Franco no va fer el cop d’Estat i la guerra perquè s’hagués tornat boig. Franco va fer el que va fer, per un odi atàvic a tot allò que no fos espanyol i per evitar el “trencament” de la seva nació, Espanya. Una República catalana avortada, més uns Estatuts prou retallats, van ser l’iniciï de l’holocaust a la Península.
Salvaguardar la unitat espanyola i d’Espanya, continua sent la gran buscada del San Grial. Per uns per mantenir privilegis. Per altres per una estultícia crònica.
La Espanya profunda, tot viure al segle XXI i en un mon força globalitzat, sembla tossudament disposada a mantenir-se en el segle XVII.
Les darreres eleccions mostren amb claredat el que diem; 7.215.000 votants del PP, que defensa sense matisos que Espanya és una i gran. 5.530.000 votants del PSOE, que defensa sense matisos que Espanya és una i gran. 3.500.000 votants de C’s, que defensa sense matisos que Espanya és una i gran.
Aquests números i el que defensen són eloqüents i esfereïdors a l’hora. El mateixos criteris que Franco va utilitzar per defensar la unitat, ara són utilitzats, incloent-hi “imputs democràtics”, a major gloria seva i sense que ningú o poquets s’ha n’ha avergonyeixin.
“Sense violència i en democràcia és pot parlar de tot, deien els espanyols profunds”. Fals. Ells mai havien contemplat que Catalunya finalment tries entre ser anorreada i callar, o ser lliure. Podria ser que també pensessin que la violència a Euskadi no tenia fi, tenint així l’excusa perfecta. Un gran Otegi els va esmicolar el discurs i les seves proclames.
Franco ens engarjolava, ens torturava i si calia assassinava. Ell i el seu règim no volien saber-ne res dels drets dels pobles i menys dels ciutadans. Ara són els seus successors, de dretes i d’esquerres els que fan el mateix.
La seva indigència moral i democràtica és el nostre alliberament. No deuen saber-ho, altrament no ens ho expliquem, el tracte que Catalunya rep, és colonial, o com si ja fóssim un altra país amb el que no cal ser solidaris.
Els del PP, els de Ciutadans i el Comitè Federal del PSOE més els seus gerros xinesos i barons sense títol, no paren de dir que als independentistes ni aigua. Vaja exactament com feia Franco.
Sembla que la corrupció no paga cost per arribar a acords. Sembla que ser de dretes o d’esquerres tampoc. Això si, sempre que no és qüestioni la unitat d’Espanya. Sembla que un dels punts irrenunciable per qualsevol pacte ha de ser garantir la unitat i sobirania d’Espanya i dels espanyols. I sembla que el PP, el PSOE, C’s i Podemos, combreguen sense fissures amb aquests plantejaments.
No poden parlar o ben poc amb ERC i Democràcia i Llibertat perquè són i volen la independència de Catalunya. De fet són “uns empestats”. Fins i tot alguns que practiquen el tó facinerós, van més enllà, i diuen que no són ni demòcrates. Tot plegat per evitar reconèixer realitats impecables.
Els defensors de la unitat pàtria, i ara sense embuts, ens estan dient que per formar part del club espanyol, és imperatiu renunciar al dret inalienable i democràtic de les idees. És com si el primer Ministre, Cameron, els hagués dit als escocesos que els concedia el referèndum sense reconèixer el seu dret d’autodeterminació. Tota acció té la seva reacció. Anglaterra reconeix que Escòcia és una nació i que els escocesos són subjecte polític i uns tenen tot el dret ha dir i defensar que és quedin i els altres a marxar. D'aixó s'en diu ser demócrates.
La estultícia espanyola està tant desenvolupada que sobrepassa el cretinisme i la misèria intel·lectual a nivells galàctics. Fins i tot renuncien a possibilitats d’estabilitat i creixement, abans de pactar amb grups politics legítims i democràtics, pel sols fet de que proposen noves formes de relació. La fi de l’Espanya decimonònica cada dia és més a prop. Nosaltres ajudem, però ven mirat no caldria.
RSS Feed
