ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS ESPANYOLS DE LES FAES ENS FAN POR.

31/1/2014

0 Comments

 
Imagen
31 DE GENER I DESCOMPTANT.

En el fons hauríem “d’estar contents”. De moment d’Espanya només rebem, uns dies des de les institucions espanyoles i uns altres de la caverna mediàtica, de forma pacifica i no gaire democràtica i respectuosa, discursos més o menys abrandats de que no existim, de que som insolidaris, de que som igual que els nazis i que fins i tot subvertim la historia, això si, acompanyats d’amenaces i de càstigs terribles.

L’altra ímput que rebem per terra mar i aire, és que ni farem cap consulta, ni ens independitzarem. La constitució espanyola i tota la seva legalitat  ho prohibeix, diuen. Per recorda’ns-ho cada dia, utilitzen tots els recursos disponibles, que per cert, també paguem nosaltres.

Per acabar i no tenint-ne prou amb la seva legalitat, els espanyols pretenen bastir ara, un argumentari amb un cert sentit “ideològic, històric i moral”. El document que la fundació FAES, comandada pel inefable Aznar ens ha “regalat” i tiutlat; “20 preguntas con respuesta sobre la secesión de Catalunya”, ens documenta quin és el nivell intel·lectual espanyol per bastir-ho.

Aquest pamflet, acompanyat del pròleg den Zarzalejos, és un dels insults més destacats dels darrers 40 anys, que rebem els catalans i no per paraules malsonants sinó pel seu atac directe a la intel·ligència. Aquest document, que en cap cas és propositiu, és un compendi negre de tot el que ens passarà, que comparat amb Hirosima és una broma.

“No se trata de ignorar la diversidad, que precisamente en la España democràtica se ha reconocido y garantizado como nunca antes, sino de afirmar que la singularidad no excluye –ni puede excluir- lo que compartimos”. I afegeix el pamflet; “La lengua catalana no impide que los catalanes compartan el español tambien como lengua propia en la misma medida que un madrileño. Todos los españoles compartimos Cataluña i lo catalán”.

No cal llegir tots els despropòsits i amenaces que compte aquest pamflet. Amb aquest dos paràgrafs i el seu anàlisis en tenim prou.

Començarem amb “la diversidad” que no exclou, ens al contrari, “la singularidad no excluye -ni puede excluir- lo que compartimos”. Això si, la nostra singularitat no cal reconèixer-la ni cuidar-la. Per això a Espanya només s’explica una historia, la castellana i la de la perifèria només existeix quan els hi convé. Per altra banda els únics que compartim les altres diversitats som nosaltres. Nosaltres no només compartim obligatòriament la “diversidad española”, sinó que fins i tot la majoria de vegades se’ns obliga i imposa per la força de les armes, compartir la seva historia i la seva llengua (Reales Decretos de Nueva Planta de Felipe V el borbón, 1715).

“La lengua catalana no impide que los catalanes compartan el español (per mi el castellà) en la misma medida que un madrileño sic”. La diferencia rau que ni madrilenys, ni castellans, ni extremenys ni andalusos, ni gallecs, ni bascos comparteixen la nostra llengua, el català. Per ser més exactes, els catalans tenim l’obligació de saber el castellà, però la resta no de saber el català. Els atacs al català, llei Wert, negativa del seu us a Europa, al Congrés, el LAPAO, el trencament científic de la llengua catalana al País Valencia i a les Illes, potser són elucubracions dels catalans. El tancament dels repetidors dels mitjans catalanes i la persecució a la immersió lingüística també ho deu ser.

Espanyolitzar-nos, com vol fer el PP i les FAES i amb un PSOE adherit, n’és l’objectiu dels espanyols. Ara però, i per fi, ja no ens “amenacen amb la força de les armes”, ara ho fan amb pamflets incendiaris que intenten fer-nos tanta por, que al final ja comencem a prescindir-ne de la que ens quedava del franquisme.




0 Comments

ERC, AQUEST COP NO L'ENCERTA.

31/1/2014

0 Comments

 
Imagen
31 DE GENER I DESCOMPTANT.

De moment tots els indicis ens diuen que  els catalans, els que varem fer possible una acció tant extraordinària com la “Via Catalana per la Independència”, els que no tenim cap recança ha manifestar-nos al costat d’un català de dretes o d’un d’esquerres, no veurem una candidatura per Catalunya a les eleccions europees.

CDC, potser que sigui o vulgui ser el partit de la dreta catalana per excel·lència. ERC, potser que sigui o vulgui ser el partit d’esquerres i catalanista, també per excel·lència. Aquest fet en cap cas ha suposat cap impediment perquè facin el primer pacte de governabilitat d’ençà el 1975 i aprovin uns pressupostos, que por molt que diguin uns i altres, no deixen de ser uns pressupostos restrictius i imposats pel govern espanyol.

L’Oriol Junqueras, traspassa la responsabilitat als de CiU, i afegeix que ho hi érem tots, suposem volia dir els acordants de la data i pregunta, o no val la pena pensar-hi ni treballar per construir una candidatura unitària per les eleccions europees.

CDC, a traves del Conseller Homs, ens explica publicament que fins i tot estaven disposats a trencar el binomi CDC – UDC per tal de fer possible una candidatura sobiranista d’ampli espectre.

IVC i la CUP, en cap cas i serien hi ho sabem. Uns per que prefereixen treballar el seu internacionalisme i els altres perquè necessiten demostrar que no juguen la mateixa partida per arribar a fer de Catalunya un nou estat independent.

ERC, i s’escolten masses veus en aquest sentit, sembla que volen mesurar les seves forces electorals, i si pot ser, convertir-se en la primera força política pel davant de CDC i de CiU. ERC vol que CDC s’esfondri amb la proposta electoral de CiU. El que no mesuren, a fe de deu, és que ERC tot i que guanyes aquestes eleccions en nombro de vots, no serà determinant perquè el procés arribi a von port.

CDC per si sola no podrà sortir victoriosa d’aquest procés. ERC tampoc.

Si l’estratègia de ERC, és arribar a les properes eleccions autonòmiques com a força predominant, potser ho aconsegueixi, no formar part del Govern de la Generalitat, ara no desgasta, però tot i així, el que no podrà fer sense CDC és proclamar la independència de Catalunya.

Des de aquest blog, havíem dit que amb convergència “mai tindríem la independència”. Ara reconeixem que cometíem un greu error i hem d’admetre que ara el que hem de dir és que sense Convergència mai tindrem la independència. El que diem, en cap cas és gratuït i rectificar és de savis. CDC en el seu darrer Consell Nacional varen aprovar que el seu objectiu és treballar sense cap subterfugi pels tres SI; Si a poder votar, Si a que Catalunya sigui un estat i SI a que Catalunya sigui un Estat independent.

CDC, podrà ser un “partit de dretes”, però ara cal reconèixer que han estat prou valents com per posar Catalunya al davant del partit.

ERC, no surt del seu guio, primer consulta, segon consulta i després consulta. Primer consulta amb la legalitat espanyola, segon consulta amb la legalitat catalana i si no consulta amb la legalitat internacional.

ERC, i ho creiem fermament, comet un error que podem pagar car. La consulta pactada no serà possible i no perquè ho diem nosaltres, ho diu Espanya. La consulta amb la legalitat catalana serà impossible, i ates que la nostra legalitat és basa amb la espanyola, ens trobem amb el mateix escenari. Finalment, sense mitjans contrastats, amb l’oposició legal de l’estat del qual en formem part, cap legalitat internacional legitimarà una consulta regional d’un estat democràtic que si oposa.

És obvi per tant que si volem votar el 9 de Novembre, només ho podrem fer si el nostre President Mas convoca eleccions, que no deixaran de ser autonòmiques, cosa que per cert comença a posar nerviosos als d’Unió i als unionistes espanyols.

No ho podrem demostrar perquè les dades objectives no les tenim, però les dades subjectives si.

ERC, i quan l’estat espanyol a traves del ministeri de l’interior i de la seva policia fa aparèixer un dossier apòcrif, no condemna el fet.

ERC, utilitza com a garantia del procés el control que s’ha de fer a CiU, i per això necessita que CiU no tingui la majoria al Parlament que reclama el President Mas.

ERC, és nega a formalitzar un govern de coalició i proposa un pacte que accepta CiU anomenat “pacte de legislatura”, on la data i pregunta de la consulta atomitzen la major part del programa. Aquest fet suposa un desgast permanent pel govern de CiU i del president Mas. Qui retalla, tot i que des de la imposició espanyola, és el govern. Qui no te responsabilitats directes de gestió és el cap de l’oposició i el seu partit.

ERC, sis mesos després del govern de CiU, torna a rebutjar la proposta feta pel President per entrar al govern.

ERC, no fa costat al President quan ell en el discurs de cap d’any, manifesta que els catalans votarem si o si, O en una consulta referendum o en unes eleccions.

ERC, no bada boca a les andanades que rep el President Mas per part del govern espanyol, dels seus “suporters” (caverna mediàtica) i el que és més greu “rebutja fer front comú” amb la Generalitat per garantir la voluntat dels catalans i denunciar les actituds antidemocràtiques del govern espanyol.

ERC, aprova els pressupostos per l’any 2014, però fins i tot aquest fet, que inicialment suposa un tret de responsabilitat innegable, pot amagar el veritable propòsit. Allargar tot el que sigui possible la legislatura abans de convocar eleccions. Tot i l’aprovació dels pressupostos, el desgast polític el rebrà qui governa i en aquest cas és CiU i en Mas. Les enquestes, interessades o no totes parlen de que ERC supera CDC, és obvi per tant que qui te desgast polític és qui governa i ERC rebutja insistentment formar-hi part.

ERC, i abans que tothom planteges formalment iniciar un procés de negociació per estudiar les possibilitats de formalitzar una candidatura unitària de sobiranistes a les eleccions europees del proper mes de Maig, anomena el que serà el candidat per ERC, el filòsof de Girona en Terricabres. Aquest fet denota d’entrada poca predisposició i fins i tot tenca la prospecció d’altre alternatives. Tot i així CDC està disposada a acceptar aquest candidat.

ERC, ara culpa a tothom de que no ha estat possible la candidatura unitària per culpa dels demes. Certament és sorprenent, sobre tot perquè CDC en boca del Conseller Homs, fins i tot estava disposada a prescindir d’Unió.

ERC, ara n’és responsable, primer  de no fer cas a la ANC i al CCN, i segon de “fracturar” el vot independentista. Ara la societat civil, no podrà demanar que votem a la candidatura per Catalunya. Ara les candidatures seran altra cop partidistes i de partit, i per molt que ho demani i ho proposi en Junqueras, ERC no pot bastir una candidatura transversal, ho podrà fer amb independents, però serà la candidatura de ERC o amb qui vagin col·ligats.

Encara i som a temps. Totes aquestes suposicions són subjectives, ho admetem, però no escoltar al poble acostuma a tenir conseqüències i ERC ja n’ha fet un bon tast en altres èpoques. Des de aquest bloc, insistim i tornem a demanar seny i patriotisme. Ara és l’hora de Catalunya, la dels partits ja vindrà.

Un darrer consell. Si finalment l’encertem en la nostra subjectivitat, i l’únic que vol ERC és guanyar les properes eleccions, haurien de saber que la societat civil de Catalunya, te prou capacitat per decidir i triar i no fa pas gaire ja ho varem fer.



0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

30/1/2014

0 Comments

 
Imagen
30 DE GENER I
DESCOMPTANT.

Ser positiu, possitibitzar-ho tot, o gairebé tot, et fa ser més agradable i fins i tot pots rebre lloances afalagadores, tot i que mai arribes ha saber si són interessades o malintencionades.

Als catalans molt sovint se’ns ha penjat la llufa de ser tant autodestructius com persistents amb la feina. De fet, i creiem que interessadament, se’ns ha fet creure que no podem marxar solets per la vida. Totes les crides dels espanyols, llençades com aquell que vol avisar perquè no prenguem mal, en el fons ens recorda la faula de l’amo i l’esclau: “L’amo li diu a l’esclau, saps perquè jo soc l’amo i tu l’esclau? Perquè jo tinc la força i unes lleis que permeten que jo sigui l’amo i tu l’esclau. L’esclau se’l mira i respon; Si però de la mateixa forma que vostè ni jo som eterns, les seves lleis i força tampoc”.

Ser positiu està be. Ens engresca i ens dona optimisme per qualsevol tasca. De fet i els estudis sociològics demostren que un treballador content, produeix més i millor i sobre tot també fa més feliç a l’amo, el fa més ric. La felicitat compartida, sempre serà sinònim de més justícia. És per tant obvi que l’actitud positiva esta intrínsicament relacionada amb el benestar personal i l’absència de problemes.

Els catalans, ara mateix, estem sotmesos a pressions extraordinàries. La doble crisis, les retallades, l’atur, l’ofec econòmic espanyol, el procés cap a la llibertat, els insults i amenaces dels espanyol, i tot aquest conglomerat ens hauria de situar irremediablement en un estadi de depressió i negativitat personal permanent.

Doncs no, els catalans, o si més no la immensa majoria, hem trobat en la nostra lluita per la independència i pel dret a votar el nostre objectiu personal per encoratjar-nos i estar contents. Ara, només el pensar que podem construir un país nou de trinca, governats i dirigits amb lleis noves, on tot és decideixi a Catalunya, menys el que cedirem gustosament per la construcció de la Unió Europea, ja ens fa estar força cofois. Això ens ha  positivitzat extraordinàriament. Comença però, a construir-se l’escenari post llibertat de Catalunya, i per molts catalans patriotes, serà un escenari encara més engrescador. Poder construir un nou estat on la justícia social, el benestar de tots i la democràcia real, de repent, esta prenent tanta o més força que el treball que fem ara per arribar ha ser lliures.

Aquest ha de ser l’actitud positiva general i de futur. Preveure com serà el futur, no deixa de ser una tasca inexacta, començar a engrescar-nos per construir-lo, això si que pot ser real, només dependrà de que tots plegats ens ho creiem i aquest hauria de ser el nou positivisme dels catalans.

Cal que ens creguem que aquest cop si que podem aconseguir-ho i cada dia que passa som més a prop. No defallir i mostrar optimisme, pot ser la diferencia entre guanyar o perdre, sobre tot perquè el “procés” no deixarà de tenir alts i baixos, però aquest cop, tenir-los en cap cas ha de suposar un pas enrere.



0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

29/1/2014

0 Comments

 
Imagen
29 DE GENER I DESCOMPTANT.

L’església espanyola, podia haver evitat la guerra civil a l’Espanya del 36. Si quan la ciutadania i democràticament van fer possible la instauració de la República, l’església hagués fet un acte públic cristià de penediment dels pecats passats i hagués proclamat que és posava al servei de la nova legalitat, és més que provable que la dreta autàrquica de l’època hagués quedat desactivada ideològicament i políticament.

Els militars colpistes, més la dreta espanyola, més l’església espanyola, van fer el cop d’estat i amb l’ajut dels feixistes alemanys i italians guanyen la guerra i ens imposen el terror com forma de vida, que dura 40 anys.

Ha costat 35 anys de democràcia, perquè la dreta espanyola amb el suport entusiasta altra cop de l’església espanyola, ens legislin amb el mateix perfil que quan manava el franquisme. Això si, ara ho fan “legalment i democràticament”.

Que el PP ha iniciat “el pla”, que passa per liquidar l’estat de les autonomies, sobre tot la de Catalunya, és hores d’ara un fet innegable. La trajectòria legislativa i el paquet de reformes recentralitzadores ho confirmen.

Catalunya, fa estona que rebem i no precisament en positiu la implementació d’aquest “pla”, però ara ja són els seus que comencen a rebre del mateix xarop.

La proposta que el govern del PP vol aprovar sobre la nova llei d’avortament, ho diu tot. El PP vol situar aquesta llei a l’any 1940, és a dir volen eliminar que la dona decideixi i tornar a imposar, això si, aquest cop legalment, que les dones d’aquest estat acceptin sense protestar tot allò que portin dins seu.

El més greu però, i gairebé com sempre, i tenint en compta que tots els països que ens envolten tenen una llei d’avortament prou progressista, és que s’instituirà altra cop la regla universal espanyola de: “Els que tenen calerons podran anar a fer l’avortament on vulguin”. El poble “miserable”, ho haurà de fer “d’estranquis” i amb les pitjors condicions sanitàries.

La dreta espanyola i l’església tornen a estar cofois, ens volen situar en èpoques tenebroses, i ara no els i cal fer un cop d’estat. Tenim molts motius per marxar d’aquest estat, ara cal afegir-ne un més.




0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

28/1/2014

0 Comments

 
Imagen
28 DE GENER I DESCOMPTANT.

L’estratègia del jo més, acostuma a fracassar. No cal que ens hi escarrassem, el govern espanyol, el PP, el PSOE i totes les institucions que depenen d’ells, més la caverna mediàtica espanyola, ens han dit que no farem cap referendum o consulta. Legal no, perquè els que en aquest moment tallen el bacallà de la legalitat han dit que NO i els que ara no el tallen, el PSOE, fan costat al PP i també si oposen. Per tant és una obvietat que manin uns o els altres, mai ens donaran “permís” per fer un referendum. Sobre tot perquè convindrem que ni CiU ni ERC mai tindran la majoria al Congrés espanyol.

Fer una consulta no pactada amb l’estat espanyol, ens aboca a un escenari il·legal i segur que amb poc o nul reconeixement. Fer-la com una costellada festiva, no serveix de res, ara ni per fer bullir l’olla. La consulta festiva ja la varem fer.

Aquest cap de setmana, els del PP espanyol i per si algú en tenia dubtes, s’han refermat amb el seu “pla”. Buidar de continguts l’autonomia, perseguir la llengua catalana i espanyolitzar-nos a tort i a dret, son la punta del iceberg. Ofegar-nos econòmicament i executar la mateixa estratègia feta al País Valencià, per tal de situar el bipartidisme espanyol a Catalunya, és el que pretenen i per fer-ho no esmerçaran esforços i medis.

Cada dia que passa, els espanyols hi posen una falca més,  amb l’objectiu de fracturar-nos. Ara una llei recentralitzadora, ara un discurs, ara una amenaça, ara un mentida, ara un avis de que la legalitat ens caurà a sobre com una llosa, ara que no ens en sortirem.

De fet, cada dia que passa, molts comencem a tenir seriosos dubtes amb aquest full de ruta, que vol exhaurir una legalitat que ja s’ha manifestat obertament contraria a qualsevol negociació, concessió o pacte.  El govern espanyol, el Congrés espanyol, el PP i el PSOE ja han dit que NO. El que no sabem és quina part del NO no entenem.

Potser esperem el motorista, com aquells que esperaven ser anomenats ministres, perquè ens vingui amb la notificació amb la negativa inclosa, per després mostrar-ho al mon. El que passa és que alguns obliden que ens diran NO dins  la legalitat espanyola i cap estat d’Europa ho criticarà.

Podem ser més papistes que el papa, però el “pla” dels espanyols és d’una claredat esfereïdora, Catalunya és Espanya i els espanyols són els amos d’Espanya, per tant un tros mai decidirà pel tot. Els espanyols parlen i ho fan clar i català, NO a que els catalans decideixin com a poble diferenciat. Cap futur és possible amb Espanya i punt.

Allargar el procés, saben que arribarem al xoc de trens no te cap sentit, sobre tot desprès d’escoltar les darreres declaracions del Conseller d’economia Mas-Colell contestant les paraules del Montoro:

Ha dit que és la capacitat d’endeutar-se del Tresor espanyol la que permet a Catalunya finançar-se a través del FLA. Mas-Colell ha explicat que la possibilitat d’endeutar-se d’Espanya depèn directament del seu PIB, del qual Catalunya aporta el 20%. Tenint en compte que aquest any el Tesoro s’endeutarà per valor de 240.000 milions, “podem assumir que Espanya emetrà 48.500 milions de deute gràcies a Catalunya, mentre que només en rebrà 6.300 a través del FLA”. “Estem cansats d’aquesta actitud perdonavides del Govern; volem que ens tractin amb respecte”, ha subratllat Mas-Colell, qui també ha recordat que “no hauríem de demanar crèdit del Govern central si ens retornessin les nostres bases fiscals; amb elles no tindríem problemes per finançar-nos en els mercats”.

Andreu Mas-Colell ha assegurat que Catalunya s’està defensant d’una agressió, que es concreta en “un assalt per terra, mar i aire” contra l’autogovern. El conseller s’ha mostrat d’acord amb Montoro en què  cal més Europa, i ha afegit que “a Catalunya, però sobretot a Espanya”. “”La passió uniformitzadora i homogeneïtzadora del Govern del PP i la falta de respecte per la diversitat no són valors europeus”, ha conclòs.

No acordarem res, no pactarem res i la resposta a totes les peticions en format exclusivament democràtic i legal, serà NO. Sabent-ho, cal allargar una agonia innecessària?

Si ens creiem que podem construir un futur engrescador, si ens creiem que una Catalunya independent se’n sortirà, si ens creiem que tenim tot el dret com a poble a decidir el que vulguem, si ens creiem que podem construir un país nou de trinca i si ens creiem que tenim la raó de la nostra part, no cal que allarguem innecessariament arribar on volem arribar. Que consti que no ho plantegem des de la perspectiva de tenir pressa, senzillament és que ja sabem la resposta a les nostres peticions democràtiques i legals.

Insistim, fem-ho legal, amb la legalitat espanyola, convoqueu eleccions al parlament de Catalunya i feu un Programa contracte amb la ciutadania per guanyar les eleccions i Proclamar la Independència de Catalunya. No haurem comés cap il·legalitat i en funció del resultat electoral farem que la Declaració sigui legal i legitima.

No cal perdre més temps, ni esperar que de sobta el PP o el PSOE és converteixin en uns demòcrates respectuosos amb la voluntat dels catalans, no serà així per la senzilla raó que per ells no existim.




0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

27/1/2014

0 Comments

 
Imagen
27 DE GENER I DESCOMPTANT.

Els anàlisis per preparar les estrategies que fan els politics per intentar guanyar les eleccions, les que siguin, és de fet la seva màxima  preocupació i en darrer terme el programa polític. Els resultats electorals donen un cert poder polític i econòmic. No és el mateix tenir o no grup parlamentari. Les aportacions econòmiques pel partit no són menors. Tampoc és el mateix tenir 10 diputats que 21. Tenir l’aureola de les enquestes , teòricament a favor, pot determinar accions i estrategies errònies i fins i tot poden estar lluny del que demanden els ciutadans.

Ningú a dia d’avui posarà en dubta la legitimitat de qualsevol partit a defensar el que vulguin. També a dia d’avui, tothom entén que els partits elaboren programes i estrategies per arribar a governar, i per fer-ho cal guanyar les eleccions.

Dit això, tothom convindrà, que l’escenari amb el procés inclòs, pels catalans i Catalunya, no és el més idíl·lic, però tampoc el pitjor en termes politics i de voluntat popular. L’estat espanyol no esmerça esforços perquè fracassem en la nostra voluntat per exercir el dret a votar i comptar quans catalans volem la independència de Catalunya o no, i tenir en contra tot un estat, el seu govern, la seva oposició, els mitjans de comunicació espanyols, ni és menor ni secundari, dona una exactitud de que la confrontació ho és amb tota regla.

Cercar complicitats, elaborar estrategies per defensar-nos, és el més racional. Els que lideren el procés haurien d’aprofitar qualsevol acció política per intentar garantir que aquest cop qui ha de guanyar és la voluntat del poble català.

De la mateixa forma que el full de ruta dissenyat per CiU i ERC de moment ens ha donat uns fruits a nivell parlamentari i de govern extraordinaris i transversals, no continuar aprofundint amb aquesta estratègia, ens pot fer endarrerir l’èxit i el calendari.

Els que lideren el procés han d’entendre, i si no ho fan tenim un problema, que només estan liderant la voluntat manifesta d’una majoria de catalans que volen votar i la independència de Catalunya, però el més important, és que la societat civil ho ha demanat transversalment, al marge dels partits.

Oriol Junqueras, ha manifestat que no és possible anar a les eleccions europees amb una candidatura unitària. ERC, va començar de la pitjor forma el que fos possible anar junts, anomenant el seu cap de llista, cosa que complicava qualsevol negociació.

CDC i ERC són ara el pal de paller dels tres SI. Són els que lideren el procés, uns institucionalment i els altres com l’oposició responsable que fa possible que s’aprovin els pressupostos i dona suport al govern de la Generalitat. Aquest binomi té ara mateix i segons enquestes el suport majoritari dels catalans, fet que manté al Parlament una majoria absoluta i còmoda parlamentàriament i políticament. És per això que no s’entén el fet de no anar a les eleccions europees amb una sola candidatura.

L’excusa donada pel President de ERC, és poc creïble, saber que els d’Iniciativa definits amb el primer SI, però indefinits de moment amb el segon Si, era cantat que de moment no és sumessin a la candidatura unitària. Que els de la CUP no ho fessin, també  ho sabem.

ERC, que de moment està demostrant una serietat encomiable, pot retrocedir en el temps i trobar-se que perd part de la credibilitat guanyada a pols després del tercer tripartit.

CDC, per activa i per passiva estava reclamant aquesta candidatura unitària. ERC pot perdre l’oportunitat de que finalment la federació de CiU aclareixi on van i si comparteixen objectius politics com ho fa CDC i ERC.

Si finalment la candidatura unitària inicialment la fessin CDC i ERC, nosaltres no en tenim dubta que tindrien el total suport de la ANC, AMI i Òmnium Cultural, més altres organitzacions politiques i de la societat civil.

Avortar aquesta possibilitat, és fraccionar el transversalisme mostrar a la Via Catalana per la Independència, i és donar-los munició als unionistes.

Europa ens observa i no és el mateix una candidatura unitària que sumi la majoria d’opcions politiques per Catalunya, amb una participació electoral superior al 60 % que un 40% de participació i un fraccionament dels vots, i no és el mateix creure que ara és condueix el procés al marge de la societat civil i que el partit necessita saber els suports que te electoralment. Qui pensi en aquets termes, està cometen un error estratègic, ara el que hem de saber és quants catalans volen la independència de Catalunya i els primers que ho haurien de voler són els de ERC i comptar-nos fraccionats no és el mateix que comptar-nos amb una sola candidatura i per Europa tampoc.

Finalment si ERC no vol anar-hi per no veure’s fotografiats amb el que anomenen la “dreta catalana”, voldrà dir que el procés l’utilitzen de forma partidista i que la transverssalitat demostrada per la ANC i la darrera convocatòria de l’11 de setembre se la passen per l’arc del triomf.

Mai podrem construir el futur que volem si els termes d’arrencada han de ser la dicotomia dreta o esquerra. O avant posem Catalunya per davant de les qüestions ideològiques i les deixem per desprès, o ja podem considerar que hem perdut, perquè si finalment anem a unes eleccions autonòmiques, que o qui ens garanteix, que no seran res més que això, donat que la “dreta i l’esquerra” encara i seran.

Encara i som a temps i les direccions de CDC i ERC han de saber que la societat civil vol unitat i que en aquest procés els temps dels partits sesta exhaurint. Sobre tot si s’interpreta que anar cadascú pel seu compta és el millor per Catalunya i el procés. A més la societat civil en cap cas recolzarà un partit determinat, però si que ho faria per una candidatura majoritària, segur.

Per acabar, CDC, ERC, ICV, i la CUP, han de saber que aquestes eleccions,  són unes eleccions que en cap cas l'estat espanyol pot eliminar. No aprofitar-ho és certament de rucs.




0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

26/1/2014

0 Comments

 
Imagen
26 DE GENER I DESCOMPTANT.

A dia d’avui, encara no se per quins setze ous, Catalunya, millor dit els partits que és declaren obertament independentistes van anar a les darreres eleccions espanyoles, les que el PP va guanyar per majoria absoluta, certificant que tot el treball anticatalanista visualitzat amb la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya, guanyava en vots i escons a Espanya.

Els temps on CiU, apuntalava el govern espanyol de torn en minoria, per unes motlles immenjables, s’ha acabat. Fins i tot, és va acabar abans, quan el Zapatero prometés “apoyaré el estatuto que apruebe al Parlamento catalan”. CiU i el seu grup a Madrid, continua com si no passes res. L’informe apòcrif de la UDEF (policia espanyola) fals encara no te autors coneguts i CiU calla. CiU recolza la modificació constitucional per la qüestió de la contenció deficitària i l’estat espanyol i el seu govern centrifuga la carrega de contenció a les autonomies, bàsicament a Catalunya i CiU traga. La Comissió bilateral Catalunya estat, fa més de dos anys que no és reuneix i això que en Duran n’és el president i CiU traga. Els pressupostos espanyol del 2014 són una andanada directa als interessos de Catalunya i a la seva competitivitat i CiU i ERC traguen. ERC és vetada sistemàticament a la comissió de secrets espanyols del Congrés i CiU hi és i ERC traga.

Hores d’ara, ningú dels que treballen per fer efectiva la consulta, en te dubtes de que l’estat ha decidit posar al mateix nivell consulta que independència i que l’estratègia de les FAES i del PP és retornar a la “España Una Grande i Libre”. Tot el paquet de mesures legislatives, més les declaracions ho certifiquen, Espanya i els espanyols de Madrid (elits i castes espanyoles), fa estona que han decidit carregar-se el “pacte de la transició”. Ara tot sembla indicar que s’han adonat que els catalans, des de la ignominiosa sentencia contra l’Estatut també ens el volem carregar.

Tampoc sabem si els diputats espanyols provinents de Catalunya i afins al moviment per la independència i són per suportar les despeses suntuaries del partit. Sabem que ser diputat espanyol, té una bona remuneració, que afegida a les dietes i nomenaments en les comissions, són per tenir en compta. Ara bé, i sense compartir-ho, entenem que en Duran i els seus hi siguin, com els socialistes i els d’Iniciativa Verds. El que no entenem és que hi fan els de CDC i els de ERC. Ser-hi és continuar legitimant l’opció espanyola, i ser-hi és acceptar el joc de les majories i minories espanyoles, acceptant que tanquen l’emissió de TV3 i Radio Nacional de Catalunya i quedant-se a l’escó com si la festa no anés amb ells.

La lluita per fer de Catalunya un nou estat, ara no passa pel Congres espanyol. Catalunya a sabut internacionalitzar el procés, amb l’ajut inestimable dels ineptes espanyols i estar al Congres només serveix perquè personatges com el Duran avalin les politiques antisocials i recentralitzadores del PP. Comença ha ser moment de qüestionar-nos que collons fem al Congres espanyol a més de no controlar absolutament res i d’ensenyar una estelada. Ser-hi per parlar amb la llengua del dominador i acceptar les seves regles de joc, regles que des de Catalunya mai podrem modificar és del gener estupid i si és per una qüestió estrictament crematística, vol dir que la nostra dignitat té un preu molt baix. Potser comença ha ser hora de qüestionar-nos si políticament cal que hi siguem.




0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

25/1/2014

0 Comments

 
Imagen
25 DE GENER I DESCOMPTANT

Els sindicats de Catalunya, seran protagonistes involuntaris, o no, del procés. La crisis econòmica, l’ofec institucional del govern espanyol i les retallades forçoses de la Generalitat, els farà ser actors actius i de vegades incisius per anar a favor o en contra del procés.

Ningú pot negar, que un dels sectors més castigat per la crisis i les retallades ha estat el mon dels funcionaries de Catalunya. Congelacions salarials, reducció dels salaris i pagues, supressions d’acords i premis socials, és el que han agut de pagar els treballadors de la administració(metges, sanitaris, mestres, mossos, bombers i tots el tècnics i administratius en general).

Els treballadors en general, amb les seves organitzacions politiques i sindicals, han de lluitar permanentment per avançar en el que és i forma part del seu objectiu principal, construir una societat més justa. No demanarem, perquè finalment serà una decisió que hauran de prendre ells i les seves organitzacions, que és posicionin a favor o en contra  de la independència, però si que els hi demanem que siguin lleials al seu recolzament que han fet per que els catalans tinguem el dret a decidir o autodeterminar-nos.

Els treballadors a través dels sindicats, han de protestar i reivindicar que les accions politiques siguin el més justes i progressistes possibles, però el que no poden fer és convertir-se en defensors del corporativisme i dels interessos de grup.

Bombers, per exemple, i tot ser un col·lectiu especial, esdevé un grup de funcionaris de carrera, on difícilment perdran la seva condició i això de per si els fa als ull de la resta de treballadors del sector privat, uns privilegiats. Les reformes laborals que impulsen els governs espanyols, difícilment els afectarà i de moment els sous de més de 1.600 euros nets al mes, els fa que encara siguin més “privilegiats” a ulls dels aturats i de la resta de treballadors.

En cap cas estem dient que deixin de proposar i reivindicar millores de tot tipus pel servei, però fer manifestacions com si els anés “la vida i la feina”, no és de rebut. Els repartidors de pitzes també se la juguen.

El dirigents sindicals haurien d’extremar el caire reivindicatiu que de vegades escometen sectors que no són precisament els que més pateixen la crisis i les retallades.

Cal però començar a utilitzar els termes reivindicatius amb més exactitud i dirigir-los als que tenen la màxima responsabilitat per poder incidir en les politiques actives, en pactar les reformes laborals i fer que la crisis no només la paguin els treballadors.

La Generalitat ara mateix, no és res més que un mer gestor finalista i el que rep de l’estat és per pagar les competències que té, cosa que no arriba, com és en el cas de la llei de dependència.

L’enemic dels treballadors de Catalunya, i tant s’ha val del sector que siguin, és el govern espanyol. És el que fa la “reforma laboral”, és el que puja els impostos, és el que congela les pensions, és el que aprova sanejar amb diners de tots la banca privada, és el que reforma la llei d’educació, és el que reforma la llei de divorci, és el que no reforma la llei hipotecaria, és el que avala els desnonaments judicials, és el que fa possible que els corruptes politics no paguin. El govern espanyol és el responsable de que Catalunya no tingui un finançament adequat, de que aquí no puguem fer politiques per incentivar el treball, de que no puguem ajudar als empresaris de la petita i mitjana empresa, l’estat és gasta els recursos amb submarins que no suren, amb autopistes sense cotxes, amb aeroports sense avions i amb trens d’alta velocitat sense passatgers. El govern de la Generalitat quan retalla ho fa per imposició directe del govern espanyol.

Encertem on han d’anar dirigides les nostres legitimes protestes i ara i fa estona, han d’anar dirigides contra el govern espanyol, que són els únics que tenen tot el poder polític, econòmic i institucional a l’estat espanyol.




0 Comments

ELS POPULARS ENS RECORDEN QUE CATALUNYA ÉS D'ELLS.

25/1/2014

0 Comments

 
Imagen


Els “demòcrates” del PP, no paren de sorprendre’ns. L’inici de la convenció que porten a terme en terres conquerides no deixa de ser antològic. La Camacho; “Catalunya viu el síndrome basc i ara estem immersos amb la violència que generen els independentistes catalans”. La Cospedal; “No permitiremos que nos roben un trozo de Espanya a mordiscos ni ha machetazos” i “los que no entiendan que Cataluña és España desde hace mas de 500 años es que no entienden nada i quieren canviar la historia”. De ven segur que el Montoro i en línea amb els del PP, ens confirmarà que Catalunya no pateix cap espoli i que les balances fiscals presentades pel seu departament ho confirma.

La Camacho, gran demòcrata ella, diu que lluitarà perquè no si l’imposi una forma de viure a Catalunya i que te tot el dret a viure com espanyola i catalana a Catalunya que és Espanya. No és que la seva actitud democràtica sigui de baix nivell, és que és inexistent. Com poden gosar dir que són demòcrates i no acceptar els resultats electorals a Catalunya i fins i tot els referèndums autoritzats que és fan a Catalunya.

Si no poden guanyar legalment i democràticament a Catalunya, utilitzen el govern espanyol i l’estat per subvertir la voluntat democràtica manifestada legalment a les urnes.

Ens fan por, ens amenacen, han decidit anorrear-nos definitivament, també fer-ho a tot allò que es manifesti en altres comunitats i ensumin que te a veure amb els catalans o Catalunya. Els espanyols del PP, amb el silenci dels socialistes, han decidit que ara la partida és finalista i com sempre ells la volen guanyar, com, els hi és indiferent. És per això que aquesta convenció del PP a Catalunya, sembla més un aquelarre de vampirs sedents de sang catalana, que una reunió on volen debatre la situació i proposar-nos finalment el perquè és millor per nosaltres ser espanyols que no lliures.

Si com és d’esperar en Mariano Rajoy, és manifesta a la clausura amb la línea de la Cospedal i la Camacho, quedarà clar que el PP no vol negociar absolutament res, i per tant l’única via democràtica i possible és convocar unes eleccions autonòmiques i desprès fer la DUI.

No és que tinguem pressa, és que comencem ha tenir element consistents de que Espanya ens vol trencar. Pot ser, el succeït a can Barça no és casual. Trencar-nos en tot els àmbits de la vida social és ara l’objectiu èxplicit del PP. Preparem-nos perquè ara si que ha començat la confrontació de veritat.




0 Comments

INDEPENDÈNCIA.

24/1/2014

0 Comments

 
Imagen
24 DE GENER I DESCOMPTANT.

Tot un nou compendi de lleis i decrets, provinents de l’estat espanyol, són ara els nous “Reales Decretos de Nueva Planta”. Com sempre, Castella abans i Espanya ara, han legislat i legislen contra Catalunya.

Els espanyols, hi ho hem de reconèixer s’han modernitzat a l’hora de sotmetre i anorrear als catalans. Ells sols però, no ho haurien pogut fer. Potser per alguns, ara no és moment d’analitzar perquè ha estat possible situar-nos dins d’aquest escenari tant surrealista i antidemocràtic a l’hora. Ara tenim i patim l’atac més ferotge que Espanya mai ha fet contra Catalunya, però per esmenar-nos la plana cal analitzar-ho i saber el perquè.

El regim sanguinari i genocida d’en Franco va durar 39 anys per dos motius. L’un, la estratègia geoestratègica per convertir  la península, que és prou lluny de la ex URSS i prou a prop per defensar els valors capitalistes d’Europa, en el plató militar dels americans per lluitar contra el comunisme. L’altra, la gran quantitat de “republicans espanyols i catalans” que s’abraçarien al feixisme amb més o menys alegria.

El primer motiu va donar prou estabilitat a la dictadura per sobreviure fins el final del dictador. Ara be els successors i els nous temps era un binomi que feia inviable la continuïtat del mateix model polític i social. El dubta sempre va ser quin havia de ser el gruix de concessions als antifranquistes. Finalment tot va ser més senzill, les elits del moment i que ja controlaven els llocs claus de les institucions i de la societat, van decidir que també havien de ser els que controlessin la política i els sindicats. Als díscols se’ls va obligar a fer renuncies ideològiques. L’eurocomunisme, la renuncia al marxisme, reduir qualsevol acció política a demandes autonomistes i d’amnistia, era el que demanava el postfranquisme per acceptar una certa “regeneració” d’Espanya.

Franco no va necessitar mai legitimar el seu cop d’estat. Va fer i construir unes regles de joc a la seva mida. La legalitat del franquisme contra la legitimitat i legalitat de la República espanyola, la van donar finalment els americans i els aliats. Mai el franquisme va adquirir la legalitat legitima amb els vots dels ciutadans. Van ser els fusells, els assassinats, les imposicions, la corrupció i la dictadura el que ho va fer possible.

La transició del franquisme si va ser pacifica, va ser per dos motius ben entortolligats. L’un, de caire ideològic i de nació. Els franquistes i el seu exercit no veien perillar la unitat d’Espanya i el segon que connectava amb el primer, les elits econòmiques franquistes, en cap cas veien perillar els seus interessos.

El pacte és va fer des de les elits del moment i amb la garantia de que ningú qüestionaria ni s’oposaria al que proposaven, varen construir el pitjor relat democràtic que s’ha pogut fer en termes de justícia. Per cert totalment incomparable amb el que van fer els aliats acabada la Guerra. Els judicis de Nuremberg en són una bona mostra.

Les noves castes politiques amb els franquistes, van obviar fer justícia i van construir la transició des de la humiliació més vergonyant que mai els vençuts és podrien haver imaginat. La por, el record als assassinats indiscriminats, les tortures, els robatoris del regim, pesaven prou com “per callar i comprar la bona nova”.

Ara potser no és el moment, però algun dia a les escoles s’haurà d’explicar quins van ser els responsables d’aital ignomínia cap el poble català i del perquè va ser tant feixuga la nostra marxa cap la llibertat.

Com és va poder acceptar que a la península només “existia” un sol poble l’espanyol? Com és va poder acceptar que la sobirania nacional espanyola residia només en el poble espanyol? Com és podia acceptar una transició on el garant de les decisions politiques fos l’exèrcit antidemocràtic franquista i sediciós? Com és podia acceptar que les lleis franquistes no quedessin derogades de facto? Com és podia acceptar que Tribunals dirigits per franquistes insignes, que dictaven afusellaments i defensaven als torturadors continuessin en el seus càrrecs? Com és podia acceptar que l’estat espanyol no demanes perdo i no compensaria a totes les víctimes del franquisme? Com és podia acceptar que la transició mai condemnaria el franquisme i el seu cop d’estat? Com és podia acceptar altra cop als borbons foragitats de la península l’any 1931 pels ciutadans? Com és podia acceptar.............

Ara som on som i dir que nosaltres no hi tenim res a veure, seria tant fals coms els euros que és fabricaven a Toledo. Nosaltres hem comprat la constitució espanyola. Nosaltres hem participat en la construcció de l’estat de les autonomies. Nosaltres hem comprat que tot el poder polític emani del Congrés espanyol. Nosaltres hem participat a totes les eleccions espanyoles i em donat legitimitat a totes les lleis espanyoles. Nosaltres hem confiat amb la bona fe i les intencions democràtiques dels espanyols. Nosaltres hem fet del peix al cove la nostra covardia. Nosaltres no hem pogut establir relacions de cap tipus amb els territoris que ens envolten. Nosaltres hem sigut incapaços de construir un estat plurinacional. Nosaltres hem estat col·laboradors necessaris pel que esta succeint als Països Catalans.

I ara, que hem ajudat a que els espanyols consolidin la seva nació, Espanya, utilitzen tota la seva legitimitat i legalitat contra tot allò que els hi vagi en contra dels seus interessos. Exactament com van fer a l’any 1977, fabricant i fent veure que democràticament pactaben una constitució que menystenia als pobles i certificaba que només existien els espanyols.

Ara però, la dreta i l’esquerra espanyola, han descobert que la seva arma de “destrucció massiva” per anorrear Catalunya, és tenir una majoria absoluta al Congres de diputats espanyol. Només els hi  cal utilitzar el seu poder institucional i d’estat per aconseguir el seu objectiu estratègic per destruir Catalunya com Nació i nosaltres amb major o menor intensitat, per responsabilitat en deien, ho hem avalat sistemàticament,

La seva legalitat, ara ja sabem perquè la volen utilitzar, per perpetuar l’espoli, per espanyolitzar-nos i per mantenir-nos com una colònia amb l’objectiu de transformar-nos definitivament amb una regió espanyola con “sus cuatro provincias”




0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.