ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UN SEGUIT  DE FETS ESDEVENEN  DIVORCI

10/9/2018

0 Comments

 
Picture

Tothom qui ha volgut ha escoltat a les manifestacions sobiranistes independentistes eslògans reiteratius i repetitius des de fa ara ja més de 6 anys. Independència i unitat. Crits de guerra pels espanyols unionistes, i crits de llibertat pels catalans.

Ens ha costat deu i ajuda que les direccions d’alguns partits entenguessin que la demanda popular els supera. Creiem, que fins i tot, alguns partits van decidir i continuen, que el “populatxo” no l’encertava.

És curiós, i fins i tot te un punt teatral, veure com davant dates importants pel procés, veure com els que malmeten i rebutgen la unitat, fan accions unitàries declaratives que no serveixen per a res.

El divorci el tenim davant, i aquest 11 de Setembre confirmarà si és irreversible, com la independència. Si aquest 11 el crit és independència i unitat, ERC serà un cadàver polític, per molt que totes les enquestes i mitjans unionistes diguin el contrari. Si les CUP, rebutgen el crit, també formaran part de la irrellevància.

Oriol Junqueras i els seus escolanets ja han decidit que el divorci amb els independentistes unilaterals és un fet. Rufian vol rebentar les bombolles independentistes “radicals”. Sis mil euros mínim com diputat espanyol, pesen i molt. Sense dir-ho també diuen que assumeixen tots i cada un dels poders que emanen del Estat espanyol.

El divorci està servit i alguns partits, com ERC, encara que ho neguin, treballen per unes eleccions autonòmiques i potser per fer un nou tripartit d’esquerres, això si federalistes i espanyols.

És urgent que el President Puigdemont, i els que li fan costat, endegui el Consell de la República, la Crida i l’estratègia global per implementar la República.

Avui tothom que vol saber-ho, ja sap que amb la direcció de ERC no hi tenim res a fer, amb els seus militants i votants si. ERC avui és s’ha convertit en el problema per implementar la República. Ells han renunciat a l’1 d’octubre i al 27. Ara volen eixamplar, diàleg i acords amb els que fa segles mai n’han volgut.

Postdata. Més exactament igual el que diguin i pensin els sectaris de ERC. Un ex militant com jo, m’he guanyat el dret a denunciar que ara la direcció no són res més que un venedors de betes i fils.


0 Comments

NOMÉS AMB URNES I VOTS GUANYAREM

9/9/2018

0 Comments

 
Picture

Els de ERC, malgrat opinions variades, continuen amb el seu full de ruta. No a la unilateralitat. No a la desobediència. No a la unitat estratègica i transversal. No a negociar amb el PSOE quelcom que pugui posar en perill el seu govern espanyolíssim.

Sembla que guanyar Barcelona per la causa republicana i independentista, no és important si no és fa des de la suma ampliada, i sembla que els socialistes i podemites, si que ho tenen clar: guanyar Barcelona contra la República catalana i sense sumar.

Un partit, per exemple ERC, pot decidir que totes les accions polítiques siguin cortines de fum per allò de marejar la perdiu, o fins i tot aconseguir peixets per un cove foradat, però en cap deixarem de ser dependents.

El problema és quan d’antuvi renuncies a espais de poder per construir, com el que representa Barcelona. ERC, per si sola no guanyarà l’Alcaldia. Els del PDeCAT, tampoc. Els de les CUP a anys llum. Els de Junts per Catalunya, de moment ni hi són ni probablement se’ls espera. Dels “revolucionaris” que condicionen processos genèrics, boicotejats estructuralment pels partits, amb la pretensió de crear amb unes primàries decisions estratègiques, tampoc n’esperem cap victòria.

Els unionistes espanyols, d’esquerres i dretes, ho van tenir clar. Evitar que Barcelona caigués en mans dels independentistes, va ser una severa derrota pel procés i per retardar l’inevitable.
Barcelona mereix un projecte modern i de futur, cert. Barcelona però no és ni pot ser una ciutat de la mediterrània, cosmopolita i moderna amb mans dels espanyols unionistes que tenen per capital Madrid, Barcelona ha de ser cap i casal de la República catalana i no ens podem permetre una nova derrota.

Tenim els mateixos problemes, sempre de caire ideològic, per posar-nos d’acord amb les estratègies que ens calguin, tant  per governar-nos i implementar la República, com per guanyar Barcelona per la causa.

Qui pretengui posar ordre i coincidències amb com s’ha de construir la Barcelona del segle XXI i XXII, entre la amalgama de partits ideològicament allunyats, i al mateix temps implementar la República, creiem que no farà ni una cosa ni l’altra.

Espanya, el seu Estat i els partits unionistes majoritàriament, mai acceptaran pactar un Referèndum. Per tant i ates que nosaltres volem construir un futur millor, només ens queda demostrar obstinadament que som més. Fer-ho al Parlament, als ajuntaments i arreu de Catalunya, és vital.

Tenim 948 Ajuntaments a Catalunya. El PDeCAT 429 Alcaldies. ERC 259 Alcaldies. Les CUP 16 Alcaldies. 704 Alcaldies de 948, però ni Barcelona ni Tarragona ni Lleida estan per la feina, ens al contrari, obstaculitzant i laminant al nostre Govern i Parlament tot el que poden.

És imperatiu que Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida siguin republicanes i per la República. És imperatiu que a aquestes quatre ciutats, a Girona també, les forces independentistes vagin a una. És imperatiu que la Unió Europea vegi que el poble català prima la construcció d’una República lliure fins i tot abans que els partidismes i divisions de baixa estofa.

Si ERC, el PDeCAT i les CUP, és neguen a ser-hi, hem de construir una alternativa guanyadora, factible i possible, sobre tot, atesa la demanda unitària i permanent del poble. I la culpa haurà estat d’ells per no escoltar.


0 Comments

LA REPÚBLICA NOMÉS POT SER AMB SACRIFICIS

7/9/2018

0 Comments

 
Picture

No hi ha res a fer. Espanya mai voldrà pactar que els catalans tinguem el Dret Universal d’Autodeterminació. Pels castellans espanyols, el poble català no existeix i a la Península, fora portuguesos, només hi viuen i tenen drets, poquets, els espanyols.

Democràcia, pacifisme i participació ciutadana són els eixos que partits, líders, representants, societat en general són els conceptes que pretenem ens guien per ser lliures. El dret a decidir, sense democràcia, participació i pacifisme, no serà un  dret, seria una imposició controlada.

Aclarit que  conquerir la República catalana, també queda clar que els que en són contraris, ja ens han mostrat totes les seves armes per impedir-ho. Conclusió sense sacrificis personals i col·lectius no hi tenim res ha fer.

Qui pensi que graciosament els espanyols admetran el dret d’Autodeterminació, que pactarem un Referèndum, i que la democràcia i la fraternitat imperarà contra els interessos de les castes dominants unionistes, és que si que a les hores és un ingenu i un estúpid.

Uns hauran de perdre el seu privilegi, gairebé històric,  del que suposa viure de la mamella publica. Altres seran empresonats, alguns ja hi són. L’exili fins els reconeixements internacionals estaran a l’ordre del dia. El cost personal, multes, judicis i fins i tot la pèrdua del lloc de treball, hi serà present.

La República catalana, ser lliures del Estat espanyol i poder tenir la capacitat de decidir-ho tot en el concert internacional, té un cost personal i material i qui no hi estigui disposat a assumir-lo, ha de fer un pas al costat immediatament.

Els primers que han d’estar disposats a pagar preu són els diputats i senadors espanyols. Els segons, el Govern català. Els tercers els nostres diputats i Mesa del Parlament. Els quarts les direccions dels partits independentistes. Els  cinquens, els alcaldes dels Ajuntaments inscrits a l’AMI. Els sisens, els que dirigeixen les organitzacions civils. Per  últim els ciutadans mostrant el suport a tot ells i dient que també estem disposats a pagar el mateix.

Sense aquest compromís, ni República, ni llibertat, ni dret a decidir, com a molt una Comunidad Autónoma espanyola i punt.


0 Comments

EL 6 I 7 DE SETEMBRE ÉS EL CAMÍ PER MOSTRAR REPÙBLICA

6/9/2018

0 Comments

 
Picture

La proposta i discussió de la restitució, o de fer un Govern efectiu, tothom sap com acabat.  Sense restitucions i amb un Govern autonòmic on la efectivitat és la que permet el jutge Llarena, el TC, La Guardia Civil, el govern del PSOE i el quart poder, l’Estat espanyol.

Tot plegat sembla que per uns i altres tot giri a l’entorn del diàleg i una pretesa negociació. Actituds que el PSOE abans de tenir el govern podia haver encetat i que no només no va fer, sinó que va recolzar al PP i Ciutadans per aplicar el 155.

Tenim persecució judicial i policial per la senzilla raó de que l’anterior fiscal general Maza va instar, i creiem per ordres directes del govern Rajoy, al suprem, incoar instrucció amb les acusacions de rebel·lió, sedició, desobediència i malversació de fons públics, al antic Govern, a la mesa del Parlament, Alcaldes, Organitzacions i particulars. La fiscal actual, nomenada pel govern del PSOE, manté totes i cada una de les acusacions del anterior. D’això se’n diu rebaixar tensions i fomentar el dialeg.

Lamela va iniciar la instrucció empresonant a uns quants politics i Llarena, el seu substitut, que ara sabem il·legal, acaba la feina d’empresonar amb una instrucció que de moment a Alemanya, Suiza, Bèlgica i Escòcia consideren inapropiada.

De moment, tot i els reves que la justícia espanyola està reben de la Unió Europea (Franco al 75 va rebre peticions de clemència per no assassinar als tres membres del FRAP i els dos d’ETA, d’arreu del mon, inclòs el Vaticà i EEUU), Espanya, el govern, la seva fiscalia i el Suprem, no pensen afluixar amb la presó preventiva ni amb les acusacions. Exactament com quan la dictadura.

Tot pinta que el govern espanyol, el seu Estat, el quart poder, volen un escarment i venjança i tot indica que el judici serà una farsa. La baldufa ballarina, Iceta, ha llençat el missatge que certifica de com anirà el judici, en funció de si som bons minyons o no.

Be, tenim una reflexió ha fer-nos: podem en aquesta situació seure per dialogar, negociar qüestions autonòmiques i fer creure que el diàleg i les negociacions autonòmiques són el camí d’enteses mentrestant tenim presos, exiliats i tot l’aparell del Estat activat per l’escarment definitiu.

Diàleg, i tant. Quant?, doncs creiem que després que els presos politics siguin alliberats i els exiliats a casa. Reunions bilaterals autonòmiques amb presos i exiliats, és acceptar que els presos no ho són per la seva acció política. Reunions multilaterals amb la resta de CA, és acceptar un procés judicial que a Catalunya i fora d’Espanya, tothom ja sap que està viciat d’arrel i que serà una farsa.

“Cap diàleg és possible si no és sota la premissa del alliberament immediat dels presos politics i retorn dels exiliats”. Mentrestant no a tot.
​

Tota bilateralitat amb Espanya, amb presos i exiliats, suposa l’acceptació del marc mental espanyol de que en som una part i la tant pretesa desconnexió senzillament és un bluf. Sobre tot si pensem que els dies 6 i 7 de Setembre del 2017 varem iniciar el camí de la desconnexió i proclamació de la República catalana.


0 Comments

URGENT ¡¡ LA DRETA I ESQUERRA ESPANYOLES ÉS MOUEN

5/9/2018

0 Comments

 
Picture

Fantàstic. Pedro Sánchez ens proposa un referèndum per un nou Estatut. Casado afirma que no a més autogovern per Catalunya, i que tenen la majoria suficient al Senat per vetar-ho tot. Ribera, que no cal esperar més i cal aplicar el 155 altra cop ja. La Presidenta del Congrés, Ana Pastor que li proposa al President Quim torra que vagi al Congrés espanyol i defensi la seva posició i que tot s’ha de fer dins la llei i que la llei és pot canviar.

Uf ............................. No creiem esguerrar-la molt pensant que Catalunya, no ha deixat de ser l’element nuclear de discòrdia, desacords i utilització electoral.

Hem d’afegir, que les posicions, ambicions polítiques i de País, per si no ho estaven és van aclarint. El PSOE mai ha volgut un Estat federal. Amb unes autonomies amb caràcter de gestoria i fidels a la Espanya una en tenen prou. La dreta espanyola per fi i ara sense vergonya, exposen el seu projecte, Espanya i punt. Volen un Estat jacobí on és decideixi absolutament tot, com ara, però sense eufemismes.

PSOE contra el PP i Ciutadans. PP contra el PSOE i apropant-se als seus ex votants que ara voten a ciutadans. Ciutadans cridant al nou franquisme reaccionari del vell temps Lerrouxista. Podem aproximant-se al PSOE des de els correctius socials. ERC eixamplant amb els espanyols del 155, d’esquerres clar, i agafant aire per un major autogovern, d’esquerres clar. El PDeCAT ruminat la seva autoliquidació. El bloc independentista desflorant la margarida per saber que va primer si la República o la revolució.

Uf .................................. No creiem esguerrar-la gaire pensant que tenim un pollastre considerable, i mentrestant ates que la gent, si, el poble, no és cansa, aviat serà el moment de decidir. O juguem la partida que proposa ERC, que vol dir uns quants anys sota la voluntat dels espanyols, o decidim que costi el que costi fem República i punt.
​
Sobre tot perquè els espanyols quant és belluguen, és perquè saben que la partida inicial la tenen perduda i ara en volen començar un altra.


0 Comments

LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA, UNA DEMOCRÀCIA ATÍPICA DE LA QUE HEM DE FUGIR

4/9/2018

0 Comments

 
Picture

El regim del 78, va establir una democràcia de nou estil. Les malifetes del regim franquista i genocida no pagarien preu. És faria un reconeixement a les nacionalitats històriques, Catalunya, Euskadi i Galicia. Els borbons quedaven reinstaurats per decisió de Franco, dels falangistes, dels comunistes, dels socialistes i dels nacionalistes perifèrics. I per donar-li cos, una Constitució que consagres la UNITAT d'Espanya, defensada pels militars constitucionalment. Aquest vegada no caldra un cop d'Estat militar feixista, serà constitucional.

L’any 1978 aprovada la Constitució espanyola pels espanyols, no pels catalans, bascos o gallecs, quedava constituït el nou i únic Estat espanyol amb el singular nom de Regne d’Espanya. Franco va liquidar la República del 31 amb el seu cop d’Estat militar i el regim del 78 també.

Un miracle. Franquistes, falangistes, comunistes, socialistes i separatistes autonomistes, units, engendraven el que seria la transició. Una democràcia d’enveja planetària, però que fa aigües com era de preveure, des de els temps del Tejero, dels GAL i de la corrupció endèmica del PP i PSOE. La del 3% és la xocolata del lloro.

Sembla que l’objectiu de la transició, dictadura a la democràcia singular espanyola, és basava amb la restitució de drets socials i històrics a regions i “nacionalitats”. Això si, sempre deixant clar que tot el poder romandria a Madrid, al Congres, font de la sobirania espanyola. Els Parlaments de les “nacionalitats” hi ho regions, serien merament decoratius o una concessió graciosa. Ahir eren els falangistes, fletxes, procuradors, militars, comissaris, governadors i adictes al regim els que xuclaven de la mamella. Avui són diputats i governs autonòmics. Tot per aparentar que som en un estat de dret democràtic. 

Diem atípica, perquè quan un poble té un espai de representació, a Catalunya el Parlament, normalment els topalls polítics no existeixen i són les urnes amb els vots els qui  decideixen les accions que Govern i Parlament duran a terme.

Doncs no. A Espanya la transició va imposar una Constitució atípica, on els pobles poden tenir Parlaments, però mai, insistim mai, poden discutir, legislar, aprovar lleis que superin la Constitució i les lleis orgàniques que s’aproven a Madrid. Són mers administradors. Aquesta és la trampa de la transició. Tot lligat i ben lligat i el poder polític i econòmic com sempre a Madrid.

Però la trampa és fins i tot més sibil·lina. Pots anar a eleccions. Pots presentar un programa que superi el marc polític espanyol, però el que no pots fer és complir amb el contracte popular si guanyes a les eleccions.

La democràcia espanyola té dos elements que la fan atípica. Un sol subjecte polític, l’espanyol, vulguis o no, i un entramat electoral i legal que només permet governar i legislar als de sempre.

És una democràcia que basa la seva existència legalista en negar la democràcia real. Tu pots guanyar les eleccions, tenir majoria absoluta, però mai podràs negociar cap sortida política ates que Espanya no reconeix que som altri subjecte polític al espanyol.

El dia que els més de dos milions de catalans diguin obertament que no volem ser espanyols, i que si lluitem per la independència, és per construir un País lluny de tot el franquisme espanyol, haurem fet un pas definitiu per demostrar als espanyols que el divorci és irreversible. Mentrestant el que tindrem serà el que tenim ara o potser un altra 155 definitiu.


0 Comments

JUNQUERAS FRATERNALMENT DISPOSAT

3/9/2018

0 Comments

 
Picture

Que ningú en tingui dubtes, Oriol Junqueras tot i estar empresonat, és qui marca el ritme i el so a can ERC.

La carta publicada a “El Periódico” el 2 de Setembre, Junqueras defineix la proposta política pels propers anys autonòmics que ERC ha de fer. Els desajustos que la conferencia de ERC va tenir, és van redreçant amb mesura però sense pausa.

Fraternitat i treballar per convèncer, la bona nova d’una República, no sabem si catalana o espanyola, als unionistes d’esquerres espanyols, és la recepta. Junqueras diu que amb paciència, democràcia i pacifisme els convencerem. Hem d’aconseguir, malgrat totes les inclemències, que ens estimin.

Junqueras, és un bon home, segur. La llàstima és que la realitat i els fets diuen tot el contrari. Junqueras no pot oblidar que el Govern català, el Parlament de Catalunya complint el Programa polític dels guanyadors electoralment, varen posar urnes perquè els catalans decidissin. Espanya, el seu Estat, el seu govern i la gent d’esquerres i dretes espanyols, van respondre amb tota la violència, política, física i jurídica de que van disposar.

No va ser només un “a por ellos”. Va ser el silenci, en el millor dels casos, en el pitjor, veure com els que Junqueras vol com amics, personatges que ens han massacrat amb insults i s’han aliat amb les forces més reaccionaries d’Espanya votant amb el PP i Ciutadans, al Parlament de Catalunya i al Congrés espanyol, és si més no esperpentic.

Junqueras i ERC tenen tot el dret amb comunicar les seves intencions, estratègia, i fer-ho amb un dels mitjans que més s’ha destacat per criminalitzar-nos als republicans demòcrates, pacifistes, que volem ser lliures d’Espanya. Ara be la resta tenim també tot el dret a negar-nos a posar l’altra galta. Sobre tot perquè els del altra cantó, i de moment, la seva fraternitat és redueix a que renunciem a la República, que abracem la monarquia i la Constitució d’arrel franquista i sobre tot que acceptem que els nostres presos politics i exiliats són culpables.

Sembla que el que proposa Oriol Junqueras és una rendició en tota regla, o una entesa amb aquells que porten més de tres segles solidaris amb la “España una y grande”, i “no és això company pel que varen lluitar i morir tantes flors”.

Per cert el temps de la fraternitat va acabar el dia 1 d’Octubre del 2017, en la mesura que els espanyols d’esquerres i dretes, varen practicar un dels silencis més ignominiosos que recordem, mentrestant policies i guàrdies civils espanyols atonyinaven vells i joves pel crim de voler votar i vetllar per unes urnes que no són res més que el millor símbol de la democràcia i les llibertats.
​
Junqueras, fes tots els amics que vulguis, nosaltres amb els feixistes, amb els defensors de la unitat d’Espanya, amb els intolerants, amb els que defensen que les urnes les posa l’Estat, amb els que defensen la llei a la voluntat popular, amb els que només volen ser amics dels coincidents ideològics, amb els que no respecten la meva llengua ni els meus drets històrics i identitaris, DIRECTAMENT, no en volem saber res, ni ahir, ni avui ni demà.


0 Comments

PARTITS POLÍTICS. EINES CIRCUMSTANCIALS

2/9/2018

0 Comments

 
Picture

No fa gaire corria per la xarxa tuitaire una reflexió prou interessant. “Estaríeu d’acord que ERC desaparegués a canvi d’aconseguir la República catalana”. Reflexió que hauria de ser extensiva als del PDeCAT, les CUP i tuti quanti. La ANC tot i no ho ser un partit, ho tenen clar, amb la independència desapareixen.

Doncs be, no varem trobar cap resposta. Se’ns acut que la divisió, encara que sigui parcial, dins del mon sobiranista independentista, té molt a veure amb el sectarisme de partit, que uns denominen ideològic i d’altres sociològic.

Que és un partit? El partit és una organització, amb una estructura piramidal (els que van d’assemblearis no entren amb la següent definició), on la majoria de militants o socis, sembla que decideixen les regles de joc i el futur en forma de resolucions, més una acurada defensa del partit i la seva estructura de comandament i subsistència.

És un fet revelador que partits i sindicats parlin poc dels nivells de militància i de les altes i baixes. Cap partit representa ni és representatiu per nombro de militants el que la societat civil no organitzada vol i desitja. Unes sigles, un titular i unes subvencions  permeten tenir representació pagada. Una part pels escollits i l’altra pel partit.

Tot partit és el resultat inicial d’uns quants ciutadans que tenen la pretensió de canviar, conquerir, implantar, i alguns millorar la qualitat de vida i d’altres imposar un model de vida on uns tenen el poder i els altres no pinten res.

És doncs evident que tot partit és una eina, fins i tot una quimera, que segur té el temps que la historia li vulgui donar. ERC, per exemple al hivern del 31 no existia. La tenacitat i visió d’homes com Francesc Macià, va fer possible que d’altres partits desapareguin i és fundés ERC que permetria guanyar les eleccions del 14 d’Abril del 1931.

Quina diferencia amb els d’ara. Rufian, Bosch, Tardà, hem de suposar que Junqueras, Aragonès i cia. van en la mateixa direcció, són contraris a la unitat per la independència i per la República. “Lluny de la dreta, del 3% i sobre tot no enfadem als podemites”. Queda clar els dirigents de ERC, avui avant posen el partit abans que la consecució de la República catalana. De l’espanyola i gual no.

President posi les urnes, i el President Mas de dretes, tacat pel 3% les va posar. Ho va demanar una militant de ERC. I de 62 diputats a 50, malgrat disposar de dos anys més de legislatura. CiU és historia. Pel que sigui. CDC és historia. Pel que sigui. ICV és historia. Pel que sigui. El PDeCAT te tots els números també per ser historia.

Ens queda ERC, que no només no vol sumar amb la dreta independentista, sinó que objectivament vol la República catalana dins la República espanyola. Deu ser per això l’eixamplament que proposen amb l’esquerra espanyola.

ERC pretén ser l’eina fraternal  i eterna. Potser no saben que ERC està posant els fonaments per un o d’altres partits. ERC és indispensable, de moment, però la seva estratègia de restar amb els independentistes i sumar amb els fraternals anti independentistes, situa l’eina de ERC com partit en vies d’extinció.
​
Tothom és important, però ningú és imprescindible. ERC tampoc.


0 Comments

EL PROCÉS HA FET POSSIBLE QUE TOTHOM ÉS DESCOBREIXI

1/9/2018

0 Comments

 
Picture

Fins la sentencia del TC, i el “ribotatje” del PSOE, al Estatut referendat pels catalans, la dignitat no era un valor a l’alça.

Peix al cove, col·locacions polítiques i administratives eren els objectius inconfessables dels aprenents per ser nous rics de baixa estofa. Deien que era per fer estructura de partit, i eina indispensable per aconseguir la independència.

L’any 2012 va suposar un terratrèmol polític que encara dura. Uns van fer el pas democràtic acceptant que som un poble i que tenim tot el dret a decidir. Altres van entendre que vivíem en una democràcia tocada i tacada per un vell i nou franquisme. Finalment uns vells lluitadors i nous varen entendre que sense la creació d’un Estat, sense independència, Catalunya definitivament seria anorreada, i extingida definitivament com subjecte polític.

Era l’hora d’admetre que la transició ha creat un regim, el del 78, amb tantes deficiències com murs insalvables. Els franquistes i els espanyols unionistes de dretes i esquerres de sempre, tenien un únic objectiu: Espanya. Com el va tenir Felip V, Primo de Rivera, Alfonso XIII, Franco, J. Carlos I,  Fraga, Felipe, Aznar, Zapatero, Felipe VI, i ara el Sánchez.

Avui, malgrat excepcionalitats, per fi ja sabem on és tothom. Per ideologia o per interessos. Avui només és enganyat o confós qui vol ser-ho. Avui els fets són determinants i com saber quan i on és fan també. Avui els catalans han entès que tenen poder i l’1 d’Octubre va quedar clar. Urnes, paperetes i decidir és el poder que només amb la repressió i violència poden carregar-se. L’Estat espanyol ho va tenir clar i d’aquí la seva repressió desfermada i objectivable. Espanya i el seu Estat saben que sense Catalunya moren.

A favor de les urnes i la democràcia, ho intentar argumentar peregrinament que la llei està per damunt de la voluntat popular. Els contraris al dret d’autodeterminació són els que volen liquidar a tot un poble. D’aquí la espanyolització i el servilisme dels qui dia passa any empeny.
Un 9N, un 1O, un 21D, més set anys manifestant-nos per la independència i per la República, és una fita que ni comunistes, ni socialistes, ni espanyols de cap mena han aconseguit mai. És la majoria d’un poble que toçudament manifesta un adéu incontestable a la Espanya dels borbons i dels vells i nous franquistes.

Que ningú l’erri. Tothom està on vol. La Colau contra la independència i  xuclant de la mamella. En Domènech, alliberat de les tasques professionals i treballant per una República espanyola tant hipotètica com banal. En Coscu i Rabell, ara liquidats de la política activa, són part del actiu pel federalisme que comunistes espanyols ens van vendre en temps del Carrillo. En Joan Tarda i el seu mentor Junqueras, practicant la fraternitat i girant l’esquena a tot el que ja hem fet. Des socialistes, peperos i ciutadans, sense dubtes, tots al costat de la “España una grande y libre”.

Aquest és l’escenari. "Per la República sense fissures, i deixant clar que ja fa estona que no volem ser espanyols, ho acceptant que no hi tenim res a fer".

Un escenari que rebutgi o no esmenti la independència i la República, l’hem de denunciar i rebutjar. Cap estratègia que no tingui aquestes ensenyes ens pot servir, i com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”. I afegim, el volem més d’hora que tard.


0 Comments
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.