Convergència i Unió va guanyar les dues eleccions quan els dos tripartits. ERC que tenia la clau per investir i fer govern, va triar les esquerres autonomistes. Volien fer el canvi a Catalunya en termes ideològics i de poder. Dretes o esquerres. La crisi i les retallades encara havien de venir. Eren temps d’opulència, el totxo imperava i com.
Tot i que el govern de Pascual Maragall (PSOE-psc) va voler donar una empenta al autogovern i aconseguir més competències per Catalunya, el cert és que tot plegat va suposar per fi deixar clar el paper, que castellans i espanyols de matriu franquista, volien pels catalans i Catalunya.
25 anys, una Constitució tutelada, un cop d’Estat controlat i una LOAPA, definia, hi ho feia sense clars obscurs, el model territorial, social i polític que els partits espanyols volien per Catalunya.
Castellanitzar-nos, els més fins en deien espanyolitzar-nos, igualar-nos, però mai en drets ni en recursos, definir la legalitat espanyola com el tòtem intocable, i fer del poder de l’Estat amb l’ajut del PSOE i del PP, el mur indestructible per impedir buscar-nos la vida.
ERC era, si més no a la practica, una organització autonomista més. Les seves pretensions fins el moment eren simplistes i políticament tant autonomistes com las de CiU. En cap moment és qüestionava el model polític i territorial que la Constitució espanyola inclosa la monarquia determina.
La lluita entre dretes i esquerres sempre ha estat l’excusa per entabanar treballadors, els pobres i als condemnats al sac del graner dels aturats. Tot plegat qüestió de matisos adobat amb demagògia i populisme. Bàsicament és una lluita partidista i caïnita pel poder institucional i les prebendes que l’acompanyen.
A les eleccions autonòmiques del Novembre del 2003 cap programa dels partits proposava res semblant al dret a decidir o independència. El primer tripartit, va voler imprimir un caire nou i governar com l’esquerra que no ho havia fet mai. La despesa social és va incrementar, l’ajut al territori també i a fe de Deu que el deute de la Generalitat també.
El Govern presidit pel l’adversari etern den Pujol i CiU, Maragall havia de deixar petjada històrica de Govern i sota el seu mandat s’aprova la reforma de l’Estatut de Catalunya. Hem de reconèixer que l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya va ser un repte democràtic per Espanya i el seu Estat. La resposta del PP i sectors del PSOE, inclòs el vicepresident Alfonso Guerra, ens van mostrar la veritable cara i objectius.
Espanya només és vol com ella vol i això vol dir que els catalans no decidim res que no siguin la neteja i els horaris, a no ser que tornem a l’autonomisme amb renuncia inclosa a la nostra catalanitat.
ERC i desprès de les retallades, “cepillado” segons el Guerra, de l’Estatut al Congrés espanyol, per cert aprovades per el PSOE, PP, CiU, PNB, IU, ICV, BNG i Coalició Canaria, van demanar el vot negatiu al referèndum per aprovar el nou Estatut. Un Estatut retallat pels mateixos socis de Govern a Catalunya.
Això són fets i ara forma part de l’Historia més recent. Tot i així no deixem d’estar atabalats. Atabalats per anàlisis i opinions que no només no ajuden al procés, sinó que tampoc ajuden a teixir confiança i complicitats. Ferran Espada, que suposem ideològicament a l’esquerra, periodista i tertúlia habitual, ens ha “deleitat” amb tres posts al diari “El Punt AVUI” titulats “Questions de confiança”.
És en el segon post amb el que se’ns ha pujat la mosca al nas. Sembla que sàpiga greu que CDC faci el que ha de fer per recuperar la seva dignitat i fer de les seves cendres un au Fènix. CDC te i ha tingut poder institucional per mandat popular i és lícit i legítim que desprès de tota la merda certa incerta o buscada i preparada pels serveis del Ministre de l’interior espanyol, hagi decidit amb tothom, militants i simpatitzants consolidar el seu espai polític deixant enrere l’etapa autonomista, exactament com va fer ERC i refermar la seva aposta de país i per la independència.
Ferran Espada continua amb la brama i fa un intent barruer d’associar per sempre la corrupció real i hipotètica de la família Pujol de CDC al PDC. Ja ho sabem el President Carles Puigdemont si vol continuar i acabar el mandat ha de guanyar la moció de confiança el proper 28 de Setembre. El que no sabíem és que Puigdemont també s’hagi de guanyar la confiança dels independentistes i l’única forma, diu, serà esperar que el PDC perdi la seva hegemonia per veure si mantenen i mante la posició.
Ferran Espada pot sentir-se i estar més còmode amb la gent dita d’esquerres, res a dir. Ara bé insinuar que el PDC amb quatre imputats per posar urnes i liderar des de el Govern el dret a decidir dels catalans, a dia d’avui encara s’ha de guanyar la confiança, és si més no pejoratiu i d’una misèria que no serveix per construir res.
De qui s’ha de guanyar el PDC la confiança, que suposem perquè sigui creïble el seu posicionament per l’alliberament de Catalunya, de Catalunya si que es pot, de Barcelona en comú, del PSOE, de Podemos o de ERC.
De l’esquerra espanyolista i unionista serà difícil, el PDC i els seus objectius per la independència i República són antagònics. Amb ERC no caldria, governen junts, tenen un programa pactat i legitimat el 27 S i fins a dia d’avui no tenim dades que ens diguin el contrari.
Perquè doncs Ferran Espada escriu que el PDC ha de recuperar confiances perdudes. Només se’ns acut un motiu; Insistir perquè no s’oblidi un passat i que el futur no permeti que el PDC tingui el paper que CDC va tenir. Aquest camí pot ajudar a que el front d’esquerres pugui fins i tot arribar a ser viable, però n’estem segurs que per aconseguir confiança i la independència, no és el millor camí.
RSS Feed
