ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AIXÍ NO COMPANYS

9/10/2020

0 Comments

 
Picture

Si nos fos perquè la maleïda pandèmia ens tenalla i ens te cor que no vius, avui podríem afirmar que el procés pro independència està en vies d’extinció, si més no algunes dades ho sustenten.

Ens expliquem. Incapaços ni per posar-nos d’acord com hem de protestar davant la ignominiosa presencia del borbó i d’una de les opcions del 155. Incapaços per mostrar pancartes i cartellera signats per totes  les opcions pro independència. Incapaços d’anar junts i decidir on hem de concentrar-nos(Uns al Passeig de Colon, d’altres al passeig Lluis Companys). Incapaços de deixar d’una puta vegada la divisió ideològica i deixar clar que la independència és cosa de tothom. Incapaços d’estudiar altres alternatives de protesta saben que les grans concentracions avui, pel virus, són impossibles.

No descobrim res que no sigui públic i contrastat. ER amb la seva estratègia, d’apropar-se a les esquerres espanyoles, avui és un dels màxims responsables d’una certa desescalada mobilitzadora. La de la repressió judicial i policial continua el seu camí. Fer-ho implica una hipotètica desmobilització i situar la “confrontació” en termes legals espanyols.

Els de les CUP que ahir deien que anar a Madrid era sacrilegi, avui ni convoquen protestes contra els borbons i els del 155. El que si que fan i prou be, és llençar proclames contra la “dreta catalana” independentista i explicar que ells són la millor esquerra del mon mundial.

Confrontació intel·ligent ens han proposat des de Junts i afegim al carrer també. Calia convocar posant en perill als nostres per la policia i pel virus. Calia deixar altra cop clar que no tenim la unitat tant desitjada al carrer.

Potser el silenci al carrer, amb les condicions actuals, era el més encertat. Potser una campanya mediàtica amb una declaració unitària, tot i que s’hagués tingut que fer pagant, hauria tingut prou incidència i projecció. Potser haver demanat i proporcionat un desplegament d’estelades als veïns i veïnes de Barcelona i en concret al entorn del acte hagués estat prou be. Només són idees per saber que podem fer cas als nostres tècnics sanitaris i al mateix temps fer evident la nostra proposta.

Potser dir públicament que amb una pandèmia i el risc de contaminació i propagació existent, sense control a Madrid, dir que el Felip amb el seu sequi’t policial i el Sánchez amb el seu, vinguts directament des de Madrid, són uns criminals i que ho denunciem a totes les instancies internacionals. També hagués fet un bon forat.
​
Diuen que un bon silenci pot ser tant revolucionari com qualsevol protesta al carrer.


0 Comments

INDEPENDÈNCIA O AUTONOMISME SOTMÉS ALS BORBONS O LA REPÚBLICA ESPANYOLA

8/10/2020

0 Comments

 
Picture

El 14 de Febrer possiblement no podrem implementar la República catalana. Ja ho avancem, en cap cas serà culpa de Junts i del suport que tingui l’espai que lidera el MHP Carles Puigdemont. Tampoc pel fet que que superem el 50% + 1. No ens en sortirem perquè existeix la possibilitat que Junts  torni a dependre de ER. I tot pel fet de no haver obtingut els 68 diputats que Junqueras reclamava fa temps.

Ho tornem a dir. Recolzàrem i farem tot el que pugem perquè Junts tingui “tot el poder” per constituir el Govern i el  Parlament desprès de les eleccions que indubtablement han de ser plebiscitàries. Tot el poder per dir-los als de ER i CUP, que la cosa va de debò, i que si estan disposats, deixant el partit i els aspectes ideològics en segon terme, seran benvinguts i que participaran amb igualtat de condicions per decidir "el trencament" final.

D’aquí al 14 de Febrer podem esquinçar-nos i visualitzar totes les misèries entre els que volem la independència, que segur només servirà per motivar als espanyols unionistes veien que la nostra desunió pot ser la seva victòria.

De que servirà si finalment els independentistes guanyem ven dividits? Quin serà el missatge que donarem, si perquè hem fet una campanya partidista és perd la majoria? Aquest 14 ens ho juguem tot, per unes quantes generacions, saben que les tecnologies uniformen el relat que pretén certificar que Espanya és una sola nació. 

Ho sabem, Espanya és una entelèquia, però ha tingut la capacitat de tenir-nos subjugats, obligats i reprimits durant més de tres segles. Ahir eren els borbons els responsables. Avui ho tornen a ser els borbons gracies al dictador Franco, i com sempre les dretes i esquerres espanyoles.

Avui el Pablo Iglesias, vicepresident del “Gobierno de España”, i secretari general de UP, ens ha venut a Rac-1 el seu projecte polític i de país. Potser ha passat per alt. Sembla que defensar-se de la justícia espanyola era el més important. Iglesias vol canviar l’Estat espanyol. Ens ha dit clarament que està treballant per modificar, vaja canviar, els que avui controlen l’Estat i per fer-ho vol i desitja que els partits que van fer possible la censura al Rajoy i siguin. La guinda la corona amb la forma d’Estat que la vol republicana i plurinacional. Això si, amb un sol Estat.

Només el cretinisme i des de la prepotència personal, se’ns pot proposar als independentistes que formem part d’aquesta operació, saben de qui depèn ara el “Gobierno de España”, les policials del Estat, la Fiscalia i la Hisenda, podia haver demostrat que és posicionava a favor de la democràcia i llibertats. I no els del PSOE obertament a favor de la repressió i del 155 i els de Unidas Podemos practicant una equidistància vergonyosa. Els espanyols no sou gent de fiar.

Menystinguts com ciutadans lliures. Reprimits per voler decidir. Espoliats per reials decrets. Empresonats per complir amb la ciutadania. Empresonats per liderar la societat civil. Exiliats i perseguits.”A por ellos” des de la espanyolada general i policia, amb el suport del Felipe borbó i la resta d’institucions espanyoles.

A molts catalans, els espanyols de raça castellana els han  assassinat, afusellat, torturat, perseguit i ara, els espanyols que governen, que encara a dia d’avui, han estat incapaços de demanar perdo pel assassinat de Lluis Companys, fet el 15 d’octubre del 1940, pretenen que els independentistes siguem aliats per canviar el seu Estat. Doncs molts catalans els hi diem amb tot el convenciment vell i antic que no hi comptin. Espanya pels espanyols i Catalunya pels catalans i catalanes.


0 Comments

DE DEBÓ VOLEM SER LLIURES

6/10/2020

0 Comments

 
Picture

Aquest divendres, tot indica que el Felip cap d’Estat i el President cap del “Gobierno de España”, aterraran a Catalunya. Diuen que ara ja no existeix cap problema objectiu per no venir.
​
Govern i Parlament ja han dit la seva. Fins i tot la Colau. Estem en campanya electoral i la cosa no està per perdre cap vot d’esquerres, de centre i república.

I vet aquí la gran contradicció. Les institucions no els rebran, però els partits, suposadament independentistes, no només callen i no convocaran cap protesta popular, sinó que des de les plataformes privades i publiques, tot és redueix a dir-nos conceptes tant banals com miserables per justificar que no els rebran. Des de, “no ha demanat perdó”, a dir-nos que a Catalunya “no som monàrquics”, potser volen dir que republicans espanyols si.

Sembla que només hi haurà una certa mobilització impulsada per la ANC, crema de cartells amb la figura del Felip i els CDR, que sabrem que volen fer el mateix dia. La resta, ER, JxCat i els de les CUP, com sempre silenci. I això que aquest cop venen units els del “a por ellos” i els del 155.
​
Desaprofitar una trobada com aquesta amb el que suposa que vinguin els màxims mandataris del país veí i, després de la inhabilitació del nostre MHP Quim Torra, és un error, sobre tot perquè a fora el pensament que el procés va ser el somni d’una nit d’estiu, anirà fen camí.


0 Comments

ELS DE ER DEFINITIVAMENT S'HAN BEGUT L'ENTENIMENT

4/10/2020

0 Comments

 
Picture

No ho diem nosaltres, és el Vicepresident i President “limitat” en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, qui ho ha dit públicament; “La taula de diàleg, creu, s’ha d’ajornar fins desprès del 14 de Febrer”.

L’estratègia de ER per resoldre el conflicte que Catalunya te amb Espanya, desprès del judici farsa, va quedar clara. Evitar la confrontació amb Espanya i el seu Estat ara que governen els de “l’esquerra progressista”,  recolzar la investidura i totes les mesures que proposin PSOE i UP. Inclosos Estats d’alarma, que ens deixen sense competències, per deixar clar des don és mana.

Eixamplar, no per convèncer que la independència és el camí per un millor futur, sinó per dir-nos que és eina de negociació i el camí per reformar España i construir la República federal espanyola.

ER és un partit, i els fets històrics contrastats ho demostren, que malgrat que sorgís d’un mon republicà, federalista, independentista i ideològicament transversal, la posició política majoritària mai va permetre que l’independentisme social a Catalunya fos un fet predominant.

Francesc Macià ho va intentar amb el seu partit, Estat Català. La partida la va guanyar Lluis Companys amb els sindicalistes imperants de l’època i del sindicat socialista majoritari del moment, la UGT (la UGT és va constituir a Barcelona i els seus màxims dirigents venien del republicanisme espanyol com Pablo Iglesias).

Pere Aragonès acaba de dir-nos que la taula de diàleg és una estafa política i, ni els seus militants s’ha n’adonen de com i quina manera els estan manipulant. Quinze dies per fer-la efectiva, i no va ser. El “Gobierno de España”, els més “progressista i d’esquerres”, va incomplir a la primera de canvi. Durant part de l’agost i Setembre ER i el “Gobierno de España” fen bullir l’olla per dir-nos que si, que aviat la taula tindria trobada. Sense President i sense taula de moment fins el 14 de Febrer. Sembla que la desescalada repressiva global del “Gobierno de España” va a menys i en breu els presos politics sortiran, els exiliats podran tornar i als perseguits judicials se’ls posarà punt i final al seu procés judicial.

És talment com si de repent i durant els quatre propers mesos Catalunya s’instal·lés al limbe de l’opulència, amb una cohesió social extraordinària( la lluita del català deixa d’existir), i amb capacitat per governar-nos com si fóssim un país lliure. Increïble.

ER ens vol tornar a enganyar. Ho va fer mentint-nos dient que muntaven estructures d’Estat. Dient-nos que l’1 d’octubre no te cap legitimitat. Dient-nos que al 2017 només varem tenir dates per fer historia, no per executar el mandat popular. La darrera va ser sobre la “taula de diàleg”. Ara ens tornen a mentir. Ens havien dit que qualsevol acord seria referendat pels catalans. Avui ni taula, ni acords, i el que és més preocupant, ara, el President Pedro Sánchez rient a cos estes, saben que no el treu ni el tato de President, segur que dirà que accepta la proposta amb el ven entès que la Taula de diàleg tindrà el futur que vulguin els de ER sempre que tot és redueixi a demanar algun peix per omplir el cove. Entesa d'Estat en diuen.
​
Venen quatre mesos de campanya electoral i ER ens oferirà de tot. Fins i tot ens diran que gracies als empresonats ens en sortirem. Els exiliats són uns fugats que han abandonat Catalunya i als catalans. Ho diran amb la boca petita, i, amb la grossa que els de Junts són els nous convergents i els del 3%. Aquest cop i sense por a equivocar-nos, perquè els fets són els fets, pensem que tindrem prous arguments per decidir el nostre vot. Nosaltres ja hem decidit: amb els MHP’s Carles Puigdemont i Quim Torra. El 14 de Febrer segur que triem cami a la independència o perpetuitat a estar com ara o pitjor.


0 Comments

QUAN ELS OBJECTIUS NO SÓN ELS MATEIXOS QUI HA DE DECIDIR ÉS EL POBLE

2/10/2020

0 Comments

 
Picture

És indubtable, i no ho diem nosaltres, que Junts i ER tenen estratègies confrontades per arribar a la independència de Catalunya. O no, si ER el que vol és altra cosa.  Continuem confirmant que els de les CUP només hi són per tocar els collons i perquè uns quants dels seus visquin del momiu. Són com “el perro del hortelano”

A les properes eleccions, ja amb data (14 de febrer), segon el ínclit Torrent, els catalans tornarem a decidir. Autonomia dirigida per politics pro “independència”, esperant millors temps, o els que més s’apropen el fet de jugar-ho tot a una carta, és el que segurament oferiran.

Hores d’ara la unitat estratègica ni d’acció que tant s’ha reclamat des de el carrer hi serà. El 14 de Febrer tornarem a decidir qui te majoria i sobre tot si tornem a reproduir el patiment d’aquest darrers tres anys.

La divisió ja la tenim servida i no hi donem més voltes. La tenim al si dels partits. La tenim al Congres. La tenim a la mesa del Parlament i sovint també al Parlament. JxCat, amb un trosset del PDeCAT, ER i els de les CUP, amb el que havia de ser el Govern més efectiu, ens han ofert primícies perquè patriotes de pedra picada fugin dels partits i dubtin de que ho podem fer.

No hem tingut unitat ni per donar la data electoral. No la tindrem amb el si han de ser plebiscitàries o autonòmiques. Els de ER que fa estona que diuen que cal guanyar totes les eleccions amb ser la primera força en tenen prou. Sembla que amb el temps i una canya ens diuen que pactaran amb les esquerres espanyoles el Referèndum per exercir el dret d’autodeterminació. Mai diuen quin serà el temps d’espera.

És provable que els de la ANC facin com sempre i demanin el vot a totes les forces independentistes. Aquesta és la forma clàssica per apaivagar els enfrontaments del seu Secretariat. Òmnium si fa o no fa creiem que farà el mateix.

Aquestes eleccions les podem guanyar amb més del 50% i tenir majoria absoluta al Parlament. El de menys és qui guanya. Junts més ER poden, amb els vots dels de les CUP sumar més del 50%. El problema el podem tenir si torna a guanyar Junts però ER no accepta que siguin plebiscitàries i els de les CUP s’afegissin dient que si, però com que “Junts són els de la dreta de sempre”, que ho diran, a marejar la perdiu. I ja tornem ha ser. Un Govern de coalició. Un Parlament amb majoria d’independentistes que no vol desobeir. Un Govern lligat de peus i mans amb la legalitat espanyola, infra finançat. Un Govern intervingut permanentment políticament, financerament, judicialment i policialment.

Junts i ER han de deixar clar que faran si tenim la majoria amb vots i diputats. Repetir el que hem tingut fins ara pot ser el finqui’t del procés per molt que se’ns vulgui vendre que paciència i que amb autonomia al final convencerem als espanyols.

Aquest bloc, des d’ara i fins el 13 de Febrer dia de reflexió argumentarem, demanarem amb totes les nostres forces que cal guanyar amb més del 50% dels vots i que o Junts o ER tinguin 68 diputats per dur a terme la implementació de la República, si finalment Espanya i el seu Estat continuen amb la negativa a negociar el referèndum. Varem llegir que Joan Canadell president de la Camara de Barcelona proposava quelcom similar.

Com que creiem que no existeix cap mecanisme de convenciment total, ni pel repartiment dels vots, la nostra proposta és que la ANC faci una assemblea general i que els socis decideixin a qui recolzar. Òmnium hauria de fer el mateix. Ja sabem que aquesta proposta té el perill, perquè alguns ho faran, sobre tot els que no volen la unitat, per desacreditar-la, que l’organització s’ha convertit en un apèndix del partit que sigui.

Tornar a un Govern de coalició que ha deixat clar que no va enlloc seria un desastre. Aquest cop només un partit pot tenir 68 diputats. 68 diputats disposats a tot i sobre tot a coordinar el Parlament i Govern sense fissures.

Nosaltres ja hem decidit. Per aquestes eleccions el vot útil per aconseguir la independència és votar a Junts. No hem tingut un Govern efectiu, però malgrat les situacions judicials, de finançament, i d’estructura organitzativa, afirmem que els nostres exiliats són els únics que han tingut una certa efectivitat política i de resposta contra la repressió i han aconseguit internacionalitzar la causa catalana.

Saber que el MHP Carles Puigdemont és l’objectiu a batre per la “justícia” espanyola, per gaire be tots els partits espanyolistes de dretes i d’esquerres, per alguns que van d’indepes i que diuen que si cal sacrificar-lo, doncs això, ens referma que Junts ha de ser l’opció guanyadora.

Tothom ha de tenir clar que Junts és, creiem,  la darrera possibilitat amb molts anys per ser lliures. Amb ER, avui ja sabem, tot i que ara ho amagaran, el que veritablement volen; la República federal espanyola. Qüestió que avui no defensen ni els del PSOE ni els de Unidas Podemos. Al país veí que facin i decideixin el que vulguin, nosaltres independència.
​
El 14 de Febrer els catalans també decidirem quina és l’estratègia que té més suports. Si guanya Junts seria bo que ER i les CUP és posessin a disposició del MHP Carles Puigdemont i si guanya ER exigirem el mateix. El poble parla i decideix amb el seu vot. Esperem que aquest cop les direccions dels partits ni ens enganyin ni ens menteixin, perquè la efectivitat aquets darrers tres anys no ha existit mai.


0 Comments
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.