La disputa en aparença de la qüestió social o de país, és ara mateix banal. Com és poden fer politiques socials sense recursos? Com és pot fer país sense recursos? Amagar la lluita partidista sota el mantra esquerra dreta, és sorprenent, sobre tot quan el que ens juguem és independència Si o No.
Sembla que CiU ja tenen preparades més de 800 candidatures per les municipals i ERC 600. Fantàstic, no aconseguir la independència de forma més o menys immediata, en cap cas hauria ha de significar la paralització de la vida institucional, política i de gestió. Aprovar pressupostos de govern o municipals és quelcom necessari i ho hem de fer tant si som autonomia o un Estat independent. Altrament la seriositat del procés podria anar-se’n a n’oris. Però ara, els esforços han d’estar concentrats amb l’únic objectiu que serveix per decidir-ho tot, la independència.
Vet aquí però, la contradicció que ara tenim, o que si més no alguns manifesten. Uns pressupostos autonòmics on l’estat ens obliga a retallar el dèficit amb una quantitat gens menyspreable de 4.000 ME, o independència. Preparar unes eleccions municipals, amb una llei electoral espanyola, amb una Llei de la funció publica espanyola, on els secretaris municipals i interventors els anomena l’estat espanyol per no aturar la maquina municipalista o independència. Distracció i justificacions, que no serveixen per res més que per desorientar.
ERC ja ens ha proposat quin és el seu full de ruta, que no contempla la llista ni unitària ni de país. El President Artur Mas, que és qui ha de convocar les eleccions per legitimar el que és faci en el Parlament, de moment sembla que s’entesta amb la qüestió unitària de la llista. També sembla que el dia 25, per part del President se’ns explicarà quin és el seu full de ruta a partir d’ara. Les dues forces politiques amb capacitat de decisió, de moment només marquen paquet, cosa estranya ates la demanda d’unitat de la societat civil.
És evident que de moment la unitat d’acció programàtica pot ser possible, construir una candidatura de país, unitària o com és vulgui anomenar, de moment el més calent és a l’aigüera.
Declarar la independència, no és cosa que es faci cada dia i quan és faci és per sempre. És evident que l’excepcionalitat fa necessari també actituds i determinació excepcionals i per una vegada aparcar ideologies i propostes socials forma part de l’excepcionalitat que suposa anar la independència. Fer de la lluita legitima com ha de ser el país abans de ser lliures només ha succeït una vegada des de el segle XVIII fins ara, i va ser a Rússia amb la implantació de la dictadura del proletariat. La resta ho han fet amb guerres i recentment alguns ho intenten democràticament i pacíficament, en cap cas imposant llurs bagatges ideològics.
Hauria de quedar clar que sense independència, ningú podrà construir res del que voldria. També hauria de quedar clar que no podem funcionar sense pressupostos ni ajuntaments legitimats. La qüestió rau en el temps que hem de mantindre uns pressupostos autonòmics, una hisenda espanyola i la llei de la funció publica i de regim local espanyola. Nosaltres proposem que aquest any sigui el darrer. Ara el que toca és acabar el procés, desprès ja farem politiques socials i municipalisme. Prorrogar-ho tot potser la decisió més encertada.
RSS Feed
