Durant molts anys a Catalunya la societat civil s’ha anat organitzant, políticament, ideològicament, sindicalment i amb grups socials d’àmbits diferents. La resposta a les diverses situacions socials provocades per atacs permanents a la nostra identitat feia possible, que respostes organitzatives d’allò més variat trobessin adeptes al llarg del temps i en tot i cada un dels sectors de la nostra societat.
L’esport, l’escoltisme, els ateneus, les cooperatives, la musica, el ball, els castellers, les ONG, els sindicats, els partits politics, les associacions de veïns, de mestres, de pares, els moviments d’estudi sobiranista, tot un ventall de l’associacionisme integrador i mai excloent. Això ha estat i és Catalunya i el seu poble.
Fer-ho era la resposta pacifica i potser l’única davant un estat totalitari centralista i la majoria dels temps amb l’obsessió demostrable de que ens volien exterminar com catalans. La quantitat ingent de propostes socials empenyien i permetien defensar el que som i posava difícil als nostres exterminadors el seu èxit.
Ara però, som davant del darrer escenari per ser lliures. Ara cal consolidar l’opció de base social i transversal més ampla de la nostra historia com a poble, l’ANC i seria convenient que tothom en formes part. Tant mateix hem de fer-ho amb l’espai polític. Ens cal una proposta política tranversal i circumstancial per un temps determinat i sobre tot perquè assolir la independència s’haurà de fer amb base política i democràtica i des de el nostre Parlament.
Ens ho juguem tot i hem de guanyar. De res servirà el i jo més si finalment no aconseguim la majoria. Perdre no és perdre una juguesca banal, és perdre la nostra dignitat i la força que ha costat 300 anys d’aconseguir. Perdre, ara seria la mort identitaria de Catalunya. Guanyar be val una renuncia menor, desprès ja serem de dretes, d’esquerres, comunistes, ecologistes i farem de les nostres sigles el tòtem per venerar, ara però Catalunya ha d’estar per sobre de qualsevol sigla per molta historia que tingui.
Que hem de guanyar la partida, ningú ho posa en dubta. Tornar a l’inici de la partida és impensable i impossible. Cal oferir a la ciutadania la millor opció per fer el darrer pas cap a la independència. La societat civil la tenim representada i mobilitzada a través de la ANC, ara ens cal la proposta política i donat que l’entesa de CDC i UDC potser te els dies comptats, cal fer el darrer esforç de generositat pensant en el país. CDC, ERC, i la resta d’opcions politiques haurien de fer el pas més patriòtic que mai s’ha fet a Catalunya. Prescindir de la historia partidista, i fer la proposta per guanyar la independència, ara ja és urgent. De fet les respectives direccions de CDC i de ERC saben que ells sols no podran acabar la transició nacional. Iniciar converses per eixamplar la proposta política per aconseguir la independència, com dèiem és urgent.
L’esport, l’escoltisme, els ateneus, les cooperatives, la musica, el ball, els castellers, les ONG, els sindicats, els partits politics, les associacions de veïns, de mestres, de pares, els moviments d’estudi sobiranista, tot un ventall de l’associacionisme integrador i mai excloent. Això ha estat i és Catalunya i el seu poble.
Fer-ho era la resposta pacifica i potser l’única davant un estat totalitari centralista i la majoria dels temps amb l’obsessió demostrable de que ens volien exterminar com catalans. La quantitat ingent de propostes socials empenyien i permetien defensar el que som i posava difícil als nostres exterminadors el seu èxit.
Ara però, som davant del darrer escenari per ser lliures. Ara cal consolidar l’opció de base social i transversal més ampla de la nostra historia com a poble, l’ANC i seria convenient que tothom en formes part. Tant mateix hem de fer-ho amb l’espai polític. Ens cal una proposta política tranversal i circumstancial per un temps determinat i sobre tot perquè assolir la independència s’haurà de fer amb base política i democràtica i des de el nostre Parlament.
Ens ho juguem tot i hem de guanyar. De res servirà el i jo més si finalment no aconseguim la majoria. Perdre no és perdre una juguesca banal, és perdre la nostra dignitat i la força que ha costat 300 anys d’aconseguir. Perdre, ara seria la mort identitaria de Catalunya. Guanyar be val una renuncia menor, desprès ja serem de dretes, d’esquerres, comunistes, ecologistes i farem de les nostres sigles el tòtem per venerar, ara però Catalunya ha d’estar per sobre de qualsevol sigla per molta historia que tingui.
Que hem de guanyar la partida, ningú ho posa en dubta. Tornar a l’inici de la partida és impensable i impossible. Cal oferir a la ciutadania la millor opció per fer el darrer pas cap a la independència. La societat civil la tenim representada i mobilitzada a través de la ANC, ara ens cal la proposta política i donat que l’entesa de CDC i UDC potser te els dies comptats, cal fer el darrer esforç de generositat pensant en el país. CDC, ERC, i la resta d’opcions politiques haurien de fer el pas més patriòtic que mai s’ha fet a Catalunya. Prescindir de la historia partidista, i fer la proposta per guanyar la independència, ara ja és urgent. De fet les respectives direccions de CDC i de ERC saben que ells sols no podran acabar la transició nacional. Iniciar converses per eixamplar la proposta política per aconseguir la independència, com dèiem és urgent.
RSS Feed
