ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AMB LA CONSIGNA "ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES" NO ANEM EN LLOC

27/10/2019

0 Comments

 
Picture

El mon capitalista, amb el paraigües de la democràcia, culpable de dues guerres mundials i d’altres posteriors, i d’una bona part de les injustícies que a dia d’avui pateixen milions de persones i pobles, ho saben, als ciutadans avui no se’ls pot encadenar físicament, però si amb lleis i legalitats, que són si cap més repressores que les cadenes.

Treball, productivitat, remuneració, beneficis i el control d’aquests conceptes són la filosofia estructural del capitalisme. Cal no oblidar que a dia d’avui la Unió Europea, d’Estats no de pobles, sense excepció, basen la seva legalitat democràtica amb una certa participació ciutadana. Participació controlada i avortada quan convé. Cal no oblidar també, que gairebé sempre fan el contrari una vegada arriben al poder d’allò que és va prometre en campanya electoral.

En diuen regles de joc. Unes regles sempre imposades des de les institucions, sagrades i fonaments del sistema. Jo recapto, jo faig lleis i garanteixo que l’Estat serà el garant de la recaptació i de les lleis que faran els mateixos. Lleis que sempre són garantia de que el sistema capitalista, malgrat algunes engrunes socials, perviurà per sempre més.

Té raó el Ministre Marlaska, i se li en refot que hagi estat condemnat per la UE, el poder de la violència és de l’Estat i quan convé van a por ellos.

A Espanya amb el seu Estat la cosa encara és més evident. Recapten, o sigui tenen tots els diners, amb aquests diners mantenen un exercit i un munt de cossos policials. Una maquinaria prou engreixada com per tenir milers de funcionaris, casta, dedicats a salvaguardar el seu ordre. Ara clarament franquista, unionista i anorreador del pobles de la península.

Catalunya ni recapta, ni te exercit, ni té de moment cap casta funcionarial, ni tampoc Estat. L’únic que Espanya ens a permès és tenir, graciosament una policia, que obligatòriament esta capada i obligada a defensar la seva legalitat.

No podem ser tant babaus i haver pensat que els Mossos eren nostres, com els carrers. Els Mossos estan sota la legislació espanyola i mentrestant no siguem Estat, agradi o no, ells per allò de la defensa del sistema mai desobeiran. Qui esperi la mateixa actitud que a Portugal amb la revolució dels clavells va dat. Allà la van fer els que tenien les armes de debò amb companyonia del poble.

És tracta de ser amos del País, no nomes dels carrers i aquest fet només és possible fer-ho democràticament i utilitzant els arguments del sistema, llei i ordre, i la llei i l’ordre venen del mandat popular, d’unes eleccions, d’un programa i del seu compliment.

Espanya i el seu Estat volen fer-nos creure que al mon només existeix la seva legalitat, i no és així, el sistema per intentar blindar-se, va establir mecanismes legals d’aplicació mundial per respectar drets i llibertats.

Kósovo n’és l’exemple, unilateralitat i compliment del mandat popular emparats per la legislació internacional. Amb Espanya, els carrers ni Catalunya seran nostres, amb la independència si, i ja la varem proclamar. Ara només falta que els que tenen el poder institucional tinguin els “bemols” i la dignitat per complir el mandat. La resta bufar i no omplir cap ampolla.


0 Comments

DEFINITIVAMENT S'HAN BEGUT L'ENTENIMENT

23/10/2019

0 Comments

 
Picture

L’assessor directe de l’Oriol Junqueras Sergi Sol, ara de l’Aragonès, ja va tractar als independentistes variats d’un càncer. El Gabriel Rufian explicant que alguns independentistes amb estelada són uns feixistes. El Joan Tarda que ER a de ser pal de paller i hegemònic i fins que ells no manin el procés no avançarà.

És adient recordar que Roger Torrent va preferir obeir al jutge Llarena, abans que investir al MHP Carles Puigdemont. La deslleialtat al MHP Quim Torra també forma part del relat que sentencia que la unitat entre els partits pro independència, és tant precari com fals.

Ens podran explicar que el que diu L’Iceta, sobre les reunions secretes i esbombades pel PSOE, amb la Vicepresidenta Calvo i Aragonès és un intent barruer per manipular l'opinió, fins i tot que l’Aragonès tenia al “tanto” al MHP Quim Torra de les trobades secretes. El que és evident és que mentrestant el MHP demana diàleg i se li nega, Aragonès el té i “clandestinament”.

ER té la seva estratègia prou definida per la seva direcció. Per cert estratègia que en cap cas s’ajusta a les decisions preses pels seus militants. Temps, eixamplar i acumular forces fins obligar al govern espanyol a dialogar i negociar. Il·lusos.

Incapaços i volgudament a l’hora. La Unitat institucional és una quimera i la d’acció també. Incapaços de fer una miserable moció al Parlament el dia de la sentencia.

Sentenciats a 100 anys. Amenaçats com sempre i no només perquè estem en campanya electoral. Perseguits, empresonats i violentats des de el mon espanyolista i el seu Estat i l’única resposta plena de dignitat és al carrer. Tenim l’excepció institucional del MHP Quim Torra.

Per arrodonir-ho els de les CUP i després d’una resolució conjunta, gairebé impossible, imposen que la seva aprovació s’ha de fer desprès de les eleccions del dia 10. Diuen que és perquè ningú en tregui redit electoral. Miserables i ens quedem curts, sobre tot perquè ells és presenten per primera vegada. Sembla que ara volen reformar al Rei, al Congrés i fins i tot l’Estat. Vaja com ER i els del PDeCAT.

Ens podem i poden enganyar-nos reiteradament, fent-nos creure que tenim un Govern cohesionat i un Parlament disposat a exercir amb plenitud. Els fets però diuen el contrari.

El poble mobilitzat, la part institucional fen aigües i els partits obcecats per guanyar unes eleccions d’un altra país. De traca i mocador, i amb una repressió policial desbocada.

Cap proposta des de Espanya, ni política, ni competencial, ni econòmica. També però, cap proposta clara nítida i responsable dels que ocupen les cadires institucionals. Hem d’admetre que el MHP Quim Torra ho intenta, però la seva solitud, esfondra el seu relat. Cap proposta dels partits que no sigui guanyar eleccions autonòmiques o espanyoles.

Per últim tenim a la Elisenda Palutzie, que amb una ANC ven engreixada va per lliure. Amb un discurs trencador, prepositiu però sense dir-nos quins suports té per fer-ho viable.

Certament, i encara que al carrer siguem imbatibles, partits i institucions s’han begut l’enteniment i no ens cansarem de dir-ho, sense la coordinació política el procés i l’objectiu aviat seran una quimera. Igual és que uns i altres s’han venut l’enteniment i encara no ho saben. Sobre tot perquè Espanya i el seu Estat, amb eleccions o sense no perdona.


0 Comments

LA REPÚBLICA NI ÉS PROCLAMA NI S'IMPLEMENTA AL CARRER

20/10/2019

0 Comments

 
Picture

Ni JxCat, ni ER, ni les CUP, s’atreveixen a convocar cap protesta manifestació contra la repressió i la sentencia infame vingudes des de un espanyolisme ranci i franquista. Fins i tot no és sumen a les manifestacions de la ANC i Òmnium.

No poden competir amb la capacitat de convocatòria de la ANC i Òmnium. Ara també cal afegir als CD-R i Tsunami. Els fets indiscutibles determinen que les entitats civils, practicant la transversalitat, i fen tot allò que ens pot fer més forts i guanyadors, la UNITAT, són el baluard de tot un poble.

Tenim dues posicions organitzatives i politiques enfrontades. El carrer on hi és tothom i les institucions que cada dia i més descarnadament ens mostren el seu sectarisme partidista i personalista.

Aquest 18 d’octubre i els següents dies, el poble és al carrer i preferentment pacíficament, demostrant que ni ens cansem ni acceptem la repressió judicial ni policial. Mentrestant el silenci partidista és prou manifest. Només garlen per llançar-se els trastos al cap.

De moment aquest és l’escenari. A nivell institucional, i ara ja és pot confirmar, l’escenari és esperpèntic. El MHP Torra convoca Alcaldes i la Colau fa botifarra. Roger Torrent  de ER convoca amb la Colau, la dreta empresarial i sindicats espanyols. Per arreglar-ho una mica també convoquen a la FAV. Diuen que és per desescalar la violència. En cap cas esmenten la violència policial. Dividits, esmicolats i cada dia més allunyats del poble.

ER vol eleccions autonòmiques, per allò de l’hegemonia. JxCat i el seu entorn ni se sap que volen, per molt que vulguin fer-nos creure que estan amb el MHP Torra. Per últim els revolucionaris de les CUP, tant despistats com inútils a l’hora de proposar i d’arrissar-se.

El Govern i Parlament, sense capacitat de legislar, sense capacitat econòmica, sense capacitat per endreçar i mantenir els drets i llibertats dels catalans, sense capacitat per dirigir la seguretat, ens mostren que l’autogovern provingut del regim del 78 sempre ha estat un engany.

​Com és poden defensar unes institucions buides de contingut i sotmeses a la legislació espanyola. Estem arribant a conclusions que ens desmunten com Nació. Les Nacions tenen tot el poder, controlen el seu Estat i sobre tot te el mandat popular per Governar i legislar. Avui Catalunya és una Nació sotmesa equiparable a una colònia.

MHP Quim Torra, Espanya no dialoga ni accepta cap negociació i ates que no podem proclamar la República des de el carrer, i tenint clar que la divisió i deslleialtat estan instal·lats al si del seu Govern i Parlament, i fent-nos nostre el seu desig de ser conseqüent i mai enganyar, li demanem, li preguem, pels nostres presos politics, pels exiliats, per tots els represaliats, pels que han lluitat i s’han quedat pel camí, pel futur dels nostres fills i nets, que ompli de dignitat el seu terrible mandat i ens digui, ens expliqui qui del Govern i del Parlament està disposat a culminar el procés per la independència.

Cada dia menys gent segueix a ER, a JxCat i les CUP. Cada dia els catalans del carrer n’estem més farts. No tingui por, convoqui eleccions, convertim-les en plebiscitàries. Expliqui obertament qui les vol en aquets termes i qui no. Construeixi una alternativa popular amb el MHP Carles Puigdemont i que la ciutadania parli.

Mantenir en el temps la radicalitat democràtica i pacifica al carrer és una tasca titànica. Necessitem saber quin és l’objectiu i segur que el del diàleg, negociació i pacte, no el tindrem. Espanya i el seu Estat mai pacta. Només conquereix i per la força. Tant per tant anem als màxims i sobre tot saber d’una vegada, qui no i qui si vol la independència.


0 Comments

UN ESTAT DE DRET INEXISTENT

13/10/2019

0 Comments

 
Picture

Marca de la casa. Ni secret de sumari ni secret d’investigació. A qualsevol país democràtic, jutges i policies serien foragitats dels centres de poder, per delinqüents i per prevaricadors. A Espanya no.

A qualsevol país democràtic quan un partit, el PP,  sentenciat per casos com la Gurtel, Púnica com associació criminal per delinquir, ipso facto seria il·legalitzat. Doncs no, abans ilegalitzen partits i diaris que en cap cas han tingut cap sentencia de cap tribunal.

Marchena jutge i magistrat del Tribunal Suprem, no ha pogut blindar les filtracions que segur s’han produït des de el seu equip i esbombades per terra mar i aire. Però la conclusió és si cap més bestia. El jutge Marchena diu que “troba una pena les filtracions” i “que no és poden evitar”. A qualsevol país democràtic els set jutges del judici farsa, serien destituïts i expulsats fulminantment. Les deliberacions de qualsevol tribunal per dictar sentencia, són secretes i les filtracions suposen delinquir o pitjor, fer-ho per objectius espuris.

Són els fets, que són sagrats, els que determinen que a Espanya, la Espanya franquista, l’estat de dret és inexistent. Ens diuen que la separació de poders és d’una pulcritud que ja voldrien altres Estats, però insistim els fets confirmen el contrari. També diuen que tenim una justícia garantista i una legislació que ja voldrien d’altres. Això els hi poden preguntar als advocats, presos i exiliats.

Per poder afirmar que vivim en un estat de dret, només cal saber i demostrar que el govern de torn controla l’Estat i tot el seu entramat de  funcionaris i pels fets, insistim els fets, (GC fen discursos politics, condecorant jutges i funcionàries de justícia), diuen el contrari.

Espanya té dos governs el triat amb urnes i el del Estat conformat per franquistes mai depurats ni reconvertits. Sociològicament, malgrat gestos com la exhumació del dictador del seu mausoleu construït amb condicions d’esclavitud dels presos republicans, qui te el poder efectiu són les castes de funcionaris que conformen l’Estat espanyol.

Espanya, la nació que volen construir els franquistes i borbònics, utilitzant l’Estat, no te remei. Han reconvertir la llengua castellana amb espanyola, i totes les institucions acaben en nacional o espanyola, i tenen els sants collons de dir-nos que no són nacionalistes. La seva bogeria històrica, serà la seva tomba. Ni democràcia ni estat de dret,  Espanya és l’estercoler on a dia d’avui encara és rebolquen feixistes, franquistes i nazis, ungits per una Església que durant la dictadura duia a Franco sota pali i que encara no ha demanat perdó.
​
Fugir d’Espanya, del seu Estat, avui ja no és una pregunta, és una necessitat i no només per qüestions econòmiques, sinó per garantir-nos un futur de pau, democràcia i enriquiment espiritual. La resta l’ínfer.


0 Comments

ENS VOLEN DIVIDITS

11/10/2019

0 Comments

 
Picture

Mentrestant els unionistes espanyols tanquen files per defensar un Estat, que fa temps no controlen i va per lliura, (les declaracions del general de la GC Garrido ho confirma), nosaltres, els independentistes, sobiranistes i partidaris del Dret d’Autodeterminació, anem fen florades, de vegades organitzatives i d’altres voluntarioses.

Tenim JxCat, ERC, La Crida, les CUP, la ANC, Òmnium, el tsunami, l’AMI, els CDR, el Consell de la República, i després tota un reguitzell de “coses” més petites, que més aviat deuen estar lligats allò tant permissiu de; “dos catalans i tres propostes”.

Ningú podrà dir ni discutir que els catalans a l’hora d’organitzar-nos som únics. Ho fem a dojo i els arguments són tant variats com de vegades poc propensos al fet indiscutible que la historia normalment serveix per aprendre. Igual és que la defensa de drets i llibertat  van per barri.

Hores d’ara i desprès del relat que ens vol condemnar com a terroristes, violents, colpistes, sediciosos, prevaricadors, anti solidaris, construït per tota la banda unionista i espanyola, qui cregui que la via normal, si no ve imposada de fora, serà el diàleg, la negociació i l’acord, directament podem assegurar que és un imbecil,  un tonto, o un botifler.

Dos anys i per vergonya nostra, tot i que els nostres politics que van complir posant urnes, continuen em presó, i sembla que la sentencia no serà per alliberar-los. Dos anys normalitzant. Fen festes majors. Celebrant patrons i patrones. Hores d’ara podem dir i afirmar que el que més hem fet és legitimar la justícia espanyola i un Estat de Dret, tant ignominiós com fals.

La sentencia del judici farsa és a prop i segur que tindrem respostes variades per part dels indepes més conscienciats. El problema, i ja el tenim a sobre, és quan la nostra part institucional encara no ha dit, o no sap quina ha de ser la seva resposta. Tota resposta suposarà de facto una desobediència i desacatament, callar o acceptar seria un torpede a la línea de flotació independentista.

Segur que no se’ns farà cas, però la resposta política, no la de carrer, només potser una: Eleccions Autonòmiques convertides en plebiscitàries amb una candidatura de País i un Programa que només contingui un punt: IMPLEMENTACIÓ DE LA REPUBLICA CATALANA. Si després de la sentencia la part institucional nou mou fitxa, el procés haurà finit.

I si s’aconsegueix majoria absoluta constituïda la Mesa del Parlament, i d’acord el Govern publicació al DOG, retirada de l’ensenya espanyola dels edificis oficials, i aprovació dels Decrets necessaris per fer-nos amos del territori. I punt. La resta és la mort anunciada lentament com a poble i saber que finalment aconseguiran el que no han pogut durant els darrers tres segles. Liquidar-nos.


0 Comments

ESPAÑA HA MORT I ELS ESPANYOLS ENCARA NO HO SABEN

8/10/2019

0 Comments

 
Picture

Diuen que Espanya és un estat de dret, però han de vendre al mon que Espanya és una democràcia consolidada. Són els fets els que donen patina i certifiquen quina és la qualitat democràtica d’una societat i tots els indicadors demostren que la qualitat democràtica a Espanya i el seu Estat està sota mínims. Espanya ha mort i al seu Estat li queda poc recorregut.

Alguns poden pensar que estem fa dies en campanya electoral i per això el PSOE, PP, UP i Vox diuen les bajanades que diuen, però no. El que diuen, aplicar articles de la Constitució, suprimir competències i com no criminalitzar l’ independentisme, té l’objectiu inequívoc de re centralitzar competències i conformar l’objectiu borbònic i franquista, de que només hi ha una Nació, Espanya. La campanya programàtica d’aquesta gent és “MÉS ESPAÑA I REPRESIÓ A TOPE PER CATALUNYA”

La Espanya corrupta, endeutada, ineficaç, sociològicament franquista, sense separació de poders, és la Espanya actual. És la Espanya, que premia i condecora torturadors i feixistes. La que té presos per pensar. La que condemna sense judicis ni sentencia. La que té un TC que mana més que la voluntat popular. La que dilapida centenars de milions d’euros per afavorir la banca i empreses col·locadores.

Espanya mai resoldrà des de el seu Estat la qüestió territorial i d’encaix de les Nacions històriques. Tampoc ho farà des de el seu Congres ates que l’unionisme espanyol comparteix i està lligat amb les castes funcionarials i els poders econòmics de base franquista, que sempre han defensat Espanya com un únic mercat de producció i consum.

L’esfondrament d’Espanya i el seu Estat, comença a ser un fet. La defensa castissa dels seus privilegis, subjugant als pobles d’Iberia, només té una sortida, la seva destrucció, i avui, quan  les misèries comercials dels EEUU, quan la Unió Europea prefereix estatisme a democràcia, i quan el que han teixit és una societat subsistida sense cap model de futur, Espanya i el seu Estat més aviat que tard seran historia.

Potser no ens adonem de que la in governabilitat del Estat espanyol avui te a veure amb aquells conceptes ideològics, superats per altres Nacions Europees. Dretes i esquerres, al centre o allunyades, estan a mata degolla. Són els que no proposen altra cosa que no sigui més Estat, borbó i una gran metròpoli, Madrid, on és decideixi absolutament tot. I malgrat que els uneix la defensa dels seus privilegis a través del Estat, la seva cobdícia els durà a la seva perdició. La seva proposta no canviarà, submissió i negació de qualsevol realitat que no sigui espanyola.

Catalunya és el camp de batalla on aquest cop els espanyols, que no poden ser altra cosa, ja han perdut tot i que pugui semblar el contrari. Ja no és només desafecció, és la certesa de que Espanya i el seu Estat van a la deriva, i el seu allunyament per construir més democràcia ens legitima per fugir d’un vaixell escorat i a punt d’esfondrar-se.

Quan quelcom és construeix amb uns fonaments artificials i supeditats a la por, el resultat sempre és un esclat de llibertat i Gandhi i Mandela en són dos exemples per dir-nos que més tard que d’hora la causa de la llibertat triomfa. Hitler i Mussolini i el seu llegat a Alemanya i Itàlia són historia. La Iugoslàvia del comunista Tito també. Ara toca veure la liquidació del franquisme i del seu llegat borbònic. Només cal tenir paciència i ser perseverants i mai deixar el camí de la democràcia i del pacifisme. Ni més ni menys.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.