Els espanyols unionistes d’antuvi ho han tingut clar. Monarques i dictadors, castellans i espanyols sempre han mantingut que per unificar cal tenir els elements unificadors adequats. Llengua i historia han estat els seus pilars. Els poders institucionals politics, administratius i armats ho fan possible, tot i que desprès de tres segles, de moment, no han pogut.
Curiosament, sempre, i diem sempre, desprès de sotmetre Catalunya les primeres decisions dels ocupants ha estat prohibir la llengua catalana i qualsevol referència a la historia i cultura en general del catalans.
Actualment ens han fet creure, des de els centres de poder espanyols unionistes, que des de el 1978 Catalunya viu amb plenitud i amb un estat de dret que garanteix que el català i el castellà conviuen amb igualtat.
No és cert. Constatar avui, segle de les tecnologies que garanteixen la informació, que des de l’Estat i partits d’obediència espanyola, les llengües, menys la castellana, han estat minoritzades i el català “prohibit hi ho amenaçat”, no costa gaire. Prohibit al Congrés i Senat espanyols. Prohibit al Parlament Europeu per manca de suport del PSOE, PP, C’s i UP. Prohibit a les fronteres de Catalunya. Prohibit a la GC i policia espanyola quan fan controls als aeroports i ports.
El fet antic i modern per espanyolitzar-nos és vigent. La llengua castellana imposada per dret de conquesta durant i desprès de l’imperi castellà, avui continua sent omnipresent a les institucions i mitjans de comunicació, deixant clar que la resta de llengües sobren.
Que la divisió resta força, és un fet inqüestionable. I que la immersió lingüística a Catalunya és una fal·làcia també. Si més no a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Si ens cal fer alguna immersió potser millor fer-ho amb una llengua que a la Unió Europea sigui universal i sembla que no és el castellà, és l’anglès. El castellà a Europa sempre ha estat menyspreada com llengua d’us. Perquè serà?
No és gratuït que des de opcions politiques espanyoles instal·lades a Catalunya, és faci una defensa esperpèntica del castellà coma llengua perseguida a Catalunya. Fins a dia d’avui no tenim constància que catalans aventurers hagin anat a d’altres indrets peninsulars amb l’objectiu d’imposar la nostra llengua. Al inrevés si, malgrat que de vegades és feia per necessitats de supervivència i d’altres, recolçant l'objectiu estratègic per castellanitzar-nos.
El debat de si a Catalunya el castellà, una vegada independents, ha de tenir el mateix estatus que el català, és ara mateix un debat interessat i per dividir-nos. Catalunya existeix perquè té la seva llengua, el català. Una Catalunya que oficialitzes el castellà, el que fa és sentenciar la pròpia. Catalunya Estat lliure en forma de República, ha de deixar clar que ho és perquè és una Nació amb una llengua, una historia, unes costums, una manera de ser i fer, i que això en cap cas vol dir que les seves institucions no siguin respectuoses amb la resta de llengües i cultures planetaries.
El castellà llengua oficial a Espanya. El català llengua oficial a Catalunya. El basc a Euskadi. El gallec a Galicia. El dia que el català sigui cooficial a Espanya, aquell dia en comencem a parlar. Mentrestant, avui i dema a Catalunya viure en català ha de ser la màxima fins l’alliberament total. I qui cregui, que viure amb català és un menyspreu per d’altres, ho lamentem. Ho fem perquè és el nostre dret i perquè mai hem obligat als que han vingut de fora que vinguin. El que no poden fer els nous vinguts és dir-nos que els seus drets d’origen valen més que els nostres.
Per nosaltres no hi ha debat. Per nosaltres és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Per nosaltres és català tot aquell que el parla i l’entén. Per nosaltres no és català aquell que viu i treballa a Catalunya amb la pretensió d’imposar altres trets nacionals i lingüístics. El debat s’ha acabat.
RSS Feed
