Els que tenim una edat creiem que la unitat política estratègica, solidaria, fraternal i internacional sorgia dels continguts basics de la dignitat i principis.
Quan es té País, on els seus amos son els seus ciutadans cap unitat és desitjable ni necessària. Només per si cal defensar-lo.
Catalunya des de l’any 1714 no és un País lliure i els més convençuts poc o molt sempre han defensat que la Unitat popular és l’únic camí per ser el que havíem estat, un País lliure i confederat amb el País Valencia i les Illes.
Hem de reconèixer que les adversitats a la Península i fora sempre ens han deixat a l’estacada. L’imperi Austro Hungar ens va deixar tirats perquè tenien el seu front a Europa per mantenir-se com imperi. Castella ho va tenir clar, l’aliança matrimonial amb els borbons francesos els donava carta de vencedors i per això van guanyar al 1714.
Fins i tot al 1931 quan semblava que comptant amb la resta de pobles peninsulars per ser lliures, l’espanyolisme iniciava el seu recorregut que avui encara és mante. La segona República, molt espanyola, ens va deixar i sacrificar en ares d’un intent revolucionari per canviar i modernitzar la seva Espanya. El resultat un cop d’Estat militar i una dictadura de 40 anys.
La tant esventada transició és va fer sense cap tipus d’unitat. Els partits i organitzacions del moment eren artefactes dirigits i sense cap participació popular. Ningú mai va demanar unitat per fer res. Espanyols i nacionalistes perifèrics amb una transició, una llei d’amnistia i saber que la legalitat esdevinguda d’una nova constitució els donava els espais politics de control adequats per mantenir cadires i organitzacions.
Som al 2021 i donat que són fets històrics, en podem constatar tres: El primer, la unitat al carrer des de el partits no ha existit mai. El segon, la unitat al carrer sempre ha vingut des de l’Assemblea de Catalunya, la ANC. El tercer, i potser més important son les convocatòries institucionals, el 9N, consulta que mai va tenir la unitat dels partits i l’1 d’octubre on institucions, partits i societat civil organitzada o no ens van mostrar que amb UNITAT el poble català és imbatible.
Les eleccions convocades pel 155 (PP, PSOE i Ciutadans) van exposar públicament les mancances patriòtiques dels partits politics a favor de la independència.
No a fer candidatura de país a les eleccions autonòmiques del 2017. ER deia que els culpables eren els de les CUP i les CUP que eren els de ER. El MHP Puigdemont, liquidant el PDeCAT, a corre quita va construir JxCat que per cert va guanyar. No a fer una candidatura de País per deixar clar a la Unió Europea que anem de debò. El no de Junqueras va ser esclatant. No a les municipals, ni per guanyar les alcaldies de les ciutats mes importants. El no de ER va suposar que Barcelona caies en mans dels espanyols.
Despres de la sentencia del TC esbotzant l’Estatut “cepillado” mai cap partit ha convocat per lliure una manifestació, sempre ho ha fet la ANC i desprès amb Òmnium. Tenien clar que el fracàs el tenien assegurat. I fins el 2020, amb unes manifestacions que han fet historia, semblava que teníem la unitat garantida. I no, és mentida, la unitat popular sempre a existit i existirà. La que no existeix ni existirà mai, m’entres l’actual direcció de ER sigui la mateixa, és la que demana el MHP Puigdemont, JxCat, ANC i Cuixart. Diem Cuixart, perquè una cosa és el que diu i altra el que fa Òmnium.
I mentrestant es fa el paripe a Waterloo i Elna, ER es nega a pactar l’estratègia a Madrid. Ni de Govern ni de partit. Cuixart pot demanar el cel, però els fets son espectacularment diàfans.
No varen practicar la unitat ni per decidir com és feia la desbandada. Ni per afrontar la defensa al judici. Ni per ubicar-se al exili. La UNITAT és la desgraciada del procés. Sembla que la cadira la beneficiada.
Diuen que Omnium va neixer per defensar la nostra llengua i cultura. Igual durant el franquisme com que la politica de partit fer-ne era imposible, es el que feien sense grans escarafalls. Ara sembla que volen ser actors politics llençan misisves que mai és fan.
“Gran èxit del Cuixart”, reunir al MHP Puigdemont, al Junqueras, a la Gabriel i d’altres indultats, per celebrar l’aniversari d’Òmnium i utilitzar-lo per dir-nos que la UNITAT és indispensable. Però per fer que. Implementar la República ja proclamada des de el Govern i Parlament. Per dir-nos que l’estratègia de ER a Madrid és la bona. Per dir-nos no res sobre el Consell de la República i las pretensions de ER per controlar-la. Per dir-nos que la feina des de l’exili és mereix el recolzament mes gran de l’ independentisme. O per dir-nos el que ja sabem, que ER no vol la unitat.
Gràcies Cuixart per insistir-hi, però a aquestes alçades igual millor torneu a treballar pel que Lluis Carulla, Joan Cendrós, Felix Millet, Joan Vallvé i Pau Riera van fundar Òmnium en plena dictadura, sobre tot perquè tenim la nostra llengua i historia pitjor que durant la negra nit del franquisme.
RSS Feed
