Fer veure que tot era possible partint de la reconciliació dels dos bàndols, n’era la intenció que alguns dels reformistes i revisionistes volien utilitzar per dignificar al màxim el que és va anomenar la “transició nacional espanyola” titllada per els espanyols de modèlica. Deu ser que algú pensava que mort Franco i desprès de 40 anys de submissió, el de menys era com, el de més era participar del repartiment del poder polític i institucional. Fer una “transició” encara que fos controlada, era tot el que és podia esperar. Fer-ho fent veure que ens havíem reconciliat, bàsic.
Reconciliació i renuncia van íntimament lligades i en termes politics, proposar-ho i fer-ho, són propòsits d’un valor simbòlic indestructible si la voluntat és lleial i és fa de tot cor.
Tota reconciliació però, només és possible quan les parts accepten tot el passat i acorden construir de zero, o el que és el mateix s’enterra per sempre més el “jo vaig guanyar i la raó és meva”. Sense guanyadors i perdedors podríem haver-nos reconciliat. Ara el que tenim és un traga-la espanyol.
És hora de fer historia i d’utilitzar les dades objectives per convertir-la en certa, no hem tingut cap reconciliació com a molt una transició continuista. El que va haver-hi, i és va implementar va ser el legat de Franco. Els seus hereus ho van escampar a tort i ha dret; “Todo está atado y bien atado”.
Franco va imposar la forma d’estat abans de morir i el seus successors instauren la monarquia borbònica que ja va ser foragitada el 14 d’Abril del 1931. La justícia roman intacte, i fiscals i jutges de tota mena continuen exercint amb lleis i continuïtat d’acord el que fan els vencedors. Són els vells falangistes recolzats per un exercit vencedor els que imposen una constitució on queda reflexat fil per randa tot el que volia Franco.
Unes pinzellades de la imposició continuista i franquista, d’una imposició que va quedar blasmada en una constitució espanyola feta sense cap reconeixement de la barbàrie que va representar el franquisme i la seva dictadura.
La unitat de la pàtria espanyola i indivisible queda establert de forma predominant a la constitució espanyola. Franco i els seus sempre han defensat el mateix. Els separatistes n’eren l’excusa per fer un cop d’estat, els fons era que els de sempre no volien perdre el poder de les institucions que era en mans de republicans i demòcrates.
Només existeix una sobirania i aquesta és propietat dels espanyols. Aquesta definició exclou que a la península existeixen diversos pobles. L’excusa pel cop d’estat era la disgregació d’Espanya per culpa dels nacionalistes separatistes, per això la constitució determina que només existeix una sobirania la espanyola. Franco dixi.
L’exèrcit espanyol és el garant de la unitat de la pàtria espanyola. Franco fa l’aixecament amb el suport de la facció feixista de l’exèrcit del moment, ells guanyen i ells imposen que han de ser els garants de la unitat pàtria.
A Espanya existeixen unes particularitats reconegudes que formen part de la diversitat regional i cultural, però que en cap cas qüestiona la centralitat espanyola de que a Espanya només hi viuen espanyols.
La constitució “democràtica” espanyola, determina que només existeix una llengua, el castellà, al que tots els espanyols tenen el dret i l’obligació d’usar. La resta de llengües són part del grup de les particularitats regionals.
Qualsevol jurista constitucionalista advertirà que la base jurídica de la constitució espanyola té tres elements basics i franquistes: Espanya com pàtria indivisible i única, la sobirania que és hi ho serà sempre dels espanyols i una llengua única per els espanyols, el castellà. L’exèrcit és anecdòtic, ho era al 1978 i ara ho és en més motiu, som a Europa.
És obvi la constitució espanyola és franquista, si és vol amb unes pinzellades democràtiques, però franquista a la fi. Ara la defensen els que sempre han estat successors del franquisme i els nous, que han descobert que poden viure eternament del diner públic fins al final del seu temps.
Ara els responsables politics i venedors de la bona nova anomenada constitució espanyola, són els que neguen cap reconeixement als pobles de la península i són els que fan mans i mànigues per generar una nova concepció democràtica, la espanyola i per això recentralitzen les concessions fetes a les autonomies i fan lleis per espanyolitzar a tothom.
El PSOE, el PP, IU i UP y D, són els valedors politics d’aquesta constitució, és l’eina amb la que pretenen convertir-nos en espanyols des de el seu us i des de la derrota. Cap reconciliació és possible amb aquets termes i amb aquestes condicions, ni abans ni ara. Els espanyols que van fer la “transició” eren els franquistes més uns quants àvids de poder i riquesa i ara els que defensen la continuïtat de la transició són el que sempre han negat la reconciliació i viuen col·locats en consells d’estat o d’administració d’alguna empresa que no fa gaire era publica.
Ens volen altre cop derrotats. Ara negar que els catalans tenim dret ha decidir, és continuar defensant una transició franquista. Construir un estat nou espanyol podia haver estat possible, construir una Espanya pàtria dels catalans, és d’una imbecil·litat digne dels que volien fer una nova raza superior d’ulls blaus i cabells rosos, sobre tot perquè hem patit com ho van fer els jueus, els anglesos, els austríacs, els russos, els polonesos, els italians, els grecs, els holandesos, els suecs i els noruecs, però amb la gran diferencia de que els alemanys han demanat perdó, cosa que ha permès una gran reconciliació. Els espanyols ha dia d’avui encara no han entès que sense reconciliació i democràcia no és construeix res i fins i tot una gran valedor com el ex President Jordi Pujol finalment s’ha na adonat: “Amb els espanyols de la transició no hi tenim res ha fer”.
T'adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'esscriga o es pense. Ovidi Montllor
Reconciliació i renuncia van íntimament lligades i en termes politics, proposar-ho i fer-ho, són propòsits d’un valor simbòlic indestructible si la voluntat és lleial i és fa de tot cor.
Tota reconciliació però, només és possible quan les parts accepten tot el passat i acorden construir de zero, o el que és el mateix s’enterra per sempre més el “jo vaig guanyar i la raó és meva”. Sense guanyadors i perdedors podríem haver-nos reconciliat. Ara el que tenim és un traga-la espanyol.
És hora de fer historia i d’utilitzar les dades objectives per convertir-la en certa, no hem tingut cap reconciliació com a molt una transició continuista. El que va haver-hi, i és va implementar va ser el legat de Franco. Els seus hereus ho van escampar a tort i ha dret; “Todo está atado y bien atado”.
Franco va imposar la forma d’estat abans de morir i el seus successors instauren la monarquia borbònica que ja va ser foragitada el 14 d’Abril del 1931. La justícia roman intacte, i fiscals i jutges de tota mena continuen exercint amb lleis i continuïtat d’acord el que fan els vencedors. Són els vells falangistes recolzats per un exercit vencedor els que imposen una constitució on queda reflexat fil per randa tot el que volia Franco.
Unes pinzellades de la imposició continuista i franquista, d’una imposició que va quedar blasmada en una constitució espanyola feta sense cap reconeixement de la barbàrie que va representar el franquisme i la seva dictadura.
La unitat de la pàtria espanyola i indivisible queda establert de forma predominant a la constitució espanyola. Franco i els seus sempre han defensat el mateix. Els separatistes n’eren l’excusa per fer un cop d’estat, els fons era que els de sempre no volien perdre el poder de les institucions que era en mans de republicans i demòcrates.
Només existeix una sobirania i aquesta és propietat dels espanyols. Aquesta definició exclou que a la península existeixen diversos pobles. L’excusa pel cop d’estat era la disgregació d’Espanya per culpa dels nacionalistes separatistes, per això la constitució determina que només existeix una sobirania la espanyola. Franco dixi.
L’exèrcit espanyol és el garant de la unitat de la pàtria espanyola. Franco fa l’aixecament amb el suport de la facció feixista de l’exèrcit del moment, ells guanyen i ells imposen que han de ser els garants de la unitat pàtria.
A Espanya existeixen unes particularitats reconegudes que formen part de la diversitat regional i cultural, però que en cap cas qüestiona la centralitat espanyola de que a Espanya només hi viuen espanyols.
La constitució “democràtica” espanyola, determina que només existeix una llengua, el castellà, al que tots els espanyols tenen el dret i l’obligació d’usar. La resta de llengües són part del grup de les particularitats regionals.
Qualsevol jurista constitucionalista advertirà que la base jurídica de la constitució espanyola té tres elements basics i franquistes: Espanya com pàtria indivisible i única, la sobirania que és hi ho serà sempre dels espanyols i una llengua única per els espanyols, el castellà. L’exèrcit és anecdòtic, ho era al 1978 i ara ho és en més motiu, som a Europa.
És obvi la constitució espanyola és franquista, si és vol amb unes pinzellades democràtiques, però franquista a la fi. Ara la defensen els que sempre han estat successors del franquisme i els nous, que han descobert que poden viure eternament del diner públic fins al final del seu temps.
Ara els responsables politics i venedors de la bona nova anomenada constitució espanyola, són els que neguen cap reconeixement als pobles de la península i són els que fan mans i mànigues per generar una nova concepció democràtica, la espanyola i per això recentralitzen les concessions fetes a les autonomies i fan lleis per espanyolitzar a tothom.
El PSOE, el PP, IU i UP y D, són els valedors politics d’aquesta constitució, és l’eina amb la que pretenen convertir-nos en espanyols des de el seu us i des de la derrota. Cap reconciliació és possible amb aquets termes i amb aquestes condicions, ni abans ni ara. Els espanyols que van fer la “transició” eren els franquistes més uns quants àvids de poder i riquesa i ara els que defensen la continuïtat de la transició són el que sempre han negat la reconciliació i viuen col·locats en consells d’estat o d’administració d’alguna empresa que no fa gaire era publica.
Ens volen altre cop derrotats. Ara negar que els catalans tenim dret ha decidir, és continuar defensant una transició franquista. Construir un estat nou espanyol podia haver estat possible, construir una Espanya pàtria dels catalans, és d’una imbecil·litat digne dels que volien fer una nova raza superior d’ulls blaus i cabells rosos, sobre tot perquè hem patit com ho van fer els jueus, els anglesos, els austríacs, els russos, els polonesos, els italians, els grecs, els holandesos, els suecs i els noruecs, però amb la gran diferencia de que els alemanys han demanat perdó, cosa que ha permès una gran reconciliació. Els espanyols ha dia d’avui encara no han entès que sense reconciliació i democràcia no és construeix res i fins i tot una gran valedor com el ex President Jordi Pujol finalment s’ha na adonat: “Amb els espanyols de la transició no hi tenim res ha fer”.
T'adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'esscriga o es pense. Ovidi Montllor
RSS Feed
