Les forces obscures tenien clar que Espanya, el seu Estat i el borbó com element pacificador, s’havien d’incorporar si o si a la bona nova europea. Aïllar al dimoni comunista n’era part del transfons de tot plegat. Ho va confirmar la vinguda de la Pasionaria i Carrillo.
No ho diem nosaltres, ho diuen historiadors i les dades esfereïdores del franquisme que fins i tot guanyada la guerra, no van aturar la més indigne repressió assassina (Holocaust espanyol, contra tots i tot el que pugues tenir flaire de demòcrata, nacionalista i republicà, durant i desprès de la guerra de Paul Preston, editorial Base primera edició 6 d’abril del 2011).
El franquisme mai va voler cap reconciliació. Van néixer per exterminar identitats i les ideologies progressistes de l’època.
Els Carrillo, Roca, Tura, Peces Barba, van acceptar l’amnistia que el regim franquista va oferir. Els assassins franquistes mai van pagar cap preu. És mes, ni van passar comptes dels furts patrimonials que suposes un retorn als antics propietaris. L’Estat franquista tampoc.
Els “lluitadors” antifranquistes, republicans i demòcrates, amb la promesa que Espanya seria i tindria un Estat democràtic, en van tenir prou. D’una tacada, tot el ventall antifranquista blanquejava la dictadura i als seus assassins.
Franco va dictar la restitució del borbó que democràticament va ser foragitada del Estat espanyol al 31. Els franquistes, falangistes, l’església i tot l’aparell militar i policial eren els garants de la transició. Quedava clar que el canvi polític és feia a major gloria del franquisme i per deixar clar tot allò que tingues a veure amb la unitat territorial i els privilegis institucionals, res canviaria.
Si és pacta amb assassins, mai jutjats ni condemnats, tu legitimes els seus assassinats. Si pactes amb feixistes, amb l’excusa que formen part del sistema, el que fas és legitimar-los i donar oportunitat a que manin. Si pactes amb els que no defensen valors universals, els estàs dient que els que ho fem tampoc anem sobrats de valors democràtics.
La dita és ben certa. Només és pacta amb els enemics. Tant mateix no és el mateix pactar la pau desprès de la derrota o victòria que pactar per justícia i per respectar voluntats populars.
I ens varen dir, els victoriosos, si tenim la pau, és podrà defensar qualsevol ideologia i parlar de tot. I a fe de deu que ho varem intentar. En donen fe els Pujol, Maragall, Mas, Puigdemont, Torra i alguns més.
La transició no va ser altra cosa que un blanquejament del regim assassí franquista. I des de el 1978 totes les forces antifranquistes van acceptar fer-ho, i fins i tot defensant el franquisme com autèntics franquistes. Mai han posat la monarquia com una entelèquia franquista i que caldria fer la consulta, República o Monarquia per legitimar el regim.
La retallada institucional del Estatut d’autonomia per la justícia constitucional espanyola, va deixar clar que els catalans, per Espanya no som altra cosa que espanyols subjectes als interessos espanyols.
Comprovat que Espanya ens vol espanyols i que fins i tot allò que diu la seva Constitució de les Nacionalitats, és mentida, als catalans només ens queda decidir i autodeterminar-nos si volem ser espanyols o catalans.
I això ho varem fer l’1 d’octubre del 2017, farà set anys, guanyant un Referèndum legal i legítim, malgrat que la legalitat espanyola digui el contrari.
I ara desprès d’un grapat de “rifes electorals”, que els independentistes hem guanyat, hem comprovar que l’Estat espanyol i els seus governs no s’han bellugat un mil·límetre de les seves posicions franquistes.
També hem comprobat que tenir 74 diputats, majoria absoluta al Parlament, més de un 52% de vots per la independència és que ni ER, ni Junts i CUP, no han fet absolutament res per implementar la República catalana. Igual els soferts catalans, han decidit que en tenim prou, i farem l’únic que podem fer, NO Votar-vos.
Postdata. No és que renunciem al vot. L’1 ja es va demostrar que quan s’ha de fer i som. El que no volem fer és continuar blanquejant el regim del 78. El que no volem és que se’ns enganyi més. El que volem es que quedi clar que amb Espanya i el seu Estat no hi tenim res a fer i que per tant hem de tractar-los com altra país, ocupants i enemics amb que l’únic que podem fer és pactar la separació de Catalunya d’Espanya.
El poder del vot, potser farà obrir els ulls als que de bona fe creuen, que millor participar encara que les bufetades sempre les rebem els mateixos. Eesperar que amb els espanyols podem pactar la llibertat de Catalunya, és mentir.
No ho diem nosaltres, ho diuen historiadors i les dades esfereïdores del franquisme que fins i tot guanyada la guerra, no van aturar la més indigne repressió assassina (Holocaust espanyol, contra tots i tot el que pugues tenir flaire de demòcrata, nacionalista i republicà, durant i desprès de la guerra de Paul Preston, editorial Base primera edició 6 d’abril del 2011).
El franquisme mai va voler cap reconciliació. Van néixer per exterminar identitats i les ideologies progressistes de l’època.
Els Carrillo, Roca, Tura, Peces Barba, van acceptar l’amnistia que el regim franquista va oferir. Els assassins franquistes mai van pagar cap preu. És mes, ni van passar comptes dels furts patrimonials que suposes un retorn als antics propietaris. L’Estat franquista tampoc.
Els “lluitadors” antifranquistes, republicans i demòcrates, amb la promesa que Espanya seria i tindria un Estat democràtic, en van tenir prou. D’una tacada, tot el ventall antifranquista blanquejava la dictadura i als seus assassins.
Franco va dictar la restitució del borbó que democràticament va ser foragitada del Estat espanyol al 31. Els franquistes, falangistes, l’església i tot l’aparell militar i policial eren els garants de la transició. Quedava clar que el canvi polític és feia a major gloria del franquisme i per deixar clar tot allò que tingues a veure amb la unitat territorial i els privilegis institucionals, res canviaria.
Si és pacta amb assassins, mai jutjats ni condemnats, tu legitimes els seus assassinats. Si pactes amb feixistes, amb l’excusa que formen part del sistema, el que fas és legitimar-los i donar oportunitat a que manin. Si pactes amb els que no defensen valors universals, els estàs dient que els que ho fem tampoc anem sobrats de valors democràtics.
La dita és ben certa. Només és pacta amb els enemics. Tant mateix no és el mateix pactar la pau desprès de la derrota o victòria que pactar per justícia i per respectar voluntats populars.
I ens varen dir, els victoriosos, si tenim la pau, és podrà defensar qualsevol ideologia i parlar de tot. I a fe de deu que ho varem intentar. En donen fe els Pujol, Maragall, Mas, Puigdemont, Torra i alguns més.
La transició no va ser altra cosa que un blanquejament del regim assassí franquista. I des de el 1978 totes les forces antifranquistes van acceptar fer-ho, i fins i tot defensant el franquisme com autèntics franquistes. Mai han posat la monarquia com una entelèquia franquista i que caldria fer la consulta, República o Monarquia per legitimar el regim.
La retallada institucional del Estatut d’autonomia per la justícia constitucional espanyola, va deixar clar que els catalans, per Espanya no som altra cosa que espanyols subjectes als interessos espanyols.
Comprovat que Espanya ens vol espanyols i que fins i tot allò que diu la seva Constitució de les Nacionalitats, és mentida, als catalans només ens queda decidir i autodeterminar-nos si volem ser espanyols o catalans.
I això ho varem fer l’1 d’octubre del 2017, farà set anys, guanyant un Referèndum legal i legítim, malgrat que la legalitat espanyola digui el contrari.
I ara desprès d’un grapat de “rifes electorals”, que els independentistes hem guanyat, hem comprovar que l’Estat espanyol i els seus governs no s’han bellugat un mil·límetre de les seves posicions franquistes.
També hem comprobat que tenir 74 diputats, majoria absoluta al Parlament, més de un 52% de vots per la independència és que ni ER, ni Junts i CUP, no han fet absolutament res per implementar la República catalana. Igual els soferts catalans, han decidit que en tenim prou, i farem l’únic que podem fer, NO Votar-vos.
Postdata. No és que renunciem al vot. L’1 ja es va demostrar que quan s’ha de fer i som. El que no volem fer és continuar blanquejant el regim del 78. El que no volem és que se’ns enganyi més. El que volem es que quedi clar que amb Espanya i el seu Estat no hi tenim res a fer i que per tant hem de tractar-los com altra país, ocupants i enemics amb que l’únic que podem fer és pactar la separació de Catalunya d’Espanya.
El poder del vot, potser farà obrir els ulls als que de bona fe creuen, que millor participar encara que les bufetades sempre les rebem els mateixos. Eesperar que amb els espanyols podem pactar la llibertat de Catalunya, és mentir.
RSS Feed
