Els espanyols, qual generals d’una batalla inacabada, no van mesurar el potencial identitari dels catalans i la seva capacitat d’integració adequadament. Les ribotades i la sentencia del Tribunal constitucional espanyol, no han fet res més que posar al dia drets, catalanisme i la voluntat de decidir-ho tot.
No tenim cap bola de vidre i per tant ni sabem el que passarà d’aquí al 27 de Setembre ni que ens depararà el mateix dia 27. El que si sabem, perquè ara ja forma part de la nostra dissortada historia, és que res tornarà a ser com abans.
Els hi hauríem d’agrair als espanyols, i no és broma, que 11 magistrats espanyols és passessin per l’engonal la voluntat del Parlament de Catalunya i del poble de Catalunya. Aquest fet, tot i que de forma incruenta, és comparable a l’aixecament dels segadors arreu del territori i el seu Corpus de Sang. L’ignominiosa sentencia ens ha permès, per fi, el despertar d’una consciencia latent però aletargada.
Hem conegut màrtirs amagats com el General Moragues. Hem sabut histories mundanes i populars com la del Bandoler Serrallonga. Els més joves han descobert que va fer la República espanyola amb el President Macià i com un president de la seva República, Azaña, sense cap tipus de vergonya deia: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una Nación...¡ESPAÑA¡..Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cederia el paso a Franco”. Ara fins i tot hem pogut explicar des de les restes del Born la gesta dels catalans i barcelonins enfront els exercits castellans i francesos al 1714 i la posterior repressió.
També a servit per descobrir que a Andalusia disposen privilegis únics, el PER (plan de empleo rural) i que a dia d’avui, el poble andalús, encara esperen la “Reforma Agrària”.
Que Euskadi i Navarra tinguin concert econòmic, que Cueta i Melilla i les Canàries, disposin d’una fiscalitat diferent, no ens causa enveja, ans al contrari. El que sorprèn és perquè uns si i els catalans no. Ara també sabem el perquè.
Em descobert que allò de construir l’Estat de les Autonomies sota la Monarquia borbònica parlamentaria, era mentida. Ara també sabem que el que volen és espanyolitzar-nos (el ministre Wert i la seva llei d’educació avalada pel PP i mai contestada pel PSOE).
Graciés a Espanya i els seus espanyols, amb quatre anys hem avançat més en conscienciació identitaria que en els darrers 80 anys. Ara ja podem confirmar que mentrestant Catalunya construeix un eix transversal sense passar per Barcelona, Espanya consolida, si cap encara més la seva dèria radial.
També hem descobert que Espanya ni ens vol competitius ni moderns ni al capdavant de res. Les inversions en infraestructures, el corredor de la mediterrània, els accessos als ports de Barcelona i Tarragona, confirmen que Espanya ens diu que mentrestant ens mantinguem amb les reivindicacions catalanes res, ni aigua i que el dia que reconeguem la espanyolitat de Catalunya serà un altra cantar. Com el del “mio Cid”, ja.
Finalment els catalans ens hem despertat d’un somni tant perniciós com ofegador. Gracies Espanya, la vostra incapacitat per bastir noves societats serà el nostre alliberament. Espanya aquest cop sucumbirà davant els anhels democràtics d’un poble, que per cert, volia creure que amb els pobles de la península és podia construir quelcom més que una Nació.
RSS Feed
