No fa gaire al poble preguntava als que crec són independentistes perquè ho eren i perquè insistentment defensaven l’opció d’independència.
Uns van respondre perquè Catalunya no era Espanya. Altres perquè no volen ser espanyols i recorden com el franquisme els va fer pagar ser republicans i d’esquerres. Altres perquè la monarquia no és pels catalans. Altres perquè no volen que tot passi per Madrid. Altres per defensar la llengua i costums. Altres per acabar amb l’espoli de tota mena començant pels diners. D’altres per poder controlar i gestionar ports, aeroports, trens i tota la xarxa de comunicacions. Altres per formar part del concert internacional i tenir la capacitat per participar en les decisions. Finalment també en tenim dels que la volen com eina de negociació i, que si Espanya i el seu Estat ens tracta una millor, no caldria.
L’empanada la tenim servida. Curiosament ningú va respondre dient que la volia, la independència, perquè Espanya i el seu Estat havien confirmat que els vots dels catalans/es no valen una merda fora del context espanyol. No valen ni per referendar un Estatut, ni unes eleccions autonòmiques i que qualsevol tribunal de justícia espanyol pot mes que tota la potencia dels vots catalans.
Tenim un problema compartit entre els espanyols i els catalans i sembla, que la solució pel canto espanyol la tenen clara des de temps immemorials (1714), espanyolitzar-nos a la força o amb l’aparença d’un Estat democràtic. La legislació espanyola a més de sotmetre’ns, obliga i, com que els suborns econòmics són molt llaminers, a Catalunya sempre tenim els col·laboradors necessaris per legitimar les aparences democràtiques.
Per contra a Catalunya mai hem tingut un posicionament prou clar i unitari com per plantar-nos i dir que fins aquí. Varem obrir les botigues a l’endemà del 11 de Setembre del 1714 veien com ens assassinaven, com violaven les donzelles, com ens prohibien parlar i escriure en català, com ens obligaven a lligar el ganivet a taula, com saquejaven el que volien per alimentar als nostres repressors. I el silenci generalitzat va ser la resposta.
Ho hem comprovat i viscut. Si per alguna coi untura internacional des de Madrid se’ns ha permès que a Catalunya fem país, Mancomunitat, el dictador de torn (Primo de Rivera) i en nom del borbó s’ha encarregat de tornar-nos a la casella de sortida.
Si quan els castellans, ara espanyols, decideixen que cal canviar algunes coses, però perquè tot continuï igual, la República espanyola, la pepa del 1823, és fa per acabar amb l’absolutisme de Ferran VII. Mai per acabar amb les oligarquies i latifundis del moment i menys per reconèixer la pluralitat nacionalista peninsular.
El darrer dictador, Franco, és qui “de forma més intel·ligent” va seguir el mandat de Felip V i el duc d’Olivares. Quan el Duc de Pòpoli, dirigint les forces militats no pot acabar amb la resistència catalana, Felip V demana a França reforços i el Mariscal Berwick és qui acabarà la feina i s’implantarà el primer cicle de terror a Catalunya. Franco fa el mateix que els antecessors; assassinar, violar, torturar i robar totes les pertinences dels vençuts. I com no, les prohibicions a tot allò que tingui ombra de català s’instaura sota pena del que sigui. I tot el que va fer, primer ho va fer d’acord un Comitè de no intervenció format per França i Anglaterra. Desprès signant un Concordat amb la Església. Finalment venen una part del territori als EEUU a canvi del reconeixement de la dictadura. La transició del 78 no ha fet res més que legitimar 40 anys de dictadura feixista i de practicar el terror generalitzat contra els demòcrates.
Ja ni pedagogia fem. D’aquí poc temps, molts ja ni sabran perquè tenim presos politics i exiliats. Tampoc que l’1 d’octubre del 2017 les forces policials espanyoles van venir a Catalunya amb el crit de “a por ellos” i que de forma indiscriminada ens van atonyinar i que com sempre el poder espanyol ens va tornar a prendre el poc poder que teníem representat al Parlament i Govern i, confiscant altra cop les competències que sens havia donat graciosament.
Renunciar a defensar el que som. Renunciar a explicar que som Catalunya perquè tenim historia i una riquesa cultural extraordinària. Renunciar que som poble i que tenim drets universals i que volem exercir-los. Renunciar que volem decidir, ara, segons el concert democràtic internacional, a dir que no volem formar part d’Espanya i el seu Estat. Renunciar a tot això és la nostra mort com a poble en vida. I si això és el que volen ER i els de les CUP que ho diguin obertament i decidim que vol el poble. I com sempre el millor lloc és a les urnes.
RSS Feed
