El poble "mai l’esguerra". És la percepció i interessos espuris dels partits i líders els que l’erren. L’erren per la senzilla raó que han pretès fer política intentant mostrar-nos que defensen la voluntat majoritària del poble. Dit d’altra forma, la voluntat política mai va de la ma de la voluntat popular, ni quan el “populatxo” demana posar les urnes.
Aquesta darrera diada reivindicativa, no deixa espai perquè els politics i líders partidistes tinguin dubtes. La societat civil, de dretes, de centre i d’esquerres, transversal i catalanista, va exigir INDEPENDÈNCIA, i punt.
Ho sabem, ho tenim complicat. Pels que van de demòcrates, però no n’exerceixen, el diàleg, la negociació i els acords, no són els seus conceptes prioritaris. Prefereixen l’absolutisme, el centralisme, el jacobinisme i la llei mal usada. Per això ho tenim difícil per arribar a entendre’ns.
Tan s’ha val que siguem, reiteradament, milions els catalans que ens manifestem reivindicant el dret a decidir (dret d’autodeterminació), Els interessos dels unionistes espanyols i catalans xoquen, i de moment guanya el que té el poder de la repressió, que en cap cas vol dir de la democràcia i raó.
Dit això cal reconèixer que tenim varis problemes. El de la unitat d’acció política. El de tenir una estratègia conjunta. El de comunicar als catalans per on marxa tot plegat. El d’explicar-nos que collons fem a Madrid negociant polítiques eminentment espanyoles. Però sobre tot i amb lletres grosses, el problema més greu és saber que collons fem avui i demà per implementar la República i quin és el paper del Parlament i el Govern per fer-ho possible.
La casuística de tenir presos polítics i exiliats és certament un problema, però que no el sol-ventarem si no som República. Temps al temps.
Amb el següent exemple intentarem mostrar el garbull que avui ens tenalla.
El govern espanyol, té un pollastre amb les pensions, que avui per avui també ens afecta, i els nostres diputats participen per reformar el Pacte de Toledo, amb l’objectiu de mantenir pensions i els seus increments anyals. Be, diputats catalans treballant solidàriament pels espanyols tot i que no determinarem res.
Ara be, si volem la independència. Si volem ser Estat, no haurien d’estar explicant Govern i Parlament com collons farem front a la despesa de les pensions a Catalunya faci el que faci el país veí. Quin és el pla, el programa i sobre tot si som autosuficients o no. Silenci. El mateix passa amb l’atur. Mentrestant els espanyols explicant als catalans que els nostres jubilats cobren pensió gracies al Estat espanyol. A ells no els hi cal explicar don surten els euros.
Volem ser independents, votem líders i partits que s’autoanomenen independentistes, però no deixem, amb l’excusa que cal aprofitar qualsevol finestra, de col·laborar amb la legislació espanyola i legitimar-la. Tot plegat rar sobre tot perquè amb aquesta estratègia d’avenços cap, i el peix al cove, els conscienciats ja saben el que ha donat de si.
Ahir teníem l’objectiu del Referèndum i que per que fos legal el Parlament va aprovar les lleis de Transitorietat jurídica i Referèndum. Teníem un calendari i tot un seguit d’accions per donar cos al Referèndum.
Avui només tenim discursos, estratègies variades i peticions a la mobilització ciutadana. Com poder construir, implementar la República proclamada, si tot el que fem són declaracions i accions de bones intencions.
Fa temps que tothom sap que Catalunya ha triat democràcia i pacifisme. L’Estat espanyol no. Fa temps que volem un Referèndum negociat i pactat. L’Estat espanyol no. Fa temps que els catalans hem assumit que tenim tot el dret a decidir. Espanya el seu govern i Estat han decidit que no.
Sortir ara d’aquest entrellat, només és possible amb un lideratge potent i amb un exercit de ciutadans disposats. L’exèrcit, ahir dia 11 varem mostrar que el tenim. El lideratge adequat i disponible s’ha de mostrar amb nitidesa i sense subterfugis.
Si hem estat capaços de jugar-nos-la amb presó i exili, ara hem d’estar disposats a repetir per guanyar la partida final. El preu de la llibertat i una Catalunya lliure s’ho mereix.
Espanya tot i que ho vulgui, no pot posar, ni eliminar als independentistes que ahir cridàvem INDEPENDÈNCIA, la qüestió és saber si els nostres han entès quin era el crit d’ahir i que ningú ens farà desistir.
RSS Feed
