Ni som al Àsia, ni al Orient Mitja, ni a l’Africa, ni a Sud America. Som a Europa, i de moment com a part d’Espanya, europeus. La segona Guerra Mundial va tenir els seus efectes, prevenir-ne una tercera i bastir una legalitat institucional on les regles s’imposessin per damunt d’aventures revolucionaries. És més, avui qualsevol moviment per molt reivindicatiu que sigui, només te alguna possibilitat d’èxit des de la confrontació democràtica, pacifica i institucional.
Ens estem referint als moviments populars que volen canvis profunds on resideix el poder polític i econòmic, i que no tenen res a veure amb les reivindicacions, locals, sindicals o individuals. Per exemple el que fa i pretén el SNP d’Escòcia.
No sabem si són moltes o poques les veus que diuen que la independència de Catalunya només la farem al carrer. Però a la xarxes, no és gens menyspreable el munt de gent que ho manifesta. Ara bé, qui cregui que la independència serà i la farem com quan els comunistes des de el carrer prenen el Govern a Rússia, o com Fidel Castro a Cuba, l’erren. Ni el context és el mateix, ni els interessos geoestratègics tampoc. I sobre tot perquè al segle XXI, nosaltres els independentistes, no hem d’acceptar la violència com eina de futur.
Catalunya només té la possibilitat i única per ser un Estat independent, si tenim tot el poder institucional i els que el tenen i representen als catalans, estan disposats. Queda clar que si tens el poder institucional, és pel fet de que la majoria de catalans te’l han donat a les urnes.
En cap cas hauria d’existir dicotomia entre poder popular i poder institucional. El popular sotmès al institucional, i l’institucional al popular. Participació, transparència i una legislació que ho faci reial, és el camí.
Si volem ser independents i lliures d’Espanya i el seu Estat, només hi ha un camí; Guanyar a les urnes. Tenir uns dirigents disposats i un poble a fer-los costat. Qui proposi i digui que no cal fer-ho, proclamar el que sigui, al Parlament, s’oposa a que la independència pugui ser realitat. I que ningú oblidi que sense reconeixement internacional ni serem lliures, ni Estat ni República. Cal recordar que la negociació, petició al Govern i Estat espanyol per pactar un Referèndum, ha estat reiterat i la resposta sempre ha estat el NO. Catalunya només pot exercir el dret a decidir de forma unilateral aprovada institucionalment al 2017. De la llei a la llei, però fins el final.
RSS Feed
