1 DE MAIG I DESCOMPTANT.
El 4 de Maig de 1886, uns obrers de Chicago en vaga per reivindicar una jornada laboral de 8 hores van acabar detinguts i sentenciats a mort. Aquest fet seria l’inici d’un seguit de lluites reivindicatives a reu del planeta. Un Congres obrer socialista, celebrat a Paris l’any 1889, va decidir instituir l’1 de Maig com diada homenatge als treballadors anomenats “Màrtirs de Chicago”.
La classe treballadora, antigament anomenada obrera, sempre avança en el terreny social i laboral si ho fa organitzadament i trenca definitivament les cadenes des de els sindicats, que és convertiran amb l’eina més transformadora de la societat a finals del segle XVIII i principis del XIX.
La lluita reivindicativa, inacabable, ha suposat pels treballadors tot un seguit de millores que no fa ni un segle serien impensables. Jornada de 8 hores. Llibertat sindical. Representació sindical als llocs de treball. Comités de representació a les fabriques. Delegats de salut laboral. Certament els treballadors han aconseguit situar-se com força social i laboral a l’epicentre dels estats moderns.
Els governs democràtics necessiten bastir una determinada cohesió social i això només és possible amb una representació política i sindical de la societat.
Temps era temps quan les CCOO i la incipient UGT per allà els anys 70 fins els 90, escampaven la brama de que els sindicats i els sindicalistes no havien de fer política. Tot s’avia de reduir a la reivindicació laboral. Com és conformava l’Estat de les autonomies i la nova Espanya, era i és deixava pels politics.
El resultat, tothom que el vol veure sap quin és. Una classe política desprestigiada i amb grans visos de corrupció i un sindicats que tenen la tassa d’afiliació més baixa de tot Europa, amb uns serveis propis que ratllen la més estricta inoperància, sobre tot amb el que respecta a la formació dels treballador en atur.
Més d’un 27 % d’atur a l’Estat espanyol, més d’un 25 % d’atur a Catalunya. Som a la cua d’Europa, o al mateix nivell que Grècia o Portugal. Som campions en destrucció de llocs de treball i d’empreses. Ara també som líders retrocedint amb les conquestes històriques fetes temps ençà. Ara no cal defensar l’horari de 8 hores al dia. Ara els treballadors amb sort tenen una jornada de 8 hores a la setmana.
La precarietat, l’atur i l’ambició desmesurada d’alguns empresaris per millorar les seves comptes d’explotació, són la creu dels treballadors.
Tenim uns sindicats que reben subvencions de l’Estat, que gestionen centenars de milions d’euros. Uns venen d’Europa i d’altres de les arques publiques. Tenim uns sindicats que no són lliures.
A Catalunya però, la cosa encara és més esperpèntica. La Generalitat no té capacitat per establir politiques ni industrials ni per generar feina. La Generalitat no fa les reformes laborals, és competència exclusiva del govern espanyol. La Generalitat no negocia els convenis marc, amb un IPC que mai el de Catalunya és de referència, és negocien a Madrid. Tot i així els sindicats majoritaris i alguns de minoritaris, no paren de culpabilitzar de l’atur, de les retallades i de les noves condicions laborals al govern català.
Aquest primer de Maig més de 600.000 treballadors a Catalunya en lloc de fer festa voldrien treballar, i no podrà ser. Aquest primer de Maig i desprès de la nova retallada del govern espanyol per les politiques actives d’ocupació. Amb un primer trimestre que els bancs com el Santander que te uns beneficis de 1.303 ME al primer trimestre o el de Sabadell que en te 81 o la Caixa que en te més de 300. Amb una tendència corrosiva a la desocupació i la precarietat, els sindicats, haurien d’encetar un model més adequat als temps on som i començar a debatre com s’ha de repartir la feina amb l’objectiu de que tothom treballi i reflexionar si els sindicats s’han de convertir en eines politiques per defensar als treballadors i no només en el terreny laboral.
La pitjor frustració i ruptura social que pot tenir una persona és la que no te feina. No tenir feina abona el terreny per futures fractures. És temps potser de que el poder canvi d’estructures i de mans. Cal introduir el debat polític en el ja de per si minso espai sindical, ajudaria a qualsevol procés que tingui cura de treballar per un model eficaç i eficient. Catalunya amb el seu procés ha posat la primera pedra. És hora de que els ciutadans treballadors i aturats entenguin que com anem ara i tant s’ha val qui governi a Madrid, el futur ja el coneixem; “governen i legislen per afavorir les castes i elits de sempre”. Construir un Estat nou a més de ser un gran repte ens ha de permetre fer-lo més just i més democràtic.
El 4 de Maig de 1886, uns obrers de Chicago en vaga per reivindicar una jornada laboral de 8 hores van acabar detinguts i sentenciats a mort. Aquest fet seria l’inici d’un seguit de lluites reivindicatives a reu del planeta. Un Congres obrer socialista, celebrat a Paris l’any 1889, va decidir instituir l’1 de Maig com diada homenatge als treballadors anomenats “Màrtirs de Chicago”.
La classe treballadora, antigament anomenada obrera, sempre avança en el terreny social i laboral si ho fa organitzadament i trenca definitivament les cadenes des de els sindicats, que és convertiran amb l’eina més transformadora de la societat a finals del segle XVIII i principis del XIX.
La lluita reivindicativa, inacabable, ha suposat pels treballadors tot un seguit de millores que no fa ni un segle serien impensables. Jornada de 8 hores. Llibertat sindical. Representació sindical als llocs de treball. Comités de representació a les fabriques. Delegats de salut laboral. Certament els treballadors han aconseguit situar-se com força social i laboral a l’epicentre dels estats moderns.
Els governs democràtics necessiten bastir una determinada cohesió social i això només és possible amb una representació política i sindical de la societat.
Temps era temps quan les CCOO i la incipient UGT per allà els anys 70 fins els 90, escampaven la brama de que els sindicats i els sindicalistes no havien de fer política. Tot s’avia de reduir a la reivindicació laboral. Com és conformava l’Estat de les autonomies i la nova Espanya, era i és deixava pels politics.
El resultat, tothom que el vol veure sap quin és. Una classe política desprestigiada i amb grans visos de corrupció i un sindicats que tenen la tassa d’afiliació més baixa de tot Europa, amb uns serveis propis que ratllen la més estricta inoperància, sobre tot amb el que respecta a la formació dels treballador en atur.
Més d’un 27 % d’atur a l’Estat espanyol, més d’un 25 % d’atur a Catalunya. Som a la cua d’Europa, o al mateix nivell que Grècia o Portugal. Som campions en destrucció de llocs de treball i d’empreses. Ara també som líders retrocedint amb les conquestes històriques fetes temps ençà. Ara no cal defensar l’horari de 8 hores al dia. Ara els treballadors amb sort tenen una jornada de 8 hores a la setmana.
La precarietat, l’atur i l’ambició desmesurada d’alguns empresaris per millorar les seves comptes d’explotació, són la creu dels treballadors.
Tenim uns sindicats que reben subvencions de l’Estat, que gestionen centenars de milions d’euros. Uns venen d’Europa i d’altres de les arques publiques. Tenim uns sindicats que no són lliures.
A Catalunya però, la cosa encara és més esperpèntica. La Generalitat no té capacitat per establir politiques ni industrials ni per generar feina. La Generalitat no fa les reformes laborals, és competència exclusiva del govern espanyol. La Generalitat no negocia els convenis marc, amb un IPC que mai el de Catalunya és de referència, és negocien a Madrid. Tot i així els sindicats majoritaris i alguns de minoritaris, no paren de culpabilitzar de l’atur, de les retallades i de les noves condicions laborals al govern català.
Aquest primer de Maig més de 600.000 treballadors a Catalunya en lloc de fer festa voldrien treballar, i no podrà ser. Aquest primer de Maig i desprès de la nova retallada del govern espanyol per les politiques actives d’ocupació. Amb un primer trimestre que els bancs com el Santander que te uns beneficis de 1.303 ME al primer trimestre o el de Sabadell que en te 81 o la Caixa que en te més de 300. Amb una tendència corrosiva a la desocupació i la precarietat, els sindicats, haurien d’encetar un model més adequat als temps on som i començar a debatre com s’ha de repartir la feina amb l’objectiu de que tothom treballi i reflexionar si els sindicats s’han de convertir en eines politiques per defensar als treballadors i no només en el terreny laboral.
La pitjor frustració i ruptura social que pot tenir una persona és la que no te feina. No tenir feina abona el terreny per futures fractures. És temps potser de que el poder canvi d’estructures i de mans. Cal introduir el debat polític en el ja de per si minso espai sindical, ajudaria a qualsevol procés que tingui cura de treballar per un model eficaç i eficient. Catalunya amb el seu procés ha posat la primera pedra. És hora de que els ciutadans treballadors i aturats entenguin que com anem ara i tant s’ha val qui governi a Madrid, el futur ja el coneixem; “governen i legislen per afavorir les castes i elits de sempre”. Construir un Estat nou a més de ser un gran repte ens ha de permetre fer-lo més just i més democràtic.
RSS Feed
