
A Espanya i al seu Estat una gran majoria de ciutadans creu i pensa que és l’Estat qui graciosament paga, sobre tot des de la creença que els diners que disposa són seus. Vaja com si els fabriques i desprès els repartís com llonguets.
Doncs no. D’antuvi el poder absolut estava associat a les riqueses, riqueses que servien per l’intercanviï de productes. L’únic que calia és garantir que la sal, monedes, o els productes de l’època servien pel intercanvi.
Els líders tribals aviat van descobrir que poder, hegemonia i futur tenien molt a veure amb dos conceptes, armes i riqueses. El poder polític i social només pot guarir a partir de la premissa absoluta de que qui el tingui té les armes i les riqueses per mantenir-lo.
El temps ha perfeccionat el sistema. Tribal, feudal, absolutista i finalment l’estructura perfecta, l’Estat. Artefacte precursor del capitalisme. Fins al segle XIX la societat no va definir-se com industrial, revolucionaria o capitalista.
La revolució industrial va fer possible que la producció i consum, nous conceptes capitalistes, s’implantessin. Una nova implosió d’interessos va fer possible que vells poderosos i nous rics establissin un nou model social. Aquest nou model social s’havia de gestionar i administrar.
Els poderosos sempre és van rodejar de poders col·laterals. Església i curantisme tancaven el cercle. El seu poder poc a poc va esdevenir un culte on els propers gaudien de privilegis i la resta vivia com podia.
Els calia garantir que el seu poder no finiria a la seva mort. Calia garantir que el traspàs de poders i riqueses no esdevinguessin espais de lluites. Sorgia definitivament la figura del funcionari. Figura que poc a poc a anat consolidant un poder capaç de donar legitimat i fer que la continuïtat d’una legalitat, la que sigui, també sigui respectada i admesa com una veritat a respectar.
Ahir. “Jo monarca absolut disposo que els meus vassalls paguin amb especies o monedes, a canvi del meu resguard i vida. Ho deixo escrit a major gloria del meu poder i per deixar clar sota jurament que ells han de complir i jo també”.
Avui. L’absolutisme a Europa està eradicat. Els Estats fillols del absolutisme, conserven els privilegis que ahir tenia l’absolutisme. Els servidors del sistema ho tenen clar sense Estat anarquia, amb Estat control i poder. Existeix però allò tant consistent que diu que a tot poder li correspon d’altres. És el preu que avui els poderosos paguen gustosament; un repartiment del poder i dels diners per mantenir-se.
Els Estats moderns són els guardians del sistema capitalista. Recapten els tributs, interpreten el que aprova el legislatiu, normalitzen la despesa, ajusten la despesa al calendari, prioritzen la despesa, controlen als impositors, inspeccionen als que no formen part de la equació, multen als que no compleixen els terminis, comminen a la justícia en cas d’impagament al embarg i presó. I mai triguen a l’hora de pagar els ajuts als seus, siguin empresaris, partits, sindicats, i qualsevol institució al seu servei.
Si, l’Estat paga, però sempre ho fa desprès d’haver recaptat els tributs. D’endeutar-se. O de rebre ajuts d’altres. L’Estat l’únic que fa és cobrar, pagar, multar i si s’escau obrir processos penals. Avui Catalunya ni pot fer politiques socials ni fer inversions de futur per la senzilla raó de que no tenim Estat.
España, potser no és una nació, però en termes internacionals si, i amb Estat, exercit i cossos policials. Si Catalunya vol ser, primer haurà de ser Estat i un Estat està conformat per una hisenda que recapta tots els tributs, un exercit per garantir que ningú vindrà a prendre’ls, una policia per la seguretat i per fer complir l’estat de dret i unes institucions lliures i representatives escollides democràticament i de moment cap d’aquests requisits és compleix. Per cert, els Estats és poden perfeccionar. Fins i tot poden deixar de ser el quart poder com ho és a Espanya.
A la inversa quan un Estat per dret de conquesta disposa d’un territori, aquest i pel sentit estricte de poder mai deixarà que marxi pacíficament i el que diu l’Oriol Junqueras només ho pot dir aquell que en te prou fen de funcionari dins la maquinaria del Estat que no és el seu.
O vassalls o lliures. I si, avui al segle XXI Catalunya pot decidir, vassalls entomant i plorant amb silenci o lliures des de una confrontació intel·ligent que segur pot guanyar contubernis i interessos de poder i econòmics. (Exemple Camara de Comerç de Barcelona).
Decidim-ho a les properes eleccions, que seran amb urnes, convertim-les amb plebiscitàries i si tornem a guanyar proclamem l’Estat català amb tot el que comporta. L’Estat espanyol mai permetrà que Catalunya sigui un Estat de forma pactada i consensuada, els hi va el manteniment del seu poder i riqueses.