels unionistes, saben i sabien que si al 2012, o 14, o 15 i fins i tot al 16 s’hagués fet un Referèndum a Catalunya, l’haguessin guanyat i probablement de carrer, però també quedaria reconegut i per sempre que els catalans som un subjecte polític diferent a l’espanyol.

El PP, el PSOE i ara també els de Ciutadans, els de Podemos amb la boca petita i amb un gruix d’ambigüitats que fa fredor, no poden, i te raó Rajoy tot i que ell afegeix que no vol, pactar cap Referèndum d’Autodeterminació. Fer-ho, directament és matar la Constitució espanyola del 78.

Els espanyols unionistes mai pactaran un Referèndum que esquarteri tot l’entramat estructural per defensar la Espanya una. Una "patria" una llengua i una historia com aconsseguir-ho és el de menys. Ahir amb la força de les armes. Avui amb un Estat sense separacions de poders i amb unes clavagueres ven engreixades. 

Ningú pot dir que la “consulta participativa del 9N” generes canvis jurídics, legals sobre la norma constitucional. Ara bé, el que si que va generar objectivament és que un poble, el català, podia hi ho va fer és votar sense permís i lluny del que diu la Constitució espanyola. El 9N els catalans ens varem convertir en un subjecte polític.

El més normal hagués estat, donat que cap modificació legislativa va succeir, que l’Estat és fes l’orni. Però no, l’Estat i el govern espanyol ho tenien clar, el que generava el 9N calia castigar-ho i de forma exemplar. D’aquí les inhabilitacions del President Mas i els Consellers, Ortega, Rigau i Homs. En cap cas podien permetre una interpretació de sobirania independent.

Si Ramon, no volen i si que poden, perquè ho saben. Acceptar que els catalans som subjecte polític i conseqüentment amb tots els drets que se’n  deriven, seria la fi d’un dels enganys, que els espanyols, que no poden ser altra cosa, Cànoves, ens estan endossant als ciutadans de la Península Ibèrica des de fa més de tres segles.

Que al segle XXI, amb la societat del coneixement, encara existeixin espanyols que neguin la realitat nacional del pobles que habiten a la Península, només vol dir que ho fan des d’un imperialisme ranci, i amb aquets que fora de Catalunya són majoria, no hi tenim res a fer, el que perdrien és molt. D’aquí que tossudament s’alcin contra les urnes i la democràcia participativa.


0 Comments

1714

3/9/2017

1 Comment

 


El regne de Castella insuflats per la nova monarquia borbònica jacobina i absolutista va decidir que fer la guerra contra els catalans eixamplaria el seu poder.

No van ser els catalans menestrals i pagesos els que al 1640, sota el regnat de Felip IV, els que van decidir aixecar-se contra les penúries que les tropes reials comandades pel Marques de los Velez imposaven. Va ser un aixecament per defensar dels drets que d’antuvi Catalunya tenia i que els invasors volien liquidar.

Torna a ser una disputa entre els descendents d’unes monarquies estrangeres, tot i que els de la Casa d’Àustria tenia més seguidors a Catalunya, els que ens imposarien la guerra.

El 1714 i després de gairebé un any de resistència heroica dels barcelonins, amb La Coronela i l’exèrcit català, els borbons comandats pel Duc de Berwick, sotmeten Barcelona i Catalunya. Els Reals Decrets de Nova Planta de Felip V, imposen la llengua castellana i un espoli econòmic amb impostos que ens dura a la negra nit durant gairebé un segle.

La primera República, any 1873 1874, fracassa per l’absolut suport popular tot i una evident conspiració dels monàrquics. Un militar general Martínez – Campos restaura altra cop als borbons.

La Mancomunitat, 1914, va suposar el primer intent, desprès del 1714, dels catalans per millorar i construir un país amb futur. Castella i els espanyols amb els borbons tornarien a liquidar l’única proposta que objectivament era bona per Catalunya però també ho era per Espanya. Un altre militar Primo de Rivera acabaria amb l’incipient somni.

La II República, aquesta si d’arrel popular i republicana aconsegueix foragitar als borbons, però el fil constructor dels espanyols acabaria amb el somni dels catalans i la construcció d’un nou Estat que havia de ser federal.

Estatut de Nuria, 1932, retallat. Estatut de Sau, 1979, retallat. Estatut de Miravet, 2006, retallat, ribotat i minorat per 13 Jutges que tomben la legitimitat de tot un poble.

Som al 2017, a 28 dies de l’1 d’Octubre i com sempre a Espanya, els espanyols constructors de la Nació única, preparen el seu arsenal destructiu contra els catalans. Aquest cop les armes no hi seran, creiem. Aquest cop tindrem les mentides, les tergiversacions, les difamacions i l’insult com armes de destrucció.

Sembla que els espanyols castellans no hagin après res. Catalunya és terra de gent soferta i treballadora. Al mateix temps som gent amb memòria, que potser no és venjativa, però si selectiva i eterna.

Insultar-nos i anorrear-nos per la força de les armes i dret de conquesta només té un problema i és que no fa adeptes incondicionals, ans al contrari. Tard o d’hora la dignitat sura i en funció de les condicions històriques i socials pot ser que la dignitat i la seva defensa ens faci triomfadors.

No sabem ni podem endevinar el que succeirà en aquets 28 dies que queden fins l’1 d’Octubre. Fins i tot podria passar que l’Estat espanyol com al 1640, al 1714, al 1874, al 1931 i al 1978, torni a guanyar. Ara bé qui pensi que desprès dels darrers 7 anys, o 32, a Catalunya la vida continuarà sense que no hagués passat res, senzillament s’equivoca.

Els constructors de l’Espanya del segle XXI, han comés el darrer error no pactan. Catalunya ni és Espanya ni serà espanyola de cor. Haver combatut miserablement la identitat dels catalans, és l’error més greu que els espanyols castellans han comés tenint en compta que vivim en un mon globalitzat i majoritàriament democràtic.

Tant s’ha val que el desig democràtic sigui votar. Tant s’ha val que una gran majoria de catalans voldria una bona entesa amb els castellans, amb els gallecs i bascos. Tant s’ha val que fins i tot vulguem un futur compartit amb l’estat espanyol, i amb els espanyols que ara ja no volen ser castellans, gallecs o bascos. Els espanyols del segle XXI, com els antics, mai han entès que amb respecta sempre és construeix, amb imposicions, res.
​
Si l’obcecació dels que ara dominen i controlen el poder de l’Estat espanyol continua, els patidors moderns no seran els catalans seran els espanyols i estem convençuts que els catalans, que mai hem tingut el poder de l’Estat espanyol no en serem els culpables.

1 Comment

SEGUR QUE LA MAJORIA NO VOLDRIA QUE FOS AIXÍ.

1/9/2017

0 Comments

 
Picture

La misèria dels espanyols d’arrel franquista no té límits. Ara han encetat una, que no serà la darrera, campanya per dir-nos que els Mossos són tant dolents, que fins i tot podent, no han volgut impedir l’atac terrorista a Barcelona.

Defensar la unitat pàtria d’Espanya, és tant legítim com respectable. Fer-ho democràticament i amb arguments seria el normal. Els espanyols d’arrel franquista, han tingut l’oportunitat històrica per reconvertir els objectius falangistes franquistes amb conquestes democràtiques, i ni així.

Al 1977 els franquistes i els presumptes demòcrates sense legitimació, van cometre l’error pensant que podien fer un pacte in eternum i que ningú mai el qüestionaria.

Els valedors de la transició, mai haurien pensat que arribaria el dia que tot trontollaria. El franquisme, el regim del 78 i la construcció de la nació espanyola. El bipartidisme com garant del regim del 78 també.

Posarem les urnes l’1 d’Octubre i l’Estat espanyol no ho podrà aturar. La voluntat d’un poble mai és pot aturar jurídicament i fer us de la força al segle XXI seria la perdició d’Espanya com Estat. Ho saben i ho sabem.

Són tantes les qüestions, per imposició, per afecte, per família, per interessos econòmics, que ens han “unit” amb els pobles peninsulars, que molts que desitgem, que volem, que Catalunya sigui un Estat i un país on els catalans manin i decideixin, ara també patim i no ens agrada com serà el futur d’Espanya, del que quedi, si aquest queda en mans del PP, PSOE i Ciutadans.

Segur que una bona part dels espanyols pensa de forma manipulada que els catalans el que volem és destruir Espanya. L’erren. Els catalans el que volem és en lliurar-nos d’un estat post franquista i d’uns partits que han assumit les tesis franquistes i borbòniques per anorrear els pobles que habiten a la Península i construir la Nació única.

I tant que ens hagués agradat ser part transformadora de l’Estat espanyol. Mai ens han deixat. Mai ho han volgut. Les castes espanyoles s’agraden com són i Darwin hagués fracassat amb la seva teoria. Aquests espanyols mai han volgut evolucionar i menys democratitzar-se.

Segur que cap líder independentista pensava ni s’ha proposat fer mal a cap ciutadà espanyol. Altra cosa són les institucions d’un Estat d’arrel franquista. Ara bé, arribats on som, el que és segur, és que les urnes catalanes ho canviaran tot. I segur que alguns patiran.

Amb les urnes, els ciutadans de Catalunya guanyem. Amb el Si o amb el No, també guanyem. Amb les urnes Espanya perd i serà una pèrdua que arrossegarà als ciutadans. Voler mantenir unitats fictícies a la forca i per legalitats forcades, té poc recorregut. Ni que duri 40 anys.

Els líders politics espanyols han  sentenciat l’Estat espanyol i ho han fet solets. Segur que molts catalans, independentistes, sobiranistes, nacionalistes i catalanistes mai hauríem volgut que la nostra independència suposes la decadència per ningú.

Inevitablement la seva obcecació antidemocràtica de negar-nos el dret a decidir, d’imposar-nos la seva llei, de dir-nos que no som poble, farà que la seva destrucció com Estat i Nació sigui un fet irreversible.

Negar-nos al 1714 la nostra existència, va ser el principi de la seva fi. Castella va finir com imperi i podria ser que l’1 d’Octubre del 2017 els catalans sense voler-ho posin fi a la construcció de la nació espanyola.


0 Comments
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.