Les esquerres unionistes espanyoles, hem de reconèixer, han tingut la capacitat organitzada, per emmascarar el debat que avui importa als catalans i substituir-lo entre lluita de classes i alliberament nacional.
La lluita entre classes socials als segles XVIII, XIX i part del XX, tenia tot el sentit. Eren temps on les classes dominants exercien un control total sobre els medis de producció i amb un minso poder per part dels treballadors. El sindicalisme iniciava el seu camí a finals del XIX i principi del segle XX.
Catalunya va tenir la seva revolució industrial. La seva situació geogràfica i una bona part de la burgesia catalana, amb un cert esperit catalanista, van decidir que invertir i fer negoci, a mes de fer-los rics, servia per crear un nou model, on patrons, directius i treballadors tenien el deure de situar Catalunya pel davant d’una Espanya decimonònica sota el mandat dels rics castellans per afavorir els seus interessos que mai passaria de llaurar la terra i criar bestia.
Certament els treballadors van ser actors de primera per fer possible la revolució industrial a Catalunya i també que ho van fer s'en explotats i sense drets d’inici. Però les seves lluites van permetre certs avenços socials. Era el moment i la lluita entre classes tenia tot el sentit del mon.
Avui però, el debat per alliberar Catalunya, no pot estar subjecta al debat entre esquerres i dretes o lluita de classes. Fins i tot el nou governador a Catalunya, l’Illa del PSOE/155, ho te clar i està anomenant Consellers i directors generals de dretes, fet que ens permet dir que avui el combat no és entre dretes i esquerres.
Avui el combat és entre independència o dependència. Aparcar la lluita per la independència, no establir cap estratègia per aconseguir-la, l’únic que avui s’està fen al Congres, Parlament, Viles, Diputacions i altres institucions, és legitimar el regim del 78 i acceptar que la via, i per estona, és el peix al cove, amb mes o menys exigències depenen del numero de diputats. Traduït: autonomisme en estat pur.
RSS Feed
