ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS TREBALLADORS DE CATALUNYA, TAMBÉ S'HAN D'IMPLICAR EN EL PROCÉS.

1/5/2014

0 Comments

 
Picture
1 DE MAIG I DESCOMPTANT.

El 4 de Maig de 1886, uns obrers de Chicago en vaga per reivindicar una jornada laboral de 8 hores van acabar detinguts i sentenciats a mort. Aquest fet seria l’inici d’un seguit de lluites reivindicatives a reu del planeta. Un Congres obrer socialista, celebrat a Paris l’any 1889, va decidir instituir l’1 de Maig com diada homenatge als treballadors anomenats “Màrtirs de Chicago”.

La classe treballadora, antigament anomenada obrera, sempre avança en el terreny social i laboral si ho fa organitzadament i  trenca definitivament les cadenes des de els sindicats, que és convertiran amb l’eina més transformadora de la societat a finals del segle XVIII i principis del XIX.

La lluita reivindicativa, inacabable, ha suposat pels treballadors tot un seguit de millores que no fa ni un segle serien impensables. Jornada de 8 hores. Llibertat sindical.  Representació sindical als llocs de treball.  Comités de representació a les fabriques. Delegats de salut laboral. Certament els treballadors han aconseguit situar-se com força social i laboral a l’epicentre dels estats moderns.

Els governs democràtics necessiten bastir una determinada cohesió social i això només és possible amb una representació política i sindical de la societat.

Temps era temps quan les CCOO i la incipient UGT per allà els anys 70 fins els 90, escampaven la brama de que els sindicats i els sindicalistes no havien de fer política. Tot s’avia de reduir a la reivindicació laboral. Com és conformava l’Estat de les autonomies i la nova Espanya, era i és deixava pels politics.

El resultat, tothom que el vol veure sap quin és. Una classe política desprestigiada i amb grans visos de corrupció i un sindicats que tenen la tassa d’afiliació més baixa de tot Europa, amb uns serveis propis que ratllen la més estricta inoperància, sobre tot amb el que respecta a la formació dels treballador en atur.

Més d’un 27 % d’atur a l’Estat espanyol, més d’un 25 % d’atur a Catalunya. Som a la cua d’Europa, o al mateix nivell que Grècia o Portugal. Som campions en destrucció de llocs de treball i d’empreses. Ara també som líders retrocedint amb les conquestes històriques fetes temps ençà. Ara no cal defensar l’horari de 8 hores al dia. Ara els treballadors amb sort tenen una jornada de 8 hores a la setmana.

La precarietat, l’atur i l’ambició desmesurada d’alguns empresaris per millorar les seves comptes d’explotació, són la creu dels treballadors.

Tenim uns sindicats que reben subvencions de l’Estat, que gestionen centenars de milions d’euros. Uns venen d’Europa i d’altres de les arques publiques. Tenim uns sindicats que no són lliures.

A Catalunya però, la cosa encara és més esperpèntica. La Generalitat no té capacitat per establir politiques ni industrials ni per generar feina. La Generalitat no fa les reformes laborals, és competència exclusiva del govern espanyol. La Generalitat no negocia els convenis marc, amb un IPC que mai el de Catalunya és de referència, és negocien a Madrid. Tot i així els sindicats majoritaris i alguns de minoritaris, no paren de culpabilitzar de l’atur, de les retallades i de les noves condicions laborals al govern català.

Aquest primer de Maig més de 600.000 treballadors a Catalunya en lloc de fer festa voldrien treballar, i no podrà ser. Aquest primer de Maig i desprès de la nova retallada del govern espanyol per les politiques actives d’ocupació. Amb un primer trimestre que els bancs com el Santander que te uns beneficis de 1.303 ME al primer trimestre o el de Sabadell que en te 81 o la Caixa que en te més de 300. Amb una tendència corrosiva a la desocupació i la precarietat, els sindicats, haurien d’encetar un model més adequat als temps on som i començar a debatre com s’ha de repartir la feina amb l’objectiu de que tothom treballi i reflexionar si els sindicats s’han de convertir en eines politiques per defensar als treballadors i no només en el terreny laboral.

La pitjor frustració i ruptura social que pot tenir una persona és la que no te feina. No tenir feina abona el terreny per futures fractures. És temps potser de que el poder canvi d’estructures i de mans. Cal introduir el debat polític en el ja de per si minso espai sindical, ajudaria a qualsevol procés que tingui cura de treballar per un model eficaç i eficient. Catalunya amb el seu procés ha posat la primera pedra. És hora de que els ciutadans treballadors i aturats entenguin que com anem ara i tant s’ha val qui governi a Madrid, el futur ja el coneixem; “governen i legislen per afavorir les castes i elits de sempre”. Construir un Estat nou a més de ser un gran repte ens ha de permetre fer-lo més just i més democràtic.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.