Alguns i sobre tot il·luminats i no per Deu, pretenen explicar i argumentar que el gruix del independentisme és bàsicament de butxaca. Són però els castellans (espanyols), els primers que van tenir clar que per acabar amb nosaltres, primer calia acabar amb tots i cada un dels aspectes identitaris. Drets, llengua, cultura, historia i manera de fer. Eren els trets que havien de desaparèixer. Mes tard l’economia va arrodonir l’anorreament sistemàtic.
Els “Reales Decretos de Nueva Planta” signats pel borbó Felip V, de la ma del “Conde Duque de Olivares”, van iniciar el període més negre pels catalans i Catalunya. Per primer cop és prohibia la nostra llengua i qualsevol escriptura en català. Per primer cop és desfermava una lluita aferrissada amb tot allò que tingues flaire català. Per primer cop s’imposava la llengua castellana i el relat d’una monarquia d’arrel francesa arreu del Països catalans.
303 anys després del 1714 i malgrat guerres, dictadures, èpoques reformistes, Repúbliques espanyoles i els borbons, som, existim i potser mai com ara. Castella primer i la seva dèria uniformista a través d’un espanyolisme mancat de qualsevol concepte progressista, són els culpables de la potencia catalana. Quina contradicció, la seva repressió a estat la nostra resistència. Gairebé com va passar amb el cristianisme perseguit d’inici per l’imperi Romà.
Castella mai va proposar construir des de el respecte. L’imperi de Castella és va configurar a sang i foc, com tots. El problema és que mentrestant uns evolucionaven, el castellà lentament va morir i també a sang i foc. La inquisició, un cristianisme que compateix poder i riqueses i una avarícia dels feudals desenfrenada, fa que l’imperi de Castella decaigui i mori.
Catalunya queda annexionada a l’imperi i castellanitzada al 1714 i tot i així, a Catalunya, els seus habitants miren i treballen pel demà i potser sense saber-ho, inicialment per un futur que sembla ha arribat.
Han estat els castellans, ajudats pels col·laboradors externs d’època, els que han creat una relat de nació, de país, Espanya i un nou ciutadà, l’espanyol, cosa que per cert mai ha entusiasmat a la majoria de catalans. Cal reconèixer que ho han fet de forma insistent i sense escatimar cap recurs. Malgrat tot aquesta partida fa estona que a Catalunya l’han perdut.
Som catalans i està quedant clar que l’entusiasme per ser espanyols, no és l’opció majoritària. Hem mantingut la nostra paupèrrima identitat desprès del 1714 gràcies a la transmissió oral, l’única que mai han pogut reprimir ni liquidar. Avui, dema i en el futur aquesta transmissió està garantida i si avui no som lliures, ho serem demà.
No entendre que la cosa va de respecte, i de reconeixements, no només fa impossible confederacions futures, sinó que garanteix, i ara ja no a llarg plac, la destrucció de l’Estat espanyol i l’Espanya centralista i borbònica. Això si, pacíficament i democràticament.
RSS Feed
