De Presidents a la Generalitat n’hem tingut des de la seva restitució, amb l’actual, vuit. Constatar que l’Aragonès de ER, és com molt el menys popular i amb menys suports per governar, és per reflexionar, sobre tot si la seva posició ideològica, diuen, és d’esquerres, progressista i republicana.
No cal que insistim més sobre la unitat dels partits i organitzacions que no fa gaire defensaven la unilateralitat. Hem tingut cinc anys per adonar-nos que la unitat no la practiquem els catalans independentistes. Els que la practiquen són els espanyols per dir-nos que ni autodeterminació ni amnistia.
Treballar per reformar Espanya i el seu Estat des de posicions pretesament nacionalistes i independentistes és avui una feina banal. Demà també.
Treballar per construir un front amb una estratègia per implementar la República catalana, avui, amb les direccions actuals dels partits i organitzacions socials, és com preparar l’aterratge a Mart.
Malgrat tot el camí per ser lliures només depèn d’una unitat volguda, lleial i amb l’únic exponent i objectiu per construir una Catalunya lliure, socialment justa i plenament rica.
Cap dels líders que avui manifesten que són independentistes, i altres coses, tenen el prestigi que va tenir el MHP Francesc Macià. Macià que va construir el partit d’Estat Català, el seu nom ho diu tot, va tenir la generositat d’entregar-lo per una proposta transversal guanyadora i dur Catalunya on per dret li pertoca.
Esquerra Republicana de Catalunya, a l’any 1931, és la proposta organitzada on independentistes, republicans, federalistes, sindicalistes i d’altres entitats donen als catalans al segle XIX el primer exercit militant per alliberar Catalunya del borbó i de les dictadures.
El sorgiment del nou partit, però, va tenir el líder indiscutible, Francesc Macià. Això si, acompanyat d’un equip de primer ordre. Lluis Companys, Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader, Humbert Torres, Joan Casanovas, Albert Lluhí, Ignasi Iglésies. Un lideratge indiscutit, a les municipals del 1931, 14 d’Abril, ERC s’imposava a totes les grans ciutats de Catalunya.
Lideratge, amb un equip conjuminat, on no s’havia de pensar amb els seus interessos i si amb els de tothom, procurant ser justos fins on fos possible, poc mesquins i àmpliament generosos. Aquest posicionament va ser el secret del gran èxit del nou partit.
Avui ni Junqueras, ni l’Aragonès, ni el Rufian, ni el Tarda, ni la Verges, ni la Vilalta tenen fusta per liderar res. De fet avui són els controladors del partit amb ma de ferro i controlant els accessos a les institucions, al territori i la caixa.
I no ho seran perquè són sabedors que només amb la unitat política organitzada serem lliures. Rebutjar la unitat, que va ser l’eina fonamental quan la fundació de ER, per si sols ens mostra que avui només són líders de partit, no de país.
Dels “cupaires” poca cosa afegirem que no haguem dit. Il·luminats, anàrquics sotmesos a objectius infantils. Són els que sempre han defensat la seva puresa ideològica tot i que ha quedat demostrat no servir per res.
Per últim tenim als de Junts per Catalunya. Organització que podria haver substituït ER (la C de Catalunya fa temps que el Junquerisme la eliminat). El Líder el tenien, el MHP Carles Puigdemont. De moment, avui només és un associat de base. Junts va ser la proposta que Puigdemont va fer davant la negativa del Junqueras per cercar unitat a les eleccions autonòmiques, europees i municipals.
Però Junts té un problema irresoluble. Convergents reconvertits controlen l’organització. Organització transversal on Puigdemont va invertit el seu saber per tal de construir la unitat que d’altres mai han volgut.
Ni Jordi Turull, ni Jordi Sánchez, ni Jordi Rull, ni Josep Rius, Ni Batet, ni Trias, ni d’altres són líders de res. De fet són els que van defensar no sortir del Govern i van perdre.
Defensar el peix al cove amb vernissos d’independència. Creure que el control orgànic del partit és l’objectiu, ens mostra que Junts pot deixar de ser el que podria haver estat.
Curiosament cap “líder” dels que viuen a Catalunya ni han convocat, ni segur tenen la capacitat de convocatòria que va demostrar tenir el MHP Carles Puigdemont. Més de dos-cents mil catalans a Perpinyà ho va deixar clar. Tenim líder i dels bons. Deu ser per això que neguen la unitat amb el Consell de la República.
No sabem com anirà ni que dirà la sentencia del TJUE sobre l’afer de la immunitat. Tampoc sabem la decisió que prendrà el President, exili o presencia a Catalunya. Però som dels convençuts que avui és l’únic que pot construir la unitat com va fer Francesc Macià. La resta, alguns, vividors, altres venuts, i segur que uns quants, covards per jugar-se-la.
RSS Feed
