ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JO TAMBÉ SOC DE "LA CRIDA"

28/1/2019

0 Comments

 
Picture

Jo no ho hauria explicat millor.


Per què soc de la Crida?

IMMA TUBELLA - CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ
“Només acon­se­gui­rem el que volem si ho fem de manera dife­rent de com ho hem fet fins ara.

Perquè vivim en un país con­tro­lat per un estat que men­tre que a nosal­tres ens demana àmplies majo­ries està pre­si­dit per un pre­si­dent que no va gua­nyar les elec­ci­ons i que ho és, mal­grat treure el 22,6% de vots i el 24,4% d’escons, gràcies als vots de Podem i dels sobi­ra­nis­tes de tot l’Estat, decisió que no com­par­teixo, però que entenc, donada la situ­ació de cor­rupció del PP, de repressió i de caos del moment. Perquè vivim en una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal amb un monarca que oblida el paper d’àrbi­tre que li con­fe­reix la Cons­ti­tució i que amb un dis­curs duríssim, el 3 octu­bre del 17 legi­tima el a por ellos que durant un any ha fomen­tat el res­sor­gi­ment d’una extrema dreta que no gosava mani­fes­tar-se com ho està fent i que entra en par­la­ments i amenaça a tort i a dret. Perquè vivim en un estat on el que s’ano­mena justícia no és gaire més que una sec­to­rial dels par­tits uni­o­nis­tes, que incom­pleix les lleis inter­na­ci­o­nals, les euro­pees, les cata­la­nes i que té la barra de van­tar-se’n.

Perquè vivim en un país que fa una con­sulta el 9-N del 2014, i tot i sabent que no és vin­cu­lant, voten 2.344.828 per­so­nes, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 80,91% dels vots i els orga­nit­za­dors són cas­ti­gats amb inha­bi­li­ta­ci­ons i més de 5 mili­ons d’euros. Perquè vivim en un país on es fa un referèndum vin­cu­lant segons la llei del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació apro­vada a pri­mers de setem­bre del 2017, on voten 2.221.585 per­so­nes mal­grat les difi­cul­tats que tots conei­xem i la violència física dels cos­sos de segu­re­tat de l’Estat, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 90,18% i a causa d’aquest fet un pre­si­dent ele­git democràtica­ment s’ha hagut d’exi­liar i dos can­di­dats a la pre­sidència, el vice­pre­si­dent, la pre­si­denta del Par­la­ment, qua­tre con­se­llers i un líder social fa més d’un any que són a la presó a les por­tes d’un judici sense cap garan­tia i fona­men­tat en un relat inven­tat. Perquè vivim en un país on des de l’Estat es van impo­sar unes elec­ci­ons que els par­tits inde­pen­den­tis­tes no van gua­nyar, entre altres coses, i per­do­nin si m’equi­voco, per manca de la uni­tat que el moment reque­ria però que hau­ria pogut nome­nar pre­si­dent amb una àmplia majo­ria, el 52,59% con­cre­ta­ment, i que no va ser pos­si­ble fins a la quarta temp­ta­tiva perquè a l’Estat no li agra­da­ven els can­di­dats. I quan accepta el quart, el tit­lla de supre­ma­cista. Perquè vivim en un país on el groc està pro­hi­bit i cer­tes lle­tres de rap i certs actors de tea­tre, també.

Perquè estic con­vençuda que la frac­tura entre Cata­lu­nya i Espa­nya no és una qüestió de dre­tes i esquer­res com encara algú ens vol­dria fer creure. Tam­poc és una qüestió entre monar­quia o república, perquè la història ens recorda que la República Espa­nyola no és una garan­tia de res­pecte pels drets naci­o­nals. És una qüestió de men­ta­li­tat, de cul­tura i de model. Ells, els uni­o­nis­tes de dreta i esquerra encara somien amb Gibral­tar i amb Pere­jil. Nosal­tres somiem amb Europa, la lli­ber­tat, la democràcia i el dret de les per­so­nes a deci­dir el seu futur. Però no en el que ara ente­nem per Europa, una Comissió Euro­pea que no és més que un sin­di­cat d’estats caducs incapaços de posar-se al dia i pro­clius a mirar cap a una altra banda quan es tra­ei­xen els valors fun­da­ci­o­nals de la Unió. Somiem la refun­dació d’una Europa res­pec­tu­osa amb la volun­tat dels seus pobles i de la seva gent on la sim­bo­lo­gia nazi, els pre­sos polítics i les vagues de fam per denun­ciar una justícia injusta i par­ti­dista siguin impos­si­bles d’ima­gi­nar. Perquè em sento orgu­llosa de la gent que al car­rer, a Lle­do­ners, a Mas Enric o al Puig de les Bas­ses no ha aflui­xat ni un ins­tant. Perquè els que hem ele­git perquè ens repre­sen­tin es dei­xin de peti­te­ses i optin per la uni­tat impres­cin­di­ble. Perquè aquests matei­xos obli­din els cants de les sire­nes que ja sabem on por­ten i optin per escol­tar veus com la del rec­tor de la uni­ver­si­tat de Glas­gow i advo­cat de la con­se­llera Pon­satí que acon­se­llava decla­rar la inde­pendència sense espe­rar el judici, o la de Tho­mas S. Har­ring­ton, catedràtic d’estu­dis hispànics al Tri­nity College de Hart­ford, als Estats Units, quan diu que no cal espe­rar que ningú ens reco­ne­gui abans de pro­cla­mar res. No obli­dem, i això ho dic jo, Taiwan, el país que no exis­teix segons la llei inter­na­ci­o­nal però que avança amb pros­pe­ri­tat i democràcia.
​

Perquè sort EN tenim dels nos­tres pre­sos, que amb la seva vaga de fam o apro­fi­tant el judici actuen com un revul­siu per fer reac­ci­o­nar els par­tits inde­pen­den­tis­tes, no la gent que ja està con­vençuda i reclama des de l’inici la uni­tat i que veu amb indig­nació com es mul­ti­pli­quen les can­di­da­tu­res a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona o a les elec­ci­ons euro­pees. Per tot això i perquè els par­tits polítics tra­di­ci­o­nals no aban­do­nen estratègies cadu­ques més interes­sa­des a obte­nir vots que en els objec­tius pels que els han obtin­gut i que només saben mirar el curt ter­mini amb un alt risc de trair el que més de dos mili­ons de per­so­nes dema­nen a crits al car­rer i a les urnes, per tot això, m’he fet de la Crida amb la con­vicció que només acon­se­gui­rem el que volem si ho fem de manera dife­rent de com ho hem fet fins ara. La Crida són les per­so­nes, no les sigles, i les per­so­nes són les que ens han dut on som. I espero que així sigui.


0 Comments

ELS QUE VOLEM LA REPÚBLICA

24/1/2019

0 Comments

 
Picture

Sembla que aquest punt, el d’aconseguir la República, és potser el que te més recolzaments a Catalunya i fins i tot de fora. Fer un referèndum acordat també.

Sembla també que el punt que divideix més profundament és com ha de ser la República. Uns la volen com el resultat d’una revolució social, d’altres la volen respectant valors democràtics universals, d’altres lliberal i perfectament integrada a la Unió Europea, d’altres mantenint el que tenim amb una independència financera i institucional i finalment en tenim els que la voldrien fraternalment dins la República espanyola.

Com voler la República del futur, és ciència ficció ara, sobre tot perquè la resposta no és individual, és col·lectiva i només la posició majoritària de la societat la pot decidir i construir.
La disquisició i el debat de sempre és que va primer l’ou o la gallina. Que va primer construir una societat justa amb mitjans limitats o proclamar la República per tenir-ho tot, ara seria implementar-la, i construir des de la llibertat els nous propòsits institucionals i democràtics.

Si partim de la base que cap Estat, que sempre són i tenen una base impositiva, vol disminuir el seu poder, tant territorial com econòmic, se’ns presenta un repte descomunal, com deslligar-nos d’aquest Estat.

Aconseguir deixar de ser una propietat global del Estat, només té dos camins, fer-ho pacíficament i democràticament amb un acord per les dues bandes, fer-ho també pacíficament i democràticament però sense acord i la via violenta on tothom perd.

El Govern del President Carles Puigdemont, conjuntament amb el Parlament van triar la via democràtica i pacifica, però com no hi va haver-hi acord, malgrat haver-ho demanat més de 19 vegades, és va decidir habilitar la via unilateral. Aquesta via estava legitimada per unes eleccions i per una majoria independentista al Parlament com resultat d’un Programa i del seu compliment.

La pregunta que s’escau ara és com fer efectiu el mandat, tenint clar que tot indica que no pactarem res que suposes el trencament de la unitat sagrada del Estat espanyol.

Ara mateix és imperatiu que des de la política, unitària, partidista, la que sigui que vol la independència, se’ns digui, insistim, obertament com fer-ho. Ja no valen els discursos buits. Ja no valen promeses de futur. Ara el que una bona majoria de catalans vol és que se’ns digui com. En tenim prou amb una majoria al Parlament per la independència ?. En tenim prou guanyant les alcaldies per la República ?. En tenim prou amb guanyar el pols amb la justícia espanyola ?.
​
És hora que la transparència i compromís dels disposats guanyem el relat, el discurs i els fets. És hora de que als venedors de fum els enviem al calaix de la historia, sobre tot si volem de debò ser un Estat independent en forma de República.


0 Comments

A QUI VOTAR I PERQUÈ

20/1/2019

0 Comments

 
Picture

L’envit que l’Estat d’Espanya ens va fer el 21D va ser antològic. Creien que podien i volien guanyar les eleccions autonòmiques que van controlar de forma matussera i fins i tot, potser, incomplint la seva legalitat, i malgrat la repressió desfermada, l’independentisme va tornar a guanyar amb 70 diputats (la majoria absoluta és de 68).

Restitució va ser l’eslògan de Junts per Catalunya. Eixamplar-nos i abandonar la unilateralitat, el clam de ERC. Els de les CUP restituir al legítim President Carles Puigdemont i implementar la República ja proclamada.

No cal ser molt llest per entreveure que el 21D va trencar qualsevol pretensió i creença d’anar junts i fer República. La mateixa nit del 21D, JxC, ERC i les CUP, van fer la representació efectiva de que qualsevol propòsit unitari era una quimera. La comunicació del pretès èxit electoral independentista, és va convertir en un al·legat partidista i enterrador.

Mai entendrem, sobre tot perquè no se’ns ha explicat, com ERC a traves de Roger Torrent, trenques el pacte amb JxC. Obeir al jutge instructor Llarena i desobeir als electors, hauria d’haver tingut conseqüències. Igual de greu va ser que ERC amb els del PSOE-psc votessin a favor de retirar el sou als diputats electes empresonats i exiliats.

Malgrat tot sembla que JxC i ERC amos del Govern, PDeCAT i CUP no compten, insisteixen amb fer veure que tenim un Govern “efectiu” i que la seva força ve del partit i del Parlament. No volem ser molt agosarats però la pel·lícula te mes talls que els “nodo”.

Per arrodonir-ho, a aquestes alçades, ja ningú dubta que ERC vol implementar, no la República, sinó una nova estratègia dirigida als espanyols demòcrates per obtenir recolzaments i finalment pactar un Referèndum. Vaja, exactament com el que proposa Unidos Podemos.  Mentrestant practicar la política pujolista del peix al cove.

Perfecte, ERC té tot el dret a decidir el que li plagui. Al que no té dret és a entabanar-nos i enganyar-nos. Si volen i lluiten per una República federal espanyola, que ho diguin obertament, segur que tindran clientela.

Si els de les CUP volen fer la revolució primer, perfecte i tenen tot el dret a proposar-ho. Ja ens explicaran com la volen fer. Si creuen que han de perdre el temps amb els Comuns, Podemites i rareses politiques, allà ells, però creiem que els catalans independentistes, ens hem guanyat el dret progressista a que se’ns digui la veritat.

Junts per Catalunya, segur que han d’entomar la seva ració critica. Voler restituir i no restituir altra cosa que no sigui més autonomisme. Acceptar incomprensiblement totes les decisions del president del Parlament, malgrat que se’ns hagi fet creure el contrari, no els deixa en bon lloc, i si sumem que ningú entén quina és l’estratègia per implementar la República, vol dir que tenim un problema estratègic i d’objectiu global.

A qui votar a les municipals, a les europees i a les properes autonòmiques que seran més aviat que tard? A qui votar comença a ser l’element cabdal per intentar no perdre majories independentistes i republicanes.
Hores d’ara no tenim propostes que ens facin creure que aconseguir la independència és possible. La dispersió política, de caire ideològic, com sempre, ens està marcant l’agenda, i els indicadors de base no escoltats, ens poden dur al desastre.

Ja ningú proposa tenir majoria (68 diputats) al Parlament per implementar la República unilateralment, saben que mai pactarem un Referèndum amb el PSOE, PP i Ciutadans.

Ningú ens explica que suposa tenir uns eurodiputats a favor de la independència i que poden fer per la República. Ningú ens explica perquè serveixen unes eleccions municipals, saben que la gestió municipal està tenallada per una legislació espanyola que ens limita i controla. Ningú ens explica perquè vol guanyar unes eleccions autonòmiques  i per que fer desprès.

A qui votar, és pot convertir en el problema més greu dels independentistes. Quan les ofertes politiques són variades i sense un objectiu clar i de com assolir-lo, que ningú en tingui dubtes, la desmobilització està servida.

El 155 va tenir els seus efectes que podem traslladar a la vessant econòmica. El 21D ha tingut els pitjors efectes, va sembrar la llevo de la divisió.

Només des de la claredat i un compromís incorruptible, costi el que costi, podem tornar a imprimir confiança i de que podem guanyar la República.
​
Avui la cosa no va de gestió autonòmica, ni nacional ni municipal, avui va de guanyar totes les eleccions.  Guanyar-les és possible si tenim clar l’objectiu, i conformem la unitat imprescindible, i si JxC, ERC PDeCAT, CUP no hi estan per la feina, és hora, perquè volem guanyar-ho tot, de generar l’alternativa, per saber a qui votar i perquè. Pot ser La Crida és la resposta.


0 Comments

PARLEM DE LA UNITAT?

17/1/2019

0 Comments

 
Picture

“Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas, guardé silencio, 
porque yo no era comunista, 

Cuando encarcelaron a los socialdemócratas, 
guardé silencio, 
porque yo no era socialdemócrata 

Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas, 
no protesté, 
porque yo no era sindicalista, 

Cuando vinieron a buscar a los judíos, 
no pronuncié palabra, 
porque yo no era judío, 

Cuando finalmente vinieron a buscarme a mi, 
no había nadie más que pudiera protestar.”


Reflexions atribuïdes a Bertolt Brecht, que reflexa sense matisos, que desentendre’s de les injustícies que d’altres poden patir, per qüestions ideològiques o de raça, ens condueix irremediablement a un futur allunyat de la justícia social, solidaritat i fraternitat mundial.

Avui el quart poder del Estat d’Espanya, amb permís, coneixement o no, ens ha mostrat altra cop que és el braç armat del franquisme ideològic.

Les detencions fetes per la policia nacional d’Espanya, a Batlles, ciutadans i un periodista a Girona, sense cap ordre judicial, sense cap delicte in fraganti, sense cap avis preceptiu, fetes amb nocturnitat, sense identificació dels funcionaris, l’únic que podem pensar que és més del “a por ellos”.

“A por ellos”, per independentistes. “A por ellos” per anticapitalistes. “A por ellos” per demòcrates. “A por ellos” per republicans. “A por ellos” per voler utilitzar els drets d’expressió i manifestació.

Que ningú ho dubti,  només la submissió total “els farà lliures”. Sindicalistes, lluitadors pels drets socials, politics que creuen amb la democràcia, empresaris amb criteris justos, solidaris amb la ciutadania mundial, vosaltres sou els següents. Primer la intolerància, desprès la repressió mental, desprès la física i finalment la mort. Sense democràcia, sense llibertat, sense drets individuals i col·lectius, la societat tard o d’hora estarà condemnada al conflicte i la Espanya dels borbons no només no ha resolt el tema de la convivència, sinó que sempre ha imposat pel dret de conquesta la seva llei. Amb foc, terra cremada i centenars de morts.

Ahir, avui, hagués tocat que el PDeCAT, ERC, CUP, Junts per Catalunya, La Crida, AMI, ANC, Òmnium i qualsevol altra organització democràtica que si vulgues afegir, haguessin anat a Waterloo i amb el suport del Consell de la República, escoltar com el nostre President legítim Carles Puigdemont, que no només diu que així no, sinó que diu que fins aquí i que el Parlament de Catalunya el Govern de la Generalitat i el Consell de la República catalana, han acordat implementar la República catalana amb el retorn immediat de tots els exiliats, amb l’objectiu de controlar el territori i establir cura de reconeixements i tractats internacionals.
​
Potser no passarà, ni quelcom semblant. Ara be, si el que ha passat a Girona, sumat al procés, a la causa general contra Catalunya i la seva llengua, al judici farsa, a la persecució i repressió general contra els catalans sobiranistes a favor de la independència, si tot aquest quadre no ens fa trempar per dir prou i anar tots a una, voldrà dir que ens podem convertir en els normalitzadors i uns covards, i primer els nazis van anar a buscar als comunistes, però com jo no n’era...................................


0 Comments

PARLEM DE PRIMÀRIES?

14/1/2019

0 Comments

 
Picture

Els que s’autoanomenen d’esquerres, sembla que tenen el copyright del que vol dir progressisme. Progrés per millorar les injustícies socials i fer-ho des de l’eina més antiga moderna, els partits. Partits i sindicats són les organitzacions per avui decidir el futur de la societat.

Les seves propostes congressuals "avalen" que les seves direccions tinguin la capacitat per executar-les i d’ells depèn el model democràtic, la transparència i millorar la participació. Diuen.

Fins a dia d’avui, a Catalunya i Espanya, han estat els partits, a traves dels seus òrgans de direcció, els que han decidit qui pot ser candidat a unes eleccions. La població només ha pogut triar la papereta. L’aposta dels partits és clara, si vols participar, afiliat. Tot i que darrerament han obert la participació als programes, no als seus candidats. Els candidats, llistes, malgrat que ara recentment facin primàries internes, sempre finalment és l’aparell del partit qui guanya l’aposta. ERC amb el canvi de candidat a l’Ajuntament de Barcelona, amb primàries incloses ens demostra que qui decideix sempre és la direcció. 

Que són les primàries obertes que la ANC recolza? Doncs una forma de fer on decididament qui triïn siguin els ciutadans. Una tria per escollir la voluntat majoritària. Una tria on els que decideixen no són els aparells de partit. Una tria on la participació popular determini qui és i són els millors candidats.

Segur que la proposta és tant trencadora que fins i tot pot fer envermellir als que demanen participació per desprès fer el que vulguin. No hi ha participació ni transparència de cap procés, sense el control de la ciutadania. Els partits, tenen tantes servituds, que són al mateix temps enemics del que proposen: Participació i transparència. Gasten tantes energies pel partit, que s'obliden dels objectius.

No és pot demanar participació sense donar el poder de decidir a la ciutadania. Fer-ho, perquè després  una executiva, “x”, sigui la que decideixi, és la llavo dels desencís i de creure’ns que tots el politics són el mateix.

L’apoderament popular, la participació, la responsabilitat, la transparència, són conceptes que no practiquen els partits. Fem de les primàries un tomb a la manera de fer política. Nosaltres decidim, nosaltres ho podem canviar, i no depèn de ningú més. 


0 Comments

ELS DIPUTATS A MADRID EN CAP CAS REPRESENTEN CATALUNYA HO SÓN D'ESPANYA

13/1/2019

0 Comments

 
Picture

El pacte del 78, deixava ben clar que a Espanya hi han dos tipus de diputats, els autonòmics i els espanyols. També deixava clar que la legislació i la legalitat suprema és la que dicta el Congrés espanyol. La legislació autonòmica és tant de pa sucat amb oli, que quan legisla superant l’espanyola, els espanyols tenen un Tribunal Constitucional per liquidar-la.

Qui recapta els nostres impostos  és la hisenda espanyola. Qui fa les lleis orgàniques d’obligat compliment és el Congrés espanyol. Qui controla, immigració, duanes, ports aeroports, comunicacions, economia, el banc d’Espanya, les inversions, és el govern espanyol.

Els diputats espanyols de Catalunya, ho són, per participar a les eleccions espanyoles. Per jurar o prometre la Constitució espanyola. Per participar en les seves comissions. Per participar amb els debats espanyols. Per votar mocions, lleis i propostes de resolució. Tot ho fan a major gloria d’Espanya.

Els diputats espanyols de Catalunya, per molt que vulguin el contrari, només fan i serveixen per donar legitimat a totes les decisions que pren la majoria del Congrés espanyol, i qualsevol concessió per Catalunya, respon als interessos politics o no, del govern espanyol de torn.

La moció de censura al Rajoy, ha tingut la virtut de mostrar-nos, que els fets continuen sen els mateixos. Els presos politics en presó preventiva. Els exiliats lliures a Europa i perseguits a Espanya. Els drets individual, llibertat d’expressió, cada dia més escapçats. La fiscalia immersa amb una persecució il·limitada contra tot el que faci referència al 1 d’octubre.

Són fets i per molt que el tractament formal pugui semblar diferent, el que és ben cert, és que el PSOE, PP i Ciutadans, amb el seu pacte de sang per defensar el seu Estat, fa impossible cap proposta que no sigui estrictament autonòmica i sempre sota el paraigües d’una espanyolitat imposada.

Pedro Sánchez no farà cap proposta que suposi reconeixements sobirans. Sánchez, s’està limitant a fer el que han fet tots els presidents espanyols; fer concessions en funció de dos necessitats, el suport al Congrés i aconseguir vots a les cites electorals.

L’oferta que fa el govern espanyol és estrictament constitucional i espanyola. Les diferencies amb el PP i Ciutadans són merament de necessitat per tenir i mantenir el poder.

La pregunta que tornem ha fer-nos, és el paper d’estrassa, que contínuament fan els diputats espanyols de Catalunya que al 2017 van recolzar que el Parlament i Govern de Catalunya, fessin el Referèndum d’autodeterminació i proclamessin la República catalana, i ara legitimant un Congrés i Senat espanyols que han reprimit a tort hi ha dret, politics i ciutadans de Catalunya.

No podem voler la independència, proclamar-la i al mateix temps formar part del país que volem marxar. Altra cosa és, per exemple, l’actitud dels escocesos desprès de pactar el Referèndum, perdre’l i acceptar el resultat i continuar participant a totes les institucions que en formen part.

Ho sabem, tenir diputats, grup parlamentari, càrrecs a les comissions i els vots de les eleccions, donen diners personals i al partit. Avui, a part donacions i condonacions, els partits no viuen de les quotes dels militants, viuen del diner públic legalitzat.

És un fet que els acords amb Espanya sempre acaben amb incompliments i les seves propostes amb enganys. Addicional 3ª. Inversions. Tractament de les Nacionalitats històriques. Tractament de la llengua. Tractament de lleis pactades. “Cepillado” del Estatut.

Si ERC i el PDeCAT accepten la tramitació malgrat desprès sigui un no al PGE, el que ens estan dient és que els presos, els exiliats i no tenir cap proposta política, és el de menys. Hauran tornat al peix al cove i acceptat que amb uns quants calerons i promeses ni a prou. Els de ERC, semblaria que també estan disposats a oblidar i fer unitat amb l’esquerra espanyola a canvi d’un front antifeixista.

Resumin i des de la nostra creença argumentada, tot i que ERC i el PDeCAT poden fer el que vulguin, aquest cop, si voten si a la tramitació, o si als PGE, tenint una causa general, des de l’Estat espanyol, contra l’independentisme i Catalunya, demanem a tothom, que no vulgui trair l’1 d’octubre, que reflexioni seriosament per si toca prendre la decisió històrica de no votar mai més a ERC i al PDeCAT, a cap de les properes eleccions. S’ho hauran guanyat a pols.


0 Comments

A VOLTES AMB LES MUNICIPALS

9/1/2019

0 Comments

 
Picture

Al darrer post ja ho varem dir; “No anem be”. Tothom sap que el Govern presidit pel Quim Torra, no implementarà la República, i no perquè no vulgui, i gaire be segur que tampoc podrà restituir al President Puigdemont.

Malgrat aquest escenari, plenament autonòmic, i pressionats per allargar uns mesos el govern del PSOE, a aquestes alçades estem convençuts, que ni durant el judici, ni amb la sentencia, ni fent les manifestacions mai vistes, aconseguirem la independència, ni l‘alliberament del presos ni el retorn del exiliats.

Ara bé, tornem a tenir una nova finestra d’oportunitat legal i indiscutible, les properes eleccions municipals al Maig. Oportunitat republicana i per la República. Oportunitat per comptar-nos i malgrat no sigui un Referèndum, estem convençuts que un resultat aclaparador a favor de la República, fa molt factible que la part institucional, d’aquí i fora, finalment és posin les piles.

Les condicions que s’han de donar per guanyar a la majoria de municipis per la República són simples: Acceptar que primer és la República abans que el partit. Abordar les primàries com element de cohesió i de tria per tenir els millors al capdavant del municipi. Tenir clar que sense la unitat d’acció transversal podem perdre l’Alcaldia i de retruc un municipi per la independència.
​

A les eleccions municipals el desori pro República, serà l’èxit dels espanyols unionistes. Som a temps. Triar República o quedar-nos com som. Triar República o manifestacions eternes al carrer. Triar República o un nou 155.  República o submissió i anorreament és el que ens juguem a les eleccions municipals, i creiem que finestres com aquesta en tindrem ben poques o cap.


0 Comments

L'EXÈRCIT ESPANYOL

8/1/2019

0 Comments

 
Picture

La Constitució espanyola, en el seu preàmbul i Article 8, consagra a les forces armades, exercit espanyol, com el garant per la subsistència del Estat espanyol:

Art. 8.- Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit del Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

La transició de la dictadura feixista a monarquia parlamentaria, va ser un pacte entre franquistes i líders politics sense cap legitimitat popular, i que van acceptar:

Primer, la monarquia dels borbons, foragitats al 1931. Segon, que l’estat franquista en cap cas seria revisat ni depurat. Tercer, que tota la juridisprudencia franquista seria legitimada. Quart, les forces armades haurien de convertir-se en els guardians de la unitat pàtria espanyola. Cinquè, que la senyera espanyola seria la dels borbons, defensada pel regim franquista.

Comunistes com Solé i Tura. Burgesos catalans, minoria catalana en deien, com el Miquel Roca. Franquistes com el Fraga, Herrero de Miñon, Pérez Llorca. Socialistes com el Gregorio Peces Barba, van ser els que van acordar la Constitució del 78 després de la reforma política mitjançant una llei del 76.

Comunistes, socialistes i pretesos nacionalistes perifèrics, van acceptar el llegat de Franco: La monarquia, la bandera i el seu exercit garant de la unitat pàtria. Franco ho va ven resumir, “lo dejo todo atado y bien atado”

Eren tant demòcrates i tant progressistes, els pares de la Constitució, que van admetre que per sobre de la representació popular, de les seves decisions vehiculades pels legítims representats sorgits de les urnes, una institució, l’exèrcit, mantingut i pagat per l’acció impositiva dels ciutadans, esdevinguin per obra i gracia d’un dictador, amb els guardians que poden decidir fins on la política pot regir o no.

Per arrodonir-ho, el capità general de totes les forces armades, és el borbó. Cap d’Estat, cap dels fusells, guardià suprem de les essències pàtries, i defensor del llegat franquista.

Cap Constitució democràtica, al mon, situa al exercit com garant de res que no sigui estrictament la defensa davant de qualsevol atac armat, per defensar la població i els bens materials i sempre sota l’autorització i control del govern i Parlament.

La Constitució espanyola és en essència antidemocràtica. D’aquí que els neó franquistes facin crides i amenaces a la intervenció del exercit si els catalans finalment implementéssim la República.
​
Un argument més del perquè volem fugir d’aquesta Constitució. El poder només pot ser el del poble, i dels seus representants. Els fusells només poden estar sotmesos al poder democràtic. La resta és viure sempre amb l’espasa de Damocles permanent.


0 Comments

NO ANEM BE

6/1/2019

0 Comments

 
Picture

El President del Parlament Roger Torrent, ha sentenciat que res a canviat per investir al President Carles Puigdemont, i té raó. ERC no vol desobeir, ni que la llei sigui injusta, sembla, i per acabar-ho d’adobar, tampoc tenen cap intenció per adaptar el Reglament del Parlament i fer possible la investidura.

Conclusió; ERC no vol i sembla que, des de el 21D mai ha volgut investir al Puigdemont.

És obvi que ERC i el PDeCAT, ara mateix no comparteixen gaires coses. JxC, ERC comparteixen Govern i una divisió al Parlament que fa fredor. ERC amb els del PSC i d’altres suports, voten per acatar la justícia espanyola i van deixar als diputats electes sense soldada.

Uns renunciant a l’acta de Diputat. Uns amb vaga de fam. Uns a favor d’una moció de censura. Uns a favor amb recolzar els PGE i al Pedro Sánchez. Uns a favor del Consell de la República. Uns a favor de la via unilateral. I D’ALTRES FEN I VOLEN TOT EL CONTRARI. De traca i mocador.

Som a les portes del judici farsa contra el catalanisme i el procés per la independència, i la proposta dels partits pro independència i organitzacions socials, és la de campi qui pugui. Si més no, ho sembla.

Ni estratègia ni claredat per dir-nos que hem de fer. Això si, mentrestant el “Govern efectiu” i el Parlament, actuant com sempre, acatant i cobrant.

Els presos aniran a Madrid. Tenen tots els números per quedar-se, amb condemna inclosa. Aquí, ni República, ni cap proposta per evitar-ho. Acatament i temps per eixamplar-nos. Tot indica que serà la resposta i ens diran que cal tornar a esperar. Esperar practicant l’autonomisme, o el que ens deixin.

Ara els de la tercera via, camuflats, han trobat la justificació per reclamar temps. Que ve el feixisme i tots els antifeixistes ens hem d’unir. Fins i tot amb els que l’han covat i amb els que van aprovar el 155. Que rapit s’oblida que les esquerres espanyoles van callar quan el TC va sentencia contra els catalans, o amb el “a por ellos” del 1 d’octubre del 2017.

Desunió per les eleccions europees. Desunió per les eleccions municipals. Desunió al Parlament. Desunió entre la ANC i Òmnium. No anem be i l’únic que pot aclarir-ho tot són unes eleccions, que sembla no volen convocar amb justificacions ben peregrines.

Ni República, ni cap estratègia per fer-la efectiva i el que és pitjor, en tenim uns quants torpedinant les iniciatives internacionals. Ni ERC, ni el PDeCAT, ni les CUP, ni Òmnium han demanat públicament donar suport al Consell de la República.

No anem be i el que és pitjor, sense estratègia, sense propostes per implementar la República proclamada legalment al Parlament de Catalunya, el que ara detectem és cansament i una desafecció cap als líders actuals, que ho pagarem car. Sobre tot perquè els espanyols estan convençuts que amb la seva legalitat reconeguda i amb l’escarment guanyaran la partida. És hora d’exigir el que en el seu dia va reclamar l’expresidenta de la ANC;
President posi les urnes.


0 Comments

SEMPRE HAN VOLGUT IMPOSAR, MAI CONSTRUIR DES DE LA DIVERSITAT

5/1/2019

0 Comments

 
Picture

Han estat, i no ve d’ara, les diferencies existents entre els pobles de la Península, unes de les causes de guerres fratricides, imposicions i terra cremada. Els més forts sempre han volgut imposar com són.

Per molt que els defensors internacionalistes diguin que tothom és igual no és cert. La cultura i la historia ens conforma com subjectes definits, fet que al llarg dels anys és traspassa de pares a fills.

Cap ideologia pot conformar uniformitat. Cap llei pot ser finalista. Cap societat és perfecte. Només la cultura, el saber i les ciències ens poden apropar a societats justes i progressistes.

Els ideòlegs que han pretès uniformar els pobles de la Península, ho han pogut fer, tot i que fracassant, a sang i foc. La racionalitat i el respecte mai han estat els criteris pe construir una societat plural i millor.

La dèria, l’objectiu des de Felip V sempre ha estat castellanitzar-nos, avui espanyolitzar-nos. Lleis i Decrets han estat la legalitat dels vencedors, la força de les armes el suplement, per sotmetre a tothom que no fos de la seva corda.

Mai, els espanyols, castellans de sempre, han treballat per construir res harmònic amb els pobles peninsulars. Ni amb els portuguesos.

La cosa no va de construir una Espanya plurinacional, ni Federal, i tal com van les coses ni Confederal. El PP, Ciutadans, PSOE i ara els de VOX ho tenen clar i malgrat futures concessions, ells tenen clar que Espanya és el seu projecte, amb una sola llengua, historia i se’ls hi en fot el preu a pagar.

Durant els anys de govern del PSOE, Catalunya només ha despuntat gracies al treball i la tenacitat dels catalans. Mai la redistribució feta des de Madrid ens ha afavorit en res. Varem ser els primer pagant les autopistes i sembla que així continuarem m’entres formem part d’Espanya.

PP, Ciutadans i els seus feixistes promocionats pel PSC a Catalunya, ja van a per totes. 155 indefinit, liquidar TV3, acabar amb l’escola catalana i com no, posar sota les ordres d’un guàrdia civil, als Mossos. Franco, ho hagués fet amb un cop d’Estat. Aquets ho faran legalment i pretesament democràticament i hauran estat els del PSOE i Podemos els que hauran posat l’autopista per que així sigui.

Ciutadans va néixer, i de la ma del PSC, per liquidar tot allò que fes ferum de català. Són els que van arribar a Catalunya seguin les consignes de Leopoldo Calvo Sotelo i que tenen clar que viuen a Espanya. Són els que mai s’han integrat i els que han construït les trinxeres per defensar la Espanya de Franco.

Els del PP, directament són els hereus de Franco, els que no condemnaran la dictadura i que per suposat treballen incansablement per anorrear totes les identitats populars. No només la catalana.

Ni ciutadans ni PP en tenen prou, amb el que han fet, diuen i volen, i com que per qüestions practiques no poden escorar-se més al costat del feixisme, han creat VOX.

Volen el control de la legalitat, el de  l’Estat fa estona que el tenen. Han descobert que no cal aprofundir la democràcia. Saben que la Unió Europea és la unió d’Estats i que quan ets l’amo d’ell, pots fer i desfer si la legalitat acompanya.
​
Les opcions són clares, objectives i diàfanes, si el que volem és construir un país que res tingui a veure amb Espanya. Desobediència i unilateralitat exercida democràticament és la recepta. Cal tenir clar que amb Espanya, els seus espanyols, i els defensors de la unitat franquista no hi tenim res a fer. Ells ho tenen clar, a Espanya “solo hay españoles”. I tu?


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.