Que quedi clar que el poder judicial en cap país democràtic legisla. Són els encarregats de dictaminar sentencies, de que és compleixi la llei i de vetllar que així sigui.
És la política i els politics els que legislen per mandat popular, i d’acord els mecanismes democràtics, s’aproven lleis i normes, que són i estableixen les regles de joc. La independència del poder judicial ha d’estar garantida, doncs és garantia de que l’estat ho és de dret i democràtic.
Existeixen dues vies per iniciar un procés judicial, que pot ser per lo penal o lo civil. La fiscalia que depèn del govern espanyol de torn i que funciona orgànicament com una administració qualsevol i de forma piramidal, pot endegar un procés a traves d’una petició formal al jutge o sala de torn. L’altra via és el de la ciutadania i aquesta s’orienta directament al jutjat més proper, utilitzant procuradors i advocats.
El primer problema el tenim quan la fiscalia, “engranatge de garantia per defensar els interessos públics”, depèn formalment d’un govern i dels seus interessos que no sempre són generals. Així veiem com la fiscalia, obliga a un jutge que “desinputi” a la infanta Cristina, o no mouen fitxa per impedir que banques corruptes continuïn a la presó preventivament.
És evident que la fiscalia a Espanya és l’eina jurídica que el govern espanyol de torn utilitza políticament a conveniència. De fet en casos prou mediatics, veiem com els acusats de la fiscalia sempre són actors secundaris i les sentencies dels jutges acaben exonerant sempre als politics i a les institucions oficials. (Prestige, metro de Valencia, accident RENFE a Santiago de Compostela). Fiscalia i jutges, arriben a pactar-ho gairebé tot, convertint la justícia en un aparador formal, on tot si val menys la justícia.
La politització de la fiscalia és en termes absoluts real. Així podem veure i comprovar com per desprestigiar una institució de Catalunya com els Mossos, inicien una campanya per terra mar i aire, amb suposicions i acusacions teledirigides. En canvi per esbrinar i trobar els responsables d’un informe apòcrif sorgit de les tenebres ministerials de l’estat espanyol i que va incidir en unes eleccions al Parlament, ni un mot ni una sola paraula, ni una sola acció per esbrinar i dirimir responsabilitats.
Els jutges, el tercer poder d’un estat, que hauria de practicar la independència total en termes jurídics, és converteix en un estament lligat als designis pressupostaris d’un estat que en cap cas vol una justícia de qualitat i independent. Lluitar amb lleis permissives, amb la fiscalia a la contra i amb magistrats que en caps cas són independents, posen de manifest que Espanya te un panorama judicial comparable al baix nivell democràtic que disposa. Fer justícia en aquestes condicions és senzillament impossible, per això veiem que per dictar una sentencia, que no ha trobat cap culpable del cas Prestige, la justícia espanyola ha trigat 10 anys.
A Espanya els que legislen, fan lleis pensant que mai aniran a la presó i els jutges apliquen unes lleis saben que mai condemnaran als que fan les lleis. Uns i altres serveixen a l’estat i ambdós estan cofois dels seus privilegis i del seu estatus. El de menys és fer justícia, per tant ni calen lleis severes ni jutges independents. Això és Espanya. La severitat la guarden pel poble.
El tribunal constitucional, eina a major gloria i fi de salvaguardar la unitat pàtria la seva llengua castellana i la seva història. Els magistrats d’aquest tribunal són addictes a les dretes o esquerres. Ara, fins i tot el seu president, que ja ha estat recusat, és militant, simpatitzant i ha fet treballs pel PP. Com un magistrat pot impartir justícia si s’és actor a l’hora de fer-ho?
Espanya potser ha fet una transició d’una dictadura on les llibertats i l’assassinat institucional eren legals, a una democràcia tot i que de molt baixa qualitat. El que no ha fet Espanya i els espanyols que no poden ser altra cosa, és renunciar a la picaresca, a la corrupció, a la comissió, al i jo més, a la raó és meva, al que aquí “se habla castellano”, al que aquí “todos somos españoles”, al “yo decido i tu obedeces”.
Aquesta Espanya, ara te l’aval legal d’un Congrés i la mentida d’un poder judicial, que ni és lliure ni és independent. Aquesta Espanya però, cada vegada que s’escau és rectificada i renyada per Europa. Fins ara el toc d’atenció és reduïa a les qüestions econòmiques i de treball, ara la justícia espanyola, també forma part del paquet ha esmenar per Europa.
Mentrestant la justícia espanyola, amb la supervisió de la fiscalia fa trampes i modifica sentencies per allargar condemnes (esperit de reconciliació sempre absent pels que varen guanyar la guerra), ha de ser la justícia internacional els que criden a l’ordre a Espanya i a la seva justícia. La doctrina Parot va sorgir i va ser avalada per la justícia espanyola.
Mentrestant el Tribunal internacional de la Haia reconeix com vàlid la declaració unilateral de Independència de Kosovo i que no vulnera cap llei internacional. Espanya, el seu govern i el silenci de la justícia més Romania, Eslovàquia i Xipre, s’oposen al reconeixement del nou estat, la resta dels estats europeus hi estan d’acord, els Estats Units també.
No cal ser un expert ni un professional de la matèria, per adonar-se que Espanya no fa justícia. No la va fer quant la transició condemnant la violència i el genocidi del franquisme. No la ha fet quan no ha demanat perdo per l’assassinat del President Lluis Companys. Espanya ni ha fet ni vol fer justícia, fa la seva, la de foragitar una família de la seva vivenda per afavorir als banquers, incomplint la seva constitució i no la fa quan amnistia a corruptes i defraudadors. Espanya i els espanyols que aplaudeixen els successius governs, és provable que mai arribin ha saber que vol dir la paraula justícia i la seva aplicació, a ell els és igual.
No ens calen més motius, els tenim a cabassos, però aquest el de la justícia clama al cel. Hem de conquerir la independència per fer un país nou de trinca, on els poders estiguin delimitats i on qui la faci que pagui. Ni més ni menys.
Quan la llei no és justa, és de justicia transgredir la llei.
Victor Alexandre
RSS Feed
