ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ POLÍTICA

27/7/2020

0 Comments

 
Picture

Negar que qualsevol persona al llarg de la seva vida evoluciona mentalment i físicament és una fal·làcia, i és un fet antropològic innegable.

També és un fet, que personatges ubicats ideològicament a l’esquerra, a la dreta, o posicions més extremistes, han modificat el seu posicionament ideològic i fins i tot de comprensió social. Això ha succeït ahir, avui i segur que demà també.

Exemples notoris moderns a tall d’exemple: Rafael Blasco inicialment va militar al PCE (m-l) i FRAP, desprès al PP. Joan Josep Nuet, secretari general de comunistes de Catalunya, Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (el referent de “Izquierda Unida” a Catalunya), diputat per la coalició amb “Comú Podem” i actualment diputat per ERC-sobiranistes. Que sapiguem els comunistes mai s’han autoproclamat independentistes.

Un extremista d’esquerres a la dreta més rància, el PP, i un comunista amb un partit que no nega el seu espectre ideològic ni independentista.

Sembla que la Proposta evolucionada del MHP Carles Puigdemont i del seu entorn per tal de fer “un partit temporal”  per assolir la independència, construït des de la més absoluta transversalitat ideològica no agrada a ER ni al seu President Oriol Junqueras. Vaja no ha trigat ni cinc minuts en llençar la seva inventiva per intentar ubicar la proposta i fer-ho des de l’òptica convergent, de centre dreta.

Negar la major, només ho fan els que tenen dubtes del que volen. El MHP Carles Puigdemont representa, perquè vol, una proposta que cap partit situat i tancat ideològicament pot fer, la de que tothom suma pel objectiu de la independència.

Per cert el MHP Artur Mas serà de dretes com dieu vosaltres, els purs esquerranistes, però és el primer que pregunta a la ciutadania posant urnes el 9N, cosa que els tripartits mai havíeu fet.
Dir que Puigdemont és de dretes, o el Toni Comin, o la Ponsatí, o el Jordi Sánchez, o la Laura Borràs, només és pot interpretar com una debilitat organitzativa i sobre tot dubtar de la pròpia estratègia.

Companys d’ER; si va de debò que voleu la independència de Catalunya, de la mateixa forma que sols, amb els que dieu que son de centre dreta no hi arribarem, amb vosaltres sols tampoc. La independència només serà possible si anem tots a una. Se’n diu unitat estratègica. El contrari vol dir; que amb més autonomisme i dependència ja ni a prou.
​

ER haurà de decidir, dependència amb els comuns podemites i socialistes que no volen la independència, o amb Junts x cat que anem a totes.


0 Comments

INSTITUCIONS DEVALUADES

23/7/2020

0 Comments

 
Picture

A qualsevol país democràtic la màxima institució democràtica és el lloc on la voluntat popular té la seva representació i són els Parlaments.

Els Parlaments democràtics, qualsevol, tenen la facultat democràtica i poder, per tractar tots els temes que afecten a la societat que representen i acordar les lleis a major benefici dels ciutadans.

El regim del 78 espanyol i la seva Constitució, ho va deixar clar. Els Parlaments perifèrics, autonòmics, només tenen el dret a legislar sempre i quan el debat, lleis, mocions i declaracions institucionals, no superin el marc mental i constitucional espanyol.

Quan un Parlament està sotmès a poders forans, queda clar que és un Parlament que ni te sobirania ni és lliure per exercir drets i llibertats. És una institució devaluada.

Van jutjar i condemnar a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell. Ara han iniciat el procés, que segur serà condemnatori a la resta de la Mesa del 1’1 d’octubre del 2017. Condemnats per fer possible el debat polític i la presa de decisions que qualsevol Parlament democràtic pretengui.

Venjança i escarni per deixar i permetre el debat per prendre decisions i sobre tot per exercir el dret universal a decidir.

El Parlament de Catalunya, és, mentrestant sigui una apèndix territorial del Estat espanyol, una institució devaluada, sense poder legislatiu lliure,  i el més greu avalant que la representació popular que de llei té qualsevol Parlament és una gran mentida.

Acceptar que el Parlament té limitacions politiques i les derivades legislatives per la millor gestió dels recursos de Catalunya, és acceptar el regim del 78 i que qui mana resideix a Madrid.

Manen els del TS. Manen els del TC. Manen els poders “patriòtics espanyols” instal·lats al si del Estat. No ens enganyem avui la sobirania de les nostres institucions només serveix per mantenir estructures de partit, remuneracions gens menyspreables pels diputats i diputades, i per gestionar el que ens permeten sota una vigilància estricta.

​Avui ja sabem que la UE ha acordat recursos per fer front a la pandèmia i crisis econòmica. Avui també sabem que serà el “Gobierno de España” qui repartirà els ajuts. El Govern de Catalunya l’únic que podrà fer, com sempre, serà pidolar disfressat d’exigència i reclamacions, però també com sempre qui decideix i decidirà està a Madrid. Mala peça al taler fins que no siguem independents. Potser seria bo reconèixer que les nostres institucions, que les voldríem exemplars, lliures i sobiranes, de moment no són res més que institucions devaluades i esclaves d’una legalitat controlada per la Constitució espanyola i els que avui s’autoanomenen constitucionalistes i ahir franquistes.


0 Comments

INVIOLABLE

15/7/2020

0 Comments

 
Picture

Ho hem dit reiterats cops, el que passi i facin al Estat espanyol ens importa el mateix que passa a Bangladesh. Ara be com som d’aquells que la solidaritat ens importa escriurem quatre coses per ajudar als que han cregut que ser espanyol és be de Deu.

La introducció la fem per deixar clar que la legalitat espanyola que se’ns aplica és per dret de conquesta i posteriorment per una traïció, incontestable de la burgesia catalana, no tota, i d’uns dirigents venuts. Mai per convenciment de pertinença.

El general Primo de Rivera va exercir com President de la dictadura espanyola des de el 1923 fins el 1930. El nou President Juan Bautista Aznar va convocar l’abril del 1931 eleccions municipals. Sempre sota l’ensenya dels borbons. Els moviments republicans, federalistes, d’esquerres i no tant, van transformar aquestes eleccions en un plebiscit, República o Monarquia. Tothom va fer panys i mànigues perquè guanyes la República. Fins i tot a Catalunya i dos mesos abans és funda ERC.

La victòria aclaparadora a les grans ciutats del republicanisme, fa que Alfons XIII abandoni i s’auto exilia primer a França, desprès a Itàlia amb el suport de la família reial italiana, i finalment a Suiza on mora divorciat.

Un Govern provisional encapçalat per Niceto Alcalà Zamora, representa el principi d’un nou paradigma. Posteriorment és convocarien eleccions generals per legitimar el canvi polític. A Euskadi i Valencia és proclama la República espanyola. A Catalunya Francesc Macià proclama la República Catalana dins d’una Confederació de Repúbliques Ibèriques, que seria rebutjada pel govern provisional de la República espanyola.

La legitimació democràtica de la II República espanyola, és va donar dins d’uns paràmetres jurídics i legals irreprotxables. Les urnes van donar la patina democràtica.

A tots els efectes legals, la II República espanyola va ser reconeguda internacionalment, transformant-se sense objeccions, com un Estat democràtic i participatiu dins del concert mundial d’estats nació.

La nova República que naixia per canviar-ho tot i acabar amb anys de misèria i dictadures. Indubtablement tenia un biaix revolucionari. Els privilegis de les castes, terratinents i funcionarials, per primer cop podien tenir una rebaixa dels seus interessos gens menyspreable.

Franco va ser un colpista i pren el poder total liquidant la democràcia. Amb l’ajut del EEUU, el miserable Comitè d’intervenció auspiciat per Anglaterra, França i el Vaticà. El capitalisme va entendre i assumir que millor un dictador anticomunista que qualsevol procés revolucionari a favor de les classes populars.

Franco després de 30 anys absolutistes, va tenir clar que l’única possibilitat per mantenir la unitat territorial (todo atado y bien atado), eren tenir un exercit lleial, un Vaticà submís, un reconeixement dels EEUU a canvi de bases americanes i algú que reunís les condicions representatives del poder autàrquic, i que tingues una certa legitimat ancestral com un borbó.

Joan Carles I fou el designat i preparat per aquesta missió. Franco el va ungir i al 1978 els franquistes i els col·laboracionistes sense demanar comptes a la dictadura, el van situar com a cap del Estat espanyol i de les forces armades.

Joan Carles i familia, que accepten la tutela de Franco, que jura les lleis “fundamentales i principios del movimiento falangista” és en essència un colpista.

La transició, gens o molt poc democràtica, sense eleccions constituents, estableixen una Constitució sense cap possibilitat de triar monarquia o República i és legalitza, presuntament democràticament, que el nou cap d’Estat, un borbó és inviolable i que els seus descendents per dret de “sigala” també ho seran.

Un cap d’Estat sense cap control democràtic. Un cap d’Estat que fa política. Un cap d’Estat que fa de comissionista. Un cap d’Estat que rep diners públics de tots el impositors i no ret comptes. Un cap d’Estat que pot assassinar, robar, violar i que per llei és immune a qualsevol acte de justícia. Una transmutació que d’acord la Constitució espanyola, inviolable, passarà de pares a fill, i com no amb l’afegitó de que continuarà sent immune i mantingut pels soferts impositors.
​
No és que ho diguem nosaltres. El Sapiens amb un treball històric va explicar amb detalls esfereïdors el que la saga dels borbons històricament han fet. La II República, en el fons no era tant revolucionaria, de ser-ho no hagués permès que Alfons XIII marxes sense cap macula repressiva. A França i Rússia els monarques ho van tenir pitjor i mai més podran tornar. No diem que ara al segle XXI és faci el mateix, el que diem és que si castellans, gallecs, andalusos, extremenys se’n volen construir quelcom que valgui la pena a nivell social, aviat hauran de decidir si els borbons o República. Nosaltres ja varem decidir l’1 d’octubre del 2017; independència.

0 Comments

LA IMPLANTACIÓ DEL PDECAT AL TERRITORI EFIMER

6/7/2020

0 Comments

 
Picture

Tothom ho sap el Partit Demòcrata (PDeCAT), sorgeix de les cendres de CDC. Sorgeix per acabar amb el 3% i qualsevol ombra de corrupció.

Un Congres que aprova la dissolució de CDC i liquidació, anomenen tres responsables a tal efecte. Les resolucions politiques aprovades al Congres Constitucional, no tenen tot l’efecte desitjat i  vells “convergents de cadira i control territorial” es situïn a llocs màxims del nou partit, tot i acceptant resolucions politiques impensables a CDC.

El Congrés celebrat el 10 de Juliol del 2016, aprova i defineix el nou partit com republicà i independentista. Actualment és l’únic partit que és declara independentista. S’entén que tots els seus militants estan per la feina, però una cosa és la teoria escrita i l’altra la practica.

Artur Mas i Neus Munté són escollits com tàndem presidencial. Marta Pascal i David Bonvehí com coordinadors del nou partit, PDeCAT (Partit Democrata). Carles Puigdemont en aquest procés ni participa ni pren partit per cap dels espais de poder provinents de l’extinta CDC.

Desprès del Junts pel Si, CDC deixa des ser una actor rellevant. Artur Mas incomprensiblement és llençat a la paperera de la historia pels de les CUP i la aquiescència de ER.

Pren el relleu el MHP Carles Puigdemont com associat al PDeCAT. Desprès vindria la lluita parlamentaria pel referèndum unilateral, i les lleis del referèndum i transició jurídica. L’aprovació d’uns pressupostos ja va deixar clar que la unitat estratègica entre el PDeCAT, ER i les CUP era una quimera.

Eleccions autonòmiques amb un 155 efectiu, eleccions europees i finalment les municipals del 2019, van capgirar l’entramat electoral del PDeCAT. Puigdemont sap que amb les sigles del PDeCAT, la seva proposta transversal és una fal·làcia i imposa al PDeCAT una nova marca electoral Junts per Catalunya, on accepta la quota del PDeCAT i incorpora afins i independents.

Junts per Catalunya contra pronòstic guanya les eleccions dins del mon independentista. JxCat 34 diputats, ER 32 diputats i les CUP 4 diputats. Era el naixement d’una nova marca electoral i el principi de la fi del PDeCAT.

Les europees Puigdemont, tenint clar que la marca PDeCAT és perdedora. Torna a presentar-se amb la marca Junts per Europa (JxCat). I si, sempre sota l’ombra del PDECAT per les qüestions legals, administratives i de repartiment dels beneficis mediàtics i pecuniaris d’acord la llei electoral.

Dues eleccions on el PDeCAT és la marca fantasma, eleccions on Puigdemont descobreix i certifica que la marca PDeCAT és una rèmora del passat. La papereta que busquen els votants és la de JxCat.

És però a les eleccions municipals, on tot partit medra per obtenir el millor resultat, per allò de la implantació territorial, quan queda clar que la marca PDeCAT no és utilitzada ni pels militants ni pels voluntariosos seguidors que competiran per obtindre el màxim de regidors.

Junts per Catalunya és la força que té més alcaldies a Catalunya i governarà a 368 Ajuntaments. Junts per Catalunya és la marca que els associats del PDeCAT i independents trien per competir. La marca establerta pel MHP Puigdemont, JxCat s’imposa a la utilització de les del PDeCAT.

Som on som i malgrat que La Crida, creiem, va tenir o hauria d’haver tingut un paper d’inclusió, el que és cert és que una part de la direcció del PDeCAT, ho va entomar com una amenaça als seus interessos de partit i personals, en Puigdemont en va ser impulsor. Avui l’entesa entre el PDeCAT i La Crida, és gairebé imposible.

Avui, i i tenint clar que la unitat independentista no hi serà, Puigdemont amb el seu entorn ha dit PROU. Cal fer la proposta que serveixi als interessos de país no de partit i acabar amb el garbuix d’organitzacions independentistes. Proposta que qualsevol patriota hauria d’haver entomat amb generositat. Una proposta que sense fissures ni dilacions haurien d’haver acceptat sense cap mena d’objecció el PDeCAT i La Crida.

Sembla que és una part de la direcció del PDeCAT la que no accepta els termes, - sense quotes de partit, sense impediments a la participació popular, sense cap altra poder territorial que no passi pels Consells Locals de la República.

David Bonvehí i els seus, aquest cop no han entès que la proposta del Puigdemont, no te res a veure amb allò convergent tant pervers i tant maligne com la corrupció i el repartiment del minso poder autonòmic. Sembla que el Consell Nacional del PDeCAT a finals de Juliol decidirà que fer. L’executiu però ja a fet tard. I de retruc, com element de divisió, ho estan utilitzant els contraris a Puigdemont i enemics de Catalunya.

Pocs camins els hi quedaran als del PDeCAT. Anar en solitari i el Duran i Lleida ja va comprovar de que va la cosa, col·ligar-se amb la Pascal, o autodestruir-se perquè no tindran els suports ni per confeccionar les candidatures.

No entendre que la marca de moment guanyadora, JxCat, la va situar al mapa Puigdemont i que la majoria dels associats del PDeCAT la van fer seva, és no entendre que avui el PDeCAT ja fa estona que és un cadàver polític. Llàstima, perquè la nova proposta no tanca la porta a la bona gent convergent, que de "haberlos hailos" ni a ningú. 


0 Comments

ENS CAL ANAR A PER TOTES. ELLS JA HO ESTAN FENT

3/7/2020

0 Comments

 
Picture

Les eleccions autonòmiques a Catalunya són a prop. Ho seran per decisió del MHP Quim Torra, o per decisió de la justícia espanyola acostumada a interferir en la política. Segur que ja s’haurien fet si no fos per la maleïda pandèmia del Covid_19. Va ser un compromís transmès en directe pel President, i aparcat per la pandèmia. Els motius van quedar clars. Deslleialtat de ER i manca de confiança dels Consellers de ER.

Dir que el virus ha tingut quelcom de positiu és molt agosarat, però hem de reconèixer que l’espai polític,  encara per organitzar, que vol ocupar el MHP Carles Puigdemont i el seu entorn més íntim, “gracies a la pandèmia”, el dia 25 de Juliol tindrà la presentació oficial i formal. No s’espera a ningú i tothom i pot ser. Aquesta seria la màxima més transversal mai proposada per l’objectiu de la independència de Catalunya.

El dret a decidir, va ser un crit que va venir per quedar-se, desprès que un Tribunal Constitucional espanyol ens digués que els vots dels catalans no valen res. Dret a decidir si volem ser una Autonomia del regne d’Espanya o d’una futura República espanyola, una regió espanyola, o un Estat lliure i independent en forma de República.

Les properes eleccions, i tant s’ha val com és plantegin, si plebiscitàries, si referendaries, autonòmiques només tindran dos propostes; amb Espanya amb tots els matisos que és vulguin o per la independència.

Els que votin PSOE, Ciutadans, Vox, PNC, Comuns i Podemites, sense cap dubta ho faran per Espanya. Els que votin ER ho faran per la República espanyola Federal. Els que votin als de les CUP seran vots irrellevants i no serveixen ni per una cosa ni per l’altra. Els que van d’esquerres disfressen la partitocracia situant el debat entre revolució social abans que la República i posen el diàleg amb Espanya com excusa.

Per últim tenim als exiliats que amb la seva confrontació i èxits, de moment judicials, amb l’Estat espanyol, tornen a presentar i proposar la unitat com element de força. Una proposta que tots els independentistes, independentment dels condicionants ideològics haurien d’acceptar. Si és que debò volen la independència de Catalunya.

Una proposta de base, construïda des de la generositat i per Catalunya. Una proposta on de les cendres del PDeCAT, de ER, dels de les CUP de JxCat, de La Crida i la resta d’organitzacions més petites hi siguin. Els que ho rebutgin tindran sobre la seva consciencia la repressió que no te aturador, que tenim presos politics i exiliats per estona, que som territori conquerit i espoliat, i que Espanya, el seu “Gobierno”, el seu Estat i tots els partits espanyols mai acordaran que puguem fer un referèndum d’autodeterminació. La part econòmica que ja patim, és preveu que a la tardor sigui insuportable.

Una sola força cohesionada, sense quotes partidistes, per guanyar, amb una única estratègia i amb la claredat que la confrontació, que mai hem buscat els catalans, la continuarem tenint si o si. O independència o submissió, aquesta és la qüestió, i això és el que decidirem a les properes eleccions.
​
Podem decidir que el Parlament de Catalunya legisli sense controls forans. Podem decidir tenir un Govern que governi amb tots els instruments d’un Estat. Podem en definitiva, i amb l’1 d’octubre tenim mig camí fet, fer el darrer tram del procés. Ens cal però que aquesta nova proposta, que ni és d’esquerres ni de dretes ni de centre, ni social demòcrata, ni demòcrata cristià, és converteixi amb el pal de paller per la independència i guanyar-la és possible amb la força dels vots. Per això MHP Puigdemont, Consellers empresonats i al exili, jo, el 25 de Juliol també hi serè.

0 Comments

QUAN L'OBLIT ENS FA PERDEDORS

1/7/2020

0 Comments

 
Picture

El 16 d’octubre del 2017, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, sense cap càrrec institucional són empresonats pel TSJ espanyol de forma preventiva. El 2 de Novembre ho van ser L’Oriol Junqueras (ER), Carme Forcadell (ER), Quim Forn (CDC), Josep Rull (CDC), Dolors Bassa (ER), Jordi Turull (CDC) i Raúl Romeva (ER). Dos anys de presó preventiva, com vulgars delinqüents perillosos per la societat, fins el judici farsa, i condemnats com  els judicis sumaríssims que feien els militars franquistes.

Sentenciats el 15 d’Octubre del 2019. Data que a major escarni coincideix amb l’afusellament al 1940 del MHP Lluis Companys.

Causa general contra Catalunya. Escarni, venjança i una voluntat manifesta per escapçar lideratges i moviments per la independència.

Junts a la presó. Físicament clar. No tant junts al exili, però si, amb el Consell per la República. Incapacitat per continuar la lluita contra la repressió i l’objectiu. La divisió és la culpable d’haver normalitzat presó, exili i repressió. Per suposat els que no l’han volgut, la unitat, tenen major culpabilitat. Acusem a ER i les CUP de miopia política, avant posant el partit als interessos generals del poble i ara també a la direcció del PDeCAT.

Capats econòmicament a la Generalitat. Capats als municipis. Pendents de la gracia espanyola per obtenir recursos que nosaltres generem. Repressió que no disminueix. Drets i llibertats individuals i col·lectius minorats poc a poc però sense pausa. Cap defensa de la nostra industria. Atacs permanents a la nostra llengua i unitat lingüística amb el País Valencia i les Illes.

ER “ha triomfat” a Catalunya. Des de les parcel·les de poder autonòmiques que ER ocupa, ha fet que la seva estratègia penetri  dins dels col·lectius més febles, socialment i ideològicament, dient que segur que amb un “Gobierno de España d’esquerres i progre” ens entendrem. És el nou discurs pro col·laboracionista, que va penetrant poc a poc però sense pausa.

Sense llaços, sense estelades, sense defensar-nos del nou 155 en forma d’estat d’alarma, amb presos, amb exiliats i sobre tot saben que l’Estat franquista continua exercint la seva repressió sense que PSOE i UP diguin res, és el que ara tenim. Qui calla atorga i normalitza. 

ER i els Comuns amb l’ajut del “Gobierno de España”, els mitjans afins i els espanyols unionistes han aconseguit un grau de desmobilització i normalització com si a Catalunya no passes res. Els presos de ER també han ajudat fen silenci de les droperies que rep Catalunya dient-nos que tot plegat és un tema judicial. “Amor, y si te pegan en una mejilla pon la otra”.

Curiosament són en Turull i Rull els més actius denunciant els aparells repressius del Estat espanyol i proclamant que la independència és la solució al conflicte que tenim amb Espanya i el seu Estat. La resta amb silenci o reclamant que la justícia espanyola sigui benèvola.

És imperatiu que la proposta dels Consellers empresonats i al exili amb el suport del MHP Carles Puigdemont tingui la resposta organitzativa adequada. Cal esperar que la proposta política estigui a l’alçada. I comencem a fer tard.
​
La normalització la tenim servida i si l’acceptem definitivament, voldrà dir que tenim presos politics i exiliats per estona. La repressió no finirà fins que l’aparell repressor del Estat amb la concomitància dels politics espanyols tinguin clar que l’escarment general els pugui dir allò que Franco va dir un 1 d’abril del 1939; “En el dia de hoy, cautivo, decapitado y desarmado el separatismo catalan, el ejercito de españoles constitucionalistas, han alcanzado sus ultimos objetivos, Cataluña es y será territorio español por la gracia de Dios y el rey Felipe VI”.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.