ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

CONTINUEM SENSE ENTENDRE EL RECOLZAMENT DE CIU AL GOVERN ESPANYOL DEL PP.

22/12/2013

0 Comments

 
Imagen

El Departament de la Presidència, el dia 15 d’Octubre del 2013, va publicar un document demolidor; “La deslleialtat de l’Estat espanyol respecte de Catalunya”.

Quantificar el grau del compliment del principi de lleialtat institucional i el volum de deutes pendents, analitzat i amb les referències objectives, demostra que el govern espanyol i els seus aliats ho tenen clar: Acabar amb les autonomies i recentralitzar tot el poder transferit a l’estat.

CiU, és encara l’entramat d’interessos familiars i politics més interessants del darrer segle. Un Jordi Pujol amb personalitat pròpia, que va saber situar-se on tocaba a cada moment, més un partit com Unió Democràtica de Catalunya, amb màrtirs inclosos, conformaran la unió més profitosa mai imaginada pels interessos d’organització partidista i per la construcció d’un nou model d’estat espanyol, garantint-ne una transició que per a molts ha estat modèlica.

23 anys de govern mono color, dos tripartits i dos majories absolutes dels populars espanyols, han fet possible “un miracle”,  resituar a CDC per liderar, tot i que no sols,  el procés d’emancipació dels catalans.

Convergència Democràtica de Catalunya, ha sofert una transmutació ideològica en termes nacionalistes i de sobirania. Ara no només encapçalen el procés amb el President de la Generalitat, sinó que el partit aprova en tots i cada un dels seus òrgans de direcció treballar pel dret a decidir i per que Catalunya tingui un estat propi. L’acord sobre la data i la pregunta, a permès que CDC, faci el seu darrer pas polític, cap el patriotisme desacomplexat. Ara faran campanya perquè Catalunya sigui un estat i per que sigui independent, demanaran el SI i el SI.

L’altra part del invent, però, fa aigües i ni són clars ni ajuden al procés, més del que ajuden els d’Iniciativa. De moment només estan d’acord a que els catalans exercim el dret a votar, i ara amb el primer SI.

Independentment de si és fa la consulta o no, el que és segur és que ja hem entrat en campanya pel SI, pel SI i NO i pel SI i SI. És obvi que Unió haurà de dir si o no a la segona pregunta. Si és SI, cap problema, la federació encara te recorregut polític i social, perquè agradi o no encara representen la centralitat política i social de Catalunya. Si és NO, és trencarà l’invent. Les eleccions europees poden certificar una de les dues posicions, si finalment tenim candidatura unitària.

Ara bé, i prenent com referents objectius les accions que és prenen a l’Europarlament per part de l’eurodiputat d’Unió Salvador Sedo, militant d’Unió i membre del Buró polític del PP a Europa, més tots els recolzaments gratuïts que és prenen al Congres espanyol, gairebé podem afirmar que el invent està en vies de divorci. Cal afegir que Duran i Lleida és president de la Comissió bilateral Catalunya Estat i des de el Juliol del 2011 el desert és total.

Posada, militant del PP i ara president del congrés espanyol, només va rebre els vots del PP majoritari i de CiU a canvi de res.

El grup parlamentari de CiU al Congrés, vota a favor de les primeres retallades del PP, per reduir el dèficit públic espanyol, sense res a canvi. Recolzant l’increment del IRPF i del IBI, impostos que afecten directament a Catalunya. De fet ara Catalunya és la “comunidad española” que té el IRPF mes alt de tot l’estat.

Davant una moció presentada al Congres pel dret d’autodeterminació, CiU s’absté.

El PP, tot i que te majoria absoluta, te el recolzament només de CiU per tramitar la llei de transparència.

CiU finalment s’afegeix a la modificació de la constitució espanyola per la qüestió imposada per Europa del dèficit. Més tard vota a favor de la Llei d’Estabilitat Pressupostaria i Sostenibilitat Financera, amb UPyD i UPN. Ara ho estem pagant i amb patiments desmesurats.

CiU vota amb el PP la llei de Seguretat Privada. A canvi, encara se’ls creuen de que podrem  controlar-ho els catalans. Cal remarcar l’aberració que és i suposa aquesta llei.

Que la direcció de CDC, es queixi pel que fa el Carles Gasoliba, que és un d’ells, és normal. En Gasoliba president del CIDOB, no para d’exhibir la espanyolitat de la institució, però no és res més que el que fan el Sedo o el grup de CiU a Madrid. En Duran és representat d’Espanya i amb les màximes prerrogatives a nivell d’un ambaixador, i no para ni un moment en fer apologia de la marca Espanya, cosa que deu fer o per identificació o per salari.

CDC, no en té prou amb el seu viratge patriòtic, ni tampoc acordant amb Reagrupament Independentista una col·laboració fins que siguem independents. CDC pot teixir complicitats pel full de ruta, fer-ho amb els que van a la contra, és complicat i pot introduir més confusió que  servei. La ciutadania que s’ha manifestat majoritàriament no entén d’acords secrets o d’unitats que no sumen, i quan és refereix a ser lliures, som tant simples com un si o un no.

Unió Democràtica de Catalunya ha de decidir SI o NO o SI i SI. De moment els actes i manifestacions d’alguns dels seus dirigents, només parlen d’un SI.

Mantenir un lleialtat no corresposta però pretesa i buscada insistentment pels d’Unió amb el PP, comporta bloquejos institucionals i utilitzacions per vendre terceres vies. Ara els pressupostos, ara el no a la compensació per un impost que no hem pogut implantar perquè així ho han volgut els del PP, ara un topall de dèficit injust i deslleial, ara unes bestretes a preu de banc, confirmen el paper galdós de CiU a Madrid.

CiU a Madrid, ara no pot tenir la mateixa actitud que abans i Duran continua com president de la comissió bilateral. No diem ni demanem confrontació, per fer-ho, ells sols en tenen prou. El que demanem és que deixem de ser còmplices de la seva estratègia, la de la recentralització i la de acabar amb la feina per construir una sola nació España, amb una sola bandera i una sola llengua.

L'avantatge de tindre mala memòria és que es gaudeix moltes vegades de les mateixes coses.             Nietzche


0 Comments

PERE NAVARRO L'ILUMINAT I.

21/12/2013

0 Comments

 
Imagen

En Pere Navarro, com primer secretari dels socialistes a Catalunya, s’està lluint. Els del PP i com no pot ser d’altra forma, sense fissures, al costat d’Espanya de la seva constitució i dels nacionalistes espanyols. Cap dissidència, fins i tot en els moments més crus on la corrupció tot ho abraça, són un bloc. Certament cal reconèixer que el seu adoctrinament sorgit del “espiritu nacional falangista”, és encomiable. Fins i tot són capaços de fer passar bou per bestia grossa. Franco no va ser un colpista, ni un feixista, ni el responsable del genocidi durant i desprès de la guerra civil. Senzillament han tingut la poca vergonya de fer una treball bibliogràfic pagat amb els diners de tothom on diu que només va ser un “home de caràcter fort”. El PP ni ha condemnat ni condemnarà el franquisme perquè ells són la continuïtat. El PP és privilegis, corrupció i la lluita permanent per anorrear la existència de Catalunya. Ara l’opinió del que és i representa el PP vers Espanya, comença ha ser conegut arreu del planeta. Ells, i cal reconeix-ho, no amaguen les seves pretensions. Espanya només té espanyols com portadors de la sobirania espanyola.

Ciutadans, els “palanganes espavilats”, i no “tacats per la corrupció” per allò tant simple de que no han governat, els hi estan guanyant la partida als del PP i socialistes, en termes electorals.  De moment segons enquestes. Aquesta gentola que aquí fa un paper i  a Espanya és reconverteixen com el Dr. Jekyll i mister Hyde, pretenen a través d’un missatge esquerranós i espanyol ocupar l’espai del PP i dels socialistes. També funcionen com una maquina ben engreixada i amb un discurs potent ple de demagògia, però que penetra amb força amb els segments  més endarrerits culturalment de la societat catalana i ocupat abans pels socialistes. Aparentment, les castes dominants, comencen a pensar que Ciutadans pot ser la operació entrista que millor pot defensar els seus interessos a Catalunya. Aviat ho veurem i fer-se visibles a Espanya amb la nova formació política anomenada “movimiento ciudadano” i té molt a veure.

Sabem el que són El PP i Ciutadans, espanyols i nacionalistes d’una sola nació Espanya.

Podem dir el mateix dels socialistes de Catalunya i del primer secretari Pere Navarro, que sense impostures s’ha declarat nacionalista espanyol i que la seva única nació és Espanya. La diferencia respecte als del PP i ciutadans, és que a “can PSC”, s’ha instal·lat la disbauxa, la protesta i la inconformitat. Això vol dir que el posicionament polític actual no és acceptat amb una certa uniformitat i les veus discrepants, cada dia que passa s’incrementen.

El PSC sempre s’havia significat com un partit lluitador per les llibertats dels ciutadans i dels pobles i la democràcia n’era el seu referent. Veure però ara, com avant posen la defensa de la legalitat espanyola i d’un estat unínacional en contra del que demanen més del 80 % de catalans que és ni més ni menys que votar, és inqualificable.

En Pere Navarro ha perdut el Nord i possiblement la partida amb el PP i Ciutadans. Ell era dels que deia que CiU perdia vots, perquè sempre és millor votar l’original independentista que la copia. Fer costat a l’espanyolisme tronat i ranci, el que nega drets i imposa les seves obligacions, només és pot fer des de el convenciment que Catalunya és Espanya, que els únics que tenen drets són els espanyols i que tot el poder ha de restar situat com sempre a Madrid.

Nosaltres, ara tenim un desitj: “Els que són socialistes, demòcrates i que no creuen en les prohibicions injustes, els que creuen amb el diàleg i la negociació política, els que volen que en un dia no gaire llunyà ens pugem entendre amb el que serà la nova Espanya, o el que sigui, que no acceptin estar al costat de la intransigència”. Fer costat ara al poble català que demana votar, és practicar la democràcia i el progressisme més profund, no fer-ho, vol dir, ras i curt que s’està ideològicament al costat dels que mai ho han practicat.



0 Comments

A LA PENÍNSULA IBÉRICA NO NOMÉS HI VIUEN "ESPANYOLS".

20/12/2013

0 Comments

 
Imagen
Escoltar tot l’argumentari dels espanyols unionistes i nacionalistes, és un exercici que no convé a ningú. La intolerància espanyola n’és el seu signe, de marca i pràcticament intercanviable.

Tot els que viuen a la península “són espanyols”. Els portuguesos d’aquí poca estona, també. Fer-ho extensible a Europa seria el que voldrien, afortunadament els escocesos, anglesos, italians, alemanys, francesos, austríacs, suissos, holandesos, suecs, noruecs, portuguesos, irlandesos, xipriotes, turcs, polacs, i els que hem deixo, ni volen ni se’ls hi passat mai pel cap.

Aquí, territori conquerit pels espanyols que no poden ser altra cosa, hem tingut personatges rellevants, plens de bones voluntats i que fins i tot avantposaven la justícia social uns i d’altres les especificats culturals i històriques per construir un nou país. Vaja com el que volen fer amb Europa però que per culpa dels estats i dels  estatus d’uns quants, en tenim per estona.

Ser espanyol no és “sinònim” de ser nacionalista, i ara, ser-ho és d’un nivell superior i no  calen definicions col·laterals. Ser català és més aviat una raresa de la evolució i com a tal te data de caducitat o extinció. Espanya i els espanyols, no entenen que a la península pugin existir altres societats definides, organitzades i amb voluntats diferents als castellans espanyols (el 99,99 dels castellans s’identifiquen amb el nacionalisme espanyol i reconverteixen la seva procedència amb una de nova, amb la pretensió de que catalans, gallecs i bascos s’abracin a la bona i vella nova).

Sense la dictadura i amb una monarquia borbònica prou desprestigiada, aquests 35 anys de democràcia, ens han servit per clarificar on és cada qual, i de la mateixa forma que veiem, sense complexos, com Socialistes espanyols i la dreta espanyola fan front comú per defensar la seva nació Espanya, comprovem com el desencís dels que també volien ser “nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans”, ara llueix amb tot el seu esplendor.

Espanya no ven absolutament res que pugui interessar. El desencís dels que volien transformar la Espanya franquista, absolutista, decimonònica, d’arrel castellana, amb un estat plurinacional, de caire federal, ara i sense embuts reconeixen que han fracassat i fins i tot, alguns, que s’han equivocat.

Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Antoni Castells, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Comin, potser són dels més destacats i precisament per això té la vàlua política que té. Coincideixen amb síntesis que no hi ha res ha fer. Els espanyols no tenen amb el seu intel·lecte reconèixer altra realitat que la seva, i imposar-la n’és els seu objectiu, abans i ara.

Espanya mai ha volgut ser la nació de nacions. Com tampoc ha tingut cap intenció per convertir-se en un espai de llibertat, de justícia i de convivència. Masses guerres ho demostren. Cap altra tipus de relació és pot conformar mentrestant el poder absolut estigui en mans dels espanyols. Ni federalisme, ni confederalisme, ni estat de les autonomies.

Altra cop haurem de ser els catalans els que forcem pacíficament i democràticament els canvis que els ciutadans de la península ibèrica és mereixen. La nostra independència modificarà inevitablement tots els “estatus quo” de l’estat espanyol.

L’argument dels espanyols per no deixar-nos votar, es la constitució espanyola, que Catalunya és d’Espanya i que no hi ha més nacionalistes que els espanyols i que a l’any 1978 els catalans també la varem votar. Però per primera vegada, els catalans, els que volien fer un estat plurinacional i federal,  han decidit lliurement treballar per una Catalunya independent i això ha estat possible gracies als espanyols que mai han volgut ser altra cosa i que a sobre han obligat a la resta de ciutadans que mai ho han estat, a fer la seva conversió.

Els espanyols a dia d’avui encara no han entès que les lleis les fem els ciutadans i els pobles i que quan aquets en volen fer de noves, ni Deu ho pot aturar. Independència dels EEUU. Fi de la URSS. Unificació de les dues alemanyes i caiguda del mur de Berlin. Independència de la India, Acabament de l’apartheid a Sud-àfrica i un negre anomenat Nelson Mandela president. President dels EEUU un negre anomenat Obama, i com diu el President Mas; “si les lleis fossin intocables, a dia d’avui les dones no votarien i els esclaus continuarien sent esclaus”.



Sigues exigent per als altres, però més exigent per a amb tu mateix.    Cromwell



0 Comments

"CONTRA FRANCO VIVIEM MILLOR"

19/12/2013

0 Comments

 
Imagen

La dictadura, per els  lluitadors antifeixistes, demòcrates i republicans de sempre, va ser el leiv motiv, per generar una oposició clandestina, que no per ser petita era menyspreable d’acord els objectius i els termes ideològics que empraven.

Comunistes, trotskistes, republicans, incloent-hi la varietat organitzativa n’eren la base. L’entrisme al sindicat vertical, també va tenir la seva importància. Més tard els partits i sindicalistes aprofitarien les seves estructures.

Totes les organitzacions clandestines e il·legals, tenien projectes. A curt termini uns volien acabar amb la dictadura, i d’altres volien fer la revolució pendent. Trobar militants compromesos, era potser la feina més feixuga. Captar un militant només era possible des de el compromís més antifranquista i d’unes bases prou democràtiques explicitades amb els idearis aprovats quan és podia en congressos clandestins.

L’assemblearisme, la socialització dels mitjans de producció, destruir la dictadura i com fer-ho, parlar del dret d’autodeterminació de tots els pobles, i instaurar el millor sistema democràtic, n’eren potser les màximes que engrescaven als futurs militants. El sol fet d’estar contra el franquisme, a priori, et situava en el mon de les esquerres. La dreta i la església eren els que sustentaven la dictadura i la “legalitzaven”.

Els socialistes del PSOE,  durant el franquisme ni hi eren ni se’ls esperava. Curiosament acabada la guerra, va ser el partit que ni a Espanya, ni a l’exterior, és va conformar com element de lluita contra Franco.

Rodolfo Llopis, un socialista a l’exili convoca el primer congres amb els residus del socialisme espanyol a Toulouse al 1970. En aquest congres els anomenats “grupo de los sevillanos” s’enfronta amb els que estan a l’exterior, però no serà fins al congres a Suresnes a l’any 1974 que Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, és fan amb les rendes del partit. Inicialment és va proposar que Nicolas Redondo fos el primer secretari, cosa que va rebutjar, perquè la nova aposta política ja feia dies que estava repartida per tal de controlar el Partit i la UGT.

Això és historia, com també que el Pérez Rubalcaba havia defensat el dret d’autodeterminació dels pobles com si fos la bíblia.

Ara en “temps moderns”, i immersos dins del mon capitalista, els socialistes, ni practiquen el socialisme, ni el tenen com objectiu polític. Abandonar el marxisme i la lluita de classes ha estat el preu per tenir poder i diners. Res a dir, tothom te dret a evolucionar.

El que ja no és normal, és fer veure que s’és d’esquerres quan dretes i esquerres tenen els mateixos objectius politics i "socials". A dia d’avui, ens refermem amb tot l’argumentari que en darrers articles hem fet servir per dir que el PSOE i el PP són exactament el mateix:

És posen d’acord a Brussel·les per negar el dret del català ha ser llengua d’us. És posen d’acord perquè a l’estat espanyol, que hauria de ser un estat plurinacional, la llengua oficial i obligatòria sigui només el castellà. És posen d’acord per reformar la constitució quan creuen convenient. És posen d’acord que a l’estat espanyol han d’existir règims econòmics diferents, la qual cosa determina ciutadans de primera i de segona. És posen d’acord per mantenir una monarquia obsoleta i absolutista, plena de privilegis atacada per la corrupció. És posen d’acord per repartir-ne els fons estructurals provinents de la UE. És posen d’acord per negar el dret dels catalans a decidir el seu futur i és posen d’acord per anar contra la llei universal dels drets humans que proclama solemnement la llibertat que tenen tots el pobles a determinar el seu futur i la seva nacionalitat.

Nosaltres ja ho sabem, ara cal que la classe treballadora ho vegi, ho assimili i els hi diguin a tota aquesta colla de vividors i professionals de la política que així no, que així, que no comptin amb ells.



0 Comments

ELS HEM DE DESEMMASCARAR DEFINITIVAMENT.

18/12/2013

0 Comments

 
Imagen

El PP, amb el suport de Ciutadans, duran al consell de garanties els pressupostos que previsiblement quedarien aprovats en el ple d’aquesta setmana. Ja han oblidat totes les andanades, improperis i fins i tot algun insult quan és van prorrogar els del 2012. Ara seran ells els que faran una pròrroga que en cap cas és tècnica, és eminentment política.

La Camacho, té el vist i plau del ministre espanyol Montoro per fer-ho. Res importa si és deixen de recaptar impostos, si és fa més difícil complir el dèficit imposat pel govern espanyol. Ara tot si val per desestabilitzar Catalunya i el seu govern.

Sembla que de moment els nous aliats contra la consulta no si afegeixen, ho celebrem.

Els arguments per fer-ho són dos. Un és refereix a que no veuen clar com aconseguiran els més de 2000 milions d’euros que s’ha de retallar per imposició legal del govern de Madrid i no estan d’acord en algunes de les mesures que proposa el govern de la Generalitat per poder fer-ho, com sempre ells no proposen cap alternativa. L’altra és més clar s’oposen que hi hagi una consignació de 5 milions d’euros per la consulta.

Aquesta fal·lera dels espanyols a Catalunya per semblar els defensors de les classes oprimides i d’Espanya, és tediós, cansin-ho i insuportable.

Tothom sap que Catalunya és aportadora neta a les arques de l’estat, també és cert que te un deute que hem de liquidar, però al mateix temps  també tothom sap que l’espoli que patim ens ho impedeix fer-ho de forma raonable. Mentrestant i per pagar, la Generalitat que per prohibició expressa del govern espanyol, no pot anar ni al banc central europeu ni als mercats, es veu obligada a demanar bestretes al govern espanyol. Aquest com banquer carronyer, en deixa el euros, en cap cas paga els seus deutes amb Catalunya, i mentrestant ells tenen els diners al 0,5 % d’interès, solidàriament Espanya ens els deixa a un interès entre el 4,5 o el 6,5 %.

No podem esperar que els del PP, ni els seus aliats ho denunciïn, com tampoc ho facin quan malbaraten centenars de milers de milions d’euros amb trens sense passatgers, aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, submarins que no suren, i corrupcions variades. Fer-ho els convertiria en demòcrates, objectius i ajustats a la realitat. Res més lluny, són miserables, falsegen les dades i el pitjor de tot, intenten convèncer a la ciutadania que els dos milions de catalans que ens vam manifestar democràticament i pacíficament som una minoria, i que el que proposem és “imposar el que legalment no pot ser”.

Des de aquest humil bloc, els encoratgem a que continuïn per aquesta línea, necessitem arribar al dia de la consulta amb una gran majoria pel SI i SI. Altrament també els hi diem que el dret a votar només és combatible des de l’odi, la força i la imposició. Esperem que si esmercin força, ens cal guanyar i que Europa prengui les mesures adequades quan arribi el moment.



L'enemic més temible de la emocràcia és la demagògia.    Alfred Croiset



0 Comments

INTERPRETANT EL DISCURS DEL NOSTRE PRESIDENT.

18/12/2013

1 Comment

 
Imagen

Ahir el president Artur Mas, va encetar el definitiu punt de partida per tal de que tots els catalans votem. L’acord històric i transversal sobre la data i pregunta, i va posar les bases.

El primer titular que és desprèn de l’entrevista, és sens dubta el millor; Els catalans ens mereixem votar. Classe magistral del que suposa la democràcia i ser demòcrata. Un ho és perquè no nega la existència d’altres realitats i admet guanyar o perdre en funció dels suports majoritaris de la societat.

El segon, tot i ser més de caire personal, ens revela la evolució d’un polític que va treballar durant anys al costat d’aquells que creien amb l’encaix i fins i tot ho va fer des de una lleialtat esfereïdora. El president Mas, arriba on és per tot un reguitzell de fets i actituds que els diferents governs espanyols han, i de forma insistent volgut, modificar el pacte de la transició. Artur Mas, ciutadà català, diu ell votarà SI a la primera pregunta i SI a la segona. Mas explicita els canvis personals i revela el perquè la societat catalana i de forma majoritària, ara vol votar per decidir el futur de Catalunya.

Mas no era independentista, ara ja podem afirmar que si. El més important però, és que ho fa el Mas president i tot i que ell ha de ser el president de tots els catalans, els del SI, però també els del NO, el que ha fet és prendre una posició nítidament democràtica a favor de que tothom tingui dret a votar.

La insistència i defensa del dret a votar, va ser expressat amb una claredat meridiana que no deixa espais per especular. Votarem el 9 de Novembre del 2014 i si no votarem a les properes eleccions al Parlament. El President, defensa amb rigor i  rebutja  la confrontació, exercir el dret a votar. Rebla el clau dient que Europa no entén, tot i que no volen problemes addicionals, que Espanya i el seu govern s’oposi a que els catalans votin.

Finalment, Artur Mas relata amb claredat que volem fer i perquè ho volem fer; “Tot està en funció dels ciutadans, volem millorar la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, volem tenir els instruments d’estat per ajudar als aturats, volem ajudar als empresaris, volem fer un país competitiu”. El que volem és construir un país nou, és per això que volem votar.

Ara ha quedat clar que tenim lideratge i tenim un President íntimament compromès amb el procés. Ara el que cal és fer-li costat, sense fissures i fins que el procés acabi.



L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany.      Felix Cucurull


1 Comment

NO VOLEM SER ESPANYOLS COM ELLS VOLEN.

17/12/2013

0 Comments

 
Imagen
Els castellans espanyols, ens diuen que els catalans som espanyols i que ho hem estat sempre per la gracia divina, dels borbons i per dret de conquesta. La historia ens ha donat i regalat una diversitat que els que avui només volen ser espanyols, no reconeixen. Ells, els nacionalistes espanyols, i que no poden ser altra cosa, tenen la ferma decisió d’amagar-la i reformar-la per definitivament construir la seva nació espanyola “una grande y libre”. La península Ibérica, va tenir civilitzacions conegudes com la  d’els celtes i els ibers, que per pròpia evolució i l’arribada de nous pobles com els grecs, els romans, els bàrbars del Nord, els àrabs, van anant conformant uns pobles enraigats a la península i molt definits. Els castellans amb el seus regnes, els catalans amb les seves aliances, els bascos sempre allunyats de tot i uns gallecs sota la influencia directa dels portuguesos, n’eren el resultat. Fins al 1717 a la península Ibérica, l’espanyol era una figura desconeguda. Reconvertir els diferents pobles que habitaven a la península, és va convertir amb l’obsessió dels borbons i de les seves castes dominants. L’element referencial per fer-ho va ser a partir de la imposició castellana i del castellà.

Al segle XX, uns quants incauts catalans, pretenien encaixar Catalunya a l’estat espanyol, proposant que existeixen altres realitats nacionals per tal de que Espanya i els espanyols ho admetessin i ho acceptessin. Els fets han demostrat, que no hi ha res ha fer, ells sempre ens han volgut espanyols i amb el seu defecte súbdits.

Onades d’immigració al llarg dels segles han arribat a Catalunya. Som on som, perquè els catalans han mantingut històricament un tarannà obert i lluny de les imposicions absolutistes. Tenir muntanyes, planes i un mar magnífic, més una gran varietat humanística, ens ha fet com som. D’aquestes anades i arribades, ni han hagut que s’han integrat i han fet de la nova terra el seu nou país. D’altres i ajudats pels que mai han volgut ser res més que el que dicta o dictava l’imperi, mai han fet un esforç per entendre el que som i perquè ho som.  

Des de l’any 1978, en termes generals cap condescendència cap el català o el que representa Catalunya. El que a prevalgut i per damunt de la construcció d’un estat plurinacional és l’estratègia permanent, a traves del poder instal·lat a Madrid, per construir una única nació, Espanya i ho han fet amb missatges d’un caire nacionalista espanyol i amagant altres realitats. La roja, l’imperi, la roja i gualda borbònica i franquista, homenatges a la dictadura subliminals i to el que porti afegit Espanya són el seu referent. El republicanisme espanyol i “d’esquerres”, amb matisos i revestiments progressistes, no deixen de ser més del mateix.

Els nou vinguts d’ara, arriben amb el seu castellà, de vegades castís i de vegades insultant. Cap esforç per entendre’ns. Som terra conquerida, no fa falta. Nosaltres els catalans, hem hagut d’aprendre el castellà a la força, de vegades a bufetades, de vegades amb la pena de mort penjant d’un cordill. Això si, sempre han tingut el millor tracte i no només per obligació.

Diuen que som espanyols, però ens tracten com a una colònia. Ens volen imposar una llengua que mai ha estat la nostra i el que és més greu no ens deixen ser com volem ser. Sempre és més del mateix, nosaltres tenim la obligació de saber el castellà, però ells no de saber el català. I així la historia és va refermant i construint poc a poc des de la més absoluta realitat imposada i d’arrel castellana.

No ens enganyem, aquesta és la realitat moderna de la Espanya actual i de la que no vol ser altra cosa que decimonònica, xovinista i absolutista. No pactarem cap transició perquè ells són els amos. No negociarem res que faci perdre punts a l’estatus que tenen i practiquen.

Si Catalunya aconsegueix exercir la seva sobirania, ara segrestada, després ho faran els altres pobles i Espanya corre de forma impagable a la seva desaparició de com és ara. Algú pot creure que tots els poders que emanen d’una Espanya on els corruptes no paguen i on la justícia està intervinguda i on és fan crits a l’exèrcit per actuar en contra del poble, s’estaran quiets, i admetran democràticament que els catalans tenen tot el dret a exercir l’autodeterminació? Fer-ho és la seva autodestrucció.

No vull ser agorer, però no descarto la possibilitat real de que una missió de la ONU, amb els anomenats cascos blaus, és despleguin per Catalunya per evitar barrabassades.

De res serveix que més de dos milions de catalans és manifestin pacíficament i democràticament demanant independència. De res serveix que totes les enquestes diguin que més d’un 80 % de catalans volen votar per decidir. De res serveix que la majoria parlamentaria i de forma transversal reclamin el dret ha fer legalment un referendum, a més de posar-se d’acord amb la data i pregunta.

Espanya, el seu govern i tots els que volen que és mantingui com ara, no afluixaran i si ara ho féssim  nosaltres, seria tant perillós com temerari. És més que provable que no tinguem referendum, però mentrestant, hem de treballar com SI. Els catalans ens mereixem saber els que volen definitivament la independència o els que volen ser súbdites d’aquesta Espanya cutre, corrupta, monàrquica i castellana.

CDC ja s’ha posicionat SI i SI, ERC també SI i SI, La CUP també SI i SI, ara ens cal saber d’una vegada que diu Unió i Iniciativa. El que volen els espanyols ja ho sabem.

Als catalans no ens cal demostrar com som. Els castellans, andalusos, extremenys, gallecs saben que mai han tingut a casa seva, Catalunya, cap imposició ni persecució. Han viscut com han triat, s’han comunicat com han volgut i tenen els mateixos drets que qualsevol català. Això és Catalunya i així som els catalans.

És dificil fer justicia a quins ha ofés.            Bolivar


0 Comments

SI NO PODEM VOTAR REFERENDUM, VOTEM PARLAMENT.

16/12/2013

0 Comments

 
Imagen

Tot i que ara el que toca és defensar el dret a votar i treballar perquè el dia 9 de Novembre del 2014 ho puguem fer, no se’ns escapa l’escenari que suposa tenir a la contra: “el Govern espanyol, el partit de dretes, PP, que dona recolzament al govern espanyol amb la seva majoria absoluta al Congrés, el partit “d’esquerres”, PSOE majoritari en la “oposició” al Congrés, més la Rosa Diez, més totes les institucions de l’estat espanyol, més la Conferencia Episcopal Espanyola, més un grapat de barons territorials de diferents tendències”.

Aquest escenari “fa por”. Des de la perspectiva espanyola és un front “transversal” en tota regla i que té com argument fonamental la “Sacrosanta Constitució espanyola”, per prohibir-nos el dret a votar.

Entrar a discutir en termes jurídics si els catalans podem o no votar, per decidir el nostre futur, amb Espanya és debat perdut, i no perquè no sigui possible interpretar la constitució de forma generosa i justa, és perdut perquè els que tenen tot el poder per interpretar-la, ho fan des de la perspectiva d’una sola nació i de les raons que són de matriu castellanes.

Catalunya des de l’any 1978, porta decidint la composició del Parlament de Catalunya i amb el seu defecte la composició i color polític del govern de la Generalitat. Hem votat per aprovar el primer i segon estatut. I sempre ho fem els catalans o els ciutadans de Catalunya, tant s’ha val. És per tant d’una evidencia innegable que Catalunya i els seus ciutadans, catalans per mi, voten al marge de qualsevol altra ciutadà de l’estat espanyol. On rau la diferència que ens permet votar i que ara se’ns nega radicalment?. La raó és simple, ara volem votar per decidir si marxem d’un estat que ens espolia i ens maltracta, i nosaltres, ho volem fer legalment i legítimament. Altrament no pot ser d’altra forma.

Votar per administrar les gracioses concessions espanyoles, cap problema. Aplicar les lleis espanyoles, tot i que limitin la nostra autonomia o ens vulguin espanyolitzar, cap problema. Votar per decidir que fem amb el nostre país i amb els nostres recursos, prohibit.

Catalunya, país petit, romandrà per sempre més una part d’aquesta “nació” anomenada Espanya, sinó generem la intel·ligència adequada i utilitzem una darrera l’altra les escletxes legals espanyoles. Però amb això no en tindrem prou, hem de demostrar a Europa i al mon que la voluntat és transversal i decidida.

L’estratègia d’utilitzar la legalitat formal sota el paraigües d’un referendum o consulta, te un recorregut estret i curt, i donat que la posició de la UE és no prendre partit en afers interns d’un estat membre, podem assegurar que Catalunya no és pot permetre fer una consulta de carmanyola. La validesa de la mateixa podria posar en perill el mateix full de ruta per la transició nacional.

Allargar excessivament el procés, és tant perillós com innecessari. El govern espanyol, no suprimirà o anul·larà la autonomia de Catalunya, per la senzilla raó que encara no tenen prou “raons”.

Tenir-les és la seva estratègia, i convertir-la en el marc jurídic legal, n’és l’objectiu. Per això, ara preparen tot un reguitzell de lleis,  andanades fiscals i de contenció del dèficit, que no fan res més que preparar el terreny.

Que ningú ho dubti, ara no ens poden fer la guerra, cert, però faran tot el que calgui i sempre legalment per guanyar la partida. Defensar que el dia 9 de Novembre de l’any vinent votarem i que aquest és el nostre convenciment, és d’una potencia democràtica fora de dubtes. És defensa que votin els que no volen ser independents i que tot continuí igual, que votin els federalistes de la tercera via i que votem els que volem fer de Catalunya un nou estat independent. El problema rau en fer-ho contra la voluntat d’Espanya i sense recolzaments èxplicits internacionals.

La batalla no és pot situar exclusivament en el dret a decidir mitjançant una consulta que no decideix res, tot i que pot obrir portes a decisions de futur. Pot la consulta assegurar-nos que el seu resultat, si s’arribés ha fer, ens garanteix la continuïtat de la transició nacional ?, doncs no, perquè la consulta en si mateix no garanteix res, són els actors politics els que determinaran amb les seves accions per on podem anar.

Cap la possibilitat de que l’estat espanyol, a través de les seves pressions, mitjans i col·laboradors necessaris, que tinguin la certesa que la consulta la guanyen. A les hores tindríem consulta però Catalunya hauria perdut la millor oportunitat històrica per ser lliure. La partida l’hem iniciat nosaltres per tant hauríem d’entomar democràticament el resultat.

Tenir un Parlament, amb els seus representants legals i legítims i no utilitzar la força democràtica d’aquest fet, ha estat un error. Sembla però que les nostres forces politiques majoritàries a Catalunya han triat la via de la societat civil i que siguin ells els que decideixin amb una consulta.

No tenir en compta que ara no som als anys 40, on dos mons lluitaven per la supremacia mundial i que dins del taulell de la gran partida qualsevol punt a favor era defensat aferrissadament d’acord la geoestratègica mundial, i que de vegades suraven més els interessos econòmics i ideològics que la pròpia democràcia, és potser cometre un error d’apreciació i d’anàlisis polític. Franco va perviure no per demòcrata i aliat del ban guanyador de la segona guerra mundial. Franco, i la seva dictadura van sobreviure per la senzilla raó de que Espanya era territorialment la llançadora Sud per garantir l’enfrontament que s’anomenaria “la guerra freda”.

Ara la situació i importància geoestratègica de la Península és infinitament menor i per tant la seva defensa com aliat tàctic de qui sigui també ho serà. El que plantegem és senzillament que ara les diferencies no és dirimeixen amb fusells, a Europa, i que els interessos no són geoestratègics en termes militars, ho són en termes econòmics i de comunicació. La solució al nostre conflicte, serà eminentment democràtica i dins de la legalitat estatal i internacional. Cap altra camí ens pot fer lliures.

Fer una confrontació, en termes politics, amb l’estat espanyol, incomplint la legalitat espanyola, per fer una consulta, no te sentit, sobre tot perquè desprès haurà de ser el Parlament català el que decideixi “Proclamar la independència de Catalunya”. Estalviar-nos el pas de la confrontació, que ja tenim i que sigui dit de pas ja cansa, és intel·ligent i pràctic, sobre tot perquè l’estat espanyol i el seu govern i tots els que no volen que siguem un estat, no podran impedir-ho, “convocar unes eleccions autonòmiques”, adalentades ho quan toquen. Fer-ho és estrictament legal. Dur en el programa politic de “la Candidatura unitària”, que si s’obté la majoria suficient és proclamarà la independència, és més que un plebiscit i més que una consulta de carmanyola. D’una tacada sabem els que volen o no la independència, és legitima legalment al Parlament de Catalunya, institució legal dins l’ordenament espanyol, i són els politics els que entomen la responsabilitat política d’actuar perquè és proclami la independència. Aquesta és la democràcia que practiquen a Europa i als països democràtics del mon. 



El qui aprén i aprén i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra.  Plato



0 Comments

LA UGT DE CATALUNYA S'HA DE DEFINIR.

15/12/2013

0 Comments

 
Imagen

Que és vulgui empresonar a delinqüents convictes i confessos, amb sembla be. Que és vulgui empresonar a qui sigui, com diu la Rosa Diaz per reclamar el dret a votar, és si més no un signe dels països totalitaris o que ho han estat.

Ja hi som, Catalunya vol votar, i fer-ho fins i tot abans de ser independents i els espanyols de sempre els que no poden ser altra cosa, han fet front comú i transversal per dir-nos que no, abans l’Armagedon. Les dretes espanyoles, neofranquistes, més les esquerres espanyoles han subscrit un pacte de sang per evitar que Catalunya i els catalans puguin exercir el dret al vot. L’excusa, ho han de fer tots els espanyols i que “Espanya mai és trencarà”.

Catalunya, ha fet l’impossible. La majoria política ha decidit jugar i aprofundir en tots i cada un dels conceptes democràtics per tal de fer un país nou. La societat civil, sembla, a tenor el que ha decidit la junta de la ANC que també. No és el que volien exactament, però la generositat de tots també és la seva.

Ara toca parlar a l’únic sector de la societat que te molt ha dir, i que encara no ho ha fet, els sindicats. La UGT de Catalunya, ha de posicionar-se i parlar. Fa temps que tothom parla de corretja de transmissió i que la UGT, històricament ha situat el seu posicionament ideològic i polític a l’orbita dels socialistes.

S’ha de reconèixer que tant els socialistes com la UGT, tenen una estructura organitzativa confederal, cosa que els hi permet decidir unes politiques diferenciades del que puguin decidir els de la comissió executiva confederal. El Pepe Álvarez, reclama el dret a decidir i recolza l’acord a que han arribat els nostres politics. No passa el mateix amb els socialistes de Catalunya, aquets formalment s’han arrenglerat amb els del partit espanyol.

Aquesta diferencia entre sindicat i partit, ni és semàntica ni casual. Els treballadors de Catalunya, també hauran de decidir el seu futur, o amb una Espanya decadent i corrupta o amb els que volen construir un nou país. Els polítics espanyols ja han decidit que no volen que els catalans votem.

El PSOE, en boca del seu primer secretari, ha manifestat estar al costat del PP i del seu govern per evitat que Catalunya voti. Ells defensen un model polític amb una única nació, la espanyola, en contra del diu la seva constitució, l’estat espanyol és plurinacional i plurilinguistic. D’acord, que ho facin, però la UGT de Catalunya ha de dir si li sembla be o no. Els treballadors de Catalunya, representats per la UGT, són on son per unes retallades obligades i per un estat que decideix que primer són el trens i els aeroports o l’exèrcit espanyol abans que les persones. La UGT de Catalunya haurà de dir si li sembla be que el seu partit de referència faci costat als neofranquistes, als recentralitzadors i als corruptes del PP abans que els catalans puguem exercir el dret al vot.

La UGT de Catalunya, no pot ser un element passiu amb el trajecte per practicar la democràcia. Ni han uns que neguen la possibilitat de fer democràcia i hem d’aconseguir que la gran majoria treballi per que s’instauri d’una vegada.

La UGT, no pot, vaja no és entenible que faci costat a un partit com el PSOE o al PSC que s’agenolla davant la dreta avant posant la defensa d’un model territorial abans que la llibertat d’un poble. La UGT de Catalunya si vol representar als treballadors de Catalunya ho ha de fer des de posicions nítidament democràtiques i si la seva opció ha de ser d’esquerres, que ho sigui, però a major gloria dels treballadors, no dels corruptes o d’una dreta espanyola que ens nega el dret a votar. L’altra sindicat CCOO, també s’haurà de definir, però el seu problema és menor a tenor que el seu referent polític en cap cas s’ha posat de genolls davant del  PP. Ara també comença ha ser l’hora dels sindicats.

Fer vagues per defensar els interessos dels treballadors, està bé, ara però, la solució als problemes de l’atur, de la rebaixa permanent del poder adquisitiu, de l’increment dels impostos, de la rebaixa sistemàtica del nostre estat del benestar, no passa exclusivament per fer-les, ara és el moment de triar de decidir, amb Espanya o amb Catalunya. Practicar el internacionalisme de classe, és pot fer exactament igual des de una Catalunya lliure o com espanyol.



Una injustícia feta a l'individu és una amenaça feta a tota la societat.   Montesquieu



0 Comments

FINALMENT HAUREM DE TENIR PREPARAT EL PLA "B"

14/12/2013

0 Comments

 
Imagen

Rajoy, El PP i el PSOE, han respòs a l’acte democràtic fet pels representats legals i legítims dels catalans amb un “no pasaran” i amb un “aqui los derechos los tienen los españoles”. Els catalans ni hi som, ni se’ns espera. L’amenaça, la por, tornen ha ser els arguments dels espanyols que no poden ser altra cosa (per exemple castellans, catalans, gallecs o bascos) i ens refreguen com resposta, a una petició de dret internacional votar, una constitució pseudo democràtica feta sota la tutela del franquisme i d’un exercit per democratitzar. Ho poden fer, o diu la seva llei a la que nosaltres a dia d’avui encara i estem sotmesos, el que no poden evitar és que fem unes eleccions autonòmiques i si aquestes donen una majoria clara i majoritària a favor de la independència, aquest serà el pla “B”

Mai sabrem el paper jugat pel J. A. Duran i Lleida per que el final per obtenir la data i la pregunta hagi tingut un final transversal tant ample, I amb un suport per exercir el dret a votar inqüestionable. La democràcia i el sentit comú s’ha imposat davant de qualsevol llei.

Ara en Duran ens torna a sorprendre; “si l’estat espanyol o el seu govern, impedeix que fem i exercim la democràcia a través del vot, caldrà anar a unes eleccions”. Només li ha faltat afegir,  “plebiscitàries”, i ates que fer unes eleccions autonòmiques, és l’única forma de comptar-nos legalment, aquest serà el pla “B”.

És evident que tenim un posicionament clar i majoritari per demanar ara que l’estat espanyol ens permeti fer un referendum o consulta. Ja se’ns ha informat que el més de Gener del 2014 el ple del parlament aprovarà la petició al govern espanyol de la cessió competencial per fer la consulta.

A raó de la previsible resposta del cantó espanyol, és de suposar que tenim garantit el NO. No a qualsevol diàleg, ni negociació. Ells continuen tancats amb el paraigües de la llei. Segur que tindrem un NO reiterat a totes i cada una de les peticions que faci el Parlament català.

És evident que caldrà tenir preparat el pla “B” i les eleccions al Parlament Europeu, n’és una bona oportunitat per començar a situar les bases per la preparació del pla. És una molt bona noticia que els dirigents de ERC hagin escoltat les veus de CDC, Reagrupament i la ANC per posar-se be i per preparar una possible candidatura unitària i ple d’independentistes.

Tot fa pensar, que l’estat espanyol no permetrà que fem consulta. Esgotades les vies legals dins l’ordenament espanyol, només queda l’alternativa de les eleccions autonòmiques, reconvertides en plebiscitàries.

Nosaltres sempre havíem defensat anar-hi directament. Avui entenem que potser no era el camí més adequat i omplir-nos de raons era el que calia per que el mon entengués que no era una dèria d’uns politics, sinò que és la de tot un poble.

Que 87 Diputats del Parlament català, contra 48, hagin estat capaços de posar-se d’acord, te dos virtuts, una n’és que s’ha fet de forma transversal (demòcrates de centre, demòcrates cristians, republicans, republicans d’esquerra, verds i  de tendències variades) i l’altra que a guanyat la democràcia i Catalunya, i sense compensacions partidistes i amb unes dosis de generositat i responsabilitat que faran historia.

Tornant al pla “B” i al Duran i Lleida. Ni volem ni entrarem a fer noves critiques. Ara, el que volem perquè ho necessitem és sumar i arribar al final del procés amb el major suport polític i ciutadà per guanyar, i si el Duran i Lleida finalment aposta lleialment, a que el procés pel dret a decidir arribi a la seva fi, nosaltres li donem la benvinguda als aires democràtics que la majoria de la ciutadania demana.

Acabar amb les lluites caïnites entre catalans, no només ens ajuda sinó que ens ha  de permetre construir el futur que Catalunya necessita.



Qui es quedi a casa quan comenci la batalla, i deixi la seva lluita als altres, aquest, haurà de ser previsor. Perquè qui no comparteix la batalla, compartira la derrota. Ni tant sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga, aquell que no lluiti per la pròpia.               Bertolt Brecht


0 Comments
<<Previous
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.