Jo vaig néixer en plena dictadura (1951). Qui discrepava, era adoctrinat, de vegades amb tortures i de vegades amb la pena màxima “incontrolada”. Van venir de la foscor i si van quedar. Són aquells que defensen que el que ells volen i són és el millor, la resta no compta i per això mai van prescindir de l’adoctrinament i de la força.
Durant la meva adolescència amb van espanyolitzar a consciencia, tot i que van fracassar. Eren els temps del castellà, la llengua de l’imperi, de la falange i d’una historia on els referents eren “el Roberto Alcazar i Pedrin, el Cid Campeador i la gran reconquista”. També eren temps on tot és demanava amb la llengua de l’imperi.
La meva illa, era tant petita com extraordinària, casa meva. Vivíem en català, amb les histories dels nostres, amb les costums que havíem heretat. De fet i sense saber-ho, no fèiem res més que transmetre de pares a fills la voluntat de ser i és feia de forma natural i sense imposicions.
La mort de Franco va suposar que els Pujol, els Roca, els Tura “ens venguessin” mitjançant una “reconciliació” que mai ha existit, que el millor era no qüestionar la legalitat franquista. Hem de suposar que ho van fer a major gloria de Catalunya. De fet, fins i tot, podríem admetre que la sinceritat n’era present en aquells temps. El problema és que la part franquista, responsables de la dictadura, controlaven la restauració borbònica i el manteniment de tot un grapat de lleis franquistes, reconvertides i traslladades a una constitució, que ara ens tenalla i ens condueix irremediablement a l’extinció del poble català i de Catalunya com país. El pacte, que han insinuat que va existir per interpretar de forma generosa i democràtica la constitució espanyola, mai hi va ser, si més no pels d’una part.
No han calgut altres 40 anys per adonar-nos, amb tots els matisos que vulguem, que el poder polític i econòmic mai ha deixar d’estar sota l’hegemonia dels successors franquistes i dels col·laboradors necessaris. Aquí anomenats botiflers.
Tenir a Franco custodiat per l’estat espanyol i vetllat per la església, és esperpèntic i produeix vergonya. Escoltar a la Esperança Aguirre defensant a Franco, sense cap reconeixement a les seves víctimes és de ser miserable. Veure com l’estat subvenciona any rere any a la Fundacions F. Franco, ho diu tot. A Alemanya és impossible que l’estat reconegui legalitat o subvencioni a cap partit nazi.
Que no podran amb nosaltres ho sabem. Felip V, la seva recula, les dictadures i les Repúbliques espanyoles, ho han intentat i per la historia, a fe de deu, que si han esplaiat. Ara però, el que no podem és continuar on som i formar part d’una constitució que ens nega la nostra realitat és la mort.
Una constitució que només reconeix una nació, Espanya, que només dona legitimitat a un poble, síntesis dels que ja existeixen fa temps, els espanyols, que prohibeix que la nostra llengua sigui tant oficial com el castellà, que situa qualsevol poder al govern espanyol, que manté injustícies fiscals i recaptatòries arreu de la península, que pretén espanyolitzar als nens i nenes de Catalunya, que espolia i ens nega el pa i la sal per ser competitius, MAI POT SER LA NOSTRA CONSTITUCIÓ. És la d’ells, la dels intolerants, la dels que no creuen en la democràcia i impedeixen que els pobles parlin. Aquesta constitució se la poden posar on més els càpiga, nosaltres fa estona que ho hem fet.
Podran fer que legalment sigui espanyol, però no aconsseguiran que me'n senti. Francesc G.
RSS Feed
