6 DE GENER I DESCOMPTANT.
Transició de la dictadura franquista a la construcció d’un nou estat.
Els prohoms franquistes com Martin Villa, Fraga Iribarne, Adolfo Suarez, Arias Salgado, pacten amb l’oposició franquista com ha de ser el nou estat.
Reconeixement total de les quatre nacions que composaran el nou estat, que tindrà caràcter confederal, Castella, Catalunya, Galicia i Euskadi. Aquestes nacions si així ho decideixen seran estats lliures i independents decidint llur futur quan així convingui.
La resta de regions tindran l’opció de federar-se amb qui decideixin democràticament.
El govern confederal tindrà les competències de representació de la confederació, de seguretat, de defensa exterior i de coordinació amb la resta d’institucions internacionals, així com ser el mediador en competències interterritorials (conques hidrològiques). S’establirà un cupó en funció de les necessitats i del PIB de cada estat per mantenir el govern confederal. Com és tria aquest govern, ha de suposar iniciar un procés constituent des de la llibertat e independència dels estats que és vulguin confederar.
Totes les competències en educació, treball, infraestructures, hisenda, sectors de la ramaderia, agricultura, pesca, comunicacions i seguretat, seran exclusives de cada nació. Cada estat serà lliure per participar en totes les manifestacions esportives i culturals. Cada estat tindrà com a llengües oficials les quatre que conformen la confederació. La llengua d’utilització per representar el nou estat confederal a la UE, l’ONU, L’OTAN i d’altres organismes internacionals podrà ser qualsevol de les oficials.
S’instaura un tribunal especial per resoldre les injustícies i arbitrarietats del franquisme, sense ànims de revenja, però si de reparació, demanant perdo i restaurant els bens i pertinences incautades pel franquisme.
Aquesta proposta de transició, de ben segur hauria tingut un recorregut popular i d’acceptació democràtica extraordinari. El resultat hagués estat d’una contundència inqüestionable; ETA hauria deixat les armes i les seves accions armades, políticament haurien estat desarmats. Els hereus del franquisme ens haguessin demostrat que veritablement volien treballar per la concòrdia i la reconciliació des de el respecte més democràtic i profund. S'haurien posat les bases per construir la "Suiza" del Sud d'Europa.
La proposta que se’ns va fer i que prohoms catalans, bascos i castellans van acceptat, va ser una continuïtat del franquisme edulcorat amb matisos pseudodemocràtics. Una sola nació, Espanya, una sola llengua oficial dins i fora d’Espanya i una sola historia la seva. El miratge mai va existir. La corrupció sistèmica que ha penetrat en tots els estament de l’estat i de la societat és el que hem heretat del franquisme. La baixa qualitat democràtica i la imposició d’una legalitat per sobre de la voluntat del poble català, no és res més que el resultat d’haver “acceptat” que som espanyols.
Les castes funcionàries i les elits espanyoles mai havien pensat en construir res que no fos més del absolutisme borbònic o del centralisme franquista.
Ara alguns intentaran fer veure que la qüestió és estrictament econòmica que també, però acabar amb un moviment com el de Catalunya si només tingues com a base els diners, seria fàcil. Però no, aquest cop i perquè som al segle XXI, les qüestions de dignitat i de país compten i molt, i com que estem convençuts que ara les voluntats populars és dirimeixen democràticament, pensem que si, que aquest cop tenim la victorià garantida.
El que s’ha demostrat, és que els espanyols que van fer la transició, mai van tenir altra proposta que la de continuar construint la seva nació, Espanya. És per això que l’única proposta de diàleg que ens fan, és; “Lleis recentralitzadores, supressió de competències, manteniment de l’espoli fiscal, una única historia, una única llengua, una única selecció de l’esport que sigui i una Llei suprema la constitució espanyola”.
Os imagineu que els responsables de la transició haguessin estat uns demòcrates, amb generositat, amb ganes de construir i deixar el passat com una entelèquia i relíquia, per oblidar o per aprendre el que mai més s’hauria de fer? Res, els espanyols de sempre, només han volgut i volen una Espanya, la castellana, amb el castellà, i una historia la que ells han construït a cops de fusell. Voler espanyolitzar-nos a la força, encara ens ha fet més forts, ideologicament, nacionalment i democraticmanet.
Transició de la dictadura franquista a la construcció d’un nou estat.
Els prohoms franquistes com Martin Villa, Fraga Iribarne, Adolfo Suarez, Arias Salgado, pacten amb l’oposició franquista com ha de ser el nou estat.
Reconeixement total de les quatre nacions que composaran el nou estat, que tindrà caràcter confederal, Castella, Catalunya, Galicia i Euskadi. Aquestes nacions si així ho decideixen seran estats lliures i independents decidint llur futur quan així convingui.
La resta de regions tindran l’opció de federar-se amb qui decideixin democràticament.
El govern confederal tindrà les competències de representació de la confederació, de seguretat, de defensa exterior i de coordinació amb la resta d’institucions internacionals, així com ser el mediador en competències interterritorials (conques hidrològiques). S’establirà un cupó en funció de les necessitats i del PIB de cada estat per mantenir el govern confederal. Com és tria aquest govern, ha de suposar iniciar un procés constituent des de la llibertat e independència dels estats que és vulguin confederar.
Totes les competències en educació, treball, infraestructures, hisenda, sectors de la ramaderia, agricultura, pesca, comunicacions i seguretat, seran exclusives de cada nació. Cada estat serà lliure per participar en totes les manifestacions esportives i culturals. Cada estat tindrà com a llengües oficials les quatre que conformen la confederació. La llengua d’utilització per representar el nou estat confederal a la UE, l’ONU, L’OTAN i d’altres organismes internacionals podrà ser qualsevol de les oficials.
S’instaura un tribunal especial per resoldre les injustícies i arbitrarietats del franquisme, sense ànims de revenja, però si de reparació, demanant perdo i restaurant els bens i pertinences incautades pel franquisme.
Aquesta proposta de transició, de ben segur hauria tingut un recorregut popular i d’acceptació democràtica extraordinari. El resultat hagués estat d’una contundència inqüestionable; ETA hauria deixat les armes i les seves accions armades, políticament haurien estat desarmats. Els hereus del franquisme ens haguessin demostrat que veritablement volien treballar per la concòrdia i la reconciliació des de el respecte més democràtic i profund. S'haurien posat les bases per construir la "Suiza" del Sud d'Europa.
La proposta que se’ns va fer i que prohoms catalans, bascos i castellans van acceptat, va ser una continuïtat del franquisme edulcorat amb matisos pseudodemocràtics. Una sola nació, Espanya, una sola llengua oficial dins i fora d’Espanya i una sola historia la seva. El miratge mai va existir. La corrupció sistèmica que ha penetrat en tots els estament de l’estat i de la societat és el que hem heretat del franquisme. La baixa qualitat democràtica i la imposició d’una legalitat per sobre de la voluntat del poble català, no és res més que el resultat d’haver “acceptat” que som espanyols.
Les castes funcionàries i les elits espanyoles mai havien pensat en construir res que no fos més del absolutisme borbònic o del centralisme franquista.
Ara alguns intentaran fer veure que la qüestió és estrictament econòmica que també, però acabar amb un moviment com el de Catalunya si només tingues com a base els diners, seria fàcil. Però no, aquest cop i perquè som al segle XXI, les qüestions de dignitat i de país compten i molt, i com que estem convençuts que ara les voluntats populars és dirimeixen democràticament, pensem que si, que aquest cop tenim la victorià garantida.
El que s’ha demostrat, és que els espanyols que van fer la transició, mai van tenir altra proposta que la de continuar construint la seva nació, Espanya. És per això que l’única proposta de diàleg que ens fan, és; “Lleis recentralitzadores, supressió de competències, manteniment de l’espoli fiscal, una única historia, una única llengua, una única selecció de l’esport que sigui i una Llei suprema la constitució espanyola”.
Os imagineu que els responsables de la transició haguessin estat uns demòcrates, amb generositat, amb ganes de construir i deixar el passat com una entelèquia i relíquia, per oblidar o per aprendre el que mai més s’hauria de fer? Res, els espanyols de sempre, només han volgut i volen una Espanya, la castellana, amb el castellà, i una historia la que ells han construït a cops de fusell. Voler espanyolitzar-nos a la força, encara ens ha fet més forts, ideologicament, nacionalment i democraticmanet.
RSS Feed
