És un fet que una part majoritària de la societat catalana i dels dirigents politics de l’època van acceptar i acatar una transició que legitimava el regim franquista.
De fet, i després de quaranta anys, partits politics i l’Estat de les autonomies, han acabat legitimant el regim del 78. Acceptar la Constitució, els seus símbols, el que representa l’Estat espanyol i participar constantment a les institucions del Estat determina aquesta legitimitat.
Alguns politics s’ho creien. Participar, ser-hi, proposar i negociar eren els supòsits necessaris per bastir una democràcia moderna. Mai van pensar ni dubtar que pactar amb els franquistes seria un acte de lleialtat recíproc, perdurable i conjurats per construir un estat de base federal democràtic. Els franquistes i successors, tots ells molt espanyols, avui ens diuen i certifiquen el contrari.
El pacte del 78 va ser liquidat d’una tacada el 28 de Juny del 2010. Uns magistrats sense pietat van dictaminar que els acord parlamentaris i unes votacions que referendaven el nou Estatut no valien. La seva interpretació liquidava la democràcia i la font de qualsevol ordenament jurídic. Els projectes politics i les urnes quedaven supeditades a unes interpretacions restrictives amb l’excusa de la unitat territorial i la identitat que només podia ser espanyola.
És innegable que des de el 10 de Juliol del 2010 Catalunya va respondre amb una de les grans manifestacions que vindrien, amb el lema, “SOM UNA NACIÓ NOSALTRES DECIDIM”, amb el major suport transversal mai vist, va ser el principi de tot plegat.
Catalunya majoritàriament va decidir, de moment al carrer, que viure sense dignitat i sense la capacitat de construir el futur, no era admissible. La resposta no és va fer esperar. La societat civil és va organitzar i a fe de deu que de forma exemplar i efectiva.
Respondre adequadament al desafiament que l’Estat espanyol i el seu govern proposa, pot suposar guanyar o perdre la partida. Això sense oblidar que ens enfrontem a un Estat i una casta funcionarial endogàmica i sectària molt corporativa.
Tenim presos politics i exiliats per complir el mandats democràtics sorgits de les eleccions. Tenim una repressió judicial i policial que no només no té límits, sinó que tot apunta que tampoc té fi. A no ser que renunciem a tot.
Doncs bé, ara és el moment de les respostes i posicions. El temps del respecte institucional amb Espanya, s’ha acabat. No podem legitimar cap acció repressiva ni als seus repressors.
Avui els repressors espanyols són els borbons, el govern espanyol, el seu Estat, el PP, el PSOE i Ciutadans. Amb aquets, ja no els hi devem cap lleialtat ni cap cessió. Ells ens han negat el diàleg i la negociació, nosaltres cap reconeixement.
Molt be que ningú de la Generalitat vagi a practicar pleitesia al Felip VI. Molt be que el President del Parlament rebutgi fer-se fotos amb els opressors. Molt bé que Ada Colau no vagi a l’acte de genuflexió borbònic. Molt bé que Bosch digui que no anirà a la recepció inauguració del MWC. Però no ni a prou.
Toca fer l’acte més patriòtic i més costos dels que segur faran tremolar moltes coses. Hem de marxar de Madrid. Fins a dia d’avui en teníem dubtes d’aquesta acció. Ara ja no.
No podem tenir presos, exiliats, atacs al dret d’expressió, centenars d’encausats per pensar, el 155, l’amenaça constant d’una justícia polititzada i la pretensió de dir-nos qui i qui no pot ser el President i legitimar-ho amb la nostra presencia a Madrid.
Ho sabem i en som conscients, els partit i les seves estructures necessiten aportacions econòmiques per sobreviure i fer politiques. Ara bé, no és entenible que a Catalunya fem boicot a tot el que fa ferum d’Estat espanyol i que a Madrid legitimem amb la nostra presencia les politiques repressives.
És hora, si és veritat que Catalunya pesa més que una soldada, de conjurar-nos per guanyar la partida, i cada moviment ajuda. Cal tenir clar que des de fa més de sis anys cap moció, cap proposta de resolució que hagin estat proposats per ERC o PDeCAT han tingut recorregut. Ni com a mínim hem tingut la forca per fer complir dictàmens del TC favorables a Catalunya.
Quin és el paper dels nostres diputats i senadors. No hem estat capaços de mediar. Ni d’establir ponts de negociació. Ni d’influir per tenir suports per la causa. De fet ni la qüestió mediàtica ha influït per minorar res del que des de Espanya estem entomant.
Els 18 diputats de ERC i PDeCAT no serveixen ni per fer una moció de censura a Rajoy. El PP, PSOE i Ciutadans ara són els nostres enemics. Són els del 155 i defensors de la unitat pàtria d’Espanya. Els 16 senadors de ERC i PDeCAT és pitjor, no pinten absolutament res amb un senat que controla el PP.
És incomprensible fer el que fem a Catalunya i la contraria a Madrid. És el moment que els nostres representants politics a Madrid demostrin que nosaltres hem proclamat la República i que no hi tenim res a fer a Madrid.
Segur que si és planifica, s’explica i és fa des de la unitat, el cop d’efecte polític dins i fora ajudaria a entendre que l’1 d’Octubre els catalans amb un Referèndum van decidir que Catalunya ha de ser un Estat en forma de República. Mentrestant continuem compartint la legalitat espanyola l’únic que estem fent és legitimar-la. Ens ha de ser igual si tenen pressupostos o no, nosaltres continuarem intervinguts.
No podem ser esclaus d’uns privilegis efímers que acceptats ens converteixen en mercenaris per molt que se’ns digui que ser-hi ens permet tenir altaveus. Per cert uns altaveus que controlen, dirigeixen i manipulen miserablement.
Varem aprovar la llei de transitorietat. Varem proclamar la República catalana. Ara toca implementar-la, peti qui peti i caigui qui caigui. La resta, autonomisme controlat i concessions gracioses. Resum que collons fem a Madrid.
RSS Feed
