No ens cansarem, i farem la pedagogia que calgui. Espanya és una entelèquia, amb un estat i tot un grapat d’institucions que “determinen” una entitat nacional, però tot i així, la seva construcció mai ha estat d’abaix a dalt i d’acord a la voluntat dels pobles que viuen a la península.
La intenció sempre va anar acompanyada amb la voluntat inequívoca de crear un nou subjecte nacional, abans sense capacitat política, anomenats “espanyols”. De fet la intenció sempre va ser clara i l’objectiu de moment formalment s’ha aconseguit. Avui tots els documents contenen la denominació d’Espanya, o espanyol, així com totes i cada una de les institucions i empreses publiques que depenen de l’estat “espanyol”, cosa que no fan ni els francesos mestres del jacobinisme.
Substituir castellans, catalans, gallecs i bascos per una nova figura nacional, sempre ha estat la dèria dels grups dominants establerts a Madrid. Hispania, Espanya i espanyols, va ser la solució. D’una tacada reconvertien histories, llengües i costums en una sola, la castellana.
Les elits dominants, mai van voler crear quelcom nou que mai pugues suposar una imposició d’una cultura envers d’altres. És un fet que Castella dominava per població i per acords vèlics, conformant una supremacia incontestable, als segles XVII, XVIII, XIX i XX. Ara la supremacia vol ser democràtica i per això Catalunya de forma pacifica i democràtica, reivindica la seva personalitat i els seus drets.
Ahir el president espanyol Rajoy, manifestava i arengava als seus, dient que mai consentirà que és posi en perill la unitat d’Espanya i que totes les qüestions que afectin a Espanya és resoldran amb el concurs de tots els espanyols. No cal ser molt espavilat per adonar-se, que en el seu mon no i tenen cabuda els castellans, ni els catalans, ni els gallecs, ni els bascos. A la península només i viuen espanyols, i són els únics que tenen “drets i obligacions” d’acord una constitució espanyola.
Veure com criden “jo soy español, español, español.....español”, ens transporta a vells temps. Eren els de “una grande y libre”, imposada des de les tenebres, la por i la mort. Cap acceptació natural, cap emoció per construir. “Ser espanyol, és superior i hem de conquerir aquest nou estadi amb submissió i entrega, ens diuen per activa i per passiva, del dret hi ha l’inrevés”.
Com deia Cànoves del Castillo, són espanyols els que no poden ser altra cosa, o el que seria el mateix, són els que renuncien de forma expressa i explicita ha ser don són i com són. Nosaltres, els catalans mai hem volgut fer aquesta renuncia i si estem espanyolitzats, que no convençuts, sempre ha estat per la força del poder polític i militar. Ara, els catalans volem decidir si ens convé, o si volem continuar formant part d’un tot que sempre se’ns ha imposat i pretenem fer-ho ara per raons de poble i perquè les condicions politiques a Europa han canviat, i ara, com que les discrepàncies és resolen democràticament, pacíficament i políticament, estem convençuts que així ho farem.
La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos. Manuel de Pedrolo
RSS Feed
