L’obsessió dels unionistes espanyols, de dretes i esquerres, és notori i públic; Liquidar al MHP Carles Puigdemont. Els de ERC també, ahir i avui. Els de les CUP sembla que amb el cap del Mas de moment n’han tingut prou.
És obi que ERC i els de les CUP només treballen pels seus interessos de partit i per la seva revolució particular. Ho diem perquè als que no estan per la seva feina, les respectives direccions, que no militància, tenen l’objectiu duna liquidació general a tot el que suposi un lideratge potent dels altres. Els és igual que estratègicament comparteixin objectius de país.
Al President Jordi Pujol mai ningú li va discutir el seu lideratge, al marge de les picabaralles de l’oposició. Be, si, però qui ho va pretendre fer vivia a Saint Martin le Boeau, i mai se’n va sortir, ni amb una Presidència de legitimació ni amb un Marquesat atorgat pels serveis prestats al nou regim franquista del 78.
Al Montilla dins del seu partit tampoc, tot i que va ser President per la suma no per un suport electoral de partit. Al Pasqual Maragall si.
El successor del President Pujol va ser Artur Mas, malgrat que el Miquel Roca, artífex del regim del 78, conjuntament amb el Duran i Lleida intentessin avortar-ho.
Artur Mas no només va tenir la persecució indigne d’un 3%, va tenir tot un Estat des de les clavegueres medrant per liquidar-lo. Les esquerres d’aquí i de fora, no van desaprofitar el moment i l’espai mediàtic que l’espanyolisme els oferia, per liquidar-lo.
L’esquerra d’aquí mai va assumir que el President Mas els superes amb democràcia, amb catalanisme i amb visió de futur. Mas va ser el President que ens va dir als catalans que teníem tot el dret del mon a decidir. Decidir el que fos. Ha sigut l’únic President que ha posat les urnes quan se li ha demanat.
Serien els grans demòcrates de les CUP amb el silenci de ERC els qui enviarien al President Mas a la paperera de la historia. Els hi era igual que poses urnes. Els hi era igual que s’enfrontés al espoli històric de Catalunya. Els hi va hi era igual que hagués dit que fins aquí, i que ara treballaríem per la independència de Catalunya. El problema del President Mas és que és un home d’ordre i amant de les regles de joc democràtiques i ser-ho sembla que és sinònim de dretes.
ERC i les CUP, uns en els seus cercles íntims i els altres públicament, estan cofois amb la liquidació del President Mas. Mentrestant Mas, Ortega, Ridau i Homs estan pagant un preu per Catalunya que deu ni do, ERC i les CUP no.
Ara el nostre President legítim Carles Puigdemont, és la peça major de la caçaria organitzada pels unionistes espanyols. I sembla que no estan sols. A ERC també li agradaria que caigués. Als de les CUP per coincidències tàctiques, de moment no, però en el fons també, Puigdemont és un home de seny i profundament europeu i això no casa amb els revolucionaris.
Objectivament, tenim al unionisme espanyol unit contra la legitimitat que representa Carles Puigdemont. Tenim la judicatura espanyola treballant per condemnar al Puigdemont i el seu entorn. Tenim al Roger Torrent president del Parlament vetan al President i diputats afins. Tenim la patronal a favor de la tercera via de ERC encapçalada pel Junqueras. Tenim a la UGT medrant per mantenir el seu confederalisme sindical on qui decideix ho fa des de Madrid. Tenim als corifeus i tertulians pagats pel poder unionista explicant-nos la bona nova de ERC i que dolent que és Puigdemont.
Escoltar als corifeus de la Vanguardia, als diaris unionistes, als tertulians que van d’equidistants, als que negocien els nostres drets, als que els hi és igual tenir presos politics i exiliats, cridant a viva veu que el culpable de tot plegat és el nostre Molt Honorable i legítim President Carles Puigdemont, que ha complert amb el Referèndum i proclamant la República, fa que avui tinguem clar que representa l’únic lideratge amb capacitat per implementar la República.
Ni el PDeCAT ni ERC ni les CUP pel que estan fent i diuen sumen, i el que és més greu han renunciat a una única estratègia i la unitat d’acció. Ni per implementar la República ni per guanyar a les properes eleccions municipals. Uns per eixamplar, altres per desobeir i uns que encara no sabem on van ni que volen,
Endegar el Consell de la República, construir estratègicament La Crida i treballar amb la ANC per consolidar una opció de País, és potser l’opció de futur que ara i desprès de la deriva estratègica dels partits toca. Discutir quina és la millor estratègia si la de ERC, PDeCAT, CUP, Parlament o del Govern autonòmic que tenim, senzillament és abocar-nos al desastre. Foc nou i sàvia nova. Ni més ni menys.