ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DISCURS DE CAP D'ANY SI JO FOS PRESIDENT.

31/12/2014

0 Comments

 
Imagen
 

Si jo fos el President de Catalunya, amb el recolzament de CiU i la gens menyspreable xifra de més d’un milió dues-centes mil catalans/es, amb 50 diputats al Parlament, i després de tants anys dedicat a la política, la legislatura actual la donaria per quasi acabada.

Ho faria perquè consideraria que hauria fet tot el possible per dignificar Catalunya i els catalans (Declaració de Sobirania, Consell per la Transició Nacional, Plataforma pel Dret a Decidir), amb la seva màxima expressió del “dret a Decidir”.

El 9 de Novembre, també s’ha de sumar al greix dels arguments. Ningú podrà deixar de reconèixer que va ser el compromís adquirit en les darreres eleccions que més transcendència política i institucional a tingut.  

També cal dir-ho, ben fort i clar, que he tingut el plaer de compartir Govern amb gent excepcional, i fins i tot crec que quan vaig proposar fer el “Govern dels millors”, millor encert possiblement hagués estat impossible.

Com President i pensant amb Catalunya, no en el partit, vaig fer la millor proposta de País que vaig saber fer. Per moments excepcionals, decisions excepcionals. Sembla que una part organitzada, no accepta o no veu amb bons ulls la meva proposta. No obstant crec que la nostra dissortada historia requereix per una sola vegada aflorar tot el patriotisme del que siguem capaços. Catalunya i el futur dels nostres s’ho mereixen.

La grandesa de Catalunya és basa en la capacitat que hem tingut els catalans per construir-la.  Ideologies varies i classes diverses, han permès  al llarg dels anys i segles, conformar el que avui som. Catalunya mai serà de dretes, com tampoc ho serà d’esquerres. Catalunya te sentit en la seva mateixa diversitat cultural i al mateix temps amb una historia i una llegua que ens ha fet poderosos i resistents.

He fet una dissecció personal del meu passat el més complerta que he pogut. Dir que no existeixen terceres vies amb l’Estat espanyol, quan la he defensat, no és poca broma. Haver defensat la construcció d’un Estat, l’espanyol, on els catalans ens trobéssim còmodes, evolucionant a d’altres estadis, tampoc ha estat poca broma. Dir que la independència i tenir un Estat lliure, és l’únic camí per ser lliures, ara és la meva darrera entrega, i aquest cop i sens dubta patriòtica.

Ho tinc clar, ara no és el moment de saber quanta gent recolza a CDC, a ERC, a ICV, UDC, o las CUP, a SI o Reagrupament. Ara és el moment de saber quants catalans i catalanes volen que Catalunya sigui lliure i per saber-ho ens cal a tothom fer el sacrifici més gran que avui ens demanda Catalunya, anar junts.

El mon ha de saber i Espanya en concret, que dretes, esquerres, centres, social demòcrates, demòcrates cristians, avant posen la llibertat de Catalunya i dels seus ciutadans per damunt de diferencies legitimes que s’hauran de discernir en temps venidors.

Jo serè qui convoqui les properes eleccions, reconvertides amb el referendum que Espanya no ens ha deixat fer. Altres volen les eleccions per deixar clar que “dretes i esquerres” defensen models socials diferents.

Tres opcions són les que ara tinc al davant. Encertar la millor, n’és l’objectiu. Podria acceptar la proposta que un sector del sobiranisme proposa, minoritari per cert, fer llistes amb programa i sota un paraigües de país. Des de el meu punt de vista, difícil d’explicar i de gestionar. Si s’és incapaç de fer una llista unitària, com podrem confeccionar un govern unitari. La meva proposta, te més convenients que inconvenients, però sobre tot permet comptar amb claredat qui vol la independència i qui no i res més.

També podria arribar a la conclusió de que jo soc el tap involuntari per continuar el procés i que podria perfectament, i estic en el meu dret, dir que fins aquí. La meva responsabilitat i la meva estima per Catalunya, però m’ho impedeix. D’altres diran que el meu partit te por d’anar sols, però són els mateixos que neguen la grandesa del meu partit a l’hora de decidir país o partit i ara hem decidit país.

Analitzant els pros i contres, he decidit i perquè aquesta és la meva responsabilitat com President de la Generalitat de Catalunya, convocar eleccions al Parlament de Catalunya al mes d’Abril, amb el propòsit d’encapçalar una candidatura “Llista de País”, amb un Programa polític que constarà d’un sol punt i una defensa de mínims al Parlament mentrestant duri la transició. El punt únic dirà: “si la llista de país, obté la majoria parlamentaria en el transcurs dels propers 18 mesos, el Parlament de Catalunya, a proposta del Govern, proclamarà la Independència de Catalunya”.

La defensa de mínims, serà un acord entre els independents que conformin la candidatura, la societat civil i els partits que recolzin aquesta proposta. Els mateixos seran els que confeccionin la llista. Els mínims tindran els següents objectius: Acabar en la mesura del possible la construcció de les eines d’Estat. Garantir que el sistema sanitari és millorarà o és mantindrà com a mínim amb els estàndards actuals. Garantir que el sistema escolar és millorarà. Garantir que la seguretat en tots els àmbits estarà garantida. Que és redactarà una proposta de Constitució per Catalunya per quan calgui aprovar-la. Que s’acabarà durant el primer semestre del 2015 la xarxa tributaria catalana amb l’objectiu de recaptar al 2016 el 100 X 100 del impostos, garantint les pensions i que el màxim d’aturats rebin una prestació digna.

La resta de partits estan en el seu dret d’interpretar les eleccions que jo convocaré com vulguin, però ha de quedar clar que “pactes de legislatura”, “governs de concentració” i “minories inestables”, no poden ara garantir l’acabament del procés. Només una candidatura guanyadora, sense matisos, per la independència, podrà resistir els atacs que previsiblement rebrem d’Espanya. Només la nostra unitat i força pot fer que Espanya s’avingui a negociar i que Europa finalment prengui cartes al respecte. Per tot plegat, l’aposta no pot ser altra que una candidatura unitària transversal i de país.



0 Comments

PER UN 2015 ON ELS CATALANS PER FI GUANYEM.

25/12/2014

0 Comments

 
Imagen

BONES FESTES I MILLOR 2015 AMB INDEPENDÈNCIA
ens retrobem al 2015


0 Comments

SI CAL HAUREM DE DESEMMASCARAR ALS DIRIGENTS D'ERC.

24/12/2014

0 Comments

 
Imagen


ERC,  desprès del seu desastre ideològic i electoral apostant per un segon tripartit, també fa ver la seva travessa del desert. L’esquerra d’en Carod i en Puigcercós, de 23 escons passen a 10 escons. L’entesa “nacional pel progrés” va suposar un desastre apocalíptic per ERC  en termes electorals i  prestigi polític. 

ERC va apostar per la qüestió social amb els “antiindependentistes” del PSOE i d’Iniciativa. Les qüestions  de país van ser relegades, i el país va respondre com calia, castigant-los a les urnes.

Des de el 2010 – 2012, ERC fa el seu sorpaso intern. Primer país i desprès lo social va dir en Junqueras a la seva presentació. Semblava que la qüestió independentista surava per sobre d’altres vel·leïtats de curta volada, saben que cap política és possible si no ets amo del teu futur i recursos. ERC fins i tot s’avé ha fer coalicions amb organitzacions com Reagrupament i DC per redreçar i descarregar-se d’un discurs massa espanyolista. “Tot un miratge”. ERC semblava que definitivament apostava per la independència de Catalunya.

CiU amb 62 Diputats, fa el gest més patriòtic de les darreres dècades, convoca a mitja legislatura eleccions, poden acabar-la, portant en el seu programa la proposta inequívoca “del dret a decidir”. Gest patriòtic per mol que alguns s’entestin en dir-nos que no podia fer altra cosa.

Per primer cop des de el 1978 un President desprès de la darrera tancada de porta del govern espanyol. També tenia l’opció d’acabar la legislatura amb el suport que li donava el PPC, decideix que amb l’Estat espanyol i els seus respectius governs no hi ha res ha fer.

Una campanya ignominiosa de l’estat espanyol i el seu govern, més el despropòsit tàctic perfectament estudiat de desconfiança permanent al president Mas i a CiU per part de ERC, fa que el President no només no obtingui la majoria per defensar institucionalment el dret a decidir, sinó que rebi de totes bandes els atacs més ferotges que un president de Catalunya per haver defensat el dret dels catalans  a decidir, rep.

El “pacte de legislatura” (CiU, ERC) donava entendre que s’enterrava la destral per combatre la desconfiança. Il·lusos. La nova estratègia de ERC seria ajudar no a governar sinó al desgast polític i personal del President. Els nous treballs del ministeri de l’interior i nous informes, fan possible desenterrar el missatge de la desconfiança. La negativa per formar part del govern és manté. Corrupció, retallades, dretes i desconfiança són les armes de destrucció que ERC utilitza per guanyar, de moment a les enquestes. De fet els unionistes espanyols mai han estat tant contents. Els hi hem posat la carnassa hi han picat com babaus. No cal ni tenir arguments més enllà de la legalitat. Els d’esquerres catalans mai posaran el país per sobre de les qüestions socials, ho pensen i nosaltres ho confirmem. CDC, ERC, i la CUP haurien d’anar junts amb el president fins al final i si no ho fan és senzillament perquè volen un tipus d’independència que és pura utopia.

ERC, ara és mante ferm amb la proposta de llistes separades. Fins i tot s’atreveixen amb la ANC per intentar modificar resolucions assembleàries. ERC vol guanyar les primeres eleccions autonòmiques que és convoquin. La resta volem guanyar la independència, i a fe de Deu que ens fa més patxoca la proposta de “Llista de País” sense partits del President Artur Mas que la de ERC, sobre tot perquè la veiem sincera, triomfadora i tant transversal com tot el que ha fet la societat civil els darrers anys.

Llegir com membres destacats de ERC s’ha n’alegren del fenomen de “Podemos”, ens posa la pell de gallina. Abonar la tesis de que un nou poder a Espanya, ens pot ajudar a ser lliures, sobre tot quan ja diuen amb total claredat que d’independència res i que som espanyols ens agradi o no, això si tenim dret a decidir, però el que ells ens diguin, és un despropòsit i traïció. Si ERC no fa el viratge i urgentment de país, caldrà desemmascarar-los, i situar-los on correspon, mai al cantó dels generosos i patriotes.



0 Comments

ALS CATALANS NI AIGUA.

23/12/2014

0 Comments

 
Imagen


És diu Susana Diaz. Ara presidenta de la Comunitat d’Andalusia per renuncia de Antonio Griñan, imputat per corrupció (ERE’s) juntament amb l’expresident de la Junta Manuel Chaves. Tots ells militants del PSOE.

Dins del PSOE, la part Andalusa, anomenada “federación andaluza”, històricament ha estat la més poderosa, amb nombro de militants i amb vots obtinguts per la governabilitat de l’Estat espanyol.

Aquest poder els ha permès col·locar presidents i vetllar per la puresa espanyola. Governar amb la dreta espanyola (Euskadi amb Patxi Lopez), mai ha estat un problema. De fet i quan ha calgut PSOE i PP no han dubtat anar junts per defensar la seva Espanya. Anar contra el nacionalisme perifèric i utilitzar-lo al mateix temps sempre ha format part del joc espanyol. Ara però, el nacionalisme perifèric, sobre tot el català, s’ha convertit en un nacionalisme per la independència i perillós pels interessos d’Andalusia.

Uns, els de “Podemos” ara, plantegen la discussió en termes estrictes de dretes i esquerres, vaja, com feia el Felipe en els millors temps dels socialisme espanyol. Altres pretenen visualitzar que els catalans fem el que fem per estirar privilegis i prebendes de l’Estat espanyol i això si que és inadmissible.

La Susana Diaz, no s’ha tallat i amb la claredat que cal ho ha deixat anar amb el seu col·lega Rajoy: “Als catalans ni aigua”. Cal repartir els fons del pla Juncker i demana  construir les infraestructures que calen al Sud i que no admetrà repartiments desiguals i avantatges per  Catalunya, sobre tot quan l’únic objectiu dels catalans és marxar. Definició que s’ajusta perfectament a la inversió en infraestructures aprovades als PGE pel 2015.

Catalunya esta plena d’andalusos. D’aquells que van venir fugint de la gana i dels senyorets. Aquí van trobar feina i futur, un futur curt però al cap i la fi un millor que tenien a Andalusia. Molts han decidit fer de Catalunya el seu destí i el dels seus. Són andalusos catalans respectuosos amb el nou entorn i la majoria integrat a la nova realitat amb prou força com per sentir-se realitzats.

Que deuen pensar aquests andalusos, quan una conciutadana com la presidenta de la comunitat autònoma d’Andalusia, Susana Diaz. proclama als quatre vents que; als catalans ni aigua. Discriminar als catalans dels andalusos que ara se’n senten o no, tan s’ha val, és impossible i la crida irracional que fa, afecta a tothom que viu i treballa a Catalunya, a més de ser injusta, té uns tics xenòfobs i anticatalans.

Els andalusos, sense renunciar don són, aviat hauran de decidir si la Espanya andalusa que un dia van deixar els continua interessant, sobre tot si el que volen i desitgen és que els ciutadans de Catalunya no rebin ni aigua, o la independència de Catalunya, on ningú mai més ens pugui tencar l'aixeta. 



0 Comments

LA CASTA ESPANYOLA D'ESQUERRES.

22/12/2014

0 Comments

 
Imagen


La casta espanyola “d’esquerres” s’ha posat en marxa i “Podemos”, una vegada amortitzades les marques PSOE i PP, apareix amb tot l’esplendor que la cadena de TV  “la sexta", propietat de l’insigne Lara espanyol de soca rel i anti independentista ens a brindat.

Primer un discurs populista per canviar-ho tot, de dalt a baix. El deute espanyol, la corrupció, el repartiment de la riquesa, un nou pacte constitucional, això si, espanyol, lleis democràtiques, com si les d’ara no ho fossin, cap pacte amb les castes i fins i tot d’acord amb el dret a decidir. En fi ni Lenin podria haver estat més agosarat.

Per arrodonir la feina, ara, tertulians i quinta columnistes, no paren  fen la “gara gara” a Podemos i fins i tot és permeten la gosadia en dir que amb ells tindrem solventats els catalans el problema d’encaix. Tot plegat de molt baixa estofa.

L’arribada i presencia, com el Cid Campeador a Valencia, a Barcelona amb les seves declaracions, ho ha deixat tot clar:

Primer, són enemics frontals amb tot allò que suposi que Catalunya sigui un Estat independent, inclosa la “Declaració de Sobirania” aprovada al Parlament de Catalunya.

Segon, qualsevol moviment d’esquerres però que vulgui la independència de Catalunya, també és el seu enemic si per aconseguir-ho s’alia amb la casta catalana.

Tercer, l’enemic a batre és el representant de la casta i del moviment independentista Artur Mas.

Quart, Podemos són un moviment espanyol i contrari a reconèixer altres nacions dins d’Espanya.

Cinquè, volen el poder a l’Estat espanyol, sense condemnar ni el franquisme ni el seu llegat.

Sisè,  que la CUP són els seus enemics per “anar de la ma” amb CiU i del president Artur Mas.

Sete, els de ERC no són de la casta, o si més no, no són anomenats, oblidant-se de qui ha fet un Pacte de Legislatura amb els de CiU.

Potser ara entenem el tema de les llistes i de les propostes. El PP en contra d’una Llista de País, el PSOE també, Ciutadans també, ERC també, el grup Godo també, el grup Lara també, Iniciativa també.

“Podemos” és més del mateix, espanyols, d’una nació que porta 300 anys espoliant-nos i reconvertint-nos i ara no caurem amb l’enèsima proposta de “bona voluntat” espanyola per creure’ns que amb Espanya ens en sortirem. El nostre President de Catalunya Artur Mas, ja ho va dir; No hi ha res a fer.



0 Comments

NECESSITEM LA LLISTA DE PAÍS, LA RESTA QUE FACIN EL QUE VULGUIN.

19/12/2014

0 Comments

 
Imagen


Oriol Junqueras i ERC, seran els únics culpables directes del fracàs momentani d’un endarreriment del procés que  hores d’ara és difícil de quantificar.

El president Artur Mas, certament va posar el llisto a la seva conferencia del 25 de Novembre molt alt. No només va proposar un full de ruta inequívoc, sinó que va fer un gran acte de generositat, sense citar el “victoriós” nou 9 N. El president va obviar els termes de cursa electoral clàssica entre dretes i esquerres i programes socials, i ho va fer, creiem expressament. Unes eleccions autonòmiques reconvertides en un referendum demanava plantejar-ho d’aquesta forma. La proposta del President, senzillament és clara i diàfana; Si o No a la independència, sense matisos i sense interferències.

La proposta del President, candidatura unitària o llista de país, te la lògica insistent de coincidir plenament amb el que vol la societat civil organitzada o no, la de ERC no. ERC proposa llistes separades i de partit. Els termes que proposa ERC són clars, dretes i esquerres. Utilitzar ara el tema de la corrupció, no només és una justificació fal·laç, sinó que situa a ERC com poc o gens fiable amb el seu discurs. Van fer un Pacte de Legislatura amb CiU. La proposta de ERC, no només no és de país, mai tots els catalans seran o d’esquerres o de dretes, sinó que és partidista i la pretensió és que una d’elles guanyi.

Defensar la proposta de ERC, és el pitjor despropòsit que ara podem rebre els catalans que convocatòria rere convocatòria, em donat les senyals irrefutables de que volem la independència i que em demanat perquè ho creiem, que la única forma d’aconseguir-ho és amb la unitat transversal de tots els catalans.

Segur que molts no rebran aquest article de bon grat. Ara ja ens comença ha ser igual. L’espectacle que està donant ERC i el seu president Oriol Junqueras plorant i manifestant que el President Mas no l’estima, és lamentable i els catalans no ens ho mereixem.

Ni ha que utilitza el terme sumar a partir de la desunió. Per alguns fer tres llistes suma, una és veu que no. Per arrodonir-ho i amb la pretensió de convenç-se’ns, raonen que així els qui no vulguin Mas votaran Junqueras i els qui no vulguin Junqueras votaran Mas i els que no vulguin ni Mas ni Junqueras votaran la CUP. Perfecte i desprès faran un govern de concentració entre les dretes i les esquerres. Directament s’han begut l’enteniment. A no ser que del que és tracti és de guanyar i ser el nou President de la Generalitat, que en cap cas deixaria de ser autonòmica.

El pitjor de tot, és que per si sols ni CDC ni ERC aconseguirien la majoria suficient ni per governar, ni per proclamar absolutament res. De bojos.

Parlant de generositat, el president va limitar el seu mandat tancat a 18 mesos. La qual cosa certifica que tant CDC com ERC hauran, i així ha de ser, lluitar per guanyar després unes eleccions que a més de ser constituents, han de conformar una majoria prou estable i amb un nou President per certificar que som un nou Estat amb tots els ets i uts.

Insistim,  ERC poden passar a l’historia com els valedors necessaris per la independència. També poden passar com els culpables d’una frustració col·lectiva.

Demanàvem, temps ençà, que tothom s’havia de posicionar o independència o autonomia dins d’un Estat que ens espolia i ens vol espanyolitzar. Ara la ANC i Òmnium han decidir, o la llista de país que proposa el president Mas o les llistes de partit amb paraigües inclòs i ho han de fer perquè el temps se’ns tira a sobre i si hem de fer unes eleccions autonòmiques reconvertides en un referendum cal fer-les abans de les municipals. Tot i així desitgem que ERC reflexioni, Catalunya i els catalans ens ho mereixem, fer-ho, segur que tindria la seva recompensa, pels de ERC clar.

 

 



0 Comments

UNES INSTITUCIONS ESPANYOLES DE MOLT BAIXA QUALITAT DEMOCRATICA.

18/12/2014

0 Comments

 
Imagen


No tenim ni idea si la informació i visió que tenen la policia espanyola i la justícia espanyola, poden determinar que a Catalunya tenim un nou terrorisme anomenat “terrorisme anarquista”. Tampoc sabem si el jihadisme, el tenim prou arrelat com per preocupar-nos de debò.

El que si sabem, i els fets ho corroboren, és el que fan les diverses institucions espanyoles i el govern espanyol per fer trontollar qualsevol espai democràtic i processos varis.

Sabem que l’Estat espanyol va fer tancar, utilitzant la fiscalia, la policia i la justícia espanyola el diari Egin i més tard l’Egunkaria. Desprès de 10 anys són declarats innocents de participar en banda terrorista. El mal ja estava fet. Uns diaris que certificaben la llibertat d’expressió tancats i els seus directius empresonats. Anys més tard la justícia espanyola els exonera. Mentrestant el PP i el PSOE per fi tenen majoria per governar a Euskadi.

Sabem que l’Estat  espanyol amb el seu jutge estrella Garzón, empresona uns quans catalans pel fet de ser independentistes al 1992. Olimpíades de Barcelona. Són torturats, empresonats i més tard posats en llibertat sense càrrecs.

Sabem que en plena campanya electoral (eleccions autonòmiques del 2012), un informe apòcrif amb segell de la policia espanyola (UDEF) certifica que el president Artur Mas te comptes a Suiza. Diversos ministres ho adoben. Ni comptes ni retracta. Cap acció de la fiscalia espanyola per investigar l’informe apòcrif.

Filtració d’un dossier elaborat per la policia espanyola obeint odres del seu ministeri, al diari “El mundo”, on és diu que l’alcalde de Barcelona te comptes a Suiza i Andorra. Xavier Trias demostra que és fals. La fiscalia espanyola, no només no endega cap investigació, sinó que practica el mateix silenci que la resta d’institucions espanyoles, posant en dubta permanent la honorabilitat del batlle de Barcelona.

Per esperpèntic, és veure com l’advocacia i la fiscalia de l’estat espanyol, és converteixen en els màxims defensors de la Infanta cristina en el cas Nos, on és demana més de 16 anys de presó al Duc. 

Un Tribunal constitucional on el President és un afiliat del PP i col·laborador etern amb les FAES. La resta de magistrats d’aquest insigne Tribunal se’ls reparteixen entre el PP i el PSOE.

Un Botin que és enxampat amb més de 2.000 ME a Suiza i que se’l condemna a una falta tributaria i pagant 300 ME, la falta queda saldada. Mai ningú, ni govern espanyol, ni l’advocacia de l’Estat, ni el ministeri fiscal indagaran sobre la procedència d’aquets 2.000ME.

Ara al expresident Jordi Pujol, hagen ell reconegut la seva pífia fiscal i havent la seva família regularitzat els diners de l’estranger i pagat la corresponent multa, a tots ells si que se’ls investiga per la procedència dels seus diners. Curiós no?

Tot plegat fastigós. Una justícia espanyola que actua diferent en funció de qui és tracta. Una fiscalia que te d’independent el que pot tenir el Duran i Lleida. Tot i així, aquí i començant pel Conseller Espadaler, fe cega amb la justícia i la fiscalia espanyola.

És la mateixa justícia i fiscalia empesa pel govern espanyol que ha interposat una demanda contra el President de la Generalitat i dos Consellers. El motiu: haver permès que els catalans votem.

També és la mateixa justícia que a dia d’avui manté a la presó a l'Arnaldo Otegi, valedor de la pau i defensor de les vies pacifiques per fer politiques.

Espanya, ara amb la seva reforma de la llei de seguretat, ja anomenada “llei mordaça”, rebla el clau i de forma descarada ens diu qui és qui mana, i fora de les seves tesis només existeix el desert.

Anar-se’n no és un dret, ja fa estona que és una necessitat. Espanya no vol ser reformada ni canviada només cal llegir els discursos de diputats espanyols durant el segle XVIII, XIV, XX i XXI. La diferencia és que ara, amb la nostra participació, ells legitimen els seus actes. Cada dia veiem més necessari adaptar-nos i exercir la Via Claver.

 

 

 


Imagen

0 Comments

SENSE INDEPENDÈNCIA QUI DECIDEIX ÉS MADRID.

17/12/2014

0 Comments

 
Imagen


Els de la primera generació després d’acabada la guerra, tenim la gran sort de viure uns temps que segur esdevindran històrics. Ser lliures i tenir un Estat independent ja no és una quimera.

Diuen que ara és el temps dels politics. Diuen que legalitat, legitimitat i representació ha de ser la clau per encertar el proper pas d’un procés que mai ha estat un camí planer, sinó costerut i ple de trampes.

Els que diuen que ara és l’hora dels politics. Tenen raó. Ha de ser el Parlament de Catalunya on rau la representació dels ciutadans de Catalunya, el que dicti i faci els actes de sobirania que calguin, d’acord les propostes politiques proposades.

Separar però, i fer propostes allunyades de la realitat, en política n’és el fracàs segur. El President Artur Mas, va destacar amb la seva conferencia, un fet, que sembla que ha passat desapercebut voluntària o involuntàriament i que cal destacar amb lletres d’or; “El temps dels despatxos s’ha acabat. Totes les decisions de país han de ser consultades als catalans”.

El president ha llegit i interpretat tres actes extraordinaris, i per això la proposta d’una “candidatura de país”, transversal i netament compromesa per la independència de Catalunya. En cap cas en clau partidista.

Tres fets, que segur esdevindran històrics, més alguns altres: “una cadena o via per la independència, una V baixa i un nou 9 N”, ho posaven fàcil als líders politics que edemes de voler exercir el dret a decidir, volen la independència. Només calia recollir el clam transversal i unànime dels catalans in.. inde...independència. I qui ha fet, i sense cap mena de dubtes la lectura i interpretació més acurada, ha estat el President Mas. La seva proposta, lluny dels marges partidistes, dona resposta a la voluntat expressada al carrer i a unes urnes.

En cap cas, els catalans és manifestaven per unes llistes varies amb paraigües o sense. Tampoc ho feien per uns pressupostos. Ho feien demanant unitat i independència hi ho han fet de forma transversal, donant una lliçó a propis i estranys. 

Una llista de País, segur que la resta també ho seran, sense matisos, sense interpretacions dubtoses, sense subterfugis, obertament per la independència, tindrà la bondat extraordinària de posar a tothom a lloc. No hi seran els que no volen la independència de Catalunya. No hi seran els que no creuen en el país. No hi seran aquells que no renunciïn a prebendes temporals per allò més sublim que és Catalunya. No hi seran els corruptes. No hi seran els que pretenen fer una cursa partidista. Una llista de país amb un compromís clar, declarar i exercir la independència és el que volen els catalans. Als politics els hi toca liderar-ho i no cal afegir-hi res més. Primer independència després el que calgui. 

 



0 Comments

MALAURADAMENT SEMBLA QUE LA HISTORIA ÉS REPETEIX.

16/12/2014

0 Comments

 
Imagen


La transició “espanyola”, la gran transició, a Catalunya és va gestar amb l’eina de la Assemblea de Catalunya. La dispersió partidista i ideològica feia improbable posar-se d’acord com hauria de ser el transit, amb ruptura o sense. Calia l’eina per implantar l’objectiu que per aquells temps era Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Mai enterrar el franquisme.

Pactada la transició amb falangistes, franquistes i les elits del moment incloses  institucions varies com l’exèrcit i el poder judicial, la Assemblea de Catalunya formada per un espectre ideològic transversal, dretes, esquerres, comunistes, Associacions de veïns i sindicats, va tenir una vida ínfima i un final pitjor. Va desaparèixer com sucre al cafè.  Era el moment dels partits i de les seves castes dominants que és convertirien en professionals de llarga durada.

La Assemblea de Catalunya és fundà al 1971, al 1975 fa la seva darrera campanya reivindicant l’Estatut i al 1977 és dissolt. La transició ja estava tancada i pactada. Els partits van decidir que l’eina no només ja no servia, sinó que podria introduir conceptes participatius no controlables i que per tant ni que fos per pur sentimentalisme podia existir.

Som al 2014, tenim una ANC que de moment ha demostrat que el país i la seva independència és primer. Les mobilitzacions organitzades amb seny i excel·lència són l’aval d’una organització efectiva i eficaç. La seva organització territorial modèlica.

Ara però, sembla que alguns volen liquidar-la o si més no silenciar-la. Com li va passar a la primera, i aquest cop creiem que els catalans no ho consentiran. No posicionar-se davant la “lluita” partidista, ideològica i anacional que ERC i el President de la Generalitat duen hores d’ara, no ens ho podem permetre. El silenci davant el no acord immediat no només no ajuda sinó que desencisa.

La ANC s’ha de posicionar o llista unitària transversal i un full de ruta cronològic, o un full de ruta, amb paraigües inclós, impossible, improbable i sense unitat.

El silenci de la ANC ara, només és entenible des de l’òptica de la seva defunció i tot i que és l’hora de la política en cap cas vol dir que els catalans hagin de renunciar a incidir en el procés. La ANC ha de defensar les seves pròpies resolucions majoritàries i si la llista unitària, la unitat i la transversalitat a estat el Nord, ara cal dir-ho amb vehemència. Seria una forma de condicionar la negociació i dir-los als de ERC que sense la “Llista de País” no hi tenim res a fer.



0 Comments

UNA LLISTA DE PAÍS PER LA INDEPENDÈNCIA O UN PARAIGÜES.

15/12/2014

0 Comments

 
Imagen


La xerrada de l’Oriol Junqueras, a més de no llegir el que els catalans hem demanat, i gairebé de forma obsessiva els darrers 11 de Setembre, i on hem tingut ocasió, la independència, va ser un torpede a la proposta del President Mas. Ja ho varem dir. Creiem que tot plegat era per una negociació política i de país ràpida i curta. Sembla que no, tot tenia més profunditat.

Tacticisme de partit i unes posicions plenes d’ambigüitats fan que tot plegat pugui embarrancar amb el perill de deixar la nau al dic sec força estona.

La proposta del President Mas, “pot no convèncer”, però ningú podrà dir que no és clara i concreta i el que és més important, dona valor a dos aspectes que són i han estat basics pel que fins ara portem de procés, transversalitat i societat civil. Establir un calendari, tancava un cercle.

La d’en Junqueras, potser seria l’adequada si fóssim un país lliure i les esquerres volguessin guanyar a la “dreta”. Però ni som lliures ni tenim un Estat prou democràtic com per estar perduts en vel·leïtats tant fútils com anar ara a Mart.

Le raons de ERC per rebutjar la proposat de candidatura de país que no una coalició, són des de el punt de vista ideològic d’un despropòsit difícil de quantificar. Si ho hem de considerar en termes de país, a les hores ja cal que ens posem ha plorar.

La insinuació i una pretesa capacitat per atreure vots són ara el cavall de batalla de ERC. Insinuació permanent explicant sibil·linament i de forma tangencial que ERC i el seu president Oriol Junqueras no se’n en fien del President Mas. Semblava que per fer un “Pacte de Legislatura” per quatre anys i fer-lo President si. Fer una candidatura amb CiU on la “corrupció” a dia “d’avui” encara i és present, també forma part de l’argumentari negatiu. Per acabar-ho d’adobar, ERC practica aquella deslleialtat fastigosa, tot i fent veure que ells donen suport al Govern, però qui retalla és el Govern.

ERC amb la seva proposta renuncia a la transversalitat i és treballa alguns personatges “independents” per fer veure que s’obren a la societat. La seva candidatura serà del partit, vagi qui vagi i digui el que digui el Programa polític.

La lluita ara no és qui governarà els propers quatre anys en termes autonomistes, la lluita és independència si o no. La proposta de ERC no només no és la bona, sinó que no serveix al procés. De fet i desprès de parlar amb molta gent de la que anava als 11 de setembre i que n’està farta dels politics, m’expliquen, que si el President Artur Mas convoca eleccions autonòmiques reconvertides en un referendum i s’ajusta a la seva proposta, no solsamènt obtindrà la majoria absoluta, sinó que la castanya en termes electorals que rebrà ERC serà tant potent que potser és quedin amb la residualitat extraparlamentària que ara mateix és mereixen.

El sentiment era clar i èxplicit, el primer President de la República catalana seria un republicà i probablement d’esquerres. Ara ja no és tant clar.



0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.