Vagi per endavant que defensaré, malgrat matisos i desavinences, al MHP Carles Puigdemont, perquè ell representa legítimament des de l’any 2017 al President de Catalunya. La resta fins avui només han estat els “governadors”, malgrat eleccions autonòmiques, imposats pel 155.
La meva militància a ERC ja és historia i per tant no cal que expliqui el perquè ho vaig deixar estar. Només un apunt. Dins d’ERC hi convivien els independentistes i federalistes espanyols. Sempre han guanyat els federalistes, amos del aparell orgànic, i jo no en soc.
Junts va ser per mi, després de Reagrupament i La Crida, creia, l’eina més transversal en termes ideològics, i que representava, després de liquidar el PDeCAT, l’afirmació unilateral de l’1 d’octubre, amb la estratègia adequada de la confrontació.
El tema de la llengua, l’abandó de la confrontació, la no defensa de la MHP Laura Borràs acceptant substituir-la, els acords per acordar la mesa del Congres i la investidura del Pedro Sánchez PSOE/155, han fet que el meu got vesi.
A títol personal sempre he cregut que totes les organitzacions, tenen sentit si és per alliberar Catalunya. Tot i que sempre he pensat que per conduir l’estratègia d’alliberament i fins la independència amb una en tindríem prou. Només són eines, eines que s’han d’ajustar d’acord contexts i situacions internacionals, i Junts segons jo, era l’organització que més s’apropava al objectiu.
Mai deixaré, només quan Catalunya sigui un Estat en forma de República, de treballar per la independència hi ho faré des de on calgui i pugui.
Junts farà un Congres extraordinari al mes de novembre i, sembla pel que ja comença ha publicar-se als medis, que en lloc de fer-se per determinar la nova estratègia, d’acord el nou escenari polític que te Catalunya, alguns diuen que serà un Congres per renovar càrrecs i per repartir-se llocs d’influència orgànica.
Un president, que sembla mes un nou Governador del PSOE/155. Una ER que fa aigües per tot arreu. Volem dir internament i externament. Un govern en minoria monocolor. Uns pactes per donar estabilitat al PSOE/155 que no és compleixen. Uns exiliats que sembla que tenen estona per tornar a Catalunya. Tot plegat mereixeria un Congres on l’única ambició seria debatre com collons ho fem per implementar la República catalana proclamada el 3 d’octubre del 2017 i amb qui. La resta encara que sembli important és irrellevant, donat que sempre al final decideix Madrid si és pot fer o no.
Alguns polítics han après la lliçó del temps. Temps per fer-nos oblidar i temps per empescar-se noves idees estratègiques. El que aquets no saben, deuen llegir poc, és que ni els borbons, ni les dictadures castellanes ni Franco van poder acabar amb el poble català. I com l’au Fènix renaixem i, sembla que la proposta, que ja va fent forat, per aquesta renaixença, la tenim. Ara només cal generositat, eliminar els termes ideològics per unir-nos i tenir clar que ho ens unim i fem la independència, ho d’aquí pocs anys, extingits.
RSS Feed
