Blog Archives

I FINALMENT ENS HO HAUREM DE MIRAR

28/9/2018

Acceptar les decisions injustes i atípiques del jutge Llarena podria suposar la fi de masses coses, i de moment el que els nostres diputats electes, per decisió d’un jutge, sense judici ni sentencia, i que una funcionaria del Parlament seguint el mandat del jutge faci que no percebin els seus emoluments legals, ens marca el camí directe al desastre.

No són només les diferencies estratègiques que ens estant fent molt de mal. És la covardia a no perdre res del que tenim, estatus quo, qüestió que ens fa ser dèbils i previsibles, sobre tot perquè el que tenim és el que volen que tinguem. Tot plegat amanit per que el partit de torn mani, tingui poder i finalment decideixi, per sobre de la voluntat popular.

No ens enganyem. Entre tots estem normalitzant que no som República, que tenim presos politics i exiliats, que tenim un govern autonòmic intervingut, que depèn del Estat espanyol, i el més greu, tenim un Parlament on resideix la sobirania catalana i els que el conformen, admeten que qui decideix no són els vots, és un jutge.

Sense lideratge institucional no tenim res a fer. El mon funciona per la força bèl·lica, capaç d’imposar noves legalitats o per la força internacional que avala i conjuga interessos i una certa visió democràtica.

Espanya s’està desfent com un terròs de sucre. El PP conjuntament amb el PSOE han mantingut el model del clavegueram, franquista, per defensar el seu Estat, el de les clavegueres, on resideixen les essències franquistes per que quedi clar que “todo esta atado y bien atado”.

El govern del PP, utilitzava la judicatura i els cocus policials contra Catalunya. El govern del PSOE, mantenin elmateix discurs que l’anterior fiscal general i portant al TC altra cop el Diplocat, fa el mateix. Potser el govern del Sánchez, PSOE, ens vendrà que compleix els criteris democràtics amb els valors de l’esquerra manllevats per la dreta, però dos ministres dimitits i dos més a la corda fluixa, ens vaticinen que anem de pet a eleccions. ERC i el PDeCAT suportes necessaris per la moció i per que governin els nostres “amics” socialistes, potser s’ho hauran de fer mirar. La corrupció i l’anticatalanisme a Espanya, l’exerceixen indistintament i invariablement la seva dreta i la seva esquerra.

A Espanya i a les seves institucions, ja sabem el pa que si dona. Esta tot tant podrit, que les clavegueres ja no poden empassar tota la porqueria (Villarejo dixi). Catalunya i els catalans hem de resoldre la nostra relació amb Espanya i fer-ho ja i per començar hem de fer tot el possible per guanyar el màxim d’Alcaldies per la República.

A ERC se li en fot guanyar o perdre Barcelona per la República i ara pretén reduir el debat, a una cursa entre Valls i el “tete”, excloent als republicans per la independència i negant definitivament la unitat per guanyar la República.

ERC mai va tenir l’objectiu de restituir res. La seva nova estratègia d’eixamplar amb els nostres botxins va quedar instaurada des de el moment que accepten totes les resolucions judicials espanyoles. La direcció de ERC és la primera que renuncia i no accepta els resultats electorals del 21D. Exactament com ho han fet els del PP, PSOE i Ciutadans. Carles Puigdemont no és President perquè ERC va acceptar la resolució del Llarena, punt. Estratègia autonomista i d’obediència cega al Estat espanyol i la seva nació, Espanya.

Sánchez convocarà en breu eleccions. Una moció de censura tant efímera com positiva per la dreta espanyola. El PP rearmat amb un nou lideratge. Ciutadans jugant la carta ultra, amb el suport del IBEX, i tot per guanyar l’alcaldia de Barcelona i preparar l’assalt a la Moncloa amb una legislatura compartida amb els del PP.

Segur que els Tarda de torn tornaran a demanar el vot per anar al Congres. Els obedients i el partit necessiten finançament. I mentrestant els presos i exiliats per complir amb les seves promeses i defensar urnes romandran on són. De la resta i amb l’estratègia de ERC, els mes optimistes diuen que d’aquí 20 anys a Catalunya només hi hauran espanyols i un catanyol simbòlic i esplèndid.

0 Comments

AHIR LA ROJA I GUALDA AMB FRANCO, AVUI ALTRA COP AMB ELS BORBONS

25/9/2018

0 Comments

Els de ERC, la direcció, insisteixen obertament en dir-nos que el PSOE i PP, malgrat la seva defensa del Estat espanyol, del regim del 78, de la utilització del clavegueram institucional del Estat, dels borbons i del 155, que no són el mateix. Però amb ells ara al poder, els nostres presos politics i exiliats, continuen allà mateix. l’excusa és la separació de poders, separació que s’han passat pel folre quan els ha convingut i mentin dient-nos que el Govern espanyol no mana sobre la fiscalia del Estat.

Podríem acceptar que les formes del PSOE, sovint no són les del PP ni Ciutadans, fins i tot els hi podríem acceptar apropaments democràtics aparents, però si gratem el fons, res de res.

La darrera proposta que fa el Pedro Sánchez, és interessant i reveladora al mateix temps. Diu que la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha de resoldre votant. En cap cas diu s’hauria. Interessant perquè admet que el conflicte existeix, que més de dos milions de catalans som independentistes i que gaire be un 80 % dels catalans volen un Referèndum acordat.

Reveladora perquè la seva proposta és l’única que ens farà. Votar com espanyols i una proposta que no trenqui absolutament res.

El que faci falta per impedir que els catalans som subjecte polític. Ens volen espanyols. Ens ho recorden insistentment amb les seves lleis, la seva legalitat, el seu Estat i una transició tant falsa com manipulada.

La nostra llengua és un dialecte, del castellà diuen. Els catalans només tenim folklore i res més. Som espanyols perquè Catalunya sempre ha format, des de el “Paleolític” part d’Espanya, malgrat aquesta comences a caminar el 1716.

Volem ser subjecte polític i per això hem fet un Referèndum, i si, unilateral perquè amb els unionistes mai l’acordarem, per comptar-nos i per decidir el nostre futur. També per decidir que volem deixar de ser espanyols. Potser el desllorigador sempre l’hem tingut davant els nassos i no hem tingut nassos per exercir-lo. Abans que espanyols, apàtrides, catalans i europeus. Potser que algú és decideixi i proposi una campanya renunciant a una espanyolitat imposada.

Espanya, la Unió Europea i el mon han de saber i tenir clar, que volem ser lliures per construir un futur millor, per ser més justos, més solidaris, però també per deixar d’una vegada una espanyolitat imposada pels borbons i tots els dictadors espanyols.

Repensar-nos que fem dins i col·laborant a les institucions espanyoles no és baladí. Sobre tot repensem-ho, perquè és inaudit, i gens entenible, si per l’únic que serveix, de moment, és per legitimar-los i per admetre que la seva llei val més que la nostra. Ells ens condemnen i nosaltres som els carcellers. Vergonya cavallers, vergonya.

0 Comments

I FINALMENT HO SABREM TOT

24/9/2018

0 Comments

Francesc Abad és l'autor del article.

Guia personal per a la interpretació dels moviments i posicionaments d'ERC, és a dir, per ajudar a entendre el que no té cap explicació.
Dues prèvies per situar aquest article:

- en el meu últim article reflexionava sobre les implicacions de la renúncia d'Alfred Bosch com a cap de llista d'ERC a les eleccions municipals de BCN. Deia que el tema clau era si pel fet que Ernest Maragall -el relleu- estigués compartint govern amb Junts x Cat això facilitava una candidatura unitària del gruix de l'independentisme o, pel contrari, el perfil Maragall el que feia era obrir les portes descaradament a un nou tripartit, que començaria regalant l'alcaldia de Barcelona a la senyora Colau.
Doncs bé, els dubtes no han durat ni un parell de dies. Avui mateix el senyor Maragall ja ha deixat ben clar que res d'unitat republicana. És a dir, ja ha deixat clar que la candidata d'ERC a l'alcaldia de BCN és Ada Colau.

- es fa molt difícil escriure reflexionant sobre coses i circumstàncies que afecten a persones que ara mateix pateixen presó o exili. Molt. Però arribats a cert punt, és evident que aquesta situació (p.ex. presó) no pot ser una impediment per parlar obertament de les coses. Això seria injust. Això deixaria en indefensió argumental tots els que no estem a la presó. Tinc el màxim respecte i apreci per totes les persones que, per nosaltres, pateixen presó o exili. I faig tot el que puc per ajudar-los, a la seva llibertat, a les seves famílies, a la seva causa.
Però entenc que aquesta situació que ningú vol, que a tots ens afecta, no pot ser un obstacle per parlar obertament de les coses. Sobretot quan tenen les evidents repercussions polítiques que tenen.

CRÒNICA D'UNA DESENTESA ANUNCIADA, O DE QUAN EL RESSENTIMENT ESDEVÉ L'ÚNICA L'ESTRATÈGIA

- Sona el meu mòbil. És un dia indeterminat entre 2008 i 2009. És l'Oriol, Oriol Junqueras. Som amics des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Ell sap com m'he oposat al 2n tripartit, i com he estat actiu en lluitar contra el que ha fet ERC. Jo havia votat ERC fins el 2003. Després del primer tripartit, ja no ho vaig fer. Sona el telèfon. "Hola Oriol, què hi ha?" "Mira, Francesc, la gent d'ERC m'ha proposat de ser el cap de llista a les eleccions europees. Com ho veus?"

Jo li dic que li han dit per "netejar-se la cara", que volen aprofitar-se de la seva bona fama i impacte mediàtic i social per evitar un fracàs que és inevitable a conseqüència de la mala política del tripartit. Em diu que tinc raó. Però que pensa que ha d'acceptar, perquè el tripartit està escrit que és un fracàs, però que després del fracàs ha de quedar algú amb capacitat de liderar el partit, de refer-lo. Li dic si és prou conscient de com de difícil serà per a molts triar entre ell i en Ramon Tremosa. Que ens els estimem als dos, que els valorem als dos, que tots dos i tots nosaltres sempre hem treballat junts. N'és conscient. I esdevé el candidat.

- Les eleccions "autonòmiques" del 2010, després dels dos tripartits, ERC es fot una patacada monumental, i queda amb 10 diputats. El partit es renova. I n'Oriol Junqueras, tal i com ell ja havia pensat passaria, n'esdevé el nou líder.

Jo no sóc de cap partit, i tinc bones relacions amb el món convergent i amb tot l'entorn de l'Oriol. L'Oriol ho aprofita, i fem diversos sopars i quedades per refer ponts. Es refan confiances.

- Eleccions "autonòmiques de 2012". Mas i Convergència es pensaven traurien majoria absoluta. Això deien totes les enquestes. Però Duran i el CNI ho van rebentar. I del que havia de ser una victòria absoluta, Mas es queda amb menys diputats dels que havia tingut el 2010. Però CiU i ERC sumen majoria absoluta.

Jo estic a casa d'uns amics, seguint l'escrutini electoral. Tots estem bastant estupefactes per les dades electorals. Em sona el telèfon. És l'Oriol. És el gran triomfador de la nit, ERC ha recuperat un enorme percentatge de vot, gràcies a la guerra bruta de Duran i la credibilitat que genera l'Oriol.
"Hola Oriol, enhorabona pel resultat!" "Gràcies, Francesc, escolta, si tens ocasió, fes arribar a la gent de CiU que no pateixin, que anirem tots junts, que no passa res, que tirem endavant, que comptin amb nosaltres".

La trucada em tranquil·litza. Trasllado el missatge a un parell d'amics del nucli dur de CiU.

Hi ha Govern, hi ha majoria parlamentària amb CiU i ERC. I es convoca el 9N.

- El 9N és un abans i un després en l'Oriol Junqueras que jo coneixia i de qui em considerava amic. Per a l'Oriol el 9N és una data i una convocatòria que defineix, delimita, qui està amb ell i qui està contra ell. I jo estava amb el 9N, per tant, per a ell, havia esdevingut algú hostil. Des del 9N no he tornat a parlar amb l'Oriol, amb qui abans ens trucàvem tot sovint, que fèiem viatges plegats, que havia estat a ca meu al poble, etc.

- Per què tot el que va envoltar el 9N marca tan decisivament algú com l'Oriol? Jo tinc la meva versió, contrastada amb diferents fonts.
Els mesos previs al 9N l'entorn més immediat de l'Oriol està brutalment intoxicat suposo que per maniobres del CNI, del Govern espanyol. Li mengen l'olla de tal manera que se'ls creu i que desconfia absolutament de Mas i de tot el seu entorn.

El punt ja sense marxa enrere esdevé l'estiu del 2014. Joan Rigol, com a coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, té alguns contactes amb membres del gobierno de España. En Mas no en sap res. Els intoxicadors al voltant d'Oriol Junqueras li "filtren" els contactes de manera enverinada.

Abans de marxar de vacances Mas i Junqueras es troben. Reunió llarga, transcendent de cara al 9N. Oriol li va preguntant a Mas "i no hi ha res més" i Mas bonament li diu que no. Mas no sap res d'aquells contactes de Rigol que Junqueras creu són una traïció.

Acabada la reunió, la gent de l'entorn de Mas li pregunten com ha anat, i els hi diu que bé, que to correcte. I la gent de l'entorn de Junqueras fan el mateix, i els hi diu que "fatal, ens estan traint, ens estan enganyant".

I des d'aquell moment ja tot es regeix sota aquests paràmetres de desconfiança.

Quan, abans del 9N, en aquella reunió al Palau de Pedralbes, davant el que el Govern havia preparat, l'Oriol s'aixeca i comença a colpejar la paret, i tot està a punt d'anar-se'n a norris l'únic que ho evita és que en representació de la CUP hi havia David Fernández, que no s'aixeca de la taula, que no abandona el pacte, com sí havia fet p.ex. en Joan Herrera i la seva ICV-EUA. La CUP no abandona el 9N, i això impedeix a Junqueras abandonar-lo. Però tothom és conscient el seu paper ha quedat reduït i minimitzat. No l'han abandonat, però ERC hi és amb perfil baix.

L'èxit del 9N trenca els esquemes del nou Oriol i la nova ERC. El pacte era rematar l'èxit del 9N amb unes plebiscitàries. Però Junqueras no en vol ni sentir parlar, ja només té al cap "acabar" amb els convergents que, segons ells, li han "jugada". L'estira i arronsa dura mesos i mesos. Un desgast brutal. I així arribem a l'agonia del 27S.

- El Govern que surt del 27S és feble. Necessita la CUP. I això genera molts problemes. La CUP vol la independència, però la CUP no està dins el full de ruta del món convergent i d'ERC. Mas se sacrifica. I hi ha govern i President, Puigdemont. Però no hi ha pressupost, perquè la CUP segueix sabotejant i incomplint els pactes.

Junqueras, en el seu imaginari, està convençut que Puigdemont i el món convergent, el "trairan" com segons ell i el seu entorn més tòxic el va trair Mas el 9N. Junqueras està convençut que els "convergents" mai arribaran a l'1 d'Octubre, i que abans d'arribar-hi se'n desmarcaran, buscaran un pacte, el que sigui. Però Puigdemont no vacil·la ni un moment. I així arribem a l'1 d'Octubre. Sense que ningú cregués hi podríem arribar.

L'estratègia Junqueras era esperar la frenada de Puigdemont i el món convergent per sortir davant tot el món a dir "ho veieu, ho veieu??!!!! No són de fiar, no podem fer res amb ells!". Aquell caos hauria dut a eleccions "autonòmiques", i ERC hauria esdevingut el nou partit hegemònic a Catalunya. I atesa "la traïció" dels "convergents", això hauria habilitat un nou tripartit, començant pactant amb els Comuns. I una nova estratègia, un nou Govern, un nou calendari.

Però Puigdemont no es va "rajar" en cap moment i el 21D Junts per Catalunya queda pel davant en vot i escons que ERC, que havia rebutjat llista unitària.

- Tot el que passa del 21D fins ara és la "digestió" del fracàs d'ERC en l'assalt a ser hegemònics. Tot el discurs d'eixamplar la base no és cap altra cosa que el discurs pensat per justificar el pacte amb els Comuns, la negativa a investir Puigdemont de la manera traïdora com ho va fer Torrent com a President del Parlament no és altra cosa que venjança contra Puigdemont.

Hem tornat a la veritable motivació dels primers tripartits. Digués el que digués ERC llavors, el que hi havia al darrere de l'estratègia tripartita era un objectiu molt clar: el món convergent sense poder, desplaçat del poder, es desfaria, es derruiria. El tripartit implicava que PSC-ERC-ICV governaven la Generalitat, Barcelona i les diputacions. El món convergent no tenia cap mena de milímetre de poder. Això provocaria la seva desaparició. I amb la seva desaparició, ERC esdevindria hegemònica.

Això no va passar. El món convergent va demostrar una gran capacitat de resistència desplaçat de tot poder. I aquella ERC que havia justificat el tripartit com una operació de país per "cosir el PSC al país", va acabar amb 10 diputats i amb el PSC en el bloc del 155.

- Tota aquesta parauleria de "eixamplar la base" d'ERC ara mateix només amaga la reedició de l'estratègia tripartita per desplaçar el món de Junts per Catalunya, Puigdemont, PDECAT, etc. de qualsevol àmbit de poder. En el primer tripartit li deien "cosir el psc al país", ara li diuen "eixamplar la base".

L'únic que motiva tota aquesta estratègia és un ressentiment inconcebible de n'Oriol Junqueras i l'aparell de partit d'ERC d'apostar-ho tot no a fer la República, sinó a liquidar als "convergents, junts per cat, puigdemonistes". I sap molt de greu, molt. Perquè aquesta estratègia arriba directament des de les cel·les d'una presó. Ni compartir presó amb gent del món convergent ha fet minvar el resssentiment i odi de Junqueras cap a tot aquest món. Tota l'estratègia política que surt de la cel·la d'Oriol Junqueras només està orientada a destruir el món de Junts per Cat al preu que sigui, al cost que sigui. És molt trist, però és així.

Mireu, a nivell de Barcelona, si el món d'ERC i el de Junts per Catalunya pacten i fan candidatura conjunta, unitària, des de la democràcia-cristiana fins el socialisme democràtic, ens assegurem la victòria, amb una seguretat del 99,99%.

El relleu de Bosch té al darrere aquest ressentiment irracional contra tot aquest món de JxCat. I avui el substitut, n'Ernest Maragall ja ho ha deixat ben clar: res de llistes guanyadores. El dubte és si el cartell electoral d'ERC-Maragall inclourà la Colau.

- La jugada d'ERC a BCN és molt maquiavèlica. Amb què juga ERC? Fixem-nos-hi:

- descarta guanyar, per tant, lliura l'Ajuntament de Barcelona a les dues úniques formacions que, d'acord a les dades que ara mateix tenim, poden ser les més votades a BCN: Colau i els Comuns o Valls i l'acord de C's i candidatura independent.

- Si guanya Colau, tot perfecte. Només ella pot ser alcaldessa, per tant, des del punt de vista d'ERC, feina feta. Llavors emergirien els pactes fins ara ocults, i ERC entraria a governar BCN amb Colau

- Si guanya Valls, tenen a punt el xantatge més miserable al que mai haurem assistit. Malgrat la repugnant campanya de la Colau contra Trias, malgrat haver-lo fet fora actuant d'agent de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, malgrat que ERC mai ha volgut guanyar a Barcelona amb JxCat, davant un Valls guanyador, el món de Junts per CAT seria sotmès al pitjor xantatge possible: votar la Colau per evitar que aquest ultra del Valls esdevingui alcalde de BCN

- Fins i tot no tinc cap dubte que si el món de Junts per CAT guanyés, el ressentiment d'ERC els portaria a impulsar Colau com a alcaldessa amb Comuns i PSC, si sumen majoria absoluta.

Ernest Maragall fou un dels grans "fontaneros" dels tripartits. Per això l'han triat. Tot el que ara mateix guia ERC, l'única "estratègia" política d'ERC actualment és la del ressentiment, és la d'intentar deixar sense espai polític i de govern al món de Junts per Cat.

Em fa gràcia argumentari d'ERC de que cal créixer a l'àrea metropolitana, i que per a això cal fer reverències a la Colau, pactar amb ella. A Cornellà les darreres municipals qui pactà amb els Comuns fou la CUP. I a Badalona igual. No camufleu, amics d'ERC, el que només és ressentiment, amb estratègies patètiques.

- Malgrat tot, torno a reclamar un gran acord unitari a BCN entre les forces lleials a la República, des de la democràcia cristiana fins el socialisme democràtic, per configurar una candidatura guanyadora. Si es configura, estem al 99,99% de garantia d'èxit.

Si no es configura, perquè ERC no vol llista unitària, és regalar Barcelona a la sra. Colau. Llavors el que els demano és que la posin al seu cartell electoral.

Si arribem a les eleccions en aquest escenari que us he descrit, crec que tots hem de tenir clar que qualsevol vot a Barcelona a ERC és un vot a la Colau, als Comuns i al tripartit. I em fa molt mal dir-ho i escriure-ho així. Però slokai.

DE CARA, amics, cal anar DE CARA! I cal que anem tots junts. Cal enfortir el NOSALTRES.

Sense tots, no hi ha independència possible. No deixem que rancúnies ens atenallin! Estimem-nos i fem-ho possible! Sense ser-hi tots, absolutament tots, no hi ha ni independència ni República. Si hi som tots, si blindem el "nosaltres", guanyarem la independència, farem la República.

0 Comments

JA ÉS HORA I NO PODEM PERDRE MÉS EL TEMPS

23/9/2018

0 Comments

Cal resoldre la dicotomia, i fer-ho urgentment, que tenim entre els catalans que ens manifestem al crit d’unitat i independència i les direccions dels partits que proposen el contrari.

L’estratègia de ERC, i creiem pel seguit de fets i dades, confirmada, és la renuncia a la UNILATERALITAT, malgrat que en la seva darrera Conferencia de Juny s’aprovés mantenir-la, i treballar per un Referèndum acordat amb Espanya i el seu Estat.

Renunciar a la unilateralitat és el que fa en Roger Torrent obeint al jutge Llarena impedint la restitució del President Puigdemont i Consellers. És el que ERC també fa des de el Govern i el seu grup parlamentari al Parlament volent imposar resolucions del jutge Llarena, que és carrega de facto la representativitat democràtica dels càrrecs electes desprès d’haver votat en unes eleccions legals.

El darrer gir de la direcció de ERC, és tant esperpèntic i amb una carrega de profunditat destructiva que ni potser els que han decidit aparcar l’Alfred Bosch, se’n han adonat.

Alfred Bosch va guanyar unes primàries no fa ni quatre mesos. Algú pot creure’s, que amb aquets temps, renuncia, perquè creu que no hi té res a fer, quan les enquestes diuen que al marge de noms ERC tindrà un bon resultat.

Participació i assemblearisme, són dos conceptes que l’esquerra progressista sempre ha venut com elements de transparència i per construir futurs plens de justícia i llibertat. ERC d’una tacada ens diu que les primàries està be fer-les, però que al cap i la fi qui tria sempre és la direcció. Mala peça al taler.

Ho dèiem en el títol del post, “JA ÉS HORA”. És hora d’explicar i d’admetre que les diferencies estratègiques que no ideològiques, impedeixen la unitat d’acció política i que per alguns, el partit val més que Catalunya i la República per molt que diguin el contrari.

ERC, situa al “tete” Ernest Maragall com alcaldable. Les noves primàries ho confirmarà. Per cert, potser la Pilar Rahola el va conèixer des de la cadira de regidora, d’altres des de les posicions unionistes i espanyoles de l’època i podríem explicar coses que farien envermellir a qualsevol demòcrata. “Ahí lo dejo”.

La Colau parla ve de l’època de Pasqual Maragall. Segur que governar amb els de ICV, aplana certs reconeixements. Els del PSOE, que també han decidit que sigui en Collboni, amb primàries clar, també tenen al “Pasquis” com referent. ERC no només parla i valora el temps del “Pasquis”, sinó que vol col·locar-ne un de la família. Queda clar, Bosch no podia fer que la confluència d’espanyols d’esquerres unionistes fos possible. El tete té tots els números donat la seva ascendència. ERC vol guanyar l’alcaldia i fer-ho amb els que no volen la independència, per tant que tothom interpreti com bonament li plagui.

És hora doncs d’aclarir, d’explicar i sobre tot d’actuar i prendre els riscos que calguin. Que ERC vol assumir les resolucions judicials del Llarena, doncs eleccions. Que ERC no vol llista unitària per guanyar a Barcelona, Lleida i Tarragona, doncs llista unitària entre Junts per Catalunya, el PDeCAT, La Crida, la ANC, Òmnium, el Consell de la República, el moviment del Graupera, i els de les CUP si volen. Que ERC vol eixamplar amb els del 155 i unionistes d’esquerres espanyols, doncs els independentistes a votar la candidatura del President Puigdemont sense fissures.

És hora de tornar a decidir, o amb l’estratègia de ERC per pactar un Referèndum impossible, la d’eixamplar la base sense saber com i fins quan, la d’assumir que la legalitat espanyola és el camí, que la realitat ideològica és més importat que la República catalana, i que el que va passar l’1 d’octubre, el 3 i 27 són anècdotes, o amb els que sortim al carrer i defensem urnes i la democràcia. Ni més ni menys.

0 Comments

BARCELONA PUNT ZERO

21/9/2018

0 Comments

Queden gairebé nou mesos per triar alcalde per Barcelona, cap i casal de Catalunya i propera capital de la República catalana, i sembla, si més no, que som lluny de guanyar l’Alcaldia en favor de la República, per les misèries partidistes.

A dia d’avui tothom pot constatar que els sobiranistes independentistes, no tenim cap estratègia que ens permeti tenir la possibilitat de fer-nos amb l’Alcaldia i fer un pas decisiu per la República.

ERC ja ha dit que d’unitat d’acció “res de res”. Alfred Bosch que era el seu candidat triat, ha deixat de ser-ho, i sembla que l’Ernest Maragall, el “tete” funcionari de Barcelona en excedència, és la nova aposta (enquestes manen) i sense primàries a ERC. El que no saben és que les probabilitats, per rebre el mateix que a les darreres municipals, que també deien que arrasarien i de tres van passar a cinc, són importants.

Per cert el Rufian esgrimeix el peregrí argument per dir-nos que amb una llista unitària, comuns i sociates els acusarien d’anar amb els del 3%. Oblida que ara al Govern de Catalunya ERC hi és i sembla que molts fàstics no tenen.

El PDeCAT, tot i que amb la boca petita, reconeix que sense llista per Barcelona des de el camp independentista, no tenim res a fer. Sols tampoc. Tot i així, no se’ls veu molt disposats per construir una candidatura guanyadora. Be, canvi d’última hora, Bonvehí demana al “tete” que repensi lo de la llista unitària. Donat del peu que calça’n els que tallen el bacallà a can ERC, creiem que de repensada de moment “res de res”.

Desprès tenim els de les CUP, que ni al ajuntament de Barcelona ni al Govern de la Generalitat, han governat, ni tenen consciencia de que amb els seus postulats i accions, ni República ni capital per la República. Això si, creiem que tenen clar que la llei electoral dels municipis diu que el que te més regidors i si no hi ha alternativa majoritària de regidors, és qui té l’alcaldia i mana, i potser prefereixen un hipotètic alcalde/sa d’esquerres abans que algú disposat a proclamar fidelitat a la República i al seu Govern, si no és del seu grat.

Ens queda finalment l’outsaider, Jordi Graupera. Graupera va per lliure. No té cap partit al darrere. Fins i tot ens atrevim a dir que tampoc cap lobby ideològic ni econòmic. Aquest fet l’honora i també la seva proposta participativa en termes populars, intentant “liquidar” les direccions dels partits al respecte.

Ens cal aplaudir la seva proposta, que ha generat tot un reguitzell de debats i seguidors. Graupera potser no ho sap, però creiem que s’han avançat uns quants anys. Avui i de moment els que tallen el bacallà són les estructures orgàniques dels partits. Controlen l’aparell i les finances. “No hay nada más que desir”.

Segur que els unionistes espanyols, faran el que calgui per que Barcelona no sigui l’estendard republicà per implementar definitivament la República.

Ens diran que no tenim projecte de ciutat. Ara si que molts d’ells ens compararan amb la Colau, que aquesta si que no té cap projecte per Barcelona. També diran que l’únic que interessa als independentistes, és atiar amb nous espais de poder la confrontació amb Espanya, oblidant-nos dels veïns.

Tenir projecte de ciutat, potser no és el més important, fins i tot sense direcció política avui, la ciutat aniria fent i cobrint les mínimes necessitats.

El que és important és saber que si que tenim projecte, i que forma part d’un projecte nacional. Un projecte de capital. Un projecte on per la seva singularitat tingui l’espai internacional que li correspon. Un projecte on Barcelona decideixi les infraestructures de capitalitat que li corresponen. Un projecte establert i desenvolupat com una llei de la República. Un projecte on les decisions estiguin acordades amb el major benefici per Catalunya. Un projecte on Barcelona vetlli pel port i aeroport, instal·lacions singulars que afecten al conjunt de Catalunya. Un projecte on el creixement descontrolat no sigui la divisa imperant. Un projecte on l’equilibri als barris amb una lluita ferotge contra la pobresa, la brutícia, i qualsevol aspecte que ens allunyi dels valors democràtics de llibertat i justícia siguin imperatius. Un projecte on els serveis de seguretat i prevenció, serveixin per construir una ciutat segura i amable per tothom. I TANT QUE TENIM PROJECTE.

Podem tenir no un quatre projectes, però si alguna cosa tenim clar és que ni ERC, ni el PDeCAT, ni les CUP, ni el Jordi Graupera per separats, el podran implementar. És fins i tot pitjor. Barcelona ens mans dels unionistes espanyols borbònics, altra cop, seria un greu reves per la República. És més, afirmem que si això passa, ho tindrem cru pels presos, pels exiliats i per una autonomia que no volem i que liquidaran. Ells ho saben i sembla que la possible candidatura del francès M. Valls, que pinta serà el candidat espanyol dels unionistes, ja la preparen per guanyar i no per majoria absoluta, en tenen prou com la Colau amb un regidor més.

0 Comments

AZNAR ÉS EL SISTEMA I EL SISTEMA MAI ACABA AMB ELS SEUS

18/9/2018

0 Comments

Aznar, el de família franquista, el de AP, el del PP, el que deia que abans trencarien Catalunya que Espanya, participa en una Comissió del Congres espanyol per esbrinar si el PP i la seva cort són uns corruptes i les seves responsabilitats.

En Gabriel Rufian atiador des de les esquerres universals, amb la seva interpel·lació i pressió acusadora al Aznar, ha exclamat que és en aquets moments que és demostra perquè s’ha d’estar a Madrid. D’altres com el Campuzano per establir diàlegs i acordar futurs i camins que amb els del PP eren impossibles.

Sembla que els de ERC i ara els del PDeCAT, ens volen vendre la píndola, amb feina de 6.000 euros per cap mínim, que diuen algú l’hauria de fer.

Diputats i Senadors a Madrid, de dia espanyols i de nit independentistes. Una de dues, o els grups parlamentaris, qui en tingui, van per lliure i descordinats amb el Govern de Catalunya, o qui controla el que han de fer i dir són els seus respectius partits i això, afirmem, és un desastre. Els diputats i senadors a Madrid, només tenien sentit si treballaven per millorar el present i futur de Catalunya i els seus ciutadans. Millores que el Govern català és qui en termes autonòmics havia d’assumir i acceptar.

Una part del PDeCAT vol diàleg incondicional. Ja ens explicaran com va la cosa amb presos politics i exiliats. Els de ERC, volen el mateix, però avui si, dama ens ho pensem i més tard dependrà del que facin els del PDeCAT.

A Madrid per negociar un nou pacte de Toledo. A Madrid per negociar que la Moncloa retiri del TC les nostres lleis que el PP va impugnar. A Madrid per denunciar que el PP és un partit corrupte i oblidar que els del PSOE també. A Madrid per avalar que el PSOE desprès de 40 anys de “democràcia” retiri al dictador del seu mausoleu, però que ni acabi amb el Valle de los caidos ni restitueixin ni condemni les sentencies de mort franquistes. A Madrid per legitimar les accions contra Catalunya que aprova el Congres, Senat i Govern espanyol. A Madrid perquè el govern del Sánchez, tractant-nos de Colònia en lloc de traspassar competències anomeni als seus per controlar les inversions, infraestructures i lloc claus de futur. A Madrid per dur samarretes de protesta incrèdules. A Madrid sense renunciar a ser aforats. A Madrid per assistir a reunions multilaterals de caire autonòmiques, on tothom sap com acaben. A Madrid per fer que.

A Madrid per negociar un nou model de finançament. A Madrid per negociar una reforma de la constitució espanyola. A Madrid per escoltar que ara si que tindrem diàleg i negociació però que mai parlarem d’autodeterminació. A Madrid perquè ens diguin que el tema dels presos és judicial i que a Espanya ja separació de poders. A Madrid per fer que.

Ja no cola l’argument de que a Madrid la nostra veu serà més forta i de mides internacionals inevitables per l’Estat espanyol. Ja no ens cal. Els presos politics i bàsicament els exiliats, més artistes variats, ja ho han fet i de forma brillant.

La diferencia amb els escocesos que avui és mantenen al Parlament Britànic, és que ells van exercir el dret d’autodeterminació pactat i aquest fet, tot i perdre, els permet argumentar que la seva posició legal no ha canviat. Nosaltres hem fet un Referèndum, l’hem guanyat, hem proclamat la República i som un Estat, però veien com van les coses per Madrid i com volen justificar ERC i el PDeCAT, tot plegat, arribem a la conclusió que la independència de Catalunya és el de menys. El més important és continuar a Madrid i dir-nos que veure assegut l’Aznar, acusant-lo de corrupte, és el moment esperat de la vida.

Justificar un diàleg i una pretesa negociació amb presos i exiliats, i fer-ho a Madrid, és el mateix que van fer els negociadors del 77 amb els franquistes que mai van abdicar del seu poder i crims.

Diuen que són fugats i delinqüents. Qui negocií qüestions, les que siguin, alienes al seu alliberament immediat i retirada de totes les acusacions, no només serà còmplice del regim del 78, el que fa és legitimar que la raó és dels espanyols.

Tot diàleg o negociació amb l’Estat espanyol ha de ser d’Estat a Estat i feta pels respectius governs. Avui és hora que solemnement els nostres diputats espanyols que volen la República catalana, renunciïn a les actes de diputats i senadors. Avui toca fer sacrificis, i desprès de les victòries de l’1 O, de les judicials, ens cal el gest polític més rellevant des de el 2017.

Ara el que toca és fer República. Reformar el que vulguin d’Espanya ja no és feina nostra. Per tant i ates que ja som República proclamada, construïm-la i fem la part que ens queda del procés constituent, la Constitució de Catalunya.

Que els espanyols facin els que els hi plagui. Nosaltres ja anem vestit, fem via que tot és possible i ja ens queda menys per fer.

0 Comments

LA IMPROVISACIÓ EN POLÍTICA ÉS EL PRINCIPI DE QUALSEVOL DESASTRE

16/9/2018

0 Comments

Un altre 11 de Setembre espectacular, extraordinari mostrant altra cop la força d’un poble que ha deixat estorats a mig planeta. L’altra no perquè encara viuen a la prehistòria.

Ens hem manifestat i manifestem amb unes dimensions com mai ningú ho ha fet. Amb una organització excel·lent i amb una actitud i comportament cívic indiscutible en termes democràtics i pacífics.

Hem fet una consulta no vinculant, 9N, malgrat els desitjos contraris del govern espanyol i els seus corifeus.

Hem guanyat les darreres eleccions autonòmiques donant majoria parlamentaria absoluta per la República tot i la repressió i control mediàtic del Estat espanyol.

Hem fet un Referèndum, l’1 d’octubre, malgrat la repressió policial i judicial, que no política, i ho hem fet obrint col·legis electorals, posant urnes i paperetes, malgrat tot un CNI, els piolins i els recursos econòmics usats, amb més de dos milions de participants.

Ara bé, que ningú l’erri, hem fet tot això perquè hem tingut lideratge, organització i una certa estratègia. Estratègia que el president Mas va tenir clar que calia implementar, i és va fer amb la plataforma pel dret a decidir.

Ho tenim clar, i malgrat el que diuen totes les enquestes, que el 80% dels catalans volen urnes, una part, la unionista esmercen el que calgui per disminuir el percentatge. Traduït vol dir que els líders unionistes disfressats, difícilment tornaran a demanar urnes per decidir. De mostres que ho confirma en tenim per donar i vendre.

Doncs bé, hem fet tot el que hem fet, perquè hem tingut lideratge, organitzacions politiques i socials i una estratègia consensuada.

Govern, Parlament, ANC i les seves sectorials de bombers, de Mossos, de mestres, de sanitaris, Òmnium, AMI, PDeCAT, ERC, CUP, Reagrupament, PD, CDR, són el gruix que ha liderat per arribar on som ara. Cal també afegir un munt de catalans anònims, intel·lectuals, artistes, jubilats, estudiants, sindicalistes i aturats que han treballat i si han sumat sense demanar res a canvi. Aquest és el nostre gruix i base per la República i com a molt i podem sumar els dubtosos que a dia d'avui ni estan amb el PP, ni amb Ciutadans, ni amb el PSOE. Organització, unitat d'acció política i estratègica és el camí.

Hem fet tot el que hem fet perquè ens hem organitzat, i qui o els que pretenguin fer camí des de l’anarquia desorganitzada, ja els hi diem, i creiem sense por a equivocar-nos, que perdrem la partida. Això si, demanem d’una vegada que els que lideren avui la continuïtat del procés que parlin, que proposin i sobre tot que diguin fins on estan disposats a ser-hi. És per si de cas els hem de substituir amb rapidesa i sen se miraments.

0 Comments

SERÀ MOLT BESTIA, NO EN TINGUEU DUBTES

15/9/2018

0 Comments

Aquest darrer 11 de Setembre, nosaltres, els espanyols que han volgut i el mon sencer, hem tornat a demostrar que els catalans som pacífics i com demòcrates sempre hem volgut posar urnes i votar. La violència no forma part del nostre catàleg.

L’Estat espanyol també ho sap. Malgrat l’aliança estratègica, institucional i administrativa dels cossos policials espanyols i la judicatura, els catalans no només no hem exercit cap tipus de violència, sinó que hem maldat per evitar-la arreu on hem pogut.

Les irregularitats del procés judicial des de el seu inici, començant per l’acusació del fiscal general del Estat, promoguda pels del PP, són hores d’ara diàfanes, profundes i proven fefaentment que l’Estat de dret i separació de poders a Espanya és una fal·làcia. Per aquesta gent, de res serveix que riuades de catalans ens manifestem sense aldarulls, ni trencar un plat ni deixar brutícia al carrer.

No una, dues interlocutòries - euro ordres - per aconseguir l’extradició dels nostres politics exiliats. Les dues retirades. Llibertat absoluta pels exiliats per bellugar-se per tot el planeta menys a Espanya. El ridícul de la nació espanyola, del seu Estat i concretament de la judicatura és galàctica. Exactament com quan el CNI i tota la policia espanyola van ser incapaços de trobar una sola urna.

Malgrat tot, la justícia espanyola d’arrel franquista vol venjança i escarment. Franco torturava, afusellava i assassinava per fer exactament el mateix. Menys mal que ara som al segle XXI i a la UE. Les resolucions de la justícia de països com Alemanya, Bèlgica, Suiza i Escòcia, ni compten ni és tenen en consideració, pitjor és menystenen des de la magistratura espanyola.

Insistim el judici serà tota una declaració d’intencions d’Espanya i el seu Estat. Sentencia de culpabilitat, com delinqüents i penes que ratllaran l’obscenitat judicial.

No cal esperar al judici ni a la sentencia. La presó preventiva incondicional, forma ja part de la sentencia. Quin diàleg podem tenir amb els nostres botxins, que dia rere dia mantenen que els independentistes som uns delinqüents. Que no tenim cap altra dret que no ens vingui des de Madrid.

Un Parlament capat. Un Govern executiu que prou feina té per “restituir” qüestions merament administratives. Una justícia que ens diu qui pot ser i qui no President o diputat. Ens volen rendits, humiliats i ara cansats.

No som amos de decidir res que ens afecti directament. Ni sobre les pensions. Ni com hem de fer anar les nostres rodalies. No podem fer del aeroport de Barcelona un veritable hub. No i no i més no. Veritablement les condicions politiques són aparentment democràtiques, però la realitat esdevé crua i nítida.

No ens volen com catalans, promouen que les empreses marxin de Catalunya, tractant-nos com si ja fóssim un altra país. Gràcies. Només volen els nostres impostos per fer autovies sense cotxes, aeroports sense avions i trens d’alta velocitat ruïnosos i sense passatgers.

No podem esperar ni el judici ni la sentencia. La resposta de país ja la varem donar aquest 11 de Setembre. Ara no més cal que Govern, Parlament i partits la donin. Els exiliats també. I sembla que la majoria va sentenciar que el que volem és INDEPENDÈNCIA i que qualsevol negociació passa per el Referèndum pactat, l’alliberament immediat dels presos politics i el retorn dels exiliats.

Llarena pot dir el que vulgui, però la base democràtica de les urnes va sentenciar que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Comin, Puig, Rull i Turull són diputats electes per decisió popular. Per tant i ates que la democràcia resideix en el poble, cap jutge fins que no és demostri el contrari, pot dir que no són representants legítims amb tots els seus drets.

Oposició frontal a la decisió dels jutges espanyols i si això suposa desobediència i trencament, i donat que els catalans hem parlat i ben clar, doncs això, anem per feina. Ara només cal que els politics entenguin que el camí va de dignitat i principis. Les negociacions bilaterals o multilaterals autonòmiques, amb presos i exiliats, és el primer pas per rendir-nos. Negociació si, però sense presos ni exiliats. La resta només serveix per fer volar coloms.

0 Comments

AHIR LLUITA DE CLASSES. AVUI LLUITA PER LA SUBSISTÈNCIA

14/9/2018

0 Comments

Ahir i avui, Espanya i els seus espanyols mai han tingut manies a l’hora de fer negocis amb dictadures i Estats on la democràcia brilles per la seva absència.

Durant la dictadura, i quan EEUU va decidir que la dictadura franquista era estratègicament un aliat, Espanya va poder iniciar el seu comerç inicialment amb altres dictadures. Negociar amb dictadures o països sense el més mínim decoro democràtic, ja és un fet històric.

Els EEUU sempre ho van tenir clar. El de menys era la democràcia i els drets individuals o col·lectius sempre que els seus interessos prevalguessin. Franco, Sha de Persia, Pinotxet, Gadafi, Hussein, Mubarak, Videla, Somoza, i uns quants més que destacaven per les seves posicions reaccionaries i dictatorials, més un anticomunisme malaltís, malgrat que a la segona guerra mundial comunistes i capitalistes van ser aliats, mai va ser motiu per deixar de fer negocis.

La guerra freda, vella lluita imposada, sempre va ser una disputa de mercats i de diners, mai de drets.

El sistema capitalista sempre ha cavalcat entre democràcia i millores socials. Això si, controlades. Un sistema on els seus dirigents mai han fet fàstics a qualsevol tipus d’avenç. La tecnologia, primer al servei del poder i desprès pels empresaris. Uns amb les armes, i els altres amb la producció com eina alienadora.

Que als EEUU els treballadors produeixin les armes més modernes i més mortíferes, hem d’admetre que és normal. La ciutadania als EEUU, han assumit la doctrina capitalista com la millor i si una de les esmenes constitucionals permet dur armes, queda clar que és per usar-les. Treballadors fabricants d’armes, i avalats legalment per dur-les i per fer-les anar. Tot plegat diabòlic.

A Espanya però la cosa a més de contradictòria és esperpèntica i amuntegada d’un munt de falsedats que a qualsevol demòcrata progressista el faria envermellir o morir de pena.

Aquí l’esquerra sempre és la demòcrata i progressista. Els de dretes, ja se sap són el dimoni amb banyes i cua. A uns sembla que drets i vida són conceptes indestriables. Pels altres drets i vida, són un negoci previsible i sense consciencia.

El Govern socialista i molt espanyol, que és manifesta d’esquerres i progressista, acaba de mostrar-nos, que vida i drets no formen part del seu discurs. Si més no a l’hora de fer negocis i produir armes.

Encara pot ser pitjor, el ministre Borrell, és capaç de vendre’ns que els 400 míssils guiats per laser, no tenen costos col·laterals quan els llença’n, a Espanya si, perquè més de 6000 treballadors de Navantia és poden quedar al atur. Borrell d’esquerres i progressista, representant a tot un govern del PSOE, o deixa clar, llocs de treball per morts.

Per reblar el clau, resulta que el comitè d’empresa de Navantia a les drassanes de Cadis, presidit per un membre de CCOO, està cofoi per el nou rumb del executiu espanyol i la garantia que podran continuar amb la construcció de cinc naus de guerra encarregades per l’Aràbia Saudi, país que finança el terrorisme islàmic i que manté un Estat on els drets individuals i col·lectius són inexistents.

Espanya incomplint resolucions i directives de la Unió Europea que prohibeixen vendre armes a països on els drets o la seva violència militar estigui comprovada, ha decidit que primer el negoci i el treball i desprès la vida. A Catalunya ja fa estona que ho tenim clar. Primer han decidit la repressió i desprès dir-nos que drets i constitució espanyola no cassen.

El que demanem és que no ens venguin mai més que els que s’autoanomenen d’esquerres tenen el copyright de la defensa dels valors democràtics, de la solidaritat internacional, de la justícia social, si finalment comprovem que defensen exactament el mateix que qualsevol de dretes i capitalista. A pastar fang.

0 Comments

PLENS DE RAÓ. INCAPACITAT PER TRIAR I DECIDIR

13/9/2018

0 Comments

El poble "mai l’esguerra". És la percepció i interessos espuris dels partits i líders els que l’erren. L’erren per la senzilla raó que han pretès fer política intentant mostrar-nos que defensen la voluntat majoritària del poble. Dit d’altra forma, la voluntat política mai va de la ma de la voluntat popular, ni quan el “populatxo” demana posar les urnes.

Aquesta darrera diada reivindicativa, no deixa espai perquè els politics i líders partidistes tinguin dubtes. La societat civil, de dretes, de centre i d’esquerres, transversal i catalanista, va exigir INDEPENDÈNCIA, i punt.

Ho sabem, ho tenim complicat. Pels que van de demòcrates, però no n’exerceixen, el diàleg, la negociació i els acords, no són els seus conceptes prioritaris. Prefereixen l’absolutisme, el centralisme, el jacobinisme i la llei mal usada. Per això ho tenim difícil per arribar a entendre’ns.

Tan s’ha val que siguem, reiteradament, milions els catalans que ens manifestem reivindicant el dret a decidir (dret d’autodeterminació), Els interessos dels unionistes espanyols i catalans xoquen, i de moment guanya el que té el poder de la repressió, que en cap cas vol dir de la democràcia i raó.

Dit això cal reconèixer que tenim varis problemes. El de la unitat d’acció política. El de tenir una estratègia conjunta. El de comunicar als catalans per on marxa tot plegat. El d’explicar-nos que collons fem a Madrid negociant polítiques eminentment espanyoles. Però sobre tot i amb lletres grosses, el problema més greu és saber que collons fem avui i demà per implementar la República i quin és el paper del Parlament i el Govern per fer-ho possible.

La casuística de tenir presos polítics i exiliats és certament un problema, però que no el sol-ventarem si no som República. Temps al temps.

Amb el següent exemple intentarem mostrar el garbull que avui ens tenalla.

El govern espanyol, té un pollastre amb les pensions, que avui per avui també ens afecta, i els nostres diputats participen per reformar el Pacte de Toledo, amb l’objectiu de mantenir pensions i els seus increments anyals. Be, diputats catalans treballant solidàriament pels espanyols tot i que no determinarem res.

Ara be, si volem la independència. Si volem ser Estat, no haurien d’estar explicant Govern i Parlament com collons farem front a la despesa de les pensions a Catalunya faci el que faci el país veí. Quin és el pla, el programa i sobre tot si som autosuficients o no. Silenci. El mateix passa amb l’atur. Mentrestant els espanyols explicant als catalans que els nostres jubilats cobren pensió gracies al Estat espanyol. A ells no els hi cal explicar don surten els euros.

Volem ser independents, votem líders i partits que s’autoanomenen independentistes, però no deixem, amb l’excusa que cal aprofitar qualsevol finestra, de col·laborar amb la legislació espanyola i legitimar-la. Tot plegat rar sobre tot perquè amb aquesta estratègia d’avenços cap, i el peix al cove, els conscienciats ja saben el que ha donat de si.

Ahir teníem l’objectiu del Referèndum i que per que fos legal el Parlament va aprovar les lleis de Transitorietat jurídica i Referèndum. Teníem un calendari i tot un seguit d’accions per donar cos al Referèndum.

Avui només tenim discursos, estratègies variades i peticions a la mobilització ciutadana. Com poder construir, implementar la República proclamada, si tot el que fem són declaracions i accions de bones intencions.

Fa temps que tothom sap que Catalunya ha triat democràcia i pacifisme. L’Estat espanyol no. Fa temps que volem un Referèndum negociat i pactat. L’Estat espanyol no. Fa temps que els catalans hem assumit que tenim tot el dret a decidir. Espanya el seu govern i Estat han decidit que no.

Sortir ara d’aquest entrellat, només és possible amb un lideratge potent i amb un exercit de ciutadans disposats. L’exèrcit, ahir dia 11 varem mostrar que el tenim. El lideratge adequat i disponible s’ha de mostrar amb nitidesa i sense subterfugis.

Si hem estat capaços de jugar-nos-la amb presó i exili, ara hem d’estar disposats a repetir per guanyar la partida final. El preu de la llibertat i una Catalunya lliure s’ho mereix.

Espanya tot i que ho vulgui, no pot posar, ni eliminar als independentistes que ahir cridàvem INDEPENDÈNCIA, la qüestió és saber si els nostres han entès quin era el crit d’ahir i que ningú ens farà desistir.

0 Comments

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili