Els que ho volien saber, ho sabien hi ho saben. Els partits, no tots, només toleren organitzacions de caire polític, sempre que siguin controlades i no suposin un fre a les seves apetències de poder i col·locació.
La ANC va sorgir del fracàs de Reagrupament. La Viquipèdia mostra la transversalitat i el gruix de personatges amb militància i sense, que van conformar la entitat socio política catalanista i per la independència de Catalunya més important dels darrers 100 anys, la Assemblea Nacional Catalana. La Mancomunitat, també va marcar el seu fet històric (1914).
Tot i que la Dolors Marín va ser la primera presidenta de la ANC per registrar-la al 2011, no és fins l’assemblea constituent que la ANC tria de presidenta a Carme Forcadell, militant de ERC, l’Abril del 2012.
El següent president va ser Jordi Sánchez (militant de ICV), avui pres polític i diputat per junts per Catalunya. Avui la presidenta és, i potser a contra cor, Elisenda Paluzie que també va militar des de el 2008 al 2012 a ERC. El segon tripartit va fer estralls a ERC.
El 9N ja va ser l’iniciï de la confrontació soterrada i ideològica entre CDC, ERC i les CUP. Que el President Mas llences l’opa democràtica del “dret a decidir” superava i amb escreix l’aposta que les esquerres catalanes mai havien gosat fer.
Consumar la fracassada llista de país entre CDC i ERC, JxS, les CUP la van rebutjar, va suposar que Junts pel Si arrenques amb una debilitat institucional preludi de la confrontació que avui tenim. Els de les CUP que ara sembla s’avenen a jugar la partida institucional, van llençar a la paperera de la historia al MHP Mas, disposat a jugar-se-la i pagar preu.
Avui la confrontació, malgrat és pretengui el contrari des de les institucions catalanes, és més forta que mai. De vegades sembla que la unitat institucional és mante per allò de no ser el primer qui trenca i qui visualitza la mentida.
No és que l’Oriol Junqueras no acceptes anar de primer a la candidatura de les europees i Puigdemont de segon. No és que el Tardà digui que s’ha de sacrificar al MHP Carles Puigdemont. No és que el hiperventilat Sergi Sol digui que els independentistes som un càncer. No és que l’Huguet i la Simo diguin que no aniran a la manifestació del 11 de setembre. No és que el Tardà digui que la ANC s’ha convertit en un contra poder i això no pot ser. És senzillament que l’actual direcció de ERC i en contra de les seves resolucions politiques ha renunciat a la unilateralitat, a defensar al MHP legítim Carles Puigdemont, hi ha tot el que ell proposa.
Podem disfressar-ho com vulguem, però la confrontació dins del mon independentista partidista ja fa temps que està servida, i molt ens temem que per molt que cridem al carrer UNITAT, no la tindrem estratègicament.
Espanya, el seu Estat i tota la parafernàlia jurídica com ariet contra els independentistes, no aturaran la seva envestida, que serà de les mateixes proporcions com quan Franco va fer la seva neteja ètnica i ideològica.
Només la rendició i treballar per la Espanya dels borbons i autonòmica redimirà a uns quants. Dependrà del servei. Però molts desprès s’empenediran, perquè Roma al final mai paga als traïdors. Això si, hauran viscut amb privilegis, però sense pena ni gloria.
Nosaltres humilment insistim; amb Espanya, els espanyols unionistes, i el seu Estat res a fer. Toca acabar amb la funció teatral de que anem junts quant és mentida. President Quim Torra, posi les urnes, posis a la disposició del MHP Carles Puigdemont i prepareu la candidatura de País més transversal possible i comptem-nos. Continuar com ara i perden la capacitat organitzativa per la confrontació que Espanya i el seu Estat ens proposen és un suïcidi polític i com a poble.
RSS Feed
