És un tema que ja hem tocat i tractat. Ara i aprofundim una mica més. Hem de reconèixer que el concepte polític d’Espanya, la seva transformació en Estat nació, te més de tres segles d’antiguitat. Castella amb els dinàstics nouvinguts de França, els borbons, encetaren la seva croada per continuar eixamplant el seu imperi i consolidar un sentiment espanyol que molts ciutadans han abraçat oblidant per motius diversos les seves arrels.
Castella s’imposa a la península. Els regnes de la península, un rere altra són sotmesos, de vegades amb aliances i d’altres per la força de les armes. La monarquia castellana, convertida en borbònica és finalment hegemònica.
Espanya s’ha construït per la força de les imposicions i un grapat de guerres sanguinàries. Exercits plens de mercenaris, interessos estratègics, una Església que mai va voler deixar els seus privilegis terrenals, més les fortunes de l’època d’arrel absolutista, ajudaren a la monarquia i les seves elits.
Mai però, han aconseguit assimilar al conjunt dels pobles de la península a la causa espanyola. La creació de mecanismes administratius, DNI, passaports, les noves tecnologies, una Constitució més tot el que se’n deriva, han ajudat a crear un “relat creïble” per una part de la ciutadania, on ser castellà, català, gallec o basc, són aspectes secundaris i folklòrics.
Ser espanyol és “sublim, patriòtic i engloba a tothom”. Aquest objectiu de convertir Espanya en la nació de tots els ciutadans dels pobles que habiten a la península, té un problema, exigeix renunciar a les essències pròpies, en el terreny cultural, històric, tradicional i fonamentalment la llengua. La coincidència del discurs i objectius, sempre ha estat de matriu castellana i tant i fa si la defensa un monàrquic, un dictador, un de dretes o un d’esquerres. Tots ells tenen el mateix denominador comú, construir una Espanya única i indivisible i sempre per sobre de les altres realitats.
Construir un Estat Nació, Espanya, planificant l’assimilació d’altres pobles que mai ho han volgut ser, era possible en els segles I al XX. Ara en el segle XXI, en un mon globalitzat, on els països que practiquen la democràcia fugen de les imposicions, i en una Europa sense fronteres on cada dia s’incorporen més Estats, mantenir estructures del passat i objectius, és tenir garantia de fracàs.
Al 1929 és creava el regne de Iugoslàvia, al 1941 la República Federal Iugoslava i al 1991 el mon contemplava la desintegració de Iugoslàvia.
L’antiga Iugoslàvia estava conformada per: Serbis, 8.140.000. Croats, 4.248.000. Eslovens, 1.754.000. Albanesos, 1.730.000. Macedonis, 1.340.000. Montenegrins, 579.000. Hungars, 427.000. Altres, 233.000. Que volien ser Iugoslaus, 1.219.000. Musulmans repartits, 2.000.000
Actualment Iugoslàvia no existeix. La dissolució del ex regne i república federal iugoslava, ha donat pas a tot un seguit de nous Estats. Bòsnia Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo.
Eslovènia i Croàcia, actualment formen par de la UE. Macedònia i Sèrbia estan en llista d’espera i Montenegro i Bòsnia han aprovat en els seus Parlaments fer la sol·licitud.
Espanya ha hagut de fer guerres de tot tipus per mantenir-la com és ara. Iugoslàvia ja no existeix. Guerres inter ètniques, interessos geoestratègics i pobles definits, conformaven una olla que tard o d’hora havia d’explotar.
Espanya ha anat assimilant als ciutadans de les seves possessions. Van castellanitzar les antigues colònies, però no varen aconseguir mantenir-les. Amb Catalunya han fracassat i ho han fet en temps moderns, cosa que demostra que les imposicions tenen sempre un recorregut limitat.
Els antics i no tant que han defensat construir la península dels pobles l’encertaven. Mai però van tenir la força per fer-ho. Espanya, construïda sobre l’odi i la imposició, acabarà com Iugoslàvia. Desitgem que no calgui fer-ho amb violència. Els anglesos, com sempre més llestos i amb una llarga historia, ho tenen clar; no és pot retenir a ningú contra la seva voluntat.
Catalunya serà lliure i Estat, en tenim total certesa. Ningú però, hores d’ara sap quants Estats ens reconeixeran. Tampoc si romandrem a la Unió Europea. De moment tampoc sabem com serà el divorci, si pacífic i democràtic, o ple d’entrebancs. El que si sabem, i amb una certesa absoluta, és que Espanya deixarà de ser la mateixa i que deixarà de ser un problema per Catalunya i els catalans per la construcció del nostre futur.
En cap cas volem ni desitgem l’escenari iugoslau. Si poguéssim triar, triaríem el model anglosaxó. Democràcia, entesa i pacte són les seves mires. Catalunya està demostrant amb la voluntat inequívoca de que tenim dret a decidir (autodeterminar-nos) com ho volem fer i la nostra màxima és; en democràcia, en llibertat, de forma totalment pacifica i si pugues ser, cosa que no depèn de nosaltres, amb un pacte acordat amb Espanya.