ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AMB ELS DEL PP I PSOE, NOMÉS PODEM TENIR MÉS ESPANYA.

22/11/2013

0 Comments

 
Imagen
Com és pot  formar part d’uns partits que a cada oportunitat demostren que estan a les antípodes per defensar els interessos dels catalans, que per ser-ho, sempre han estat immersos amb unes rebaixes espanyoles, i que l’únic que volen i treballen és per una nació, Espanya.

El PP i el PSOE, a Europa han defensat, fins el darrer moment, “el corredor central”. Europa finalment ha decidit que el corredor del mediterrani és el prioritari i l’únic que crea i dona competitivitat i rendibilitat a les inversions. Construir el central i no fer el del Mediterrani, suposava posar a la ribera mediterrània en la decadència industrial i roina social.

El PP i el PSOE, s’han oposat, i de forma reiterada al Parlament de la Unió Europea, que la llengua catalana tingui el mateix tracte d’us i de treball que la resta de llengües.

El PP i el PSOE, s’han negat a aplicar el mateix criteri que fa Europa amb el govern espanyol a l’hora de flexibilitzar la reducció del deute, amb Catalunya.

El PP i el PSOE, incompleixen cada any, l’execució pressupostaria que ells aproven en matèria d’inversions a Catalunya.

El PP i el PSOE, no només incompleixen el pacte constitucional per  construir l’estat de les autonomies amb un estat descentralitzat, sinó que han endegat i fa estona, el procés de recentralització més salvatge, aprofitant la seva majoria absoluta al Congrés espanyol, amb l’objectiu de buidar, els ja de per si minsos  continguts autonòmics. Ells han mort el pacte de la transició.

El PP i el PSOE, és neguen a condemnar el franquisme i ha demanar una revisió jurídica del que va suposar la dictadura franquista.

El PP i el PSOE, defensen una monarquia desacreditada, corrupta i plena de privilegis, com si ells no poguessin canviar aquesta realitat modificant una constitució predemocràtica per un nou procés constituent, on els pobles de la península, i de tu a tu, tinguessin de debò una oportunitat per la reconciliació i per construir un estat plurinacional i de respecta integral. Però no només s’oposen, sinó que lluiten aferrissadament per mantenir la lluita per una única nació i per mantenir el seu estatus quo.

El PP i el PSOE, són els responsables politics, doncs ells són els únics que han governat a “España”, de que el poder judicial ni sigui just ni independent.

El PP i el PSOE, mai renunciaran a la dualitat política del poder. Tampoc faran que les lleis canviïn, millor dit, en canviaran o en faran unes quantes per que la ciutadania pagui o vagi a la presó. Volen tot el poder concentrat a Madrid i la proba del coto, n’és el manteniment de ministeris amb la cort de funcionaris quan totes les competències eren de la autonomies. Ensenyament i treball en són una mostra.

El PP i el PSOE, mantenen l’article 8 de la constitució que diu que l’exèrcit espanyol és el garant de la unitat d’Espanya. Cap constitució d’Europa, consagra el poder militat per sobre del polític i de la democràcia. Temps per canviar-ho n’han tingut.

El PP vol un estat unitari, una sola nació España i uns sols ciutadans, els espanyols.

El PSOE vol un estat federal on tot és decideixi a Madrid, on la llengua castellana sigui l’única llengua oficial a tot el territori, i on quedi clar que només existeix un estat i una nació, Espanya, i que la sobirania és dels espanyols.

Tothom que vulgui, pot comprovar que les diferencies ideològiques entre la dreta espanyola i l’esquerre espanyola són tant minses que costa de trobar-les. Del que si no en tenim cap dubta, és que no existeix cap diferencia  amb tot allò que te a veure amb Espanya i la seva construcció.

Fem pedagogia, expliquem-ho, el PP i el PSOE no són aliats de Catalunya, ara són el nostre “enemic” polític i les andanades dels seus barons, contra Catalunya i els catalans ho certifica.



De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble.              Josep Armengou




0 Comments

EL BALL DE MASCARES ÉS VA ACABANT.

21/11/2013

1 Comment

 
Imagen

Trencament, fractura, divisió són darrerament paraules d’us quotidià. En Comin, tertulià assidu a RAC 1, ha reblat, el PSC s’ha trencat. No se’ns escapa, que situar i conformar un escenari de caos, és prioritari pels espanyols. Ni els calen arguments, ells amb les seves “raons legals” en tenen prou. Els hi cal però, desmuntar, desmobilitzar i vèncer a la societat catalana. Fer-ho directament és complicat, els valors de que disposen i la corrupció els hi va més aviat a la contra i utilitzar la representació política  és el camí que disposen per intentar confondre.

 L’espai mediàtic és utilitzat bàsicament pels professionals de la política i pels tertulians a sou. Creen opinió cert, el que ara no valoren, o no ho fan prou, és que la societat civil, o no se’ls creu o comença a discriminar amb més capacitat analítica, que sumat als fets, els conforma com soldats incorruptibles i amb consciencia de saber on van i que volen.

Els socialistes espanyols de Catalunya, han decidit continuar sotmesos a Espanya d’una forma determinada i al PSOE concretament. No cal trencar absolutament res, de fet han guanyat “ells”. Al PSC, mai han coexistit més duna anima. El que sempre s’ha discutit i negociat és el poder, i s’ha fet amb grups de pressió interns. Corrents de diferent pelatge, catalanistes clandestins han conviscut des de la unificació dels tres partits socialistes, amb l’objectiu d’aconseguir allò tant tronat que volia l’expresident Jordi Pujol, encaixar Catalunya a Espanya uns i convertir als catalans amb espanyols de cor, sense oblidar la cadira els altres.

L’alcalde de Lleida i sense embuts ho ha dit prou clar; “no hi haurà trencament i jo, si així ho vol el partit, hem tornaré a presentar per alcalde”.

De ser digne a ser indigne, amb les noves tecnologies, no és que hi hagi un pas, és que hi ha segons. Ara podem consultar, la tecnologia ens ho permet, les proclames, discursos i promeses que és feien, i treure’n conclusions objectives i encertades, doncs és basen en fets documentats i contrastats. El PP, amb el Rajoy al capdavant van fer una campanya indigna arreu de la península, recollint signatures contra l’estatut. El PSOE, amb un Guerra pletòric “nos hemos cepillado ese Estatut”, amb l’acompanyament de la mentida del seu president Zapatero, “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalan”. Fins i tot els matisos entre el que vol i com, el PP i el PSOE desapareixen quan del que és tracta és de sotmetre Catalunya.

El bloc que pretén fer de Catalunya, “la región española más española de todas”, a partir d’ara és ferm i fins i tot podríem afegir que inviolable, PSOE, PP i Ciutadans.

Els socialistes de Catalunya, internacionalistes ells, però només a Espanya, per fi s’han ubicat públicament don mai havien sortit. És d’agrair. Ara cal veure que fan els que s’autoanomenaven catalanistes. Si és queden i acaten, com el de Lleida, quedarà clar i la nostra tesis demostrada. Si per contra fan com l’Ernest Maragall, demostraran que el que volien ho volien per consciencia, no per compra. Però molt ens temem que optin pel camí fàcil, el d’entomar la fugida silenciosa preveient possibles temps millors.

El PSC, no s’ha trencat, perquè mai ha existit com partit exclusivament català, i des de la mort d’en Pallach, és va convertir en el PSOE espanyol. Treballar constantment i aplicadament en contra de la integració dels nou vinguts a Catalunya i en la evangelització de la bona nova espanyola, ha estat el leitmotiv del socialistes espanyols. Convertir el Baix Llobregat amb el seu Gueto espanyol i castellà, la seva obsessió. Aquest consell extraordinari dels socialistes espanyols, no ha fet més que corroborar-ho per si algú en tenia dubtes.



Sigues exigent per als altres, però més exigent per a amb tu mateix.      Cromwell



1 Comment

ELS NOU FRANQUISTES ESPANYOLS COM SEMPRE, REPRESSIÓ I PRESÓ.

20/11/2013

0 Comments

 
Imagen

Fa dies que el govern espanyol, el PP i el PSOE, no para d’enviar-nos amenaces. Velades, directes, de soroll de sabres, europees. La darrera és la del espanyol impresentable, Aznar, “ideòleg”, si és que del seu cervell surt alguna idea democràtica i aprofitable socialment, d’una fundació que venera les tesis franquistes i que té com objectiu treballar per garantir el futur de la “nació espanyola”. Aznar però, president honorífic del PP, no planteja dirimir les discrepàncies democràticament no, ell resolt la discrepància amb la seva llei, llei que comença i acaba amb pena de presó.

No ens enganyem, el PP i el govern d’en Rajoy, no sortiran desautoritzant-lo, i no ho faran per la senzilla raó de que comparteixen fil per randa els continguts i els objectius. Uns ho fan aprovant lleis recentralitzadores, incomplint els acords institucionals i ofegant econòmicament a la Generalitat, fent a més una campanya estratègica per intentar convèncer als catalans, que Catalunya és on és per culpa del President Mas.

L’Aznar, sembla que ho fa de forma més barroera i insinua, i fa proclames inflamades pel seu electoral espanyol. Tot plegat sembla que té la gosadia de confondre, però és tant evident quin és el seu objectiu, tapar les seves corrupcions i les del PP, i fer que ningú recordi que han incomplert tots i cada un dels seus compromisos electorals.

Quan l’objectiu és el mateix, les formes no poden amagar-ho i el PSOE, que ens nega el dret a decidir, que vetlla com els més reaccionaris de l’antic regim per la unitat d’Espanya, ara són com el Rajoy i l’Aznar, els mateixos gossos amb uns collarets diferents.

És impensable i fins i tot creiem que tot plegat és un foc d’encenalls, que el govern espanyol lluiti contra la petició democràtica i pacifica pel dret a decidir amb presó i amb repressió, i seria encara més impensable que la Unió Europea, ni digues ni fes res.

Tot i així, haurem de tenir en compta, que la possibilitat que aquests espanyols perdin l’ oremus, si és que algun dia l’han tingut, i actuïn segons els dictats dels nou franquistes, presó i ma dura. Seria evident que engarjolar al nostre President, o afusellar-lo com ja han fet, no és un tema menor, és un tema de dignitat i de país, i la resposta hauria de ser adequada a la provocació, això si pacifica i democràtica, però tant contundent que ni els espanyols del PP i del PSOE ni l’opinió mundial hagin de tenir cap dubta que aquest cop els catalans no ens deixarem ocupar per la força altra cop i que estem disposats a ser lliures com abans del 1714..

En temps de guerra és guanya vencent, en temps de pau convencent.              Francesc G.


0 Comments

NO ENS ENGANYEM ESPANYA ENS VOL ESPANYOLS I PROU.

19/11/2013

0 Comments

 
Imagen
No és que tinguem una confrontació per motius de gestió, o per tenir més economia, la confrontació, que des de el 1714, mai ha deixat d’existir, és de model nacional.

El pacte de la transició, va ser un traga-la. Una part, els que representaven el continuisme, mai van voler de debò una reconciliació i construir un estat plurinacional, els altres, ho anaven amb el “lliri a la ma”, ho  pensaven de bona fe que el temps  estovaria als franquistes espanyols. Ara podem confirmar que mai va existir un pacte d’honor  entre cavallers per fer una transició modèlica.

Defensar el franquisme, amb el que representa, ho diu tot. Defensar la mateixa Espanya, la seva historia i els seus simbolismes, ho diu tot. Defensar que a Espanya només existeix legalment i jurídicament una llengua, la castellana, ho diu tot. Defensar que tot el poder polític i executiu ha d’estar a Madrid ho diu tot. Dir que a Espanya només existeix una  sobirania que resideix amb els ciutadans espanyols, ho diu tot. Això és el que defensen els del PP i una part d’espanyols del PSOE gens menyspreable.

Cap llenguatge semàntic, ni els aforismes, ni sinònims variats, podran evitar o amagar que tenim confrontació (ens agradaria que fos democràtica i pacifica), i aquesta és redueix a dirimir o imposar ser espanyol o català.

Espanya i les seves castes i elits, volen una nació i un estat. La resta no hi tenim cabuda. Aquesta és la base d’una confrontació que ja dura masses anys. L’espoli, la deslleialtat institucional, recentralitzacions varies, són el resultat de la seva lluita impositiva per tal de construir la seva nació espanyola. El fons de la qüestió no només és ideològic o d’interessos, ho és de país, nació i d’estat.

Ara però, el procés, que ja és de confrontació oberta, és resoldrà amb  guanyadors i perdedors per sempre, i això ens exigeix  saber qui guanya a Catalunya. Impedir que democràticament els catalans pugem decidir el nostre futur, ni acabarà amb la confrontació ni resoldrà el moment on som instal·lats. Per tant, resoldre l’entrellat, com no pot ser d’altra forma, ho hem de fer ara, i qui ha de fer-ho és el govern de Catalunya amb el suport del Parlament.  Ara i desprès de les darreres declaracions d’en Rajoy i el paper dels socialistes a Catalunya, tot està més clar, el que ens juguem és, o ser espanyols o catalans. Ser espanyols per callar, obeir i acceptar la seva realitat, o ser el que som, decidir-ho tot i tancar la confrontació que va començar al 1714 amb les ànsies imperialistes i colonialistes de Castella.

Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat.             
 Liah Greenfeld



0 Comments

SI TENIM DATA I PREGUNTA, ANEM BÉ.

19/11/2013

0 Comments

 
Imagen

La paciència és la mare i l’únic camí per arribar a grans fites, la dita era prou clara, “la paciència és la mare de  la ciència”.

En termes politics, aconseguir els ritmes adequats per aprovar i oferir solucions a la societat, és potser la part més complicada. Política i tempos van de la ma. Sense consensos i grans majories, és gairebé impossible situar certes politiques al vell mig de l’acceptació popular.

Tot procés exigeix el treball pedagògic per explicar les seves bondats. Arguments i justificacions faran viable qualsevol procés. Fer-lo que trontolli, només ho pot fer la impaciència.

El 25 de Novembre i desprès d’un recorregut de la societat civil per un costat i del President Mas per l’altre, unes eleccions determinen no només un nou quadre parlamentari, sinó que els catalans tenim, i ara si, la voluntat de decidir el nostre futur com mai. El resultat electoral possibilita escenificar un acord de legislatura i el recorregut, full de ruta, del procés. Una societat civil en marxa, ho fa possible.

El President Mas, ens ho ha dit. Tindrem esculls importants. Ens amenaçaran. Ens faran por. Trauran dossiers falsos i incriminatoris. Ens insultaran. Ens ofegaran institucionalment. Ens diran que anem directes a l’ínfer. Ens diran que al dia següent serem fora d’Europa. Ens diran que l’euro deixarà de ser la nostra moneda. Fins i tot ens diran que no pagarem les pensions i que Catalunya serà una roina. Vaticinava tot això i ens deia que arribar a bon port no és senzill, tot i que ara ens queda menys per fer. Nosaltres sabem que tot plegat és la estratègia dels que no volen perdre la mamella.

Arribar a un acord, crec que ja ho he dit amb un altre post, amb la data pel referendum no te cap problema, és estrictament logística pura, cens, urnes, els components de les taules, i els llocs físics on s’exercirà el vot. Construir la pregunta sembla que és farina d’un altre sac.

Tot i que ara ja si podem confirmar que tenim dos blocs ben definits per exercir el dret a decidir, CiU, ERC, Iniciativa i la CUP a favor (87 Diputats), en contra estan els del PSOE, el PP i els de Ciutadans (48 Diputats), actualment s’està visualitzant que en el bloc del dret a decidir, comencen a surar diferencies a l’hora de concretar quina pregunta s’ha d’adreçar als catalans.

Avis per a navegants. Obviar l’esforç i el clam per fer un 11 de Setembre al 2012, amb més d’1.000.000 de persones per la independència, amb una convocatòria on el lema era per un estat propi. Obviar l’esforç  de gairebé dos milions de catalans fent una “cadena”, Via catalana per la independència, amb el que suposa organitzar-ho sense cap incident, ras i curt vol dir que tenim un gruix prou definit i prou organitzat de catalans preparats per aconseguir fites molt més complexes, i no tenir-ho amb compte pot ser un greu error estratègic.

La societat civil ha traspassat la responsabilitat per liderar i dirigir el nostre procés al estament polític. No entomar aquesta responsabilitat, digerir-la i dirigir-la, és no entendre absolutament res, i reduir-ho a la semàntica partidista ni ajuda ni serveix per millorar les expectatives don som ara.

Autodeterminar-nos és el que volem els catalans i als politics no els hi queda cap més remei que facilitar que ho fem democràticament i pacíficament.

Ara el primer pas és saber si la majoria dels catalans volem estar, dependre d’Espanya i del seu estat, amb les condicions que ens volen imposar. Si guanyen els que volen més Espanya, serà el seu moment i fins i tot els agrairem que ens expliquin quina és la seva nova proposta d’encaix, autonòmica, federalista o confederalista. Ara però, cal saber que és el que volen la majoria dels catalans.

Si guanyem els que volem la independència i construir un nou país i un estat, hores d’ara ja sabem el que volem. No volem cap monarquia, ni borbònica ni carlista, no volem cap tercer poder que no sigui independent, volem un país on és premií l’esforç i el treball, volem un país on qui la faci pagui, volem un país on l’equilibra natural és preservi per un futur millor, volem ser competitius sense que això suposi imposar politiques depredadores, volem un país on la justícia social estigui el més equilibrada possible. Nosaltres sabem el que no volem, els altres de moment només ens ofereixen més del mateix i alguna reforma hipotètica, sempre que al conjunt dels espanyols, que no poden ser altra cosa, els hi sembli ve.

La pregunta ha de ser el de menys. El més important és que puguem exercir els dret a votar. La lluita ha de ser estrictament democràtica i qui guanyi ho farà per la senzilla raó de que haurà guanyat la democràcia amb el suport d’una majoria. Ara, el que volem saber és quin suport tenen els unionistes i quin els independentistes i aquesta és la qüestió. Preguntar si volem més autogovern, o més finançament, no resol el problema, ara la pregunta tot i que pugui ser enrevessada, ha de complir un requisit; ha de servir si ens quedem on som, o pel contrari volem sols i sense cap tipus de crossa. Hem de tenir clar que els espanyols del PP i del PSOE s’oposen a que votem per la senzilla raó de que seria el reconeixement de que existeix un poble, el català,  diferenciat al que ells volen i pretenen com únic, l’espanyol.

No hi ha països peteits. La grandesa d'un poble no ve mesurada pel nombre que el formen, igual que no mesurem la grandesa d'un home segons la seva estatura.              Victor Hugo


0 Comments

DONCS JO NO VULL SER ESPANYOL.

18/11/2013

0 Comments

 
Imagen

No ens cansarem, i farem la pedagogia que calgui. Espanya és una entelèquia, amb un estat i tot un grapat d’institucions que “determinen” una entitat nacional, però tot i així, la seva construcció mai ha estat d’abaix a dalt i d’acord a la voluntat dels pobles que viuen a la península.

La intenció sempre va anar acompanyada amb la voluntat inequívoca de crear un nou subjecte nacional, abans sense capacitat política, anomenats “espanyols”. De fet la intenció sempre va ser clara i l’objectiu de moment formalment s’ha aconseguit. Avui tots els documents contenen la denominació d’Espanya, o espanyol, així com totes i cada una de les institucions i empreses publiques que depenen de l’estat “espanyol”, cosa que no fan ni els francesos mestres del jacobinisme.

Substituir castellans, catalans, gallecs i bascos per una nova figura nacional, sempre ha estat la dèria dels grups dominants establerts a Madrid. Hispania, Espanya i espanyols, va ser la solució. D’una tacada reconvertien histories, llengües i costums en una sola, la castellana.

Les elits dominants, mai van voler crear quelcom nou que mai pugues suposar una imposició d’una cultura envers d’altres. És un fet que Castella dominava per població i per acords vèlics, conformant una supremacia incontestable, als segles XVII, XVIII, XIX i XX. Ara la supremacia vol ser democràtica i per això Catalunya de forma pacifica i democràtica, reivindica la seva personalitat i els seus drets.

Ahir el president espanyol Rajoy, manifestava i arengava als seus, dient que mai consentirà que és posi en perill la unitat d’Espanya i que totes les qüestions que afectin a Espanya és resoldran amb el concurs de tots els espanyols. No cal ser molt espavilat per adonar-se, que en el seu mon no i tenen cabuda els castellans, ni els catalans, ni els gallecs, ni els bascos. A la península només i viuen espanyols, i són els únics que tenen “drets i obligacions” d’acord una constitució espanyola.

Veure com criden “jo soy español, español, español.....español”, ens transporta a vells temps. Eren els de “una grande y libre”, imposada des de les tenebres, la por i la mort. Cap acceptació natural, cap emoció per construir. “Ser espanyol, és superior i hem de conquerir aquest nou estadi amb submissió i entrega, ens diuen per activa i per passiva, del dret hi ha l’inrevés”.

Com deia Cànoves del Castillo, són espanyols els que no poden ser altra cosa, o el que seria el mateix, són els que renuncien de forma expressa i explicita ha ser don són i com són. Nosaltres, els catalans mai hem volgut fer aquesta renuncia i si estem espanyolitzats, que no convençuts, sempre ha estat per la força del poder polític i militar. Ara, els catalans volem decidir si ens convé, o si volem continuar formant part d’un tot que sempre se’ns ha imposat i pretenem fer-ho ara per raons de poble i perquè les condicions politiques a Europa han canviat, i ara, com que les discrepàncies és resolen democràticament, pacíficament i políticament, estem convençuts que així ho farem.



La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos.     Manuel de Pedrolo




0 Comments

ESPANYA DEU PAGAR MOLT BE.

17/11/2013

0 Comments

 
Imagen

Vargas Llosa, escriptor és un dels màxims exponents de la misèria humana. No recordar els que els castellans van fer a la seva terra, com van liquidar tota una cultura provinent dels inques amb una llengua antiquíssima, el quítxua, i fer un reset per oblidar el regim d’esclavitud imposat pel regne de Castella, per extraure l’or i la plata, més la importació d’esclaus de l’Africa per arrodonir l’explotació, només és pot fer des de l’òptica d’un entregat i ven pagat a la causa d’un espanyolisme per a major gloria de les castes imperials.

Vargas Llosa, peruà renegat i espanyol d’adopció, ara gosa amenaçar al nostre President, per la seva “irresponsabilitat”. Diu que Catalunya mai serà independent. Menys mal que aquest personatge no va viure al segle XVIII al Perú. Ell hagués estat un enemic absolut en la lluita per la independència del Perú. El temps colonial ho hauria impedit, però ell segur que seria un defensor d’uns amos que només volien xuclar els recursos.

Veure com intel·lectuals que ni tan sols són espanyols, be, ell si, perquè segurament el que no vol ser és peruà, defensen la unitat franquista i borbònica, pretenent que Castella, Catalunya, Galicia i Euskadi, és converteixin en un nou país, Espanya, només és pot fer des de la compra més abjecta. Manipular la historia, anorrear cultures i imposar, és el que fan dictadors i antidemòcrates. Impedir que el poble parli, exercint ara, al segle XXI, el dret universal del vot, només ho poden proposar dictadors i intolerants.

Un poble pot trigar el temps que sigui per adquirir la seva plenitud i llibertat, i els temps passats, mai han de ser un impediment per conquerir noves fites, si elles són la voluntat majoritària.

En Vargas Llosa comet la gosadia d’amenaçar al nostre President, al que hem escollit democràticament, nosaltres no l’amenaçarem, no és el nostre estil, senzillament el que farem és ignorar-lo.


Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut.                     Bertold Brecht


0 Comments

POTSER FINALMENT TINDREM JUSTÍCIA.

16/11/2013

0 Comments

 
Imagen

Europa esmena la plana a Espanya respecte les previsions econòmiques, de creació de treball i de contenció i reducció del dèficit pel 2014, 2015 i 2016. Res estrany, el govern espanyol si per alguna cosa destaca, és per la seva nul·litat. No l’encerten, i tot i tenir un estat amb el que suposa, i demostren dia a dia la seva incapacitat per resoldre situacions i crear emocions positives per fer-los costat.

Ara tornen a ser els de fora els que esmenen la plana als espanyols que no poden ser altra cosa. Uns admeten a tràmit (la justícia de Argentina) la petició de que s’investiguin els crims i desapareguts del franquisme i d’altres com l’ONU, exigeix que cal investigar les desaparicions durant la dictadura franquista. Fins i to demanen crear una Comissió de la Veritat i que els responsables siguin portats davant la justícia.

Ens congratulem pel que suposa i perquè és un primer pas per fer possible que Catalunya i Espanya és respectin i potser fins i tot que algun dia s’entenguin. La transició que ens van vendre, hores d’ara ja no se la creu ningú. Els guanyadors per les armes d’una guerra buscada pels colpistes, van obligar i alguns ho van acceptar, un tipus de democràcia, sense empenidements, amb lleis franquistes, i el que és més greu sense retornar dignitats ni pertinences als que van ser vençuts. Una llei de la memòria històrica feta a major gloria dels vencedors, no serveix ni permet cap reconciliació.

Reconvertir la dictadura genocida i assassina franquista, va ser l’obsessió dels addictes al regim. Sabien que una transició amb reconeixements era la seva perdició política de futur. Els més de 50.000 assassinats durant la dictadura i acabada la guerra civil (Paul Preston, L’Holocaust espanyol, odi i extermini durant i després de la guerra civil), eren una llosa prou pesada com per portar-la amb silenci i amb oblit.

No volem cap revenja, els que son morts, mai més tornaran. Volem dignitat i reconeixement. Volem que quedi clar que els que van defensar la República, eren demòcrates, i si, i havien revolucionaris, però també hi havia creients, demòcrates i gent assenyada que volien millorar les seves condicions de vida. Van morir per defensar la legalitat democràtica i uns valors que sens dubta estaven fortament contraposats amb el feixisme i el nazisme. Els que van fer el cop d’estat militar eren feixistes i enemics de la democràcia i del progrés.

Els ciutadans dels pobles de la península Iberica, és mereixen saber la veritat. El que és vergonyant, és que tinguin que ser els de fora els que obliguin als espanyols a dir la veritat i reconèixer la part fosca mai explicada pels guanyadors d’una guerra miserable i innecessària.

En resum, els espanyols guanyadors d’una guerra, els que no volien democràcia, els que volien privilegis, i que hores d’ara ho continuen fent, han rebut de valent. És per això que cap amnistia feta pels mateixos que van fer i avalen el cop d’estat, ha de ser un obstacle per fer justícia.

Si els del PP, o els entregats del PSOE no volen fer justícia, allà ells, la història ja els jutjarà, però Catalunya i els catalans, per dignitat i per patriotisme, no podem posar en el sac d’una reconciliació abjecta, als nostres màrtirs, al costat dels falangistes i feixistes responsables del genocidi.

Callar i no fer costat a la justícia d'Argentina o a l’ONU, és ser còmplice del que va passar i això la gent demòcrata i de be no ens ho podem permetre, encara que els càntics de la convivència i de la reconciliació forçada, ens ofegui.

Cap ciutadà no és lliure, si el seu poble no n'és.            Josep Pallach


0 Comments

L'ESTAT ESPANYOL ÉS QUI DICTA LES SENTENCIES.

15/11/2013

0 Comments

 
Imagen

Que quedi clar que el poder judicial en cap país democràtic legisla. Són els encarregats de dictaminar sentencies, de que és compleixi la llei i de vetllar que així sigui.

És la política i els politics els que legislen per mandat popular, i d’acord els mecanismes democràtics, s’aproven lleis i normes, que són i estableixen les regles de joc. La independència del poder judicial ha d’estar garantida, doncs és garantia de que l’estat ho és de dret i democràtic. 

Existeixen dues vies per iniciar un procés judicial, que pot ser per lo penal o lo civil. La fiscalia que depèn del govern espanyol de torn i que funciona orgànicament com una administració qualsevol i de forma piramidal, pot endegar un procés a traves d’una petició formal al jutge o sala de torn. L’altra via és el de la ciutadania i aquesta s’orienta directament al jutjat més proper, utilitzant procuradors i advocats.

El primer problema el tenim quan la fiscalia, “engranatge de garantia per defensar els interessos públics”, depèn formalment d’un govern i dels seus interessos que no sempre són generals. Així veiem com la fiscalia, obliga a un jutge que “desinputi” a la infanta Cristina, o no mouen fitxa per impedir que banques corruptes continuïn a la presó preventivament.

És evident que la fiscalia a Espanya és l’eina jurídica que el govern espanyol de torn utilitza políticament a conveniència. De fet en casos prou mediatics, veiem com els acusats de la fiscalia sempre són actors secundaris i les sentencies dels jutges acaben exonerant sempre als politics i a les institucions oficials. (Prestige, metro de Valencia, accident RENFE a Santiago de Compostela). Fiscalia i jutges, arriben a pactar-ho gairebé tot, convertint la justícia en un aparador formal, on tot si val menys la justícia.

La politització de la fiscalia és en termes absoluts real. Així podem veure i comprovar com per desprestigiar una institució de Catalunya com els Mossos, inicien una campanya per terra mar i aire, amb suposicions i acusacions teledirigides. En canvi per esbrinar i trobar els responsables d’un informe apòcrif sorgit de les tenebres ministerials de l’estat espanyol i que va incidir en unes eleccions al Parlament, ni un mot ni una sola paraula, ni una sola acció per esbrinar i dirimir responsabilitats.

Els jutges, el tercer poder d’un estat, que hauria de practicar la independència total en termes jurídics, és converteix en un estament lligat als designis pressupostaris d’un estat que en cap cas vol una justícia de qualitat i independent. Lluitar amb lleis permissives, amb la fiscalia a la contra i amb magistrats que en caps cas són independents, posen de manifest que Espanya te un panorama judicial comparable al  baix nivell democràtic que disposa. Fer justícia en aquestes condicions és senzillament impossible, per això veiem que per dictar una sentencia, que no ha trobat cap culpable del cas Prestige, la justícia espanyola ha trigat 10 anys.

A Espanya els que legislen, fan lleis pensant que mai aniran a la presó i els jutges apliquen unes lleis saben que mai condemnaran als que fan les lleis. Uns i altres serveixen a l’estat i ambdós estan cofois dels seus privilegis i del seu estatus. El de menys és fer justícia, per tant ni calen lleis severes ni jutges independents. Això és Espanya. La severitat la guarden pel poble.

El tribunal constitucional, eina a major gloria i fi de salvaguardar la unitat pàtria la seva llengua castellana i la seva història. Els magistrats d’aquest tribunal  són addictes a les dretes o esquerres. Ara, fins i tot el seu president, que ja ha estat recusat, és militant, simpatitzant i ha fet treballs pel PP. Com un magistrat pot impartir justícia si s’és actor a l’hora de fer-ho?

Espanya potser ha fet una transició d’una dictadura on les llibertats i l’assassinat institucional eren legals, a una democràcia tot i que de molt baixa qualitat. El que no ha fet Espanya i els espanyols que no poden ser altra cosa, és renunciar a la picaresca, a la corrupció, a la comissió, al i jo més, a la raó és meva, al que aquí “se habla castellano”, al que aquí “todos somos españoles”, al “yo decido i tu obedeces”.

Aquesta Espanya, ara te l’aval legal d’un Congrés i la mentida d’un poder judicial, que ni és lliure ni és independent. Aquesta Espanya però, cada vegada que s’escau és rectificada i renyada per Europa. Fins ara el toc d’atenció és reduïa a les qüestions econòmiques i de treball, ara la justícia espanyola, també forma part del paquet ha esmenar per Europa.

Mentrestant la justícia espanyola, amb la supervisió de la fiscalia fa trampes i modifica sentencies per allargar condemnes (esperit de reconciliació sempre absent pels que varen guanyar la guerra), ha de ser la justícia internacional els que criden a l’ordre a Espanya i a la seva justícia. La doctrina Parot va sorgir i va ser avalada per la justícia espanyola.

Mentrestant el Tribunal internacional de la Haia reconeix com vàlid la declaració unilateral de Independència de Kosovo i que no vulnera cap llei internacional. Espanya, el seu govern i el silenci de la justícia més Romania, Eslovàquia i Xipre, s’oposen al reconeixement del nou estat, la resta dels estats europeus hi estan d’acord, els Estats Units també.

No cal ser un expert ni un professional de la matèria, per adonar-se que Espanya no fa justícia. No la va fer quant la transició condemnant la violència i el genocidi del franquisme. No la ha fet quan no ha demanat perdo per l’assassinat del President Lluis Companys. Espanya ni ha fet ni vol fer justícia, fa la seva, la de foragitar una família de la seva vivenda per afavorir als banquers, incomplint la seva constitució i no la fa quan amnistia a corruptes i defraudadors. Espanya i els espanyols que aplaudeixen els successius governs, és provable que mai arribin ha saber que vol dir la paraula justícia i la seva aplicació, a ell els és igual.

No ens calen més motius, els tenim a cabassos, però aquest el de la justícia clama al cel. Hem de conquerir la independència per fer un país nou de trinca, on els poders estiguin delimitats i on qui la faci que pagui. Ni més ni menys.

Quan la llei no és justa, és de justicia transgredir la llei. 
Victor Alexandre        



0 Comments

DURAN I LLEIDA NO SUMA, RESTA I AIXÒ ÉS PEL QUE TREBALLA.

14/11/2013

1 Comment

 
Imagen

Podem fer costat a aquells que mantenen confiança amb els que són obertament deslleials al procés d’alliberament català? Aquesta reflexió s’escau i va dirigida a una federació, CiU, de la que és el seu màxim dirigent Josep Anton Duran i Lleida.

Convergència Democràtica de Catalunya porta des de l’any 1978, primer com plataforma electoral i després de l’any 2001 com federació, treballant amb Unió Democràtica de Catalunya. Tot va ser un camí de roses, majories a Catalunya, primer grup parlamentari al Congrés espanyol i practicants de les politiques del peix al cove sense fissures.

Eren altres temps i el catalanisme tenia la seva centralitat política amb l’encaix, “la submissió” i amb unes negociacions eternes per aconseguir competències i recursos. Cap resposta si ens negaven l’ús de la nostra llengua a Europa, cap resposta si ens feien suar la cansalada per obtenir més finançament per la maquina de tren. Eren altres temps i a canvi les corrupteles (cas Pallerols, cas turisme) formaven part d’un escenari idíl·lic on tothom s’enduia una part gens menyspreable  del pastis.

Després de la sentencia contra Catalunya, de l’ofegament sistemàtic en termes econòmics i d’una recentralització salvatge, la centralitat a Catalunya l’ocupa la dignitat i aquesta passa per poder decidir i per decidir que volem ser un estat independent. En aquest context, ni ha qui té el pas canviat i ni ha que treballa per tot el contrari que un poble vol hi ha manifestat reiteradament.

En Duran i Lleida, diputat espanyol per CiU, que representa de forma plenipotenciària a l’estat espanyol, que s’entrevista amb primers ministres d’altres estats i ambaixadors, venent i explicant les excel·lències de la seva pàtria, Espanya, ja no enganya a ningú.

Ell no vol cap trencament amb Espanya i vol al mateix temps mantenir una federació que comença ha fer aigües. CDC, aposta per fer una consulta amb una pregunta clara i una resposta binaria. UDC, vol fer una consulta amb la proposta d’una tercera via, que vol tenir de base evitar el trencament amb Espanya. El conflicte esta servit.

Una part de la federació treballa per la consulta i per la independència de Catalunya i l’altra vol una “confederació” sense trencar amb Espanya. Que el Duran i Lleida és el que lidera els lobbys del pont aeri i del AVE, que té el mandat de les grans elits per reconduir i evitat el trencament, ho sap tothom. El dilema el té CDC, trencar amb en Duran, amb alguns costos bilaterals, o continuar amb en Duran amb altres costos bilaterals però que aquest cop no són partidistes, serien de país. Les enquestes de moment suggereixen uns costos en termes de partit i sembla que el Duran i te molt a veure.

Pot tenir la federació un personatge que és l’ interlocutor de la comissió bilateral amb l’estat espanyol, que practica, si més no una deslleialtat institucional prou destacable (va “conèixer” el document elaborat per Presidència sobre la deslleialtat de l’estat respecte de Catalunya, publicat el 15/10/2’13, segons va dir públicament, per la premsa), i tenir-lo present en les reunions, al màxim nivell, amb el que suposa, quan ell ni protesta quan als de ERC se’ls fa fora de la comissió de secrets de l’estat espanyol?. Les dades que demostren que en Duran i Lleida no vol la independència són evidents i constatables i que representa a Espanya i no vol deixar-ho de fer també.

CDC i tots aquells que facin costat a una federació, que tot i que ara pugui semblar que suma pel dret a decidir, més endavant potser s’ha n’ha en penediran. Amb l’enemic i els adversaris pots arribar al pacte o a la rendició. Amb els que volen ser companys de viatge però defensen el contrari del que vol la majoria, a Catalunya els anomenem botiflers i més modernament quinta columnistes. Que consti que tothom te dret a defensar el que vulgui, però mai a mentir i confondre la ciutadania.

CDC ha de fer la seva transició i regeneració democràtica si vol continuar sent una actor de la centralitat política. S’ha de desfer del llastra i reminiscència espanyolista, sense que vulgui dir anar contra de.  No pot ser que mentrestant el govern espanyol actuí amb una deslleialtat esfereïdora, el líder de la federació representi el govern espanyol en afers interns i externs. En Duran i Lleida no ha de ser soci preferent per CDC, ho ha de ser UDC i en termes prou clars per tal que cap interpretació diferent a la que faci el President Mas sigui possible.

Si CDC s’entesta en no trencar amb en Duran i Lleida, vaticinem una caiguda lliure de CDC i dels que s’apropin, equiparable a la que tenen els socialistes. En Duran i Lleida no és el futur, és més del mateix amb una tercera via que no li compra ningú, però que en cap cas és el seu objectiu. L’objectiu és desmobilitzar i impedir que el poble de Catalunya guanyi la seva independència, i és prou hàbil per estar i no estar, per semblar que vol però no, per dir que perdríem més que no guanyaríem, per defensar que el diàleg, que mai és constata, és l’únic camí. Ell, com polític professional, que viu de la política fa més de 32 anys, vol continuar i sap que amb la independència de Catalunya, la seva carrera no te cap futur. És per això que és un dels nostres veritables enemics. Als que venen de cara, és mereixen el nostre respecte, amb els traïdors i venuts, la indiferència.



Si oblidem la història, estem condemnats a repetir-la.             Karl Marx



1 Comment
<<Previous
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.