Si jo fos el President de Catalunya, amb el recolzament de CiU i la gens menyspreable xifra de més d’un milió dues-centes mil catalans/es, amb 50 diputats al Parlament, i després de tants anys dedicat a la política, la legislatura actual la donaria per quasi acabada.
Ho faria perquè consideraria que hauria fet tot el possible per dignificar Catalunya i els catalans (Declaració de Sobirania, Consell per la Transició Nacional, Plataforma pel Dret a Decidir), amb la seva màxima expressió del “dret a Decidir”.
El 9 de Novembre, també s’ha de sumar al greix dels arguments. Ningú podrà deixar de reconèixer que va ser el compromís adquirit en les darreres eleccions que més transcendència política i institucional a tingut.
També cal dir-ho, ben fort i clar, que he tingut el plaer de compartir Govern amb gent excepcional, i fins i tot crec que quan vaig proposar fer el “Govern dels millors”, millor encert possiblement hagués estat impossible.
Com President i pensant amb Catalunya, no en el partit, vaig fer la millor proposta de País que vaig saber fer. Per moments excepcionals, decisions excepcionals. Sembla que una part organitzada, no accepta o no veu amb bons ulls la meva proposta. No obstant crec que la nostra dissortada historia requereix per una sola vegada aflorar tot el patriotisme del que siguem capaços. Catalunya i el futur dels nostres s’ho mereixen.
La grandesa de Catalunya és basa en la capacitat que hem tingut els catalans per construir-la. Ideologies varies i classes diverses, han permès al llarg dels anys i segles, conformar el que avui som. Catalunya mai serà de dretes, com tampoc ho serà d’esquerres. Catalunya te sentit en la seva mateixa diversitat cultural i al mateix temps amb una historia i una llegua que ens ha fet poderosos i resistents.
He fet una dissecció personal del meu passat el més complerta que he pogut. Dir que no existeixen terceres vies amb l’Estat espanyol, quan la he defensat, no és poca broma. Haver defensat la construcció d’un Estat, l’espanyol, on els catalans ens trobéssim còmodes, evolucionant a d’altres estadis, tampoc ha estat poca broma. Dir que la independència i tenir un Estat lliure, és l’únic camí per ser lliures, ara és la meva darrera entrega, i aquest cop i sens dubta patriòtica.
Ho tinc clar, ara no és el moment de saber quanta gent recolza a CDC, a ERC, a ICV, UDC, o las CUP, a SI o Reagrupament. Ara és el moment de saber quants catalans i catalanes volen que Catalunya sigui lliure i per saber-ho ens cal a tothom fer el sacrifici més gran que avui ens demanda Catalunya, anar junts.
El mon ha de saber i Espanya en concret, que dretes, esquerres, centres, social demòcrates, demòcrates cristians, avant posen la llibertat de Catalunya i dels seus ciutadans per damunt de diferencies legitimes que s’hauran de discernir en temps venidors.
Jo serè qui convoqui les properes eleccions, reconvertides amb el referendum que Espanya no ens ha deixat fer. Altres volen les eleccions per deixar clar que “dretes i esquerres” defensen models socials diferents.
Tres opcions són les que ara tinc al davant. Encertar la millor, n’és l’objectiu. Podria acceptar la proposta que un sector del sobiranisme proposa, minoritari per cert, fer llistes amb programa i sota un paraigües de país. Des de el meu punt de vista, difícil d’explicar i de gestionar. Si s’és incapaç de fer una llista unitària, com podrem confeccionar un govern unitari. La meva proposta, te més convenients que inconvenients, però sobre tot permet comptar amb claredat qui vol la independència i qui no i res més.
També podria arribar a la conclusió de que jo soc el tap involuntari per continuar el procés i que podria perfectament, i estic en el meu dret, dir que fins aquí. La meva responsabilitat i la meva estima per Catalunya, però m’ho impedeix. D’altres diran que el meu partit te por d’anar sols, però són els mateixos que neguen la grandesa del meu partit a l’hora de decidir país o partit i ara hem decidit país.
Analitzant els pros i contres, he decidit i perquè aquesta és la meva responsabilitat com President de la Generalitat de Catalunya, convocar eleccions al Parlament de Catalunya al mes d’Abril, amb el propòsit d’encapçalar una candidatura “Llista de País”, amb un Programa polític que constarà d’un sol punt i una defensa de mínims al Parlament mentrestant duri la transició. El punt únic dirà: “si la llista de país, obté la majoria parlamentaria en el transcurs dels propers 18 mesos, el Parlament de Catalunya, a proposta del Govern, proclamarà la Independència de Catalunya”.
La defensa de mínims, serà un acord entre els independents que conformin la candidatura, la societat civil i els partits que recolzin aquesta proposta. Els mateixos seran els que confeccionin la llista. Els mínims tindran els següents objectius: Acabar en la mesura del possible la construcció de les eines d’Estat. Garantir que el sistema sanitari és millorarà o és mantindrà com a mínim amb els estàndards actuals. Garantir que el sistema escolar és millorarà. Garantir que la seguretat en tots els àmbits estarà garantida. Que és redactarà una proposta de Constitució per Catalunya per quan calgui aprovar-la. Que s’acabarà durant el primer semestre del 2015 la xarxa tributaria catalana amb l’objectiu de recaptar al 2016 el 100 X 100 del impostos, garantint les pensions i que el màxim d’aturats rebin una prestació digna.
La resta de partits estan en el seu dret d’interpretar les eleccions que jo convocaré com vulguin, però ha de quedar clar que “pactes de legislatura”, “governs de concentració” i “minories inestables”, no poden ara garantir l’acabament del procés. Només una candidatura guanyadora, sense matisos, per la independència, podrà resistir els atacs que previsiblement rebrem d’Espanya. Només la nostra unitat i força pot fer que Espanya s’avingui a negociar i que Europa finalment prengui cartes al respecte. Per tot plegat, l’aposta no pot ser altra que una candidatura unitària transversal i de país.
RSS Feed
