Carles Puigdemont va proposar, va demanar i va guanyar. El debat, un debat innecessari, va servir per tancar files. El resultat de 72 vots a favor i 63 en contra va insuflar aires i moral renovades al Parlament i fora. El discurs del President va ser educat en les formes i molt clar a l’hora d’explicar els objectius politics i el manteniment, millorant el que és pugui, el benestar social.
Res però va modificar el no rotund de les “esquerres” i dretes espanyoles. Va ser un no sense matisos. Va ser un no frontista. Va ser un NO a cap referèndum que no tingui el vist i plau d’Espanya per uns i un NO per avui per dema i per sempre d'els altres.
El President va estendre la ma a tothom. Ho va fer per l’imperatiu legítim d’un mandat democràtic i perquè quans més i siguem millor per Catalunya i la seva ciutadania.
Del PP i Ciutadans, poc se’n podia esperar. Són el 20 % de catalans que no volen el referèndum ni acordat ni no acordat. El seu no és castís, intransigent, espanyol i lluny del respecte al dret a decidir i la seva arrel democràtica.
El no del PSC, ara ja sense embuts PSOE, era del tot previsible i amb línea al combat fratricida intern que tenen. Els socialistes de Catalunya han perdut la seva oportunitat, “referèndum o referèndum”. Un pactat i un amb la legalitat catalana. Una porta per allunyar-se del PP i C’s i tornar a una certa centralitat s’ha rebutjat. El PSC ara PSOE ha rebutjat pactar el referèndum, no que l’Estat espanyol estigui disposat a fer-ho, QUE JA SABEM QUE NO, és més greu, és que no volen ni proposar-ho. I diuen que són d’esquerres.
Els de CSQP, formació d’arrels espanyoles, internacionalista i de classe amagada, són l’avançada del que va ser i representar Lerroux. Tant s’ha val que el Govern proposi les mesures socials més importants dels darreres 10 anys. Tant s’ha val que des de Catalunya ens haguem cansat demanant pactar per un referèndum. Tant s’ha val que disposin de tota la informació dels incompliments del govern espanyol. Tant s’ha val que se’ls hi fes una proposta adequada als seus postulats. CSQP va votar no, sense fissures i sense matisos. Potser canviant una mica la lletra, però la musica exactament la mateixa que la del PP, C’s i el PSOE.
Ho sentim, però ni el Coscubiela, ni el Rabell i menys el Fachin seran aliats lleials al procés. És més, serem tant agosarats com per afirmar que si en algun moment s’apropen al procés serà exclusivament per fer la feina reservada als quinta columnistes. Fins i tot el seu NO va ser un no a un referèndum pactat. Demagògia en estat pur i sobre tot un NO molt espanyol com el de la resta.
Per acabar hem de dir que a favor del procés i acabar-lo institucionalment només, tenim el Govern de la Generalitat, Junts pel Si i les CUP. Dels altres només podem esperar que canviïn la seva deriva si hem estat capaços de culminar el procés. La societat civil organitzada ja sabem on és. La majoria pel referèndum també. El que ens ha de quedar clar que eixamplar suports ha de ser en el camp dels votants. L’eixamplament buscant apropaments entre els líders de les organitzacions, i donat el NO a la confiança pel President i el previsible No als nous pressupostos, se’ns planteja com una quimera.
Són els del NO els que mai faran confiança a que Catalunya decideixi com vol ser. Son els que cap procés que no s’impliqui amb la construcció de la nació espanyola serà seu. Són els que fa temps han renunciat a la fraternitat, la legalitat i la llibertat, LA REPÚBLICA catalana.
RSS Feed
