ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

SI NO PODEM VOTAR REFERENDUM, VOTEM PARLAMENT.

16/12/2013

0 Comments

 
Imagen

Tot i que ara el que toca és defensar el dret a votar i treballar perquè el dia 9 de Novembre del 2014 ho puguem fer, no se’ns escapa l’escenari que suposa tenir a la contra: “el Govern espanyol, el partit de dretes, PP, que dona recolzament al govern espanyol amb la seva majoria absoluta al Congrés, el partit “d’esquerres”, PSOE majoritari en la “oposició” al Congrés, més la Rosa Diez, més totes les institucions de l’estat espanyol, més la Conferencia Episcopal Espanyola, més un grapat de barons territorials de diferents tendències”.

Aquest escenari “fa por”. Des de la perspectiva espanyola és un front “transversal” en tota regla i que té com argument fonamental la “Sacrosanta Constitució espanyola”, per prohibir-nos el dret a votar.

Entrar a discutir en termes jurídics si els catalans podem o no votar, per decidir el nostre futur, amb Espanya és debat perdut, i no perquè no sigui possible interpretar la constitució de forma generosa i justa, és perdut perquè els que tenen tot el poder per interpretar-la, ho fan des de la perspectiva d’una sola nació i de les raons que són de matriu castellanes.

Catalunya des de l’any 1978, porta decidint la composició del Parlament de Catalunya i amb el seu defecte la composició i color polític del govern de la Generalitat. Hem votat per aprovar el primer i segon estatut. I sempre ho fem els catalans o els ciutadans de Catalunya, tant s’ha val. És per tant d’una evidencia innegable que Catalunya i els seus ciutadans, catalans per mi, voten al marge de qualsevol altra ciutadà de l’estat espanyol. On rau la diferència que ens permet votar i que ara se’ns nega radicalment?. La raó és simple, ara volem votar per decidir si marxem d’un estat que ens espolia i ens maltracta, i nosaltres, ho volem fer legalment i legítimament. Altrament no pot ser d’altra forma.

Votar per administrar les gracioses concessions espanyoles, cap problema. Aplicar les lleis espanyoles, tot i que limitin la nostra autonomia o ens vulguin espanyolitzar, cap problema. Votar per decidir que fem amb el nostre país i amb els nostres recursos, prohibit.

Catalunya, país petit, romandrà per sempre més una part d’aquesta “nació” anomenada Espanya, sinó generem la intel·ligència adequada i utilitzem una darrera l’altra les escletxes legals espanyoles. Però amb això no en tindrem prou, hem de demostrar a Europa i al mon que la voluntat és transversal i decidida.

L’estratègia d’utilitzar la legalitat formal sota el paraigües d’un referendum o consulta, te un recorregut estret i curt, i donat que la posició de la UE és no prendre partit en afers interns d’un estat membre, podem assegurar que Catalunya no és pot permetre fer una consulta de carmanyola. La validesa de la mateixa podria posar en perill el mateix full de ruta per la transició nacional.

Allargar excessivament el procés, és tant perillós com innecessari. El govern espanyol, no suprimirà o anul·larà la autonomia de Catalunya, per la senzilla raó que encara no tenen prou “raons”.

Tenir-les és la seva estratègia, i convertir-la en el marc jurídic legal, n’és l’objectiu. Per això, ara preparen tot un reguitzell de lleis,  andanades fiscals i de contenció del dèficit, que no fan res més que preparar el terreny.

Que ningú ho dubti, ara no ens poden fer la guerra, cert, però faran tot el que calgui i sempre legalment per guanyar la partida. Defensar que el dia 9 de Novembre de l’any vinent votarem i que aquest és el nostre convenciment, és d’una potencia democràtica fora de dubtes. És defensa que votin els que no volen ser independents i que tot continuí igual, que votin els federalistes de la tercera via i que votem els que volem fer de Catalunya un nou estat independent. El problema rau en fer-ho contra la voluntat d’Espanya i sense recolzaments èxplicits internacionals.

La batalla no és pot situar exclusivament en el dret a decidir mitjançant una consulta que no decideix res, tot i que pot obrir portes a decisions de futur. Pot la consulta assegurar-nos que el seu resultat, si s’arribés ha fer, ens garanteix la continuïtat de la transició nacional ?, doncs no, perquè la consulta en si mateix no garanteix res, són els actors politics els que determinaran amb les seves accions per on podem anar.

Cap la possibilitat de que l’estat espanyol, a través de les seves pressions, mitjans i col·laboradors necessaris, que tinguin la certesa que la consulta la guanyen. A les hores tindríem consulta però Catalunya hauria perdut la millor oportunitat històrica per ser lliure. La partida l’hem iniciat nosaltres per tant hauríem d’entomar democràticament el resultat.

Tenir un Parlament, amb els seus representants legals i legítims i no utilitzar la força democràtica d’aquest fet, ha estat un error. Sembla però que les nostres forces politiques majoritàries a Catalunya han triat la via de la societat civil i que siguin ells els que decideixin amb una consulta.

No tenir en compta que ara no som als anys 40, on dos mons lluitaven per la supremacia mundial i que dins del taulell de la gran partida qualsevol punt a favor era defensat aferrissadament d’acord la geoestratègica mundial, i que de vegades suraven més els interessos econòmics i ideològics que la pròpia democràcia, és potser cometre un error d’apreciació i d’anàlisis polític. Franco va perviure no per demòcrata i aliat del ban guanyador de la segona guerra mundial. Franco, i la seva dictadura van sobreviure per la senzilla raó de que Espanya era territorialment la llançadora Sud per garantir l’enfrontament que s’anomenaria “la guerra freda”.

Ara la situació i importància geoestratègica de la Península és infinitament menor i per tant la seva defensa com aliat tàctic de qui sigui també ho serà. El que plantegem és senzillament que ara les diferencies no és dirimeixen amb fusells, a Europa, i que els interessos no són geoestratègics en termes militars, ho són en termes econòmics i de comunicació. La solució al nostre conflicte, serà eminentment democràtica i dins de la legalitat estatal i internacional. Cap altra camí ens pot fer lliures.

Fer una confrontació, en termes politics, amb l’estat espanyol, incomplint la legalitat espanyola, per fer una consulta, no te sentit, sobre tot perquè desprès haurà de ser el Parlament català el que decideixi “Proclamar la independència de Catalunya”. Estalviar-nos el pas de la confrontació, que ja tenim i que sigui dit de pas ja cansa, és intel·ligent i pràctic, sobre tot perquè l’estat espanyol i el seu govern i tots els que no volen que siguem un estat, no podran impedir-ho, “convocar unes eleccions autonòmiques”, adalentades ho quan toquen. Fer-ho és estrictament legal. Dur en el programa politic de “la Candidatura unitària”, que si s’obté la majoria suficient és proclamarà la independència, és més que un plebiscit i més que una consulta de carmanyola. D’una tacada sabem els que volen o no la independència, és legitima legalment al Parlament de Catalunya, institució legal dins l’ordenament espanyol, i són els politics els que entomen la responsabilitat política d’actuar perquè és proclami la independència. Aquesta és la democràcia que practiquen a Europa i als països democràtics del mon. 



El qui aprén i aprén i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra.  Plato



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.