Feia temps que una pregunta i una data, no posava tant nerviosos als unionistes, dependentistes i espanyols. Cap novetat, la paraula pot arribar ha ser tant poderosa o més que una bateria de míssils terra aire, i fins i tot pot donar llibertat o treure-la.
L’aposta catalana, i sembla que totes les enquestes ho “certifiquen” (més d’un 80 per %), passa ara per exercir el dret a votar per decidir on anem.
Els catalans no anem, ni tenim ànims de fer gresca. La gran via catalana per la independència de l’11 de Setembre en va ser una bona mostra. Bon rotllo, pacifisme, tolerància, transversalitat i molta democràcia, és el que va haver-hi.
Espanya i els que la defensen, podran insinuar, denunciar i fins i tot parlar de manipulació d’uns politics catalans “eixelebrats”, però el fet és que manipular gairebé dos milions de persones i arreu de Catalunya, seria un miracle i els miracles només els fa Deu.
L’objectiu de la via va ser clar, independència i com que en democràcia els desencontres és resolen votant, serà votant, l’única forma que garanteixi sortir de l’entrellat. Evitar que el poble català voti, està a les antípodes, del com resolen i quin mitjans fan servir, qualsevol país democràtic. Ells, els que si oposen també han tingut el seu dia i els seus silenciosos no van apareixer. Nosaltres els que volem la independència volem arribar-hi votant, els altres per mantenir-nos on som, ens neguen aquests dret. Aquesta és la qüestió, uns demanem votar i els altres si oposen, però també en tenim uns que tot i voler que és faci una votació, volen aigualir la pregunta que hem demanat la majoria dels catalans, independència si o no. Són els de la tercera via.
No ens volen donar la legalitat per fer un referendum o consulta, penós, tant s’ha val. Insinuen que poden anular la autonomia de Catalunya, amb l’objectiu de que el nostre President no pugui convocar unes eleccions autonòmiques, que en aquest cas serien legals i no necessitarien cap permís de Madrid, també és penós, però també ens ha de ser indiferent.
Espanya no vol que els catalans votem, be si, sempre que és faci en termes autonòmics i espanyols. Ara la partida i els que la juguen, han posat tots el pes dels seus arguments sobre el tauler. El PP i el PSOE, han declarat estar units per defensar la unitat inviolable i indivisible d’Espanya, i estar en contra del dret a decidir dels catalans. De fet, i no és nou, ens volen sotmesos a ells i les seves lleis i ens volen súbdits de la realitat imperial espanyola. Per això la llei Wert.
La confrontació és de rel. És identitaria, és d’història, és de costums i és plena d’interessos, però bàsicament del que és tracta és de finalitzar allò que Felip V va començar al 1714, la construcció d’una nova nació, Espanya.
Potser no és pugui fer una consulta pactada amb Espanya, potser siguin capaços d’anular l’autonomia de Catalunya, però en cap cas podran re composar el divorci existent entre catalans i espanyols que no poden ser altra cosa.
Europa negocia, no imposa i si Espanya vol imposar, és provable que a curt termini guanyi, però ha de tenir la garantia, i no és cap amenaça, que el divorci més aviat, tindrà les seves conseqüències, i quan el divorci no és amistós, els resultats sempre són desagradables.
Els ciutadans que conformen els pobles de la península, no juguen aquesta partida, ho fan els dirigents del PP i PSOE. UPyD i Izquierda Unida, de moment no pinten gaire, tot i que UPyD juga en el bloc de les Espanyes ràncies, per tant els catalans hauríem de ser curosos a l’hora de definir i llençar les nostres critiques. Nosaltres no som com ells.
Els espanyols, tenen un argumentari i en destaca un per sobre de tot, mostrar als catalans com insolidaris, com rapinyaires i com poc espanyols, sintetitzant en l’argot popular s’anomena “catalanofòbia”. Nosaltres però no som com els àrabs de Al-Àndalus, o com els jueus, tots ells expulsats de la península. A nosaltres no ens volen deixar marxar, be, hem de suposar que als catalans si, però tothom convindrà que una Catalunya sense catalans no és viable i d’això és tracta. Espanya vol “exterminar” als “catalans de Catalunya” i per això és que no pot admetre una pregunta i una data legal per tal de que els catalans decideixin el seu futur. Admetreu, és tant com admetre que existeix un poble diferent a “l’espanyol”.
Si el govern català, amb el suport del Parlament de Catalunya, estableix una data per fer la consulta, això té una virtut exacte. Per definició no contempla cap ambigüitat. Serà un dia de la setmana, un dia del mes tal, i és farà a l’any qual. La primera part dels termes de la consulta, és més que provable que aconsegueixi una clara majoria política al Parlament.
Anem a la següent qüestió, “la pregunta”. ERC, les CUP i Iniciativa, estan posicionats al voltant d’una pregunta clara i sense matisos. Nosaltres creien que CDC també, sobre tot perquè els seus pesos passants així ho manifesten. El problema el tenim amb el sector de la tercera via encapçalada pel Duran i Lleida, que ni la vol clara, ni vol que els catalans decidim res que suposi un trencament de la realitat política i d’un estatus quo anomenat “Estado de las Autonomias” representat per una Monarquia Parlamentaria.
Els que volen continuar on som ho tenen fàcil, que pressionin al govern espanyol perquè és pugui fer la consulta i que guanyi el millor democràticament, no des de la por i la negació. Els que volem la independència, tampoc tenim cap garantia de guanyar la consulta, però tot i així preferim exercir la democràcia, que ara i al segle XXI, és com és dirimeixen les confrontacions a Europa.
La guerra és el sufragi dels països bàrbars. Carlos Martínez
RSS Feed
