El Juliol del 2010 la manifestació dels catalans, incloïa societat civil, organitzacions transversals, partits politics i la màxima institució de Catalunya, Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. La pancarta i lema de la gran manifestació va ser “Som una Nació, nosaltres decidim”. Cap referència a la crisis, cap referència a res que no fos el crit unànime d’independència.
Som al 2013 i entre mig, l’11 de Setembre del 2012, Catalunya va confirmar amb una nova manifestació multitudinària, i aquest cop amb un lema gens ambigu “Catalunya nou Estat d’Europa”. Cap referència a la crisis, cap referència a les retallades, cap referència a res que no fos el crit transversal i unànime d’independència.
És cert que analistes, politòlegs i opinadors de tota mena, ens diuen ara, que l’aflorament de tant independentista és degut a la crisis, i potser tenen raó. De fet i en la mesura que s’expliquen les bondats d’una Catalunya independent, l’espai independentista s’eixampla. Ara be Catalunya sempre ha tingut els fidels, els convençuts, els que sabien que tard o d’hora arribaria el moment. Eren els que defensaven el català per fer pàtria, els que mai s’han entregat a la causa castellana. Si, fa no pas gaires anys, eren un reducte, fort ideològicament, però un reducte. Ara els seus principis, la defensa de la dignitat com catalans finalment s’ha imposat i si el 10 de Juny vam dir que ja en teníem prou, ara tenim una majoria que s’ha fet seu la màxima de “només ens en sortirem si som lliures”.
Majoritàriament els catalans, per fi ho han entès. Ser catalans n’és el problema de fons, és la diferencia assumida ara per molts que fa impossible cap entesa dins del mateix estat. Per fi els espanyols parlen clar, i és d’agrair; “les lleis que fem al Congres espanyol, tenen el seu contingut ideològic i la nova llei d’ensenyament és per espanyolitzar”.
És la nostra identitat, que no és espanyola, el que sempre els ha molestat. Formar part d’una realitat des de la imposició, la historia ens ha ensenyat que te data de caducitat, i no només per teories evolutives o com la de Marx que les societats en lluita són els moviments que modifiquen constantment les realitats, també hi intervé la lògica de la supervivència identitaria.
No és cert que els catalans només vulguem la independència per qüestions econòmiques, o per decidir quan i com farem una infraestructura, o per fer les politiques industrials que creiem convenients per fer front a la crisis, o per decidir les prioritats estructurals de país, no, la volem per tot això i per que no volem perdre la nostra identitat, la catalana, amb la nostra historia I les nostres costums. Tot i així els nou vinguts a la lluita per la independència des de àmbits econòmics i de benestar social són benvinguts, sense abandonar el nostre convenciment de que independència, democràcia i treball i benestar social, són indestriables.
Espanya mai ens ha ofert res que no sigui més Espanya, ells hi tenen tot el dret ha fer-ho, nosaltres com a poble també tenim el dret a rebutjar-ho i desitjar que Catalunya sigui un país lliure, sense més lligams que els que decideixin els catalans. Per això ara no decidim si ens han de donar tal o qual cosa, ara volem decidir que ho volem tot.
No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos. Prat de la Riba
Som al 2013 i entre mig, l’11 de Setembre del 2012, Catalunya va confirmar amb una nova manifestació multitudinària, i aquest cop amb un lema gens ambigu “Catalunya nou Estat d’Europa”. Cap referència a la crisis, cap referència a les retallades, cap referència a res que no fos el crit transversal i unànime d’independència.
És cert que analistes, politòlegs i opinadors de tota mena, ens diuen ara, que l’aflorament de tant independentista és degut a la crisis, i potser tenen raó. De fet i en la mesura que s’expliquen les bondats d’una Catalunya independent, l’espai independentista s’eixampla. Ara be Catalunya sempre ha tingut els fidels, els convençuts, els que sabien que tard o d’hora arribaria el moment. Eren els que defensaven el català per fer pàtria, els que mai s’han entregat a la causa castellana. Si, fa no pas gaires anys, eren un reducte, fort ideològicament, però un reducte. Ara els seus principis, la defensa de la dignitat com catalans finalment s’ha imposat i si el 10 de Juny vam dir que ja en teníem prou, ara tenim una majoria que s’ha fet seu la màxima de “només ens en sortirem si som lliures”.
Majoritàriament els catalans, per fi ho han entès. Ser catalans n’és el problema de fons, és la diferencia assumida ara per molts que fa impossible cap entesa dins del mateix estat. Per fi els espanyols parlen clar, i és d’agrair; “les lleis que fem al Congres espanyol, tenen el seu contingut ideològic i la nova llei d’ensenyament és per espanyolitzar”.
És la nostra identitat, que no és espanyola, el que sempre els ha molestat. Formar part d’una realitat des de la imposició, la historia ens ha ensenyat que te data de caducitat, i no només per teories evolutives o com la de Marx que les societats en lluita són els moviments que modifiquen constantment les realitats, també hi intervé la lògica de la supervivència identitaria.
No és cert que els catalans només vulguem la independència per qüestions econòmiques, o per decidir quan i com farem una infraestructura, o per fer les politiques industrials que creiem convenients per fer front a la crisis, o per decidir les prioritats estructurals de país, no, la volem per tot això i per que no volem perdre la nostra identitat, la catalana, amb la nostra historia I les nostres costums. Tot i així els nou vinguts a la lluita per la independència des de àmbits econòmics i de benestar social són benvinguts, sense abandonar el nostre convenciment de que independència, democràcia i treball i benestar social, són indestriables.
Espanya mai ens ha ofert res que no sigui més Espanya, ells hi tenen tot el dret ha fer-ho, nosaltres com a poble també tenim el dret a rebutjar-ho i desitjar que Catalunya sigui un país lliure, sense més lligams que els que decideixin els catalans. Per això ara no decidim si ens han de donar tal o qual cosa, ara volem decidir que ho volem tot.
No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos. Prat de la Riba
RSS Feed
