Si Franco i el seu entramat falangista hagués elaborat la Constitució del 78, per fer possible l’entrada al club europeu, segur que n’estarien ven cofois.
La Constitución española se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los espanyoles y reconoce el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones y la solidaridad entre tosas ellas. Article 2º on és reflecteix sense matisos, que un dels desencadenants de la guerra civil, és converteix amb norma legal i pretén acabar amb qualsevol vel·leïtat democràtica internacional.
Franco fa el cop d’Estat per acabar amb les ínfules estatuàries i la possibilitat de construir un Estat federal. En aquest article només faltaria afegir que Madrid, capital de la nació espanyola, que ho diu un altre article, sempre decidiria el que convé als “patriotes espanyols”.
La llei de successió franquista de la “jefatura del Estado”, 1947, preveu que la monarquia dels borbons, amb la figura de Juan Carlos I, esdevingui el successor natural del dictador. Franco va preveure que el seu legat quedaria garantit amb la restauració, que per cert ell mai va fer, de la monarquia.
L’article 1.3 de la Constitució consagra l’estat espanyol com una monarquia parlamentaria. Franco tornava a guanyar la partida i enterrava la República i segur que per uns quants anys.
L’Article 3, per si algú tingues dubtes, consagra definitivament a la llengua castellana com la única, amb l’obligació d’utilitzar-la. La resta de llengües pur adorn sentimental amb la carrega no escrita del seu anorreament. Franco, les castes castellanes i els somiatruites imperials guanyen altra cop.
I “vuala”, l’article 8, arrodoneix la part bèl·lica, la que tant agradava als feixistes falangistes: l’exèrcit espanyol és legalment i constitucionalment el garant de la unitat territorial, en diuen sobirania, i la independència. Franco no ho hagués escrit millor.
Però perquè no quedes cap dubta i tot quedes lligat i ven lligat, faltava situar dins la nova legalitat un dels puntals assassins de Franco; la Església catòlica i apostòlica.
Franco va signar al 1953 un acord amb el Vaticà, Concordat. Aquest Acord suposava el reconeixement del franquisme a la entrega i posició de l’Església durant la guerra civil i el seu silenci sobre les atrocitats de la dictadura acabada la guerra. La Constitució en el seu article 16 diu que és garanteix la llibertat religiosa i que cap confessió tindrà caràcter estatal.
Estat, Monarquia, Unitat, Exercit, Llengua i Església sempre va ser l’entramat ideològic franquista. La Constitució espanyola consagra i amb escreix la voluntat i filosofia franquista. D’aquets pilars ni ha un que destaca per l’aberració democràtica i com una anomalia respecte gairebé a la majoria de països de la Unió Europea: el Concordat. Acord franquista vigent entre l’Estat espanyol i l’Església.
El Concordat del 53, actual i no finiquitat, a dia d’avui, això si amb algunes modificacions insubstancials, continua consagrant el privilegis d’una secta que donava “legitimitat moral” als crims del franquisme. Privilegis legals, politics, econòmics i fiscals, en època de Franco exactament com ara.
Avui el Concordat vigent, que en síntesis és franquista, obliga a l’Estat a dos concepcions antidemocràtiques. La primera te a veure amb l’ensenyament i l’altre amb el fet que de facto l’Estat no compleix el que diu la Constitució i tracta les altres confessions com empestats.
L’Església, que com tothom sap, plena de tendències, rep, ara, si ara, segle XXI, tot un seguit de privilegis que de facto la converteix en un poder a l’ombra econòmic i ideològic.
El poder econòmic de l’Església, és de fet una multinacional. Patrimoni exempts d’impostos i algun de procedència incerta. Control ideològic mitjançant el seu entramat d’escoles i universitats i el que és de vergonya és veure com l’Estat espanyol, amb el seu govern, financen via pressupostos i declaració de renda universal l’Església. Exactament com quan la dictadura. Cap altra confessió té cap d’aquests privilegis.
El més vergonyós però, i que a qualsevol cristià de be li hauria de repugnar, és veure com amb els diners de tothom, l’Església amb els benedictins al “Valle de los caidos” fan missa i vetllen per dictadors. Ho veure com destinen els diners de tothom per fomentar l’odi als pobles perifèrics des de la 13TV i ràdios com la COPE.
Avui com ahir Església i Estat comparteixen poder, la Església ideològicament i l’Estat fa la resta. Franco avui n’estaria ven orgullós. No només ho va deixar “atado y bien atado”, sinó que els seus deixebles l’han superat i amb escreix.
RSS Feed
