Tot i que ara el que toca és defensar el dret a votar i treballar perquè el dia 9 de Novembre del 2014 ho puguem fer, no se’ns escapa l’escenari que suposa tenir a la contra: “el Govern espanyol, el partit de dretes, PP, que dona recolzament al govern espanyol amb la seva majoria absoluta al Congrés, el partit “d’esquerres”, PSOE majoritari en la “oposició” al Congrés, més la Rosa Diez, més totes les institucions de l’estat espanyol, més la Conferencia Episcopal Espanyola, més un grapat de barons territorials de diferents tendències”.
Aquest escenari “fa por”. Des de la perspectiva espanyola és un front “transversal” en tota regla i que té com argument fonamental la “Sacrosanta Constitució espanyola”, per prohibir-nos el dret a votar.
Entrar a discutir en termes jurídics si els catalans podem o no votar, per decidir el nostre futur, amb Espanya és debat perdut, i no perquè no sigui possible interpretar la constitució de forma generosa i justa, és perdut perquè els que tenen tot el poder per interpretar-la, ho fan des de la perspectiva d’una sola nació i de les raons que són de matriu castellanes.
Catalunya des de l’any 1978, porta decidint la composició del Parlament de Catalunya i amb el seu defecte la composició i color polític del govern de la Generalitat. Hem votat per aprovar el primer i segon estatut. I sempre ho fem els catalans o els ciutadans de Catalunya, tant s’ha val. És per tant d’una evidencia innegable que Catalunya i els seus ciutadans, catalans per mi, voten al marge de qualsevol altra ciutadà de l’estat espanyol. On rau la diferència que ens permet votar i que ara se’ns nega radicalment?. La raó és simple, ara volem votar per decidir si marxem d’un estat que ens espolia i ens maltracta, i nosaltres, ho volem fer legalment i legítimament. Altrament no pot ser d’altra forma.
Votar per administrar les gracioses concessions espanyoles, cap problema. Aplicar les lleis espanyoles, tot i que limitin la nostra autonomia o ens vulguin espanyolitzar, cap problema. Votar per decidir que fem amb el nostre país i amb els nostres recursos, prohibit.
Catalunya, país petit, romandrà per sempre més una part d’aquesta “nació” anomenada Espanya, sinó generem la intel·ligència adequada i utilitzem una darrera l’altra les escletxes legals espanyoles. Però amb això no en tindrem prou, hem de demostrar a Europa i al mon que la voluntat és transversal i decidida.
L’estratègia d’utilitzar la legalitat formal sota el paraigües d’un referendum o consulta, te un recorregut estret i curt, i donat que la posició de la UE és no prendre partit en afers interns d’un estat membre, podem assegurar que Catalunya no és pot permetre fer una consulta de carmanyola. La validesa de la mateixa podria posar en perill el mateix full de ruta per la transició nacional.
Allargar excessivament el procés, és tant perillós com innecessari. El govern espanyol, no suprimirà o anul·larà la autonomia de Catalunya, per la senzilla raó que encara no tenen prou “raons”.
Tenir-les és la seva estratègia, i convertir-la en el marc jurídic legal, n’és l’objectiu. Per això, ara preparen tot un reguitzell de lleis, andanades fiscals i de contenció del dèficit, que no fan res més que preparar el terreny.
Que ningú ho dubti, ara no ens poden fer la guerra, cert, però faran tot el que calgui i sempre legalment per guanyar la partida. Defensar que el dia 9 de Novembre de l’any vinent votarem i que aquest és el nostre convenciment, és d’una potencia democràtica fora de dubtes. És defensa que votin els que no volen ser independents i que tot continuí igual, que votin els federalistes de la tercera via i que votem els que volem fer de Catalunya un nou estat independent. El problema rau en fer-ho contra la voluntat d’Espanya i sense recolzaments èxplicits internacionals.
La batalla no és pot situar exclusivament en el dret a decidir mitjançant una consulta que no decideix res, tot i que pot obrir portes a decisions de futur. Pot la consulta assegurar-nos que el seu resultat, si s’arribés ha fer, ens garanteix la continuïtat de la transició nacional ?, doncs no, perquè la consulta en si mateix no garanteix res, són els actors politics els que determinaran amb les seves accions per on podem anar.
Cap la possibilitat de que l’estat espanyol, a través de les seves pressions, mitjans i col·laboradors necessaris, que tinguin la certesa que la consulta la guanyen. A les hores tindríem consulta però Catalunya hauria perdut la millor oportunitat històrica per ser lliure. La partida l’hem iniciat nosaltres per tant hauríem d’entomar democràticament el resultat.
Tenir un Parlament, amb els seus representants legals i legítims i no utilitzar la força democràtica d’aquest fet, ha estat un error. Sembla però que les nostres forces politiques majoritàries a Catalunya han triat la via de la societat civil i que siguin ells els que decideixin amb una consulta.
No tenir en compta que ara no som als anys 40, on dos mons lluitaven per la supremacia mundial i que dins del taulell de la gran partida qualsevol punt a favor era defensat aferrissadament d’acord la geoestratègica mundial, i que de vegades suraven més els interessos econòmics i ideològics que la pròpia democràcia, és potser cometre un error d’apreciació i d’anàlisis polític. Franco va perviure no per demòcrata i aliat del ban guanyador de la segona guerra mundial. Franco, i la seva dictadura van sobreviure per la senzilla raó de que Espanya era territorialment la llançadora Sud per garantir l’enfrontament que s’anomenaria “la guerra freda”.
Ara la situació i importància geoestratègica de la Península és infinitament menor i per tant la seva defensa com aliat tàctic de qui sigui també ho serà. El que plantegem és senzillament que ara les diferencies no és dirimeixen amb fusells, a Europa, i que els interessos no són geoestratègics en termes militars, ho són en termes econòmics i de comunicació. La solució al nostre conflicte, serà eminentment democràtica i dins de la legalitat estatal i internacional. Cap altra camí ens pot fer lliures.
Fer una confrontació, en termes politics, amb l’estat espanyol, incomplint la legalitat espanyola, per fer una consulta, no te sentit, sobre tot perquè desprès haurà de ser el Parlament català el que decideixi “Proclamar la independència de Catalunya”. Estalviar-nos el pas de la confrontació, que ja tenim i que sigui dit de pas ja cansa, és intel·ligent i pràctic, sobre tot perquè l’estat espanyol i el seu govern i tots els que no volen que siguem un estat, no podran impedir-ho, “convocar unes eleccions autonòmiques”, adalentades ho quan toquen. Fer-ho és estrictament legal. Dur en el programa politic de “la Candidatura unitària”, que si s’obté la majoria suficient és proclamarà la independència, és més que un plebiscit i més que una consulta de carmanyola. D’una tacada sabem els que volen o no la independència, és legitima legalment al Parlament de Catalunya, institució legal dins l’ordenament espanyol, i són els politics els que entomen la responsabilitat política d’actuar perquè és proclami la independència. Aquesta és la democràcia que practiquen a Europa i als països democràtics del mon.
El qui aprén i aprén i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra. Plato
RSS Feed
