ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

RECONCILIACIÓ

28/5/2013

1 Comment

 
Imagen
Fer veure que tot era possible partint de la reconciliació dels dos bàndols, n’era la intenció que alguns dels reformistes i revisionistes volien utilitzar per dignificar al màxim el que és va anomenar la “transició nacional espanyola” titllada per els espanyols de modèlica. Deu ser que algú pensava que mort Franco i desprès de 40 anys de submissió, el de menys era com, el de més era participar del repartiment del poder polític i institucional. Fer una “transició” encara que fos controlada, era tot el que és podia esperar. Fer-ho fent veure que ens havíem reconciliat, bàsic.

Reconciliació i renuncia van íntimament lligades i en termes politics, proposar-ho i fer-ho, són propòsits  d’un valor simbòlic indestructible si la voluntat és lleial i és fa de tot cor.
Tota reconciliació però, només és possible quan les parts accepten tot el passat i acorden construir de zero, o el que és el mateix s’enterra per sempre més el “jo vaig guanyar i la raó és meva”. Sense guanyadors i perdedors podríem haver-nos reconciliat. Ara el que tenim és un traga-la espanyol.
És hora de fer historia i d’utilitzar les dades objectives per convertir-la en certa, no hem tingut cap reconciliació com a molt una transició continuista. El que va haver-hi, i és va implementar va ser el legat de Franco. Els seus hereus ho van escampar a tort i ha dret; “Todo está atado y bien atado”.
Franco va imposar la forma d’estat abans de morir i el seus successors instauren la monarquia borbònica que ja va ser foragitada el 14 d’Abril del 1931. La justícia roman intacte, i fiscals i jutges de tota mena continuen exercint amb lleis i continuïtat d’acord el que fan els vencedors. Són els vells falangistes recolzats per un exercit vencedor els que imposen una constitució on queda reflexat fil per randa tot el que volia Franco.

Unes pinzellades de la imposició continuista i franquista, d’una imposició que va quedar blasmada en una constitució espanyola feta sense cap reconeixement de la barbàrie que va representar el franquisme i la seva dictadura.

La unitat de la pàtria espanyola i indivisible queda establert de forma predominant a la constitució espanyola. Franco i els seus sempre han  defensat el mateix. Els separatistes n’eren l’excusa per fer un cop d’estat, els fons era que els de sempre no volien perdre el poder de les institucions que era en mans de republicans i demòcrates.
Només existeix una sobirania i aquesta és propietat dels espanyols. Aquesta definició exclou que a la península existeixen diversos pobles. L’excusa pel cop d’estat era la disgregació d’Espanya per culpa dels nacionalistes separatistes, per això la constitució determina que només existeix una sobirania la espanyola. Franco dixi.
L’exèrcit espanyol és el garant de la unitat de la pàtria espanyola. Franco fa l’aixecament amb el suport de la facció feixista de l’exèrcit del moment, ells guanyen i ells imposen que han de ser els garants de la unitat pàtria.
A Espanya existeixen unes particularitats reconegudes que formen part de la diversitat regional i cultural, però que en cap cas qüestiona la centralitat espanyola de que a Espanya només hi viuen espanyols.
La constitució “democràtica” espanyola, determina que només existeix una llengua, el castellà, al que tots els espanyols tenen el dret i l’obligació d’usar. La resta de llengües són part del grup de les particularitats regionals.

Qualsevol jurista constitucionalista advertirà que la base jurídica de la constitució espanyola té tres elements basics i franquistes: Espanya com pàtria indivisible i única, la sobirania que és hi ho serà sempre dels espanyols i una llengua única per els espanyols, el castellà. L’exèrcit és anecdòtic, ho era al 1978 i ara ho és en més motiu, som a Europa.

És obvi la constitució espanyola és franquista, si és vol amb unes pinzellades democràtiques, però franquista a la fi. Ara la defensen els que sempre han estat successors del franquisme i els nous, que han descobert que poden viure eternament del diner públic fins al final del seu temps.

Ara els responsables politics i venedors de la bona nova anomenada constitució espanyola, són els que neguen cap reconeixement als pobles de la península i són els que fan mans i mànigues per generar una nova concepció democràtica, la espanyola i per això recentralitzen les concessions fetes a les autonomies i fan lleis per espanyolitzar a tothom.

El PSOE, el PP, IU i UP y D, són els valedors politics d’aquesta constitució, és l’eina amb la que pretenen convertir-nos en espanyols des de el seu us i des de la derrota. Cap reconciliació és possible amb aquets termes i amb aquestes condicions, ni abans ni ara. Els espanyols que van fer la “transició” eren els franquistes més uns quants àvids de poder i riquesa i ara els que defensen la continuïtat de la transició són el que sempre han negat la reconciliació i viuen col·locats en consells d’estat o d’administració d’alguna empresa que no fa gaire era publica. 

Ens volen altre cop derrotats. Ara negar que els catalans tenim dret ha decidir, és continuar defensant una transició franquista. Construir un estat nou espanyol podia haver estat possible, construir una Espanya pàtria dels catalans, és d’una imbecil·litat digne dels que volien fer una nova raza superior d’ulls blaus i cabells rosos, sobre tot perquè hem patit com ho van fer els jueus, els anglesos, els austríacs, els russos, els polonesos, els italians, els grecs, els holandesos, els suecs i els noruecs, però amb la gran diferencia de que els alemanys han demanat perdó, cosa que ha permès una gran reconciliació. Els espanyols ha dia d’avui encara no han entès que sense reconciliació i democràcia no és construeix res i fins i tot una gran valedor com el ex President Jordi Pujol finalment s’ha na adonat: “Amb els espanyols de la transició no hi tenim res ha fer”.

T'adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'esscriga o es pense.      Ovidi Montllor


1 Comment
Dating Pueblo link
7/10/2013 12:24:02 am

How old is this post?

Reply



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.